II Diàlegs feministes i ecologistes – Ciutats vivibles per a sostenir les trames de la vida

Dimecres 27, dijous 28 i divendres 29 d’abril
Format ONLINE
Canal Youtube Entrepobles

18h Estat Espanyol
10AM Centreamèrica
11AM Equador i el Perú
12MD Cuba, Bolívia i Xile
1 PM Argentina i Uruguai

 

Diàlegs feministes i ecologistes neix com una trobada d’intercanvis d’experiències i propostes d’alternatives des dels feminismes diversos, incorporant, entre molts altres elements, l’ecologisme social tan necessari per a la transició ecosocial a la qual hem de dirigir-nos, juntes, de manera col·lectiva per a superar i desbordar la tan assentada pràctica capitalista, heteropatriarcal i racista que opera contra la base de la vida i el dret a les cures col·lectives que garanteixin vides dignes per a totes les persones i el planeta.

En aquesta edició posem l’èmfasi en la importància de construir ciutats vivibles des dels feminismes, especialment des de l’economia feminista i l’urbanisme feminista, i la justícia social i climàtica, com a clares contribucions a una ciutat cuidadora des de la diversitat de vides que l’habiten, reconeixent la interdependència, la ecodependencia i la justícia social com a realitats imprescindibles per al benestar social i per a la construcció d’una ciutat, barri o comunitat vivible.

PROGRAMA COMPLET:

SESSIÓ 1: Dimecres 27 d’abril
Ciutats vivibles i cuidadores: aportacions des dels feminismes

Enllaç YOUTUBE

Modera:

LILIÁN CELIBERTI – Cotidiano Mujer – Articulació Feminista Marcosur (Uruguai)

Participants:

SILVANA PISSANO – Alcaldessa del Municipio B de Montevideo (Uruguai)
VALERIA MELIPILLÁN – Alcaldessa de Quilpué (Chile)
BLANCA VALDIVIA – Col·lectiu Punt 6 (Cataluña)
BETLEM CAÑIZAR BEL – Activista feminista, coordinadora de Ciudades Vivibles I, regidora de Rubí.

SESSIÓ 2: Dijous 28 d’abril
Feministes i ecologistes: construint comunitats de [RE]existència

Enllaç YOUTUBE

Modera:

JUDITH MUÑOZ SAAVEDRA – Feminista xilena i professora de la Universitat de Barcelona

Participants:
MIRTHA VASQUEZ –  Advocada, ex presidenta del Consejo de Ministros (Perú)
CARMEN ALIAGA MONRROY –  Colectivo CASA (Bolivia)
JÚLIA MARTÍ –  Investigadora del Observatorio de  Multinacionales en América Latina – OMAL i activista feminista
ALONDRA CARRILLO – Feminista, integrant de la Convención Constitucional de Chile.

SESSIÓ 3: Divendres 29 d’abril
Rescatar l’esperança: visibilitzant alternatives per a sostenir les trames de la vida!

Enllaç YOUTUBE

Modera:

NATALIA RIERA y KENIA CASTALDO – Associació Entrepobles

Participants:
LILIÁN CELIBERTI – COTIDIANO MUJER/Articulació Feminista Marcosur
PASTORA FILIGRANA – advocada, Defensora de Drets Humans
KATHY MACHOA – CDES part del Foro Social Panamazónico
ESPERANZA MARTÍNEZ – Acción Ecológica (Ecuador)  i membre del Pacto Ecosocial del Sur

CIERRE ARTÍSTICOCESHIA UBAU – Cantautora centroamericana.

 

DESCARREGA EL PROGRAMA AQUÍ

Si tens qualsevol dubte o necessites més informació, contacta amb educacion@entrepueblos.org

 

ORGANITZA: Entrepobles

Después de dos años la Campaña contra los Tratados de Comercio e Inversión se vuelve a reunir en el Ateneo La Maliciosa

  • Después de dos años de pandemia la Campaña estatal contra los Tratados de Comercio e Inversión vuelve a celebrar un encuentro presencial los días 26 y 27 de marzo en Madrid.
  • El objetivo de las jornadas es analizar la coyuntura global y el papel que juegan los tratados de comercio e inversión en las dinámicas internacionales, las políticas públicas, y el bienestar de la ciudadanía.
  • La coyuntura actual nos sigue demostrando que las relaciones internacionales han de estar basadas en los intereses de los pueblos y no en lógicas para maximizar los beneficios de las multinacionales.

El Ateneo La Maliciosa de Madrid acogerá, los días 26 y 27 de marzo, un encuentro presencial de la Campaña contra los Tratados de Comercio e Inversión (No a los TCI), una red estatal integrada por decenas de organizaciones muy diversas (ambientales, sociales, sindicales, etc) que luchan para visibilizar y poner fin a los daños que generan los acuerdos comerciales y de inversiones en el clima, el medio ambiente, los derechos humanos, la seguridad alimentaria, el mundo rural o la economía.

El comienzo del 2022 se ha visto marcado, una vez más, por la evidencia de que estamos en un punto de colapso climático irreversible. Ahora, una guerra en las puertas de la Unión Europea pide actuación urgente y la sociedad civil organizada inevitablemente nos vemos obligadas a actualizar nuestra formación e información para ser capaces de construir unas relaciones globales entre los pueblos de intercambio, solidaridad y apoyo mutuo.

Durante estas jornadas analizaremos la coyuntura global y abordaremos cómo los tratados comerciales y de inversiones inciden en temas de máxima actualidad, al constituir una de las piezas clave de la gobernanza económica mundial. Indagaremos en el vínculo que existe en cuestiones como la aceptación de las tesis marroquíes sobre el Sahara por parte del Gobierno español, en como los intereses de multinacionales españolas y otras potencias están implícitos en esta decisión, o en cómo la invasión de Ucrania ha podido influir en la decisión de Alemania de desempolvar el Tratado Transatlántico de Comercio e Inversión de la Unión Europea (UE) con Estados Unidos (EEUU). El conocido TTIP que ya fue desterrado en 2015 tras las fuertes olas de movilización ciudadana que, además, dieron origen a la Campaña No a los TCI.

Una parte importante de la agenda se dedicará a profundizar y desarrollar estrategias en torno a los temas que hemos trabajado durante los últimos años. Por un lado, la revisión del Tratado Carta de la Energía (TCE), un acuerdo internacional de inversiones exclusivo para el sector energético que protege a los productores de combustibles fósiles, retrasando el impulso de una transición energética justa, ya que puede desencadenar demandas contra los Estados si deciden legislar a favor del clima o intervenir los precios de los mercados energéticos para proteger a las personas más vulnerables.

Por otro lado, el Acuerdo de libre comercio entre la Unión Europea y los países del Mercosur (Brasil, Argentina, Uruguay y Paraguay) sigue siendo uno de nuestros objetivos prioritarios. Si los países ratifican este acuerdo, se prevé que el aumento del comercio de materias primas como la soja, la carne de vacuno o la caña de azúcar profundice la destrucción de los bosques amazónicos, la biodiversidad y las formas de vida de los pueblos originarios, al tiempo que favorecerá la proliferación de macrogranjas en Europa y España, impulsando aún más un modelo agrario y ganadero insostenible.

