De moviment de solidaritat a Entrepobles

Núria Roig a El Salvador, 1992

L´únic l’avantatge que té fer-ho amb tants anys de distància és recordar-ho amb el pensament i les expressions que usàvem aleshores; això sí, estic escrivint amb un ordinador i llavors, quan EP comença a caminar, teclejava amb una màquina d’escriure. Dit això, us faré quatre pinzellades de dos temes: un, d’on veníem i per què vam crear una ONG i dos,  les arrels d’EP, humanes, organitzatives i filosòfiques.

Veníem dels comitès de solidaritat i de les coordinadores locals i  estatal. D’ençà de la Revolució Popular Sandinista del 1979 i durant els anys 80, principalment, es creen comitès de solidaritat sobretot amb Nicaragua i, no tan nombrosos, amb els moviments d’alliberament d’El Salvador i Guatemala. Se’n formen moltíssims, en barris, centres de treball i sindicats, pobles petits i grossos; i es teixeix una xarxa  impressionant que convida a la coordinació i les campanyes conjuntes.
Eren pobles amics lluitant per un món millor, i nosaltres volíem ser al seu costat, i fins i tot, força gent vam anar a treballar-hi: un any, dos, tres, o en brigades internacionals d’estiu. Coneixíem el territori, els paisatges, a molta gent; nosaltres hi anàvem i moltes persones d’allà van venien cap aqui també.

Enteníem la solidaritat internacional com la causa comú,  l’amistat i l’agermanament entre pobles que lluiten per la llibertat, com el suport mutu a les lluites per l’alliberament popular, com l’acompanyament als moviments revolucionaris sobretot de l’Amèrica Llatina.

Recordo el local de la coordinadora catalana, auster i humil, sempre pleníssim de gent i de fum. Recordo el local de la coordinadora estatal on durant uns anys ens vam trobar gairebé cada mes gent de tot arreu.
Recordo les campanyes «100 milions per a Nicaragua!» i «Nicaragua ha de sobreviure», el concert «Nicaragua Rock» que va omplir el palau Sant Jordi de Barcelona, les paradetes per informar i vendre xapes o llibres, les manifestacions contra l’imperialisme, les jornades, els debats, l’enviament de brigadistes, el finançament de petits projectes, les anades a la ràdio, els escrits en revistes… Volíem amb tot plegat contribuir a trencar l’injust ordre econòmic internacional, l’intercanvi
desigual, volíem canviar el món.

A mesura que passaven els anys, altres institucions s’hi van anar afegint: d’una banda, ajuntaments que s’agermanaven amb pobles o ciutats –sobretot niques–, i d’una altra, es formaven noves ONG en el moment que a Nicaragua es creava el Ministeri de Cooperació Externa per posar ordre i donar prioritats a l’allau de  projectes que es finançaven amb aportacions solidàries; alhora també aquí moltes administracions públiques començaven a destinar recursos econòmics per a les ONG. Els comitès de solidaritat no vam voler ser aliens a aquesta nova situació i decidim parlar-ne. Es crea una comissió a Catalunya per estudiar el tema, documents amunt i avall, discussions en petits comitès i en les coordinadores: què havia passat amb els projectes de la solidaritat, com podíem accedir a més recursos i fer un seguiment millor dels projectes en marxa, com podríem reforçar els dos eixos de treball: cooperació i sensibilització, contrainformació i denúncia. Finalment, la coordinadora estatal de solidaritat amb Nicaragua, el novembre de 1997, dona el vistiplau a crear una ONG solidària. Les coordinadores locals aporten els diners inicials per començar la singladura i es decideix que una persona hi treballi: és una responsabilitat enorme per a mi. Els darrers mesos del 97 ja havíem trobat un nom –que reflectia el que volíem ser– i redactat uns estatuts, que al desembre del 97 entren al registre d’associacions.

