Defensa del territori
Economia social y solidària
Pobles indígenes
Sobirania alimentària

Ni la pandèmia ni l’estat de setge van frenar als pobles en moviment

L’any previ a la pandèmia, va ser un dels més rics i prometedors protagonitzats pels pobles en moviment a Amèrica Llatina

Són ben coneguts els grans fets, com l’aixecament indígena i popular a l’Equador a l’octubre, l’esclat a Xile des de novembre, l’onada de mobilitzacions a Colòmbia com no es coneixien des de feia molt de temps, a més del protagonisme popular a Haití i Nicaragua, precedits per les Jornades de juny de 2013 al Brasil i les de desembre de 2017 a l’Argentina.

A l’agost de 2019 el zapatisme va anunciar la seva tercera expansió. Malgrat que les comunitats, municipis autònoms i juntes de bon govern estan envoltades per la meitat de l’exèrcit mexicà, les bases de suport zapatistes han aconseguit trencar el setge ampliant els seus territoris i multiplicant espais de resistència. En un comunicat lliurat el 17 d’agost i signat pel subcomandant Moisès, indígena convertit en portaveu del moviment, anuncia la creació de set nous caracoles i quatre municipis autònoms, que s’anomenen d’ara endavant “centres de resistència autònoma i rebel·lia zapatista”.

El més important és que varis d’aquests centres es troben més enllà de la zona de control tradicional de l’zapatisme, mentre uns altres són als límits d’aquesta zona i reforcen la presència que tenen a la regió històrica des de l’alçament de 1994, quan van recuperar centenars de milers d’hectàrees dels grans terratinents. Ara ja sumen 43 centres zapatistes.

Entre les accions menys visibles però no menys profundes, voldria destacar que el 2019 es va crear la Guàrdia Indígena Comunitària “Whasek Wichi” en l’Impenetrable, al Chaco d’Argentina. Des 2015 funciona el Govern Territorial Autònom de la Nació wampis, al nord de Perú, que abasta 22 comunitats i més d’un milió d’hectàrees amb 15 mil habitants. El mateix camí comencen a recórrer altres tres pobles amazònics.

La lluita dels tupinambà del sud de Bahia (Brasil), els va permetre recuperar 22 hisendes i milers d’hectàrees, tot i la repressió i les tortures als seus dirigents (Fernandes, 2013). El poble maputxe al sud de Xile ha recuperat 500 mil hectàrees per acció directa des de la dècada de 1990, quan es va restaurar la democràcia per arraconar-los amb l’aplicació de la llei antiterrorista heretada de la dictadura de Pinochet, però després aplicada igualment per governs progressistes i conservadors (Zibechi, 2020).

A aquestes experiències podem sumar centenars i potser milers de comunitats autogestionades a tot Amèrica Llatina. Els estudis més afinats mostren que aproximadament la meitat del territori llatinoamericà està en disputa entre el capital transnacional i els pobles, com ensenyen els treballs de l’Instituto para el Desarrollo Rural de Sudamérica. Una veritable guerra per la terra i el territori que travessa cinc segles i s’ha intensificat en les últimes dècades al caliu de l’acumulació per despossessió.

La veritat és que a finals de 2019 els pobles estaven a l’ofensiva, en tota la regió. En primer lloc, cal destacar el nou paper de les dones i, molt en particular, de les dones dels sectors populars, mestisses, negres, pobres. En segon lloc, és notable el creixement de l’activisme popular, rural i urbà, camperol, negre, indígena i de les perifèries urbanes.

L’acció col·lectiva continua per altres camins

Des que la pandèmia del coronavirus va imposar un tall als processos i als moviments llatinoamericans, aquests continuen per altres canals, d’altres maneres i maneres d’actuar. Voldria abordar breument les cinc característiques més destacades que observo en l’acció col·lectiva entre març i maig, després d’intercanviar amb moviments de gairebé tots els països sud-americans, de Mèxic i El Salvador.

El primer aspecte és que es produeix un viratge cap a dins. Potser el moviment que millor ho expressi sigui el Consell Regional Indígena de l’Cauca (CRIC), amb el seu lema d’Una Minga cap Endins. Mentre la Guàrdia Indígena efectua el control territorial, barrant el pas a les persones i vehicles no autoritzats pels cabildos, la minga cap a dins col·loca en primer pla la medicina tradicional i l’harmonització de les persones en el territori.

Les emissores indígenes han esdevingut estratègiques i claus d’aquest procés, ja que segueixen les instruccions de les autoritats territorials. La ritualitat indígena permet enfrontar la pandèmia al combinar les cures amb les seves plantes medicinals i harmonitzar les persones amb la terra i el territori. Es va als llocs sagrats, les llacunes i els erms per revitalitzar els flaires purificadores, recollir les plantes cerimonials i fer els fogons en les comunitats.