Por último, en el contexto actual de crisis multisistémica, se hace más urgente y necesario que nunca apostar por otra forma de relaciones entre los pueblos, el respeto de los derechos humanos y el cumplimiento de los compromisos climáticos adoptados bajo el Acuerdo de París. Al mismo tiempo, los derechos laborales deben ser una obligación irrenunciable de cualquier relación comercial. Por ello, es crucial ahondar en la articulación de un Tratado Vinculante en Naciones Unidas y una Ley de Diligencia Debida sobre Empresas y Derechos Humanos a nivel estatal.

Al finalizar las jornadas esperamos tener un plan de trabajo para recuperar la iniciativa ciudadana en la transformación de las relaciones globales.

El pacifisme és cosa del segle passat?

Europa en armes

La raó d’Estat i la política per altres mitjans

Qui es va inventar el terme d’Estat-nació segurament no tenia la intenció de descriure la realitat de manera tan literal. Però, certament, avui no són les nacions les que posseeixen Estats, sinó els Estats les que posseeixen les seves nacions. La trajectòria des de la Unió Soviètica a l’actual Federació Russa n’és un exemple nítid: per molt radicalment que hagi canviat l’embolcall polític, econòmic i ideològic, el nucli dur del nacionalisme d’Estat de tall autoritari ha preservat la continuïtat històrica de la gran Rússia. Encara que tampoc no cal anar tan lluny, també en tenim exemples molt més propers.

Els nuclis durs dels Estats-nació treuen el cap sempre que es necessita “continuar la política per altres mitjans”. Són santuaris a la penombra on es cultiva i reprodueix la flama de l’autoritat suprema, la violència sense escrúpols i sense pietat, el patriarcat altament concentrat. La raó d’Estat els permet retenir la propietat sobre la nació a qualsevol preu.

L’altra característica definitòria dels Estats nació és la seva compenetració amb les elits que concentren el poder econòmic. Més enllà de la retòrica liberal, en realitat aquestes elits requereixen els serveis dels Estats-nació – legals, financers, privilegis fiscals, infraestructures públiques, diplomàtics, militars, etc. – per materialitzar el seu posicionament sobre els territoris i per continuar acumulant lucre il·limitadament.

Amb les crisis de subministraments estem veient com la globalització capitalista està arribant als límits de disponibilitat de molts insums -tant energètics com materials- que en són la base física. I la disputa entre els grans complexos empresarials per accedir-hi implica un clima de conflictivitat entre Estats o coalicions d’Estats per l’exclusivitat sobre els territoris on es troben.

Les nacions no haurien de ser com l’aigua i l’oli, excloents entre si. És la constant compulsió d’aquest entramat entre Estat-nació i elits econòmiques per dominar territoris, cosa que impedeix la possibilitat de compartir sobiranies on convisquin comunitats diverses. Com si fos una matrioshka, ho hem vist amb Rússia versus Ucraïna, amb Ucraïna versus el Donbass i segurament ho veurem al Donbass versus la població ucraïnesa que hi quedi. La seguretat pròpia es viu com a permanentment amenaçada per la simple existència de la comunitat veïna, i l’única forma de preservar-la és la seva submissió o eliminació, o la perversió de la democràcia exercida com a dictadura sobre les poblacions minoritzades.

Superpotències jugant a la ruleta russa

Ucraïna ha esdevingut un d’aquests punts de fricció de plaques entre els Estats-superpotències globals. El Pentàgon i l’OTAN -instrument de subordinació d’Europa a la seva estratègia- han jugat una llarga partida d’assetjament en la seva aposta per l’expansió del control territorial a les fronteres de la Federació Russa. El nacionalisme d’Estat de la Federació Russa, per part seva, ha respost amb la seva estratègia de recomposició imperial cap a les repúbliques exsoviètiques, comptant amb el suport de l’elit de Londongrad. Ambdós blocs argumenten el seu expansionisme com a defensa pròpia, de manera que arriba un punt en què la seguretat d’un implica la inseguretat de l’altre.

Com diu Chomsky, “Rússia és un Estat petrolier cleptòcrata que depèn d´un recurs que ha de disminuir dràsticament o tots estem acabats”. Una cosa semblant es podria dir de la resta de potències, però en el cas de Rússia encara és més accentuat. I en aquesta partida arriscada, l’Estat-potència amb una governabilitat amb menys frens i més urgit és el que ha acabat disparant primer. L’OTAN té la seva part de responsabilitat per portar el joc fins al límit. Però la màxima responsabilitat és de qui ha calculat, planificat i desfermat la màquina de matar a gran escala del seu Estat-nació sobre el poble d’Ucraïna, acceptant com a preu vàlid la devastadora catàstrofe humana i ecològica que això comporta.

A qui i per a què importa nostre posicionament?

Santiago Alba Rico escrivia aquests dies un interessant article on exposava el desconcert en l’esquerra per la dificultat de posicionar-se en una situació tant complexa i en la que l’agressor material no és ni els EEUU ni la Unió Europea, els nostres dolents favorits. No és només que ens costi posicionar-nos, diu, és que ens costa fins i tot saber què pensar i què demanar.

Però per a qui i per a què té importància el nostre posicionament? En primer lloc, cal ser conscients que ens trobem davant d’una dinàmica històrica, com l’abans descrita, que no mereix altra cosa que una esmena a la totalitat. La qüestió no és si estem d’acord o no amb una jugada determinada d’una de les superpotències en joc —per exemple, l’enviament d’armes—, és que estem i hem d’estar fora d’aquest joc. I, quan ens posem solemnes diesnt que no és el mateix parlar des de l’activisme que des de les institucions, caiem al deliri de grandesa, tan freqüent a l’esquerra, de fer com si des de la presència a les institucions pintéssim alguna cosa en tot això.

La crua realitat és que en aquest cas el posicionament de l’esquerra és requerit des del poder per donar xecs en blanc a la raó d’Estat, contribuint a l’acceptació social de mesures inserides en estratègies fora del nostre abast, que estan arrecerades expressament del coneixement i possibilitat d’influència, no només de les ministres d’esquerres, sinó ni tant sols del president de govern.

Evidentment que el nostre posicionament és crucial, però la seva utilitat es troba més avall: la disputa del relat social, la construcció de valors i el pensament crític en els àmbits en què la nostra opinió pugui tenir influència, directa o indirecta. En aquest sentit, el paper de les persones que ocupen càrrecs institucionals si comporta més responsabilitat, però no tant pel càrrec en si mateix, sinó pel lideratge més gran d’opinió que comporta.

