Els preus del petroli han experimentat una caiguda sense precedents en l’any 2020, commocionant el sector dels combustibles fòssils.

L’impacte ha estat brutal en les companyies petrolieres, especialment en el sector del petroli d’esquist nord-americà, l’extracció del qual té un alt cost. També ha augmentat la pressió econòmica sobre els països petroliers africans, com Angola, Algèria, Líbia i Nigèria, que han vist créixer el seu dèficit pressupostari i han sentit l’hemorràgia en les seves reserves de moneda estrangera. En aquest context, alguns analistes s’han apressat a especular que la pandèmia podria acabar amb la indústria del petroli i contribuir a salvar el medi ambient. Tanmateix, cal ser previnguts davant aquestes afirmacions eufòriques i aquest optimisme.

En temps de crisi, si parlem seriosament sobre transcendir el petroli, és crucial examinar amb deteniment els vincles entre els combustibles fòssils i l’economia en general i abordar les relacions de poder i les jerarquies del sistema energètic internacional. Aquestes relacions tenen les seves arrels en els llegats colonials i neocolonials, així com en pràctiques de despossessió, saqueig de recursos i apropiació de terres, especialment al Sud Global.

En l’imaginari popular, quan parlem d’energia parlem de carbó, petroli i gas. La major part d’aquests recursos (especialment els dos últims) procedeixen del Sud. A la manera de controlar i saquejar aquests recursos se l’anomena “extractivisme”. Es va posar en marxa el 1942 amb la conquesta de les Amèriques, i ha estat estructurat mitjançant el colonialisme, l’esclavitud, l’explotació i la violència pura i dura. En l’actualitat continua amb la creació de “zones de sacrifici” i en forma de guerres imperialistes i govern militarista del món.

Les economies del Sud ocupen una posició subordinada dins de la divisió profundament injusta del treball global: d’una banda són proveïdores de recursos naturals barats i d’una reserva de mà d’obra barata i per altra proporcionen un mercat a les economies industrialitzades. Aquesta situació va ser imposada i configurada pel colonialisme, i els intents per superar-la han estat fins ara derrotats per les noves eines de dominació imperial: el deute paralitzant, la religió del “lliure comerç” i els programes d’ajust estructural entre d’altres. Bona part d’això ha comptat amb el suport de les elits nacionals parasitàries.

Aquestes eines de dominació no només condemnen els països de Sud global a un model econòmic orientat cap a l’exterior -dirigit per la necessitat de respondre a les demandes dels països rics- sinó que també limiten l’espai polític per a una presa de decisions sobirana, com l’abandonament dels combustibles fòssils. Un exemple contundent és el Tractat de la Carta de l’Energia, un perillós acord d’inversions que permet a la indústria dels combustibles fòssils mantenir el control dels recursos i seguir danyant el planeta.

L’agroindústria és una altra de les formes en què s’entrellacen la dominació imperialista i el canvi climàtic. És una de les principals causes d’aquest últim i més manté a molts països de Sud global presoners d’un model agrari insostenible i destructiu. Aquest model es basa en l’exportació de cultius comercials i l’esgotament de terra i dels escassos recursos hídrics de regions àrides i semiàrides com Egipte i el Marroc.

Encara que alguns governs occidentals presumeixin de protegir el medi ambient per prohibir el fracking dins les seves fronteres i plantejar objectius de reducció d’emissions de carboni, això no els impedeix donar suport decididament a les multinacionals que exploten jaciments de gas d’esquist en les seves antigues colònies, com va fer França amb Total a Algèria. Desplaçar els costos d’una indústria tan destructiva del Nord al Sud és una estratègia del capital imperialista en la qual el racisme mediambiental s’uneix al colonialisme energètic.

La transició a les energies renovables pot ser de caràcter extractivista. Dos exemples de el nord d’Àfrica mostren la manera en què el colonialisme energètic es reprodueix en forma de “acaparament verd”. La planta solar de Ouarzazate (Marroc) va començar a funcionar el 2016 i es va publicitar com la més gran del món. Però si furguem sota la superfície, obtindrem un panorama més ombrívol. En primer lloc, la planta es va instal·lar en terres de comunitats agropastorals berebers sense la seva aprovació ni consentiment. En segon lloc, aquest megaprojecte està sota control d’interessos privats i ha estat finançat mitjançant un deute que ascendeix a 9.000 milions de dòlars. En tercer lloc, el projecte no és tan “verd” com afirmen els seus promotors, ja que requereix un ús exhaustiu d’aigua per al refredament i neteja dels panells solars. En una regió semiàrida com Ouarzazate, desviar l’aigua del seu ús domèstic i agrícola pot ser fatal per a la població local.

