El pacifisme és cosa del segle passat?

Europa en armes

La raó d’Estat i la política per altres mitjans

Qui es va inventar el terme d’Estat-nació segurament no tenia la intenció de descriure la realitat de manera tan literal. Però, certament, avui no són les nacions les que posseeixen Estats, sinó els Estats les que posseeixen les seves nacions. La trajectòria des de la Unió Soviètica a l’actual Federació Russa n’és un exemple nítid: per molt radicalment que hagi canviat l’embolcall polític, econòmic i ideològic, el nucli dur del nacionalisme d’Estat de tall autoritari ha preservat la continuïtat històrica de la gran Rússia. Encara que tampoc no cal anar tan lluny, també en tenim exemples molt més propers.

Els nuclis durs dels Estats-nació treuen el cap sempre que es necessita “continuar la política per altres mitjans”. Són santuaris a la penombra on es cultiva i reprodueix la flama de l’autoritat suprema, la violència sense escrúpols i sense pietat, el patriarcat altament concentrat. La raó d’Estat els permet retenir la propietat sobre la nació a qualsevol preu.

L’altra característica definitòria dels Estats nació és la seva compenetració amb les elits que concentren el poder econòmic. Més enllà de la retòrica liberal, en realitat aquestes elits requereixen els serveis dels Estats-nació – legals, financers, privilegis fiscals, infraestructures públiques, diplomàtics, militars, etc. – per materialitzar el seu posicionament sobre els territoris i per continuar acumulant lucre il·limitadament.

Amb les crisis de subministraments estem veient com la globalització capitalista està arribant als límits de disponibilitat de molts insums -tant energètics com materials- que en són la base física. I la disputa entre els grans complexos empresarials per accedir-hi implica un clima de conflictivitat entre Estats o coalicions d’Estats per l’exclusivitat sobre els territoris on es troben.

Les nacions no haurien de ser com l’aigua i l’oli, excloents entre si. És la constant compulsió d’aquest entramat entre Estat-nació i elits econòmiques per dominar territoris, cosa que impedeix la possibilitat de compartir sobiranies on convisquin comunitats diverses. Com si fos una matrioshka, ho hem vist amb Rússia versus Ucraïna, amb Ucraïna versus el Donbass i segurament ho veurem al Donbass versus la població ucraïnesa que hi quedi. La seguretat pròpia es viu com a permanentment amenaçada per la simple existència de la comunitat veïna, i l’única forma de preservar-la és la seva submissió o eliminació, o la perversió de la democràcia exercida com a dictadura sobre les poblacions minoritzades.

Superpotències jugant a la ruleta russa

Ucraïna ha esdevingut un d’aquests punts de fricció de plaques entre els Estats-superpotències globals. El Pentàgon i l’OTAN -instrument de subordinació d’Europa a la seva estratègia- han jugat una llarga partida d’assetjament en la seva aposta per l’expansió del control territorial a les fronteres de la Federació Russa. El nacionalisme d’Estat de la Federació Russa, per part seva, ha respost amb la seva estratègia de recomposició imperial cap a les repúbliques exsoviètiques, comptant amb el suport de l’elit de Londongrad. Ambdós blocs argumenten el seu expansionisme com a defensa pròpia, de manera que arriba un punt en què la seguretat d’un implica la inseguretat de l’altre.

Com diu Chomsky, “Rússia és un Estat petrolier cleptòcrata que depèn d´un recurs que ha de disminuir dràsticament o tots estem acabats”. Una cosa semblant es podria dir de la resta de potències, però en el cas de Rússia encara és més accentuat. I en aquesta partida arriscada, l’Estat-potència amb una governabilitat amb menys frens i més urgit és el que ha acabat disparant primer. L’OTAN té la seva part de responsabilitat per portar el joc fins al límit. Però la màxima responsabilitat és de qui ha calculat, planificat i desfermat la màquina de matar a gran escala del seu Estat-nació sobre el poble d’Ucraïna, acceptant com a preu vàlid la devastadora catàstrofe humana i ecològica que això comporta.

A qui i per a què importa nostre posicionament?

Santiago Alba Rico escrivia aquests dies un interessant article on exposava el desconcert en l’esquerra per la dificultat de posicionar-se en una situació tant complexa i en la que l’agressor material no és ni els EEUU ni la Unió Europea, els nostres dolents favorits. No és només que ens costi posicionar-nos, diu, és que ens costa fins i tot saber què pensar i què demanar.