Efectivament, necessitem un posicionament enfocat a promoure una lectura crítica col·lectiva, transformadora i constructora de pau sobre la violència suprema d’aquesta guerra, així com a la prevenció d’altres guerres que puguin venir al darrere, si es consolida l’escalada militarista que recorre Europa, ressuscitant el fastigós si vis pacem para bellum. Per impedir que el debat sobre la guerra es faci sobre el negacionisme de l’emergència climàtica, energètica i ecològica on ens trobem. Tornant a Chomsky, “aquesta catàstrofe ha tingut lloc en un moment en què totes les grans potències, i de fet tots nosaltres, hem de treballar junts per controlar el gran flagell de la destrucció mediambiental que ja s’està cobrant un preu desastrós, i que aviat serà molt pitjor si no es fan grans esforços ràpidament”. Per denunciar la tendència creixent als Estats-nació a l’autoritarisme, el racisme i la necropolítica com a formes de governar aquestes emergències a favor de les grans corporacions. Per aixecar un mur de contenció davant d’imaginaris de glòries i sacrificis humans, d’herois i desertors, del retorn a la retòrica que va inflamar l’Europa del 1914.

Pressionades per les factories mediàtiques d’emocions, hem vist polítiques i tertulianes, fins i tot d’esquerres, pontificant pornogràficament des de la seva posició de confort i privilegi sobre prendre fusells per defensar Ucraïna. També hem sentit a dir que el pacifisme és una idea endarrerida, del segle passat. Perversió ètica del progressisme, com si les coses es valoressin no per la seva justícia, ni tan sols per la seva eficàcia, sinó simplement per ser avançades o endarrerides.

Aquesta productora de sensibilitats i imperatius morals d’usar i llençar és la mateixa que fabrica la indiferència davant la guerra del Iemen —en què seguim exportant armes a la tirania saudita per bombardejar la població civil— o davant dels més de 60 conflictes armats que avui existeixen al planeta Terra, o davant de les persones no europees que són rebutjades fugint d’Ucraïna, o de les que la Unió Europea mata a la Mediterrània per fugir d’aquests conflictes.

Si tant els importa què demanem, demanem la desmilitarització, la desnuclearització, la descarbonització, la despatriarcalització de les nostres vides i els nostres territoris. Volem més sobirania social front la dictadura de les mega-transnacionals i les clavegueres dels Estats-nació. Volem construir formes de compartir sobiranies i territoris entre els pobles per damunt de les fronteres, desintoxicant d’exclusivismes la nostra convivència. Aquestes han de ser les nostres cartes per jugar el nostre joc: el de la supervivència de la humanitat davant els reptes de la crisi global. I no acceptem lliçons morals, ni les llàgrimes de cocodril de la necropolítica.

La valentia, l’heroïcitat i la glòria d’aquest segle front totes les formes de tiranies, invasions i guerres han de ser la resistència popular, la no col·laboració i la desobediència civil massives, com la de les més de 13.580 persones detingudes a Rússia per oposar-se a la guerra sabent a què s’arriscaven, o les milers que resisteixen a Ucraïna, de diferents formes, d’acord al seu imperatiu moral, aquest si, totalment respectable. Perquè la vida té molt poder per sobreposar-se a l’adversitat. Amb determinació, perseverança i intel·ligència col·lectives quasi tot és possible, qualsevol mal és vencible, esmenable, rectificable i reversible. Quasi tot, menys la mort.

 

Article d’Àlex Guillamón, activista d’Entrepobles. Publicat inicialment en El Salto

 

Feministes internacionalistes contra violències, les fronteres, l’extractivisme i les guerres

MANIFEST 8 MARÇ 2022

#ActivistesPerLaVida   #JuntesIDiverses 

FEMINISTES INTERNACIONALISTES CONTRA VIOLÈNCIES, LES FRONTERES, L’EXTRACTIVISME I LES GUERRES

En els últims anys, les reivindicacions i mobilitzacions feministes a tot el món han tingut una gran visibilitat, han provocat canvis i transformacions socials que han millorat la vida de totes les dones. Queda molt per fer, malgrat les constants resistències patriarcals, les reivindicacions feministes han estat motor en les aliances teixides amb els moviments ecologistes, antiracistes, decoloniales, anticapitalistes, o de dissidència sexual i de gènere.

Les nostres aliances, per sobre de les nostres diferències

Seguim en un context de profunda crisi estructural que s’ha vist agreujada amb la pandèmia de la Covid19. Des dels feminismes, s’ha reforçat una crítica al neoliberalisme i a la individualitat. Som vulnerables, som interdependents factors constitutius de la vida humana i del planeta. Ens sostenim només en relació amb la comunitat, i són necessàries les interseccions feministes amb altres lluites per la justícia social que facin possibles vides que mereixin ser viscudes, on les cures, radicalment imbricats en el pensament feminista, converteixin una vida possible en una vida certa.

Per tots aquests motius, aquest 8 de març ens sumem a les múltiples i diverses mobilitzacions i accions feministes a l’estat espanyol, i donarem suport a les mobilitzacions de les nostres germanes a Abya Yala. Ja és hora d’obrir les portes que la COVID ens va tancar.

Les rebel·lies feministes s’expressen tots els dies i en tots els àmbits de les nostres vides, però el 8 de març es visibilitzen als carrers en una jornada de lluita i reivindicació, per a dir-li al món, a institucions i a governs, a mitjans de comunicació, a agents culturals, educatius, laborals… i a col·lectius dels diferents moviments socials que aquí estem les feministes múltiples i diverses, que no callarem davant les desigualtats, que des de totes les geografies volem transformar profundament totes les relacions de poder que perpetuen els privilegis i totes les formes de violència masclista i patriarcal. Que celebrem les nostres aliances, per sobre de les nostres diferències en defensa d’una vida digna per a totes les persones i el planeta.

Dignificació de les cures i la vida

Aquí estem un nou 8 de març, disposades a continuar denunciant la contradicció entre el capital i la vida. Assumint per coherència i compromís feministes algunes de les reivindicacions que es faran visibles en molts territoris del planeta i que estan fonamentalment relacionades, amb la precarització de la vida de les dones i les cures:

  • Contra l’assetjament laboral i les pràctiques discriminatòries a les dones migrants Exigim el reconeixement de tots els drets laborals per a les treballadores de la llar i les cures. Integració immediata al Règim General de la Seguretat Social perquè siguin reconeguts tots els seus drets com a treballadores. No més pagament en espècies ni jornades inhumanes de treball! Ratificació del Conveni 189 de l’OIT.
  • Contra la desigualtat i la dificultat d’accés als serveis i polítiques públiques, en les dones més empobrides. Exigim que ningú quedi enrere, i que els drets humans i de ciutadania siguin aplicables a tots els col·lectius vulnerables de la nostra societat.

Activistes per la vida. Defensores del territori.

En aquest difícil temps, són moltes les sinergies que es teixeixen entre col·lectius feministes de tot el món, tractant de plantejar propostes davant els grandíssims reptes que tenim al davant. Solidaritat i sororitat internacionalista són eixos fonamentals per a construir vides més humanes i vivibles per a totes les persones, el planeta i tots els éssers vius.