El mateix passa amb el Projecte Solar Tunur, a Tunísia, que produeix energia barata per a Europa Occidental mentre en priva a la població local. Plans colonials del mateix estil s’estan desplegant davant dels nostres ulls mitjançant un flux sense restriccions de recursos naturals barats (incloent l’energia solar) de Sud a Nord, mentre Europa Occidental es fortifica per evitar que altres éssers humans assoleixin les seves costes.

Una transició verda i justa ha de transformar i descolonitzar de manera radical el nostre sistema econòmic global, inadequat des del punt de vista social, ecològic i fins i tot biològic. També requereix una revisió de les pautes de producció i consum intensives en energia i profundament malgastadores, especialment en el Nord global. Hem de superar la lògica imperial i racialitzada de l’externalització dels costos que, si no canvia, només generarà colonialisme verd i augmentar l’extractivisme i l’explotació (de la naturalesa i la mà d’obra), per tal d’assolir uns objectius suposadament verds .

La lluita per la justícia climàtica i una transició justa necessita reconèixer les diferents responsabilitats i vulnerabilitats del Nord i del Sud. S’han de pagar reparacions ecològiques i climatològiques als països de Sud que són els més castigats pel canvi climàtic i han estat condemnats a un extractivisme depredador pel capitalisme global.

En un context global de lluita imperial per la influència i els recursos energètics, el discurs sobre la sostenibilitat i una transició verda no ha de servir per embellir pràctiques neocolonials de saqueig i dominació.

Hamza Hamouchene, Transtational Institute.

Publicació original en Africa is a country.

[Imatge de portada: Capitalisme verd:megaplanta solar de Ouarzazate, al Marroc, la més gran del món que subministra energia a Europa]

Entrepueblos-Entrepobles-Entrepobos-Herriarte ens sumem al crit global convocat per les organitzacions feministes arreu del món per:

“El dret als nostres cossos i les nostres vides: Drets sexuals i reproductius, per a totes i a tot arreu! Només des d’un enfocament que reivindiqui el nostre dret a decidir, construirem una societat de persones lliures”.

Les organitzacions feministes arreu del món convoquen accions i mobilitzacions als carrers aquest pròxim 28 de setembre.

En aquest 28 de setembre, Dia d’Acció Global per un Avortament legal, Segur i Gratuït, i Dia per la Despenalització de l’Avortament a Amèrica Llatina i el Carib ens sentim compromeses des dels nostres valors internacionalistes amb totes les dones que lluiten per la despenalització total de l’avortament, el gaudi ple dels drets sexuals i els drets reproductius, els drets Humans i la Justícia Global.

En la major part de països d’Àfrica i d’Amèrica Llatina, l’avortament està totalment prohibit. També en alguns països d’Àsia està severament restringit i fins i tot quan és legal, les dones han de patir costos elevats i la inaccessibilitat de l’atenció adequada a l’avortament. En diversos països d’Europa (sis països europeus mantenen lleis d’avortament molt restrictives i no permeten l’avortament a petició o per motius socials amplis), i cada vegada més en els Estats Units, les dones s’enfronten a ferotges atacs dels grups fonamentalistes religiosos i de dretes que volen reduir la seva llibertat sexual i reproductiva, imposant restriccions legals i financeres, un major estigma i discriminació i obstaculitzant encara més l’accés de les dones a avortar.

Aquest 28 de setembre també volem celebrar que gràcies a la feina i activisme que porten fent moltes companyes feministes des de fa anys, l’avortament es va convertir en llei a Argentina, a Mèxic la Suprema Cort despenalitza la interrupció voluntària de l’embaràs en una decisió històrica per al país, tot i que la decisió només obliga a l’Estat de Coahuila a modificar el seu Codi Penal al respecte.

Tot el nostre reconeixement a la feina que durant anys han impulsat les organitzacions feministes d’Amèrica Llatina, que ha permès anar ampliant el petit grup de països de la regió conformat per Argentina, Uruguai, Cuba, Guyana, Guaiana Francesa, Puerto Rico i algunes zones de Mèxic, on es permet en l’actualitat que les dones sol·licitin un avortament legal sense importar el causal de l’embaràs.

• Obstacles en l’exercici del dret avortar a l’Estat Espanyol

En aquests últims mesos alguns mitjans de comunicació a l’Estat Espanyol per fi s’han fet ressò de les denúncies realitzades des de fa anys per les organitzacions feministes en relació amb el Dret a l’Avortament en el nostre entorn més proper.