Gener de 1988, Entrepobles té una pàgina en blanc per omplir, tot era nou i s’havien de posar els fonaments. No vam començar amb projectes, de cap manera, vam començar creant l’entitat, la base organitzativa. Busquem persones per formar la Junta directiva –provinents de la solidaritat i de noves–, en volíem algunes de conegudes que ens obrissin portes; J. M. Valverde accepta la presidència. La primera Junta és entusiasta i treballadora. Ens reunim sovint. Impulsem la  reació de les comissions de suport arreu del territori: trens amunt i avall per parlar amb la gent, per animar. Busquem sòcies i socis fundadors de sota les pedres; pensem un logotip que ens representi; redactem els primers tríptics per donar-nos a conèixer, busquem un petit local de referència. Al cap d’uns mesos comencem a fer les presentacions públiques, la  primera i col·lectiva a Madrid, el juliol del 88 en un bar conegut. Encara estàven amb nosaltres companys que ens van  deixar massa aviat: l’Anna Ros, del País Valencià; el Pepo Montserrat, d’Aragó; el Diamantino García, de la Sierra Sur (Sevilla) i en Fernando Salas, de Madrid. Més trens amunt i avall: Sevilla, Valladolid, Redondela, Múrcia, Albacete, Granada, Burgos i un llarg etcètera, per crear les comissions territorials, per fer presentacions i, més endavant, per participar en taules rodones i jornades.

En segon lloc aprofundim en el tema, què és la cooperació solidària, què és la cooperació i l’educació per al desenvolupament. Havíem de trobar un discurs i un pensament propi. Llegim, ens reunim amb altres ONG i comencem a viatjar a Centreamèrica. Com a solidaritat coneixíem força els moviments socials d’aquells pobles, com a ONG principiant en aquells anys, vam haver de reconèixer i conèixer les ONG que serien les nostres contraparts. Val a dir que,no tant a Nicaragua, però sí a El Salvador i Guatemala, les ONG locals es constitueixen al mateix moment que nosaltres, allà també van entendre que una entitat constituïda com a organització no governamental tindria més possibilitats de canalitzar recursos econòmics.

En el primer viatge a Centreamèrica el juliol del 88 tenim ocasió de reunir-nos, per primer cop, amb el Comité Nicaragüense de Solidaridad con los Pueblos (Patricia Elvir); amb el Ministeri de Cooperació Externa (Lesbia Morales); amb l’Institut de la Dona; amb l’Oficina de Promoció i Desenvolupament de la Costa Atlàntica o amb l’Institut de Reforma Agrària, l’INRA; i també coneixem, entre altres, REDES, a El Salvador o la Iglesia de Guatemala en el Exilio. Curiosament amb aquests últims fem el nostre primer projecte important i enviem les primeres cooperants, metgesses, als campaments de refugiats guatemalencs a Quintana Roo, Mèxic, per formar promotors i promotores de salut.

I pensem i escrivim molt, moltíssim: documents de debat, per a les juntes, per a les assemblees, per als butlletins, per als
tríptics i per a les compareixences públiques. Parlem de comprendre la situació política dels països on treballem; parlem que els projectes impulsin la participació popular; parlem de basar-nos en unes relacions entre iguals; parlem d’autoavaluar-nos i anar millorant progressivament; parlem de vetllar per la nostra autonomia i no permetre condicionants
dels portadors de recursos; parlem de les tasques centralitzades i de les que no ho serien; parlem de les classes populars, de les dones… i la llista continua.

Gener de 1992, 4 anys després de posar-hi la primera pedra EP tenia gairebé un miler de socis i sòcies, unes comissions de suport fortes arreu del territori peninsular, alguns projectes en marxa, projecció pública i la millor substituta, Gabriela Serra, que feia pocs mesos que havia tornat de Guatemala i que no va dubtar a acceptar el repte. I no oblidem, és clar, l’Helena Porteros. Una abraçada a tothom i les meves felicitacions per la feina feta.