  • El futur serà sostenible si es possibilita una justícia social i climàtica accessible a les dones i les nenes en qualsevol lloc del món. En un context de crisi climàtica i de risc de desastres mediambientals, les persones més vulnerables i marginades són els qui sofreixen els seus efectes més nefastos. Les dones són més vulnerables a l’impacte del canvi climàtic que els homes, ja que constitueixen la majoria de la població pobra del món i són més dependents dels recursos naturals que estan sota l’amenaça del canvi climàtic. Es veuen forçades a desplaçaments per desastres, la qual cosa denominem “refugiades climàtiques”. Les dones i les nenes en el món han demostrat el seu apoderament per a impulsar canvis per a aconseguir la mitigació i l’adaptació climàtiques.
  • Fi a la impunitat de les morts i desaparicions de Defensores del Territori. Mirem amb molta preocupació, la situació que sofreixen en Abya Yala, les nostres companyes Defensores del Territori, amb un augment de la militarització, persecució, i assassinats, per part de l’extractivisme voraç de les transnacionals, de connivència amb els governs de torn.

Que se suspenguin tots els projectes denunciats per les defensores de drets humans i ambientals, especialment els d’empreses espanyoles
Justícia per a Berta Càceres!

Han passat sis anys i continuem demanant al costat de nombroses organitzacions de tot el món que s’enjudiciï a la família Atala Zablah com a autors intel·lectuals de l’assassinat, els qui des de la seva posició de poder busquen com frenar la digna lluita del poble lenca per defensar el seu riu, el seu territori i la vida.

La seva veu continua convocant a totes les nacions del món: Despertem humanitat, ja no hi ha temps!

Contra les violències, les fronteres i les guerres

  • Construïm territoris lliures de violències masclistes! Les violències masclistes s’expressen de nombroses formes: els assassinats i violències a l’àmbit de la parella o ex-parella, la violència vicària, l’assetjament sexual o per raó de sexe a l’àmbit laboral, acadèmics i culturals i altres espais de relacions socials, la violència econòmica i institucional, les agressions sexuals, la violència digital, la violència obstètrica i un llarg etc. La violència contra les dones és l’expressió de la dominació i la desigualtat entre els gèneres i en els conflictes armats, ecoterritorials, conflictes provocats per fonamentalismes religiosos, per governs autoritaris i dèspotes, aquesta violència quotidiana es manifesta de manera brutal i massiva.
  • Compliment dels drets humans i el qüestionament de l’actual sistema de fronteres. El tancament immediat dels CIES… Regularització ja! de les persones immigrants que resideixen al nostre país. Derogació de la llei d’estrangeria per la violència institucional i masclista, per les seves disposicions racistes i patriarcals que violenten i criminalitzen a les dones migrants.
  • Apostem per la pau, la no-violència i els drets humans. No volem més guerres ni a Europa, ni enlloc del món. Ens solidaritzem amb totes les dones i nenes ucraïneses víctimes de la violència contra els seus pobles i ciutats i amb les milers de detingudes russes per protestar contra ella, i també amb totes les dones que avui en el món estan sota els impactes d’altres conflictes armats, ecoterritorials, de dictadures de fonamentalismes religiosos, de governs autoritaris i repressius, totes elles dones lluitadores que ens inspiren a mantenir-nos unides i organitzades.
  • És urgent establir noves formes de cooperació pacífica per a construir un món més destral i just amb maneres no violentis de resoldre els conflictes. La mediació i el diàleg sense límits són l’única manera de resoldre els conflictes, respectant els drets humans dels pobles i dels persones. La pau global passa per la desmilitarització i el desarmament internacionals. Per una pau que sigui nostra, la de totes i per a totes. Totes les vides conten!

PER TOTS AQUESTS MOTIUS des d’Entrepobles us ANIMEM a participar activament en les accions amb motiu del 8M  Dia Internacional de las Dones. 

📣 ELS NOSTRES LEMES:

#ActivistesPerLaVida   #DefensoresDeLaVida

#JuntesIDiverses   #Niunpasenrrere #CossosiTerritorislliuresdeViolència

#Toteslesvidesconten

La van assassinar mentre dormia, mentre somiava els nostres mateixos somnis!

Han passat sis anys des que rebem la terrible notícia de l’assassinat d’una gran amiga, nostra volguda Berta Cáceres. Aquesta lluitadora incansable per la vida, la justícia i la llibertat -premi Goldman com a defensora del medi ambient i la naturalesa-, des de feia anys era sistemàticament amenaçada per funcionaris de l’empresa DESA, amb el beneplàcit del fraudulent narco govern hondureny, i amb la passivitat de tota l’estructura financera-empresarial d’Hondures i d’inversors internacionals involucrats … fins que la nit del 2 de març de 2016 va ser vilment assassinada.

 

¿Qui era Berta Cáceres?

Berta era la coordinadora del Consejo Cívico de Organizaciones Populares e Indígenas de Honduras (COPINH) i des d’aquí era una de les veus en la primera línia de la defensa dels drets del poble lenca, en defensa del seu territori enfront d’empreses nacionals i multinacionals.

Amb Berta coincidim en diferents coordinacions internacionals de moviments solidaris. Al seu costat caminem els carrers i els camins del seu Hondures volguda després del cop d’estat de 2009, acompanyant i donant suport a la lluita i resistència d’aquest poble heroic. Berta era una de les veus més clares i valentes en la defensa del poble pagès i indígena, de les dones, de lxs estudiants i de tots els sectors socials més desfavorits. Des d’Entrepobles sempre vam ser solidaris amb Berta, amb la seva generositat i el seu compromís rebel, solidari, activista i feminista.

“Sens dubte vam perdre un dels referents ètics més volguts en el nostre caminar en la solidaritat internacional”.

Berta va ser molt molesta per als poders establerts i sempre va estar al punt de mira davant el seu defensa claudicable pels drets i llibertat del poble hondureny. Rebia constantment amenaces de mort, persecució, assetjament, atacs físics i es va enfrontar a diversos càrrecs i denúncies falses, com la de provocar danys i perjudicis a l’empresa hidroelèctrica DESA. El 2 de març de 2016, sicaris al servei de l’empresa van irrompre en el domicili de la reconeguda defensora indígena Berta Càceres i la van assassinar a trets.

Han passat sis anys i continuem demanant al costat de nombroses organitzacions de tot el món Justícia per a Berta Cáceres!

Des que en els primers dies del seu assassinat, representants de xarxes socials internacionals es van desplaçar a Hondures en el marc de la Missió Internacional “Justícia per a Berta Cáceres” els secrets d’aquest crim s’han anat fent públics amb comptagotes. El govern de Juan Orlando Hernández va obstaculitzar durant tots els seus anys de mandat -fins a inicis del 2022- l’avanç de les recerques en el seu afany de protegir els culpables intel·lectuals.

Les successives mancances i buits en la recerca de l’assassinat van portar a les organitzacions socials a sol·licitar en 2016 la creació d’una Comissió Internacional Independent de Recerca interdisciplinària amb la finalitat d’evitar la impunitat i garantir la transparència de les recerques sobre l’autoria material i intel·lectual dels fets, inclosa la implicació de l’empresa DESA i de totes les altres entitats finançadores involucrades. La demanda era unànime: la retirada immediata d’aquesta empresa del riu Gualcarque.

