Desproveïment

Finalitzem el 2021 amb la paraula: desproveïment, i seguim. Per exemple, falten xips (cosa que afecta indústries com la dels mòbils o l’automoció) i materials de construcció (fusta, pintures, acer).

Posats a faltar, comença a haver-hi carència fins i tot de begudes alcohòliques. De manera acoblada, augmenta el preu de diferents mercaderies, com ara l’electricitat. Aquesta situació té darrere un increment de la demanda fruit d’una certa reactivació econòmica, però la clau és analitzar per què aquesta demanda no es pot cobrir. Per escodrinyar respostes necessitem una mirada multidimensional, ja que el que estem vivint és el resultat de múltiples factors entrellaçats.

Un dels elements darrere del desproveïment és el logístic: després de l’aturada impulsada per la COVID-19, les cadenes de producció i distribució globals no són capaces de posar-se en marxa de manera automàtica. Necessiten temps per restablir el ritme de transport marítim o el funcionament dels ports.

Se suma el model econòmic. Una producció just in time, sense emmagatzematge, i on l’especialització productiva territorial és molt alta (per exemple, la majoria dels xips del món es fabriquen a Taiwan) fa que el sistema sigui molt vulnerable. Davant la decisió d’un node de producció mundial, com està passant amb el de xips a Taiwan, no hi ha estoc que pugui sostenir durant un temps la demanda fins que la producció es recuperi. També és part del model econòmic un control oligopòlic de molts sectors, com el del transport marítim global o el de la producció elèctrica a Espanya, que permet a aquests actors fer servir la seva posició de força. I una fixació de preus que depèn en bona part dels mercats financers, que solen ser amplificadors dels preus alts, per exemple, de primeres matèries, ja que fomenten processos especulatius.

Al model econòmic s’hi afegeix la crisi econòmica que s’arrossega des d’almenys 2007, que impulsa una desinversió en diferents sectors. Sense expectativa de benefici clara, els capitalistes no inverteixen en l’economia productiva i estan desviant les cerques de lucre a la financera. El sector petrolier il·lustra bé aquest fet. Tot i que cada cop costa més extreure petroli, ja que està situat en llocs més inaccessibles (en aigües ultraprofundes, en regions àrtiques o embegut en roques dures), les empreses, en lloc d’estar augmentant la seva inversió, l’estan reduint. La causa darrere d’això és senzilla: simplement no els surt rendible, com mostra la fallida en cadena de corporacions especialitzades en fracking des del 2020 o l’anunci de petrolieres de mida mitjana com Repsol que abandonaran el sector. Això redunda en una menor disponibilitat de béns fins i tot quan puja la demanda, ja que un camp petrolier requereix anys per ser posat en funcionament.

Les decisions polítiques també tenen un paper en el procés de desproveïment. D’aquesta manera, el brèxit, combinat amb les mesures de restricció migratòria, han impulsat la manca de camioners al Regne Unit, cosa que contribueix al desproveïment. Un altre exemple és com Rússia utilitza la seva posició de força amb Europa (és un dels nostres principals subministradors de gas) per guanyar posicions a la geopolítica global.

Hi ha polítiques de més llarg alè que també cal destacar, com les laborals. Tant empreses com governs han precaritzat fins a allò intolerable la vida de moltes persones que, simplement, abandonen els sectors on les condicions de treball són inadmissibles. Novament, el sector dels camioners n’és un bon exemple. I aquesta precarització no és conseqüència de l’avarícia de poques persones (o, almenys, no només), sinó que està relacionada amb els processos de desinversió i, en definitiva, amb la crisi estructural del capitalisme. Com que el nostre sistema socioeconòmic no aconsegueix recuperar altes taxes de reproducció del capital, pressiona les baules més febles per intentar-ho. En altres paraules, la precarietat laboral és una política fins a cert punt inevitable en una conjuntura de debilitat de les forces populars en un sistema altament competitiu i en crisi que és cec a qualsevol altre imperatiu que no sigui reproduir el capital.

Economia ecològica: l’arrel ambiental de la crisi

Però tot això és insuficient per comprendre què passa si no sumem la mirada ambiental. Vivim en un planeta de recursos finits amb límits de disponibilitat de diferents materials i hi estem arribant. Per exemple, l’extracció de plata, necessària juntament amb 40 elements més per a la producció de mòbils, ja que és un dels que integren els xips, està estancada des de fa anys com a conseqüència dels límits de disponibilitat geològica. El problema no es restringeix a la plata, sinó que arriba al cadmi, el cobalt, el crom, el coure, l’indi, el liti, el manganès, el níquel, el plom, el platí, el tel·lur o el zinc. Els impactes s’estenen pel conjunt de l’economia, ja que sense una creixent disponibilitat d’aquests elements no es poden fabricar cada cop més molins eòlics, ordinadors, acer o cotxes.

No només hi falten materials, sinó també energia. L’augment del preu del gas és el principal vector que fa créixer els preus de l’electricitat a Espanya i a altres llocs d’Europa. Els principals subministradors de gas a la Unió Europea són Rússia i Algèria i tots dos països estan travessant una situació similar: la capacitat extractiva d’aquest combustible fòssil està estancada des de fa anys. És més, el consum intern augmenta, cosa que fa que la seva possibilitat exportadora se’n ressenti més, cosