El laboratori neoliberal de la maduixa de Huelva

Pastora Filigrana 

Els debats dins de l’esquerra plantegen si és més important començar per la lluita de classe, la lluita contra el racisme, contra el patriarcat o contra el desenvolupisme. Molts d’aquests debats busquen una resposta unívoca del tipus: «la classe en el centre» o «el tema racial és el determinant». La polarització en els debats obvia una cosa essencial i és que aquestes són realitats entrecreuades, indissolubles que s’encarnen en els cossos de treballadores, i que es manifesta amb major violència depenent del gènere i l’origen.

Quan diem que el neoliberalisme es basa en l’explotació del treball, assalariat o no, i que aquesta explotació es realitza entrecreuant diferents eixos d’opressió, com són el gènere i la raça, no estem dient una cosa abstracta i intangible. Aquesta evidència de l’aliança opressiva entre classe-raça-gènere pot veure’s, fer-se olor i tocar-se a escassos quilòmetres de la Sevilla natal d’aquesta publicació: en la macro explotació del fruit vermell de Huelva. A més, aquesta acumulació de riqueses no sols necessita l’explotació del treball viu, sinó que necessita també la sobre-explotació de la terra i els recursos naturals. L’agricultura intensiva del fruit vermell a Huelva és un clar exemple de tot això.

L’explotació laboral de la maduixa

A Huelva es dediquen onze mil hectàrees al cultiu del fruit vermell, encara que popularment es coneix com la maduixa. Huelva produeix el 100% del gerd espanyol, el 96% dels nabius i el 97% de la maduixa. Durant els mesos de març a maig es duu a terme la recol·lecció de la fruita, una tasca que, es calcula, necessita més de vuitanta mil persones treballant. Els beneficis que suposa el cultiu d’aquest fruit per a la comarca de Huelva ascendeixen a quatre-cents milions d’euros.

Les empreses que conformen la patronal maduixera, igual que qualsevol patronal, tenen dos recursos disponibles per a augmentar els seus beneficis: la innovació tecnològica i l’abaratiment del salari. La innovació tecnològica en un projecte empresarial com aquest és molt limitada. Conrear sota els hivernacles, els famosos plàstics, va suposar en el seu moment una d’aquestes innovacions tecnològiques que va disparar els beneficis, perquè va permetre produir maduixes fora dels seus cicles naturals. Tanmateix, la innovació tecnològica toca sostre i, màximament en la recol·lecció i per la pròpia delicadesa del fruit, no permet usar màquines. L’únic recurs que té la patronal per a augmentar beneficis és per tant el salari, és a dir, pagar el menys possible pel major treball possible. Vegem les estratègies utilitzades per a aquest abaratiment salarial que reverteix directament en els guanys de l’empresa:

1. El Conveni del camp de Huelva és el que estableix el salari més baix per a aquesta feina a l’Estat espanyol. Actualment el salari-dia per a una jornada de treball és de quaranta-dos euros, un preu per sota del nou salari mínim interprofessional. Perquè es pogués pactar un salari millor, seria necessari que els sindicats negociessin amb pressió enfront de la patronal. La realitat és que els sindicats majoritaris signants del Conveni fugen d’aquesta confrontació i temen trencar la pau social de la indústria més important de la província. Els sindicats minoritaris, amb una tradició més combativa, tenen poca representació a la comarca principalment perquè la població jornalera és immigrant amb molta mobilitat i difícilment es queden a construir sindicats.
2. Un altre dels recursos per a abaratir el salari el va posar en safata la pròpia llei d’estrangeria. Aquesta llei permet la contractació de persones treballadores al seu país d’origen que vindran directament per a la campanya de recollida de la fruita i es tornaran quan aquesta acabi. Aquest any van venir més de 19 000 dones marroquines a través d’aquesta possibilitat que atorga la llei d’estrangeria. Les jornaleres desconeixen el Conveni i gran part dels seus drets, viuen en situacions d’aïllament en les finques i se’ls oculten els mecanismes que han d’activar en el cas que sofreixin algun abús empresarial. En teoria han de cobrar el salari que estableix en el Conveni del camp a la província, però segons els seus testimoniatges rares vegades el cobren i les seves possibilitats de reclamar judicialment són escasses perquè entre altres motius seran retornades quan acabi la campanya. En la part del salari legal que la patronal no paga a aquestes treballadores està el guany empresarial.

L’explotació racial de la maduixa

Com dèiem, un dels recursos del capital per a obtenir majors beneficis és abaratir salaris i això serà més fàcil com més extremes siguin les condicions vitals de les persones treballadores. Segons l’ordre econòmic mundial, les persones filles de la colònia, és a dir, no occidentals, sempre estaran en un desavantatge econòmic respecte a occident.