El 7 de juny del 2017 es va anunciar l’inici de l’audiència preliminar de cinc dels vuit imputats en el cas de l’assassinat de Berta Càceres en un procés ple d’incidències. A partir d’aquí es va iniciar una sèrie de temptatives de judici, però una vegada i una altra el Ministeri Públic es va negar a presentar la informació i els peritatges necessaris per al procés, en la cerca de la veritat.

A la fi de 2018, el Tribunal de Sentència hondureny va pronunciar un veredicte en el qual es condemnava únicament al grup sicarial i a l’estructura intermèdia relacionada directament amb l’empresa DESA, però es continuava sense condemnar als autors intel·lectuals que van planificar el crim i que van pagar als autors materials que van assassinar a Berta i van intentar assassinar a l’activista mexicà Gustavo Castro que acompanyava a Berta al moment de l’assassinat. Entre els autors intel·lectuals destaquen com acusats per la defensa de Berta membres de la família Atala Zablah, accionistes amos de l’empresa DESA, que mai han estat jutjats. Com es va dir en aquests dies: “va haver-hi sentència, però no va haver-hi justícia”.

En el 2020, seguia sense fer-se justícia. Organitzacions nacionals i internacionals de drets humans van presentar davant el Ministeri Públic una declaració subscrita per més de 500 organitzacions i a més centenars de persones de tot el món, exigint respostes davant la falta d’acció i sanció sobre la clara responsabilitat dels autors intel·lectuals del crim.

El 7 d’abril del 2021, i davant maniobres del seu defensa, va ser suspès el judici encara pendent contra uns dels autors intel·lectuals, David Castillo -gerent de l’empresa DESA-. No va ser fins a juliol de 2021 que vam poder celebrar la victòria del COPINH, del poble lenca, de la família de Berta, del poble hondureny i de la solidaritat internacional davant el veredicte contra David Castillo com a culpable de l’assassinat de Berta Càceres.

Encara que la veritable justícia no serà completa fins que s’enjudiciï a la família Atala Zablah com a autors intel·lectuals de l’assassinat, els qui des de la seva posició de poder busquen com frenar la digna lluita del poble lenca per defensar el seu riu, el seu territori i la vida.

Encara esperem justícia. Justícia per a Berta Cáceres!

Aquest 2 de Març, com sempre, commemorem la seva lluita i acompanyarem les activitats que per a aquest sisè Aniversari de la Sembra de Berta Cáceres s’organitza des del COPINH i des de totes les organitzacions solidàries germanes.

Des d’ Entrepobles País Valencià es retrà homenatge al costat de les seves companyes de viatge “Activistes per la vida” en el Col·legi Major Rector Peset de València

Justícia per Berta! No més Impunitat a Honduras!

Reduir la militarització del conflicte ucraïnès per a evitar la guerra

Entrepobles es suma al moviment pacifista i antimilitarista per a exigir que els governs europeus adoptin mesures negociades i pacífiques urgents davant l’atac militar de Rússia a Ucraïna.
.
Juntes per la pau i els Drets Humans, no més morts, les vides humanes importen!

Compartim el comunicat del Centre Delàs: Reduir la militarització del conflicte ucraïnès per a evitar la guerra ⤵️

El conflicte ucraïnés és d’una enorme complexitat i mereix ser analitzat amb serenitat i responsabilitat tenint en compte tots els aspectes polítics, històrics, econòmics, entre molts altres culturals, socials, sense oblidar, evidentment, el rol que la seguretat energètica pot jugar en el futur de la regió. Així com s’ha de posar en el centre la seguretat de les persones, de la població civil, que seria òbviament la principal damnificada d’una hipotètica guerra entre Rússia i l’OTAN.

En el conflicte intern que viu Ucraïna, la responsabilitat d’Europa Occidental i l’OTAN no és menor, en haver ajudat als polítics ucraïnesos prooccidentals i contribuït a la militarització del país i la regió, de la mateixa manera que Rússia és responsable de les seves accions militars totalment inacceptables per a prendre el control de les regions ucraïneses on existeixen comunitats prorusses, principalment de Crimea i la part oriental del Donbás (Lugansk i Donetsk).

és un organisme militar multilateral amb un radi d’acció mundial sota el comandament dels Estats Units que sempre l’ha utilitzada per a exercir un control en favor dels interessos de les seves grans corporacions, entre les quals juguen un paper especialment protagonista les energètiques. D’aquesta manera ha fet ús de la força militar per a contrarestar la dels seus opositors, com ha demostrat en la seva participació en nombrosos conflictes (l’Afganistan, l’Iraq, Líbia…).

L’OTAN ha sigut, des del seu naixement, un instrument dels Estats Units per a tindre un peu a Europa i crear dependència als països d’Europa occidental, alhora que la feia servir per a mantindre viva l’amenaça cap al seu tradicional enemic geopolític, Rússia, fins i tot havent col·lapsat la Unió Soviètica en 1991. No en va, l’OTAN, en lloc de dissoldre’s com va fer l’organisme militar Pacte de Varsòvia, es va expandir admetent en el seu si a països fronterers amb Rússia, aprofitant la seva feblesa en els anys 90. Alguna cosa que sens dubte ha alimentat la retòrica nacionalista i militarista russa, que sustenta en gran part un règim de creixent caràcter autoritari que d’una altra manera estaria abocat al fracàs. L’amenaça de l’OTAN és per al Kremlin el millor argument polític per a justificar el seu règim i els seus plans d’expansió militar en l’antiga àrea d’influència d’espai postsoviètic.

Ja en 1991, el Secretari d’Estat de George Bush, James Baker, va prometre al líder soviètic Mijaíl Gorbatxov que, si Moscou permetia la reunificació alemanya, l’OTAN no s’expandiria «ni una polzada» més enllà de l’Alemanya Occidental. No obstant això, Polònia i altres països que havien pertangut a l’antic Pacte de Varsòvia van ingressar en l’Aliança Atlàntica.

La proximitat de l’OTAN a territori rus i el manteniment d’armes nuclears estatunidenques a Europa i Turquia és lògicament percebuda per Rússia com una amenaça a la seva seguretat. Sembla raonable que el Kremlin demani que Washington es comprometi a impedir que l’OTAN continuï expandint-se cap a l’est, la qual cosa de fet és un dels punts de la proposta russa de tractat amb els EUA sobre garanties en seguretat.

Demanem que la proposta russa d’un tractat amb els EUA sobre seguretat sigui difosa, estudiada i tinguda en compte, treballant des del diàleg i la diplomàcia en comptes de cedir a l’opció “fàcil” de l’escalada militar. Aquesta i altres propostes no poden ser rebutjades d’entrada pels EUA i l’OTAN. Al marge de determinades accions absolutament reprovables de Rússia, aquest país és qui ara proposa arribar a un acord perfectament assumible per a rebaixar la tensió i és l’OTAN qui es nega.