Però per a qui i per a què té importància el nostre posicionament? En primer lloc, cal ser conscients que ens trobem davant d’una dinàmica històrica, com l’abans descrita, que no mereix altra cosa que una esmena a la totalitat. La qüestió no és si estem d’acord o no amb una jugada determinada d’una de les superpotències en joc —per exemple, l’enviament d’armes—, és que estem i hem d’estar fora d’aquest joc. I, quan ens posem solemnes diesnt que no és el mateix parlar des de l’activisme que des de les institucions, caiem al deliri de grandesa, tan freqüent a l’esquerra, de fer com si des de la presència a les institucions pintéssim alguna cosa en tot això.

La crua realitat és que en aquest cas el posicionament de l’esquerra és requerit des del poder per donar xecs en blanc a la raó d’Estat, contribuint a l’acceptació social de mesures inserides en estratègies fora del nostre abast, que estan arrecerades expressament del coneixement i possibilitat d’influència, no només de les ministres d’esquerres, sinó ni tant sols del president de govern.

Evidentment que el nostre posicionament és crucial, però la seva utilitat es troba més avall: la disputa del relat social, la construcció de valors i el pensament crític en els àmbits en què la nostra opinió pugui tenir influència, directa o indirecta. En aquest sentit, el paper de les persones que ocupen càrrecs institucionals si comporta més responsabilitat, però no tant pel càrrec en si mateix, sinó pel lideratge més gran d’opinió que comporta.

Efectivament, necessitem un posicionament enfocat a promoure una lectura crítica col·lectiva, transformadora i constructora de pau sobre la violència suprema d’aquesta guerra, així com a la prevenció d’altres guerres que puguin venir al darrere, si es consolida l’escalada militarista que recorre Europa, ressuscitant el fastigós si vis pacem para bellum. Per impedir que el debat sobre la guerra es faci sobre el negacionisme de l’emergència climàtica, energètica i ecològica on ens trobem. Tornant a Chomsky, “aquesta catàstrofe ha tingut lloc en un moment en què totes les grans potències, i de fet tots nosaltres, hem de treballar junts per controlar el gran flagell de la destrucció mediambiental que ja s’està cobrant un preu desastrós, i que aviat serà molt pitjor si no es fan grans esforços ràpidament”. Per denunciar la tendència creixent als Estats-nació a l’autoritarisme, el racisme i la necropolítica com a formes de governar aquestes emergències a favor de les grans corporacions. Per aixecar un mur de contenció davant d’imaginaris de glòries i sacrificis humans, d’herois i desertors, del retorn a la retòrica que va inflamar l’Europa del 1914.

Pressionades per les factories mediàtiques d’emocions, hem vist polítiques i tertulianes, fins i tot d’esquerres, pontificant pornogràficament des de la seva posició de confort i privilegi sobre prendre fusells per defensar Ucraïna. També hem sentit a dir que el pacifisme és una idea endarrerida, del segle passat. Perversió ètica del progressisme, com si les coses es valoressin no per la seva justícia, ni tan sols per la seva eficàcia, sinó simplement per ser avançades o endarrerides.

Aquesta productora de sensibilitats i imperatius morals d’usar i llençar és la mateixa que fabrica la indiferència davant la guerra del Iemen —en què seguim exportant armes a la tirania saudita per bombardejar la població civil— o davant dels més de 60 conflictes armats que avui existeixen al planeta Terra, o davant de les persones no europees que són rebutjades fugint d’Ucraïna, o de les que la Unió Europea mata a la Mediterrània per fugir d’aquests conflictes.

Si tant els importa què demanem, demanem la desmilitarització, la desnuclearització, la descarbonització, la despatriarcalització de les nostres vides i els nostres territoris. Volem més sobirania social front la dictadura de les mega-transnacionals i les clavegueres dels Estats-nació. Volem construir formes de compartir sobiranies i territoris entre els pobles per damunt de les fronteres, desintoxicant d’exclusivismes la nostra convivència. Aquestes han de ser les nostres cartes per jugar el nostre joc: el de la supervivència de la humanitat davant els reptes de la crisi global. I no acceptem lliçons morals, ni les llàgrimes de cocodril de la necropolítica.

La valentia, l’heroïcitat i la glòria d’aquest segle front totes les formes de tiranies, invasions i guerres han de ser la resistència popular, la no col·laboració i la desobediència civil massives, com la de les més de 13.580 persones detingudes a Rússia per oposar-se a la guerra sabent a què s’arriscaven, o les milers que resisteixen a Ucraïna, de diferents formes, d’acord al seu imperatiu moral, aquest si, totalment respectable. Perquè la vida té molt poder per sobreposar-se a l’adversitat. Amb determinació, perseverança i intel·ligència col·lectives quasi tot és possible, qualsevol mal és vencible, esmenable, rectificable i reversible. Quasi tot, menys la mort.

 

Article d’Àlex Guillamón, activista d’Entrepobles. Publicat inicialment en El Salto