Només el 15% dels avortaments a Espanya es fan en centres públics de salut. Han passat onze anys des que Espanya va aprovar la Llei Orgànica 2/2010 de salut sexual i reproductiva i de la interrupció voluntària de l’embaràs, Però, tot i ser un dret reconegut, persisteixen obstacles que impedeixen el seu accés: L’objecció de consciència dels i les professionals de la salut, l’autorització de menors. I la falta de targeta sanitària per a les dones en situació irregular de residència, són principals traves per a l’exercici dels drets sexuals i reproductius en el sistema públic.

No són casos aïllats, la immensa majoria de les interrupcions voluntàries de l’embaràs no es produeixen en centres de la xarxa sanitària pública, sinó en clíniques especialitzades amb les quals l’Administració concerta el servei. La sanitat pública ha de dotar-se dels recursos necessaris per garantir els drets sexuals i reproductius de les dones. És urgent revertir la situació actual: en l’àmbit de la sanitat privada (segons dades de Sanitat), el 2019 es van realitzar més del 85% dels avortaments.

La no obligatorietat en el compliment de la llei, obliga a milers de dones a l’any a desplaçar-se a altres províncies en què hi hagi clíniques concertades, ja que no en totes n’hi ha, perquè ni tan sols en aquestes situacions els públics els assumeixen. Això tot i que la llei reconeix «a totes les dones per igual l’accés a la prestació, amb independència del lloc on resideixin».

En relació amb l’Objecció de Consciència, hi ha professionals que directament s’oposen per raons morals, però també és evident, que segueix sent una pràctica estigmatitzada i no normalitzada sobre la qual no es parla i no es forma a professionals, no dona prestigi ni suma en la carrera professional.

• # 28S ACCIÓ GLOBAL PER LA DESPENALITZACIÓ DE L’AVORTAMENT

Denunciem que milers de dones moren al món per avortaments clandestins. Milers de dones avorten cada any, dins i fora de la legalitat!

Mostrem la nostra solidaritat amb totes i cadascuna de les dones represaliades, criminalitzades i estigmatitzades per defensar el dret de les dones a l’avortament.

Donem suport a les reivindicacions dels col·lectius feministes que inclouen la interrupció voluntària de l’embaràs (IVE) com a part dels drets sexuals i reproductius de les dones i defensen que es tracta d’una qüestió de drets humans i salut pública:

• Avortament lliure, gratuït, feminista, segur i dins el sistema públic de salut per a totes les dones, sense excepcions.
• Educació sexual per a decidir, anticonceptius per avortar i avortament lliure, gratuït, accessible i segur per no morir. Per a totes les dones sense excepcions.
• Ni un pas enrere, cap retrocés en el reconeixement de l’autodeterminació del cos de les dones.

Us convidem a participar activament en les accions convocades per les organitzacions feministes en els vostres territoris.

28 setembre 2021

[Imatges gràfiques de DEMUS – Estudio para la Defensa de los Derechos de la Mujer]

Avortar és un dret humà fonamental!

Educació sexual per decidir!

Avortament lliure per no morir!

Autodeterminació sobre els nostres cossos!

Quan preguntem a les dones de nord de Lima i de l’interior de Cusco, quina era la principal barrera que trobaven en les seves vides per enfrontar les situacions de violència de gènere, tot i situar-se en dos territoris tan diferents, la “por” va aparèixer omnipresent en les respostes.

Por a perdre els fills, por de no tenir un sostre on viure, por a patir represàlies, por a la violència sexual, a ser jutjada per l’entorn, a ser revictimizada pel sistema.

Segles de repressió i dominació patriarcal havien aconseguit travessar els cossos de les dones amb por, una emoció reactiva que, encara que ens ajuda a protegir-nos davant situacions de perill, també paralitza, immobilitza, ens fa petites, perdent en aquest mar de sensacions paralitzants de la nostra capacitat d’agència per trencar cadenes, per donar pas a vides noves.

“Viure Sense Por, és el nostre dret”, ens va dir un dia de novembre de 2019 la comunicadora afroperuana Sofia Carrillo, reunida amb nosaltres a la sala de les conspiracions de Demus, allà on al costat de l’equip de Kallpa, buscàvem feia setmanes un lema per a una campanya gestada entre totes per prevenir les violències masclistes.

Recordo que una de les preguntes que més em van interpel·lar de molts dels diàlegs que vem entreteixir en aquesta habitació va ser: “però, com? Què els oferim a les dones perquè puguin viure sense por?” El feminisme institucional peruà havia gastat anys fent incidència política perquè l’Estat es fes càrrec, anys de mobilitzacions, projectes de llei, diàlegs polítics, per construir una arquitectura institucional que pogués posar fre a les violències i a les seves múltiples expressions.

Tanmateix, dècades després de l’inici d’aquesta travessa, 135 feminicidis, 97.926 casos de violència i 5521 dones desaparegudes tan sols en 2020, ens ajuden a dimensionar la gravetat d’aquesta xacra. Les denúncies són ínfimes en relació a la incidència de casos, només 289 de cada 1000 dones agredides físicament van acudir a alguna institució a la recerca d’ajuda (Endes, 2019). La dada no estranya: qui vol anar a un sistema que revicitimiza, descreu i fins i tot culpabilitza la mateixa víctima?

¿Viure sense por, teixint xarxes? Les respostes col·lectives enfront les violències no són estratègies noves, però les accions dels feminismes semblen no ser suficients per arribar a aquells districtes i comunitats on la violència passa. Lamentablement cada espai buit és ocupat a una velocitat vertiginosa per esglésies de tot tipus amb les que disputem el sentit de paraules tan importants com vida, família o comunitat.

Pot ser el feminisme/els feminismes una resposta real per al dia a dia de les dones peruanes? O deixarem que el suport comunitari arribi travessat de nous mandats de submissió, fonamentalismes, control dels nostres cossos? Centenars de feligresos fan augmentar dia a dia les files de les esglésies evangèliques. Al cap i a la fi, són comunitats on les dones troben suport i sustentació en llocs on el teixit social ha estat profundament malmès per les lògiques de el neoliberalisme, i la ceguesa de l’Estat cap als problemes que atempten contra la vida mateixa.

Visquem sense por, teixint les nostres vides

Teixint xarxes sona bé, però les dones d’Acomayo, una regió a la província de Cusco on Kallpa treballa “no ho entenen”, em diu Eutropia Delgado, ni tan sols té una traducció literal en quítxua. Nosaltres diem “Mana Manchakuspa Kawsasunchiq Kawsayninckikta awaspa” “Visquem sense por, teixint les nostres vides”. Em quedo meravellada amb la potència d’aquesta frase que transcendeix el sentit de la proposta inicial, plantejada en un llenguatge allunyat de les cosmovisions andines, més proper a les nostres lògiques de projecte.

És març de l’any 2020 i davant la meva incredulitat inicial davant el pacient zero peruà, d’un dia per l’altre acabem confinades sense entendre molt bé el que està passant al país. La papallona aleteja a Wuhan a centenars de milers de quilòmetres, desencadenant una de les crisis sanitàries més letals que ha enfrontat l’espècie humana.

Des d’aquesta Lima tancada amb pany i clau, més enllà de la por al contagi, ens treu el son imaginar els milers de dones que han de conviure amb els seus agressors al llarg de quatre ininterromputs mesos que duraria aquesta primera fase d’immobilització social obligatòria. Davant la impossibilitat de desplaçar-nos als territoris i comunitats només ens queda difondre els canals de denúncia del Centre d’Emergència Dona sabent que és insuficient, sabent que estan col·lapsats, que moltes es trobaran amb telèfons comunicant, amb converses en xats sense resposta. La sensació d’impotència és tremenda. Viure sense por, entreteixint les nostres vides, sona al millor dels mons possibles, ara que ens sabem aïllades, confoses, confinades a la família nuclear radioactiva.

Però les dones no paren, i davant l’estupefacció i inoperància de l’Estat -que amb prou feines aconsegueix anunciar el lliurament de bons socials que trigaran encara mesos a arribar a les butxaques de les famílies- centenars de dones s’organitzen als barris per fer front a la fam que assola el poble. Fent col·lectes, desborden el confinament domèstic per cuinar en comú i alimentar famílies amuntegades en cases sobre les quals onegen banderes blanques. Les dones de la Xarxa de Carabayllo són el motor en aquest districte de Lima Nord, elles posen el cos i la força de treball per treure aquesta immensa tasca endavant que són les olles comunes. Mentre les classes mitjanes i altes es miren aterrides visualitzant en cada interacció una possibilitat de contagi, aquestes dones dels barris treuen d’on no n’hi ha per teixir solidaritat i suport mutu.

Al novembre de 2020, 6 mesos després de l’inici d’aquesta crisi, ens adonem que necessitem anar una mica més enllà, que tenim bones idees, però les nostres possibilitats de fer soroll, de generar impacte, són poques. Ens parlem entre nosaltres, predicant a les convençudes, però el feminisme és “ideologia de gènere”, és “odi cap als homes disfressat d’igualtat”, és “ressentiment i venjança” en boca de “Amb els meus Fills No T’hi Fiquis” i aquests perillosos moviments que emulen el “Fes-te sentir” espanyol i que amb les seves caravanes, megàfons i vídeos virals fan dels nostres somnis un cabàs que amenaça la tranquil·litat i pau de les famílies tradicionals.