Ni la UE, ni molt menys Espanya, han mostrat cap indici d’autonomia ni molt menys responsabilitat, en el seu posicionament respecte a l’escalada bel·licista que s’està donant en l’Est del continent, que pot portar a una guerra que ningú vol i que sofriria la població civil. I que només beneficiarà, com sempre, a una àvida indústria militar, no sols europea i nord-americana, sinó també russa, que en el millor dels casos s’assegurarà ingents contractes per una carrera armamentística i una reforçada despesa militar amb l’excusa d’una dissuasió que l’única cosa que fa és augmentar la probabilitat d’un desenllaç violent del conflicte.

Demanem que el Govern espanyol i la mateixa UE se situïn en un necessari lloc d’equidistància entre els interessos geoestratègics nord-americans i russos. Alguna cosa que no passa per enviar armaments ni suport militar al govern de Kíev, sinó al contrari, buscant un rol de neutralitat que rebaixi les tensions militars -deslligant-se de l’OTAN-, que els legitimi per a iniciar converses amb Rússia de manera directa, convocar a totes les parts a dialogar en una conferència de pau que posi fi al conflicte armat a Ucraïna. Espanya ha de sumar-se com menys al camí obert pel Govern alemany d’apostar per vies no militars per a afavorir una desescalada del conflicte i evitar la guerra.

 

Comunicat de Dones x Dones davant la militarització del conflicte a Ucraïna en aquest enllaç

Activistes per la vida: nova unitat didàctica i espai interactiu

ACTIVISTES PER LA VIDA: ENTREPOBLOS PRESENTA L’UNITAT DIDÀCTICA I L’ESPAI INTERACTIU DE ACTIVISTES PER LA VIDA

Elaborada conjuntament amb La Periférica y Gustavo Castro, defensor mexicà i pedagog.

Presentem la nova unitat didàctica: Activistes per la vida, on acostarem la realitat dels Drets Humans a Guatemala i Hondures a les aules de secundària. Es tracta d’un projecte interdisciplinari sobre la criminalització de les defensores i defensors a Centreamèrica, especialment en contextos marcats per tota mena de violències impunes: des de l’extractivisme, dut a terme per grans empreses europees, fins a la violència patriarcal.

El principal objectiu d’aquesta proposta didàctica és ajudar a integrar en els currículums de secundària l’estudi de la vulneració de drets humans, tant al Nord Global com al Sud Global, posant l’èmfasi en les veus i experiències de les defensores i defensors amb l’objectiu de contribuir en la protecció i l’enfortiment de les seves estructures comunitàries.

El més important és que l’alumnat comprengui la importància dels drets humans i el seu defensa, tant al Nord Global com el Sud Global.

La unitat didàctica està enfocada a l’alumnat de primer, segon i tercer cicle d’ESO. La proposta proposa una seqüència d’11 tasques i activitats que es concreten en l’elaboració d’un vídeo col·laboratiu que expliqui el mapa de vulneracions de drets humans en el seu entorn pròxim.

El contingut de cada activitat està relacionat a conèixer determinades qüestions vinculades als drets humans i les situacions de vulnerabilitat que sofreixen els defensors i defensores a Hondures i Guatemala.

Les tasques se centren a fer que l’alumnat analitzi, aprofundeixi i reflexioni sobre els drets humans a Centreamèrica i desenvolupin actituds de defensa i promoció dels drets en els diferents contextos, globals i locals, i àmbits de la seva vida quotidiana.

L’espai interactiu acompanya a la unitat didàctica amb l’objectiu d’adaptar-nos a les noves realitats pandèmiques i les seves virtualitats. A través d’aquest enllaç trobaràs l’espai interactiu de l’unitat.

Consulta la nova unitat didàctica d’Activistes per la vida a través d’aquest enllaç.

L’unitat didàctica està a la disposició de professionals, docents, centres educatius, centres de formació, col·lectius, etc.

*Ara mateix la unitat didàctica està disponible en castellà amb la seva adaptació al currículum estatal. En breus estarà disponible en català, amb l’adaptació al currículum català.

Escriu-nos a educacio@entrepobles.org per a més informació.

 

Libertad para defensores de Guapinol

Buenas noticias desde Honduras, tras mantener privados de libertad por más de dos años a los Defensores del río Guapinol, por fin han sido liberados. Ahora es momento de que la justicia hondureña proceda a la reparación integral de estos y a la investigación de los hechos

SI SE PUDO ✊🏾 ✊🏾

Cronología del Caso Guapinol, Honduras.

En enero de 2014, sin consultar a las comunidades locales afectadas y coludida con una empresa privada, la Corporación Municipal de Tocoa (departamento de Colón) aprobó los permisos de operación de una mina en un Parque Nacional protegido, del que nacen los ríos Guapinol y San Pedro.

Con el objetivo de articular a las organizaciones locales en un esfuerzo por luchar colectivamente contra las amenazas de los proyectos extractivos en Tocoa, entre otros, en 2015 se creó el Comité Municipal de Defensa de los Bienes Comunes y Públicos de Tocoa. Este Comité presentó denuncias penales y administrativas, llevó sus preocupaciones al Congreso y entabló diálogos con el alcalde municipal de Tocoa, y organizó movilizaciones pacíficas y plantones.

En agosto de 2018 los pobladores de la comunidad de Guapinol y las aldeas vecinas organizaron un campamento pacífico en la comunidad de Guapinol como parte de su derecho a oponerse a un proyecto que pondría en peligro las principales fuentes de agua de su comunidad. Como resultado de esta protesta pacífica, fueron acosados e intimidados, víctimas de campañas de desprestigio y criminalizados y un mes más tarde la empresa minera Los Pinares presentó denuncias penales contra miembros de la comunidad.

El Ministerio Público sin realizar una investigación diligente y abusando de su poder utilizó pruebas falsas junto a agentes policiales y acusó a 31 miembros de la comunidad por el delito de asociación ilícita, en un intento de presentar al movimiento popular local como un grupo delictivo organizado.

En septiembre de 2019, la Jueza de la Jurisdicción Nacional Lisseth Vallecillo dictó un auto formal de procesamiento contra 8 hombres, por los cargos de incendio agravado y privación injusta de libertad, y ordenó que fueran enviados a prisión preventiva, a pesar de no justificar la medida, tal y como exige la ley.

Desde entonces, estos 8 defensores han estado en la cárcel a pesar de los repetidos esfuerzos de su equipo jurídico y de las recomendaciones de organizaciones nacionales e internacionales de derechos humanos para que sean puestos en libertad, a pesar de lo cual los tribunales han retrasado maliciosamente las resoluciones y notificaciones que ordenan su libertad.

A raiz de los hechos expuestos, Entrepueblos se suma a la demanda realizada por el Foro Internacional por los Derechos Humanos en Honduras, e invita sumarse al MANIFIESTO a colectivos y organizaciones internacionales, ante la necesaria celeridad del proceso de liberación, la reparación integral de los defensores del río Guapinol e investigación.