Alhora, es treballa per enfortir la comunitat, les autoritats pròpies i les assemblees, entenent que la cura de la salut en els pobles originaris té un fort caràcter col·lectiu, no individual com a les ciutats. Camins similars als del CRIC es poden constatar entre les bases de suport de l’EZLN a Chiapas, entre pobles amazònics com el Govern Autònom de la Nació wampis, entre molts altres.

A les ciutats es funciona de forma diferent, avant posant el barri a l’habitatge familiar. En particular a les viles de Buenos Aires i a les faveles de Rio de Janeiro, la consigna de “Queda’t a casa” no pot funcionar, per la precarietat i l’amuntegament, i perquè els sectors populars sobreviuen en base a la venda ambulant i altres formes d’informalitat o economia popular, cosa que no poden fer si romanen tancats a casa. Per això es va imposar la proposta de “Queda’t al barri”, fent de l’espai col·lectiu al centre de la sociabilitat popular.

La segona tendència dels moviments és l’aprofundiment de l’autonomia alimentària. En totes les experiències registrades, es constata un retorn a la terra, un intent per construir hortes col·lectives autogestionades de caràcter orgànic, en particular en les perifèries urbanes. Es pot dir que constitueix, alhora, un intent per superar les conseqüències econòmiques de la pandèmia, però també un desig de fer-ho en col·lectiu, trencant l’aïllament individual-familiar imposat per l’Estat.

Encara és aviat per saber si aquestes iniciatives perduraran més enllà de l’emergència, però semblen formar part d’un desig d’amplis sectors per abandonar la gran ciutat per “viure millor”, com estan fent milers de migrants andins a Lima (Zibechi, 2020c ). Alguns moviments -com zapatistes i nasas recomanen a les seves bases, no només la intensificació de la producció d’aliments, sinó també la diversificació, com a forma d’assegurar mínims nivells d’autonomia.

La tercera és la creixent territorialització de les resistències. El més nou, és l’aparició d’una multiplicitat d’iniciatives urbanes, com les 200 assemblees territorials formades al caliu de l’esclat a Xile. Durant la pandèmia i l’estat de setge, unes quantes assemblees van optar per posar en peu xarxes d’abastament per fora de mercat, contactant directament amb els productors. Més simptomàtic encara, és la formació ja abans de la pandèmia, però aprofundida ara, d’una xarxa d’abastament feminista, amb el que pot dir-se que el moviment de dones també tendeix, lentament, cap a l’arrelament territorial. A les perifèries urbanes, com succeeix a Temuco (Xile) i a Montevideo (Uruguai), milers de persones han ocupat terres per construir habitatges, en el que suposa un desafiament frontal a la propietat privada i a l’Estat.

Els moviments indígenes són els que amb més vigor han encarat la delimitació i defensa dels seus territoris. L’EZLN en els seus 43 espais a Chiapas, va tancar els caracoles deixant a les comunitats la gestió de les decisions concretes. La Guàrdia Indígena del Cauca, per la seva banda, controla setanta punts d’entrada i sortida dels seus territoris amb al voltant de set mil guàrdies que roten en la tasca. Molts pagesos van bloquejar a tot Amèrica Llatina l’ingrés i sortida dels seus pobles, per assegurar-se que el virus no entrés a les comunitats.

El quart aspecte a destacar és l’aprofundiment dels vincles “a baix -a baix”. El suport dels sindicats uruguaians a les olles populars als barris perifèrics, les donacions d’aliments de productors rurals als pobladors urbans, són tot just una mostra de com durant la pandèmia s’estan estrenyent vincles entre pobres rurals i urbans. Potser l’acció més cridanera, per l’explicitació de la solidaritat, sigui la dels Bañados d’Asunción. Desenes d’olles populars funcionen sota el lema “L’Estat no té cura. Els pobres ens cuidem entre pobres “, en un ampli treball solidari que connecta estudiants i professionals amb pobladors organitzats que viuen en la major pobresa.

Finalment, es pot constatar el retorn i la potenciació de pràctiques ancestrals per fora del mercat capitalista. Entre les poblacions camperoles i indígenes de Bolívia, Colòmbia i Mèxic, es constata la generalització de pràctiques de bescanvi. Es realitzen fires d’intercanvi a punts i dies prèviament acordats, sense moneda, però no s’intercanvien equivalències sinó que cadascú ho fa en base a la necessitat. Estem davant pràctiques que es realitzen des de fa molt de temps, però que enmig de l’emergència sanitària cobren un doble sentit de resistència col·lectiva i d’alternativa al capitalisme.

Raul Zibechi.