El món funciona per la sostracció sistemàtica de recursos materials i humans de dues terceres parts de la població mundial cap a una primera part. Aquesta ordenació econòmica, que comença al segle XV amb l’expansió del capitalisme, va situar la jerarquia de la piràmide social a la població europea blanca, i les poblacions de la resta del món van quedar convertides en colònies productores de matèries primeres i cossos treballadors barats darrere del desenvolupament de l’Europa blanca. És per això que el racisme és un factor d’ordenació de la riquesa en el món i no sols una actitud d’intolerància dels diferents com se sol dir col·loquialment. Per això sempre és més barat contractar a persones immigrants: perquè són més pobres.

Contractar persones treballadores immigrants es va començar a utilitzar amb població d’Europa de l’Est i les jornaleres eren poloneses, lituanes o ucraïneses. L’any 2006 es va decidir canviar per població marroquina i l’acord es fa des d’aleshores amb el Regne del Marroc. Aquesta decisió no va ser casual. Les treballadores d’Europa de l’Est eren problemàtiques, exigien drets, sortien de nit, volien quedar-se després de la campanya i fins i tot sortien amb nois de Huelva. Les marroquines es presentaven com una opció més dòcil: són musulmanes, surten menys, deuen respecte a les seves famílies i marits, no s’han criat en el comunisme i estan naturalment acostumades a servir sense piular. Això és el racisme i el colonialisme com a estratègia d’explotació a favor dels interessos del capital.

L’explotació de gènere en la maduixa

La patronal maduixera només vol dones. Com dèiem al principi, durant la recollida de la maduixa es requereixen diversos milers de persones treballant. Moltes d’elles són dones i homes autòctons, però per als llocs que no s’arriben a cobrir amb la població autòctona es requereix la contractació de persones immigrants. Per a això és per al que s’utilitza la contractació en origen.

Al Govern marroquí se li fan arribar les necessitats de mà d’obra de cada empresa i s’encarregaran d’una preselecció en origen. Hi ha una qualitat en la qual coincideixen al 100% totes les empreses: que siguin dones. A més, es requereix que tinguin família al seu càrrec al seu país d’origen, almenys un fill menor de 12 anys. Els empresaris justifiquen la decisió per la delicadesa que requereix el treball de la recollida de la maduixa. La realitat que s’oculta darrere és que en l’imaginari masclista es considera que una dona serà menys conflictiva sindicalment que un home a l’hora de reclamar els seus drets. Si a això a més se li suma que és una dona pobra, que pel mateix treball de recol·lecció al seu país cobra un jornal de set euros, que té fills al seu càrrec i una família musulmana, la seva docilitat serà major.

La infantilització en el tracte és molt comuna: fins i tot en declaracions públiques, els empresaris parlen de càstigs a les treballadores en lloc de sancions laborals. La dona pobra, musulmana, immigrant i amb fill al seu càrrec, es converteix en el subjecte perfecte per a abaratir salaris i condicions laborals, en general, sense por d’una resposta sindical organitzada. Quan parlem de l’aliança entre el capital i el patriarcat no és només una consigna, és això.

La sobreexplotació de la terra en la maduixa

La producció maduixera està regada amb les aigües subterrànies que nodreixen les llacunes i els ecosistemes del Parc Nacional de Doñana. La Junta d’Andalusia reconeix que el 15% d’aquests regs són il·legals, però les associacions ecologistes que treballen en la zona mantenen que el 30% de les plantacions de maduixa es nodreixen d’aqüífers il·legals que afecten directament el Parc Natural. Això suposa que una de cada tres hectàrees de plantacions de fruit vermell es rega il·legalment a costa de les aigües subterrànies del Parc. Actualment, Espanya s’enfronta a una sanció per incomplir la normativa europea sobre aigües. Tanmateix, la Junta d’Andalusia es nega a declarar la zona amb aqüífers sobreexplotats, en una clara connivència amb els interessos de la patronal maduixera.

Aquest esgotament dels aqüífers repercuteix directament en la pèrdua de biodiversitat. La supervivència de diverses espècies autòctones d’ocells, mamífers, plantes i insectes està en perill. Això no va de salvar ocellets desmuntant l’economia local i la renda de moltes famílies. Això va que la pèrdua de biodiversitat repercuteix en la desaparició de l’ecosistema que ens procura l’aliment, l’aigua i la salut. Estem tallant la branca de l’arbre sobre la qual estem assegudes.

De tot el que s’ha explicat es pot concloure que el guany de la patronal maduixera passa per l’abaratiment de les condicions de treball de les jornaleres i jornalers. I que, perquè aquest atac als drets de persones treballadores generi la menor protesta possible, es trien a les persones en una situació de vulnerabilitat major. En un sistema-món patriarcal i racista les persones en una situació de major vulnerabilitat són les persones no-blanques que no habiten a Occident, la migració i, d’aquestes persones, les dones. Pobresa, masclisme, racisme i insostenibilitat de la terra al servei del guany del capital.