Saludamos el otorgamiento de dos amparos por parte de la Sala de lo Constitucional de la Corte Suprema de Justicia a favor de los 8 defensores del río Guapinol en Honduras; sentencias que reconocen la ilegalidad del proceso y declara juicio nulo, teniendo como consecuencia el sobreseimiento definitivo y su inmediata libertad.

Los defensores del río Guapinol se mantienen privados de libertad arbitrariamente desde hace más de dos años. La arbitrariedad de su detención fue señalada por el Grupo de Trabajo sobre Detenciones Arbitrarias de las Naciones Unidas desde el año 2020, recomendando por tanto al Estado de Honduras ponerles en libertad. El Grupo de trabajo concluyó: “que la fuente ha presentado un caso creíble y claro acerca de la violación de los elementos que garantizan un juicio justo para los ocho defensores, incluyendo la violación de sus derechos de igualdad de tratamiento frente a la ley, de la garantía de la no discriminación y de la independencia de los tribunales al seguir las causas incoadas en su contra”.

A pesar de lo anterior, el pasado 9 de febrero, el Tribunal de Sentencia de Trujillo dictó sentencia condenatoria contra seis defensores de los ocho defensores: Porfirio Sorto Cedillo, José Abelino Cedillo, Orbin Naún Hernández, Kelvin Alejandro Romero, Ewer Alexander Cedillo y Daniel Márquez, por los delitos de daños agravados y daños simples contra la Empresa Inversiones Los Pinares y privación injusta de libertad.

Desde el Foro Internacional rechazamos este fallo condenatorio, pues fue el resultado de un proceso que vulneró los derechos al debido proceso, la presunción de inocencia y la libertad de los defensores procesados. Nos preocupa que el Tribunal de Sentencia de Trujillo no solamente basó su condena en una deficiente investigación del Ministerio Público que nunca logró comprobar la culpabilidad de los defensores, sino que, además, ignoró toda la información presentada sobre la ilegalidad de las concesiones que originan este conflicto socio ambiental.

Hacemos un llamado a las autoridades competentes para que, en acatamiento de los amparos otorgados el día 10 de febrero, den celeridad al procedimiento para la inmediata liberación de los 6 defensores que se mantienen aún privados de su libertad, asegurando el sobreseimiento de la causa penal, misma que nunca tuvo fundamentos.

Demandamos también al Estado de Honduras que, en acatamiento de las recomendaciones del Grupo de Trabajo sobre Detenciones Arbitrarias, proceda a la reparación integral a los defensores de Guapinol y a la inmediata investigación de los hechos que los mantuvieron privados de su libertad por más de dos años.

Recordamos al Estado de Honduras su deber de proteger a quienes defienden derechos humanos, intensificando esfuerzos para respetar y proteger el ejercicio de su labor sin que esto represente un riesgo inminente, así como que se garantice el cese inmediato del uso indebido del derecho penal para la persecución de personas defensoras de derechos humanos. Es menester que Honduras avance hacia garantizar que casos como el de los defensores del río Guapinol no vuelvan a repetirse.


Enlace para adhesión al pronunciamiento del Caso Guapinol: https://forms.gle/6E24so3QwE8YrAFw6

Más información:

Entrepobles inaugura l’exposició “Activistes per la vida” del fotoperiodista Gervasio Sánchez a València

L’associació Entrepobles i el Col·legi Major Rector Peset de la Universitat de València inauguren l’exposició “Activistes per la vida”, del fotoperiodista Gervasio Sánchez. La mostra, que documenta la situació de defensors i defensores de la naturalesa i dels drets socials i humans a Guatemala i Hondures, es podrà visitar de forma gratuïta a la Sala de la Muralla del Col·legi Major Rector Peset del 8 de febrer al 27 de març.

“Activistes per la vida” explica la història de 40 homes i dones que lluiten pel seu territori i la seva naturalesa —per la riquesa de les seves terres i els seus rius— i pels drets de les dones i les llibertats ciutadanes. Aquesta defensa dels drets humans entra en conflicte amb els interessos d’inversors, empreses o grups transnacionals que extreuen amb impunitat els recursos naturals i les matèries primeres d’Hondures i Guatemala per vendre’ls al mercat mundial

Les lleis d’Hondures i Guatemala afavoreixen els drets d’aquestes empreses, mentre que eliminen els drets de la ciutadania. Aquesta situació, lligada a la persecució i a les amenaces de mort constants, a l’elevat índex de violència i a la corrupció policial, política i jurídica de les regions, fa que milers de famílies se n’hagin anat dels territoris. No obstant això, hi ha comunitats indígenes i camperoles que lluiten enfront d’aquests poderosos interessos i aconsegueixen protegir les seves terres.

A través de fotografies, textos i videoentrevistes, “Activistes per la vida”, de Gervasio Sánchez, explica la vida d’homes i dones que tot i estar amenaçats de mort lluiten pels seus drets. 

La realitat que s’explica en aquest projecte fotogràfic té a veure amb la vida quotidiana de persones que poden ser assassinades en qualsevol moment, persones perseguides per la defensa de la integritat dels seus llogarets, persones que lluiten com a defensors de la terra, persones que lluiten contra les grans empreses extractivistes, persones que lluiten per la naturalesa i la riquesa dels rius, i periodistes que intenten denunciar el que passa a Guatemala i Hondures”, explica Gervasio Sánchez. 

“Activistes per la vida” a València està organitzada per Entrepobles i pel Col·legi Major Rector Peset de la Universitat de València, i compta, entre altres, amb la col·laboració de l’Ajuntament de València i de la Generalitat Valenciana.

El vessament de petroli de Repsol a Perú: ecocidi i justícia ambiental

Entrepobles/Entrepueblos/Entrepobos/Herriarte
5 de febrer de 2021

 

Gairebé un mes després que el món es posés novament en escac pel tsunami del volcà submarí del pacífic sud, un líquid, negre, fètid, impregnava els mars i platges de les costes peruanes, atrapant en la seva viscositat tot allò que es trobava al seu pas.

El que està ocorrent ja és prou conegut: responsabilitats múltiples no assumides de la marina mercant, -una institució profundament corrupta- que no va donar cap mena d’alarma sobre els possibles perills que podia implicar l’erupció de Tonga; l’empresa petroliera Repsol comunicant ridículament un “abocament limitat” de 0,16 barrils (uns 25 litres) en un espai de 2,5 metres quadrats; i un govern peruà, que independentment del seu color polític, flexibilitza les seves normes ambientals fins a la seva mínima expressió per continuar atraient inversions de transnacionals estrangeres.

Les darreres estimacions de les autoritats peruanes assenyalen que en realitat van ser uns 11.900 barrils -gairebé 2 milions de litres-. En terreny ha suposat una afectació sobre 1,8 km de 24 platges, de 5 municipis i prop de 7 km d’aigües; sobre dues zones naturals protegides, sobre totes les espècies de plantes i animals d’aquests ecosistemes i sobre els llocs de treball d’unes 3.000 famílies pescadores i milers d’altres que vivien del comerç i els serveis a les platges i als balnearis d’Ancón.