Mujer Montaña

“Viure sense por” és una campanya que neix amb la urgent necessitat d’aturar la violència contra les dones al nostre país, diu a la pàgina web, un dels canals que busquen donar a conèixer aquesta iniciativa per trencar estereotips i creences que sostenen la violència de gènere. Mujer Montaña, una cançó que, de la mà d’artistes peruanes, fa referència a les muntanyes de Acomayo a Cusco i els turons de Carabayllo a Lima, al món andí, a la migració, a aquesta idea que somiem germinar: que les dones juntes podem fer front a tot, que allà on l’Estat no arriba les dones organitzades podem aixecar-nos i posar fre a la violència.

La veu de Susana Baca, cantant afroperuana, exministra de cultura i guanyadora d’un premi Gramy, ressona a la meva habitació i el meu cor s’estremeix quan escolto les veus d’aquestes dones corejant: “Si toquen a una ens toquen a totes perquè despertem, ja mai més soles.”

Al febrer de 2021, Mujer Montaña transcendeix la nostra comunicació oenegera, irromp en el ciberespai en grups de whatsapp, i es reprodueix a la velocitat de la llum en xarxes socials. Hem trencat totes les expectatives d’impacte a les que estem acostumades des de la nostra humil plataforma de difusió. Però més enllà d’això, commou llegir comentaris que assenyalen que Mujer Montaña és un himne, que ja era hora de veure dones reals i no les versions blanquejades que la publicitat ven, que se senten identificats amb aquests rostres, amb aquests cossos que ressonen i vibren amb els missatges de fer front a les violències masclistes.

No hi ha dubte que l’art és un gran vehicle per canviar imaginaris, i els rostres d’aquestes potentíssimes dones que des Carabayllo i Cusco que sostenen la vida cada dia, es mengen la pantalla. Renata Flores, cantant ayacuchana de 18 anys, que està revolucionant les bases de la música en quítxua, ens ajudarà posteriorment a fer una versió en aquesta llengua originària en un vídeo de construcció col·lectiva per al qual vam rebre desenes de col·laboracions de dones, des de diferents llocs del Perú i amigues de l’Estat espanyol, corejant “soc dona muntanya somnio el que vull, el que em dona la gana”.

Aquesta cançó constitueix, sens dubte, una fita en aquest camí que vam emprendre al costat de Demus i Kallpa, la Xarxa de dones organitzades de Carabayllo i la Xarxa Kuskaya de dones d’Acomayo, però feminitzant la famosíssima frase del poeta Cèsar Vallejo, “encara queda molt per fer, germanes” i les caravanes i accions feministes ja arriben als territoris per seguir donant vida a aquests processos que es construeixen de poc, en diàleg i des de baix.

Agustina Daguerre, Entrepobles Perú

Segueix les accions de Viure sense Por a https://linktr.ee/VivirSinMiedo

El passat dissabte 7 d’agost ens va deixar als 95 anys en Josep Seguí Mercadal, soci i col·laborador d’Entrepobles, mentre la salut li ho va permetre.

En Josep seguí va ser des dels anys 60 membre del grup impulsor de Cristians pel Socialisme, va ser un referent a les Illes de la lluita anti-franquista i de la conjunció entre cristianisme i compromís social i polític. Un dels seus companys de Cristians pel Socialisme, Jaume Botey, va escriure en 2011 un petit assaig de la seva vida i compromís: “Josep Seguí Mercadal, un capellà compromès amb el món”.

La biblioteca Josep Seguí, de l’IES Pasqual Calbó i Caldés de Maó, funciona des de 1988 amb una extensa donació de libres que en Josep en va fer mentre era professor d’aquest Institut. El mateix 1988 el Ple de l’Ajuntament de Maó, per unanimitat, li va concedir la Medalla d’Or de la Ciutat “com públic reconeixement a la seva persona i la seva obra de compromís amb el món durant més de cinquanta anys”.

Josep Seguí va practicar la solidaritat activa amb els col·lectius desposseïts, tant del nostre país, com dels països empobrits del món. Per això va col·laborar amb diferents iniciatives solidàries i amb vàries organitzacions, i en els anys 90 va ser clau per la presència d’Entrepobles a Ses Illes i particularment a Menorca.

En aquests temps que vivim de profunda crisi social, ecològica i de valors, cal rescatar la memòria i l’exemple vital de persones com Josep Seguí. A això ens comprometem junt a altres col·lectius de Menorca.