Un gran desordre sota el cel
L’aixecament a Quito va ser, formalment, contra la fi dels subsidis als combustibles, que sempre encareixen els aliments i escalen els preus. Els pobles originaris i les classes treballadores van aprofitar la bretxa oberta pels transportistes, que no tenen interessos populars sinó corporatius, per a llançar-se a la jugular del model.
En tots dos casos, i en molts altres, el que està succeint és que els pobles estan farts d’una desigualtat que no deixa de créixer sota els governs dels més diversos signes. Perquè la desigualtat és estructural i està lligada de manera estreta al model extractivista, que es resumeix en polarització social, pobresa creixent i concentració de poder en les elits financeres i les grans empreses multinacionals.
Les gegantes ques mobilitzacions populars, a Quito, a Santiago, a Port-au-Prince, per no parlar de Barcelona, Hong Kong i París, mostren dues coses que estan pautant la situació: el poder que ha adquirit la mobilització popular, capaç de configurar profunds viratges polítics, i que les accions col·lectives transcendeixen governs, qüestionant un model que produeix misèria a baix i luxe a dalt.
Per a ser més precisos: juny 2013, amb 20 milions de brasilers als carrers en 350 ciutats, va ser un crit contra la desigualtat que va sepultar la governabilitat lulista al no haver comprès el govern la profunditat del clam. Desembre de 2017 va ser clau, però en un sentit invers, ja que va sepultar la governabilitat conservadora i clasista de Macri (https://bit.ly/2mwwh4m).
Tanmateix, aquestes apreciacions continúen sent generals i no toquen la qüestió central. Caminar pels carrers de Quito aquests diez d’octubre, on roman l’olor enganxosa del fum de les llandes cremades, et força a la reflexió. Els intercanvis amb persones dels més diversos moviments, rurals i urbans, dissipa la boira de la confusió sistèmica en la qual ens movem.
La primera apreciació és que en l’aixecament van jugar un paper decisiu les dones i els joves, que van desbordar als dirigents històrics. Elles van protagonitzar la marxa de dones més gran en la història de l’Equador, aportant els sabers de la reproducció i la cura de la vida, sumant lucidesa al fervor juvenil sense menyscapte de la combativitat.
La segona és la diferència entre un aixecament organitzat i un esclat espontani. La Confederació de Nacionalitats Indígenes de l’Equador (Conaie) és una organització de base comunitària, molt ben estructurada i per això va tenir la capacitat per a treure als provocadors de les marxes, fins i tot als encaputxats.
Alguna cosa que no està sent possible a Xile, on les manifestacions són sistemàticament infil-CJaviera Ávila / Km. Cero trades per agents de la policia que encoratgen saquejos que tornen la població en contra de les protestes.
La tercera és que l’aixecament va ser possible gràcies a les comunitats rurals en primer lloc, que van aportar el necessari per a assegurar la permanència durant 12 dies en la llunyana Quito. Dues forces van destacar: les comunitats de la serra central, al nord i al sud de la capital, i els pobles amazònics, l’arribada organitzada dels quals com a guàrdia indígena va ser decisiva en les jornades finals.
També hi va haver una presència important de les comunitats urbanes, els barris pobres, on els joves van jugar un paper actiu i decisiu. Un sector de les classes mitjanes urbanes va superar el racisme fomentat pels mitjans i va donar suport amb aigua i aliments als pobles originaris.
Finalment, està la interpretació del que ve succeint. Entre les diverses anàlisis, crec que el més profund és el que assaja Juan Cuvi i els seus col·legues, en un treball titulat L’esgotament d’un model de control social (https://bit.ly/2w6nlsv). Aquest model va néixer al començament de la dècada de 2000 amb Lucio Gutiérrez i va ser desenvolupat per la dècada de Rafael Correa.
En efecte, el model està en crisi, però no s’albira res que el pugui substituir a curt termini. Per això el caos en curs, que durarà un temps imprevisible, fins que madurin les forces capaces de superar-lo. Hem de pensar en termes de dècades, més que d’anys i, menys encara, comprimir els canvis en curs als temps electorals. Tampoc podem pensar que el que vingui sigui necessàriament millor que el que caduca.
Un gran desordre, com assenyalava Mao Zedong, pot ser una cosa positiva. Un gran ordre és el cementiri social que necessiten els capitals per a continuar acumulant. No n’hi ha prou amb el desordre per a modificar les coses. El sistema compta amb la protesta social per a reconduir-la cap als seus interessos, aprofitant la confusió que pot ser-li funcional, si no trobem les maneres de convertir la conjuntura en un escenari favorable als pobles.
Artícle de Raúl Zibechi publicat a La Jornada (Mèxic)