El desastre ecològic més devastador de les últimes dècades és tan sols una expressió més d’una llarga llista de crims ambientals impunes en un dels 10 països més megadiversos del món, i que no deixa d’evidenciar els impactes catastròfics de continuar mantenint matrius energètiques de mirada a curt termini basades en combustibles fòssils. Desenes d’organitzacions ambientalistes, recorden en xarxes i mitjans alternatius que, el que avui la població de Lima viu amb esglai, és el pa de cada dia de milers de comunitats amazòniques, que en els darrers 25 anys han estat receptores de més del 50% d’abocaments d’hidrocarburs, lamentant la desigualtat, l’abandó i la bretxa de justícia social que viuen.

Assistim doncs, a un desastre més del llarg llistat d’ecocidis provocats pel cicle d’extracció, refinat i distribució de la indústria petroliera des de fa dècades i a tots els continents. Sense anar més lluny la setmana passada ses va produir un altre vessament a l’Amazònia equatoriana per una ruptura a l’Oleoducte de Crus Pesats que transporta el petroli de la selva fins a la costa del Pacífic, afectant 21.000 m2 del Parc Nacional Cayambe Coca i els rius Coca i Napo.

No existeix la indústria petroliera segura. És una indústria amb alts riscos i contaminants a tot el seu cicle. És una de les responsables principals de l’emergència climàtica. Per això el millor petroli és el que es queda al seu lloc, als seus jaciments.

Indignació i mobilització social

El fet també ha produït una onada d’indignació en l’opinió pública i de mobilització social: tant per la seva magnitud, com per la gestió indolent de Repsol, que s’ha viscut com un menyspreu, no només les víctimes directes, sinó tot el país. Tot i que el monopoli de mitjans d’El Comercio va tractar d’esborrar de la informació pública les sigles de l’empresa responsable, la indignació no cessa, i un logotip de Repsol tenyit de chapapote es multiplica en tota mena de canals d’informació no oficials, clamant per justícia i responsabilitat a la petroliera espanyola. Aquests dies s’han convocat desenes de mobilitzacions, incloses les d’Ancón denunciant que més de 1500 famílies dedicades a la pesca artesanal han perdut els seus mitjans de vida.

Més de 300 organitzacions de tota la geografia peruana demanen en un pronunciament lideratge per part del govern peruà i exigeixen “que Repsol assumeixi immediatament les accions de reparació, contenció i compensació”. La Plataforma de la Societat Civil peruana sobre empreses i drets humans assenyala que Repsol mai “ha presentat el seu procés de diligència deguda en matèria de drets humans per identificar, mitigar i rendir comptes dels seus impactes” i reclama “sancions administratives com a multes , exclusió de la contractació pública, denegació d’atorgament de mesures de suport públic, i accions civils o penals segons correspongui”. Demanen al Congrés que aprovi l’Acord de Escazú, el marc normatiu del qual “té com a objectiu garantir la implementació plena i efectiva dels drets d’accés a la informació ambiental, participació pública en els processos de presa de decisions ambientals i accés a la justícia en assumptes ambientals.”

“Repsol, hazte cargo!” la demanda de justícia ambiental

Però, per quines vies es podrà accedir a aquestes exigències de justícia ambiental?

D’una banda, tenim el nou i erràtic govern de Pedro Castillo, un president inesperat, provinent d’un llogaret rural al Perú andí, mestre militant d’esquerra, però amb posicionaments conservadors patriarcals i inclinacions gens crítiques cap al model extractivista del país. Tenim també la prematura dimissió de la seva primera ministra, Mirtha Vásquez -advocada de defensores comunitàries amb qui Entrepobles hem col·laborat molts anys quan va treballar a GRUFIDES, entitat ambientalista de Cajamarca- expressant la seva decepció per la manca de claredat en la lluita contra la corrupció de Castillo.

A partir d’aquest canvi, el govern s’ha mostrat més conciliador amb Repsol, i després d’una forta campanya de premsa alertant del perill de desabastiment del país si persistia en la paralització de les activitats de Repsol, finalment li ha permès reanudar-les, sense garanties de que l’empresa afronti les seves responsabilitats.

I és que no seria el primer cas de govern precoçment devorat per una maquinària estatal acostumada durant dècades a obrir les venes del territori i les comunitats que l’habiten a l’extractivisme, minimitzant els estàndards ambientals i socials, per tal de generar una riquesa que sempre vola lluny i alimenta la corrupció dels gestors públics i privats nacionals.

I de l’altra banda tenim un estat espanyol que, independentment del color polític del govern, funciona com una empresa de serveis diplomàtics, comercials, financers i de tota mena per a les multinacionals de l’IBEX35. Sense anar més lluny, la refineria de Ventanilla es va ampliar amb crèdits assegurats per la Companyia Espanyola d’Assegurances de Crèdit a l’Exportació (CESCE). És a dir, la ciutadania del Regne d’Espanya hem avalat la inversió en aquest desastre.

Segons l’últim informe de l’Observatori de la Sostenibilitat, Repsol és la principal empresa emissora de gasos d’efecte hivernacle de l’Estat espanyol. A més, en el context actual de gran concentració del poder econòmic global, Repsol és una empresa “espanyola” –amb seu a Madrid- però els seus principals accionistes són –per aquest ordre– JP Morgan, Black Rock, Amundi, Sacyr, Banc de Santander i Norges Bank.

Acabar amb el blindatge de la impunitat de l’ecocidi

Des del juny del 2014, el Consell de Drets Humans de l’ONU negocia l’elaboració d’un tractat vinculant per les empreses transnacionals. Aquest tractat hauria d’omplir un buit legal que avui permet a aquestes empreses eludir les seves obligacions en matèria de drets humans i ambientals i gaudir a la pràctica d’impunitat. Però les delegacions dels EUA i la UE han seguit una estratègia constant per eternitzar el debat i mirar de rebaixar-ne els continguts.

La Unió Europea va iniciar els tràmits per a l’aprovació d’una llei europea sobre “deguda diligència” atenent la pressió social creixent en aquest mateix sentit. Però, en una dinàmica sense precedents a les institucions europees, el tràmit de la llei s’ha suspès des del setembre de l’any passat.

El debat parlamentari sobre la llei espanyola de responsabilitat extraterritorial de les empreses pel que fa als drets humans i ambientals fa mesos que espera a les portes del Congrés, situant Espanya com un dels pocs estats d’Europa occidental on encara no s’ha iniciat.

Des de Entrepobles considerem que en aquest context d’arquitectura de la impunitat la lluita per la justícia ambiental en el cas de Ventanilla té com a principal camí la solidaritat poble a poble, que ja ha començat a activar-se, apuntant a convertir-lo en un cas emblemàtic, exemplificador de com no volem que segueixin funcionant aquest món i aquesta societat.

Davant l’emergència climàtica, ecològica i energètica en què ens trobem, cada cop més gent reclama que l’ecocidi ha de ser reconegut com un delicte universal i que la impunitat corporativa ha de ser considerada una pràctica tan odiosa i intolerable com veiem ara l’esclavitud. I en les properes setmanes i mesos ens proposem articular les aliances per fer-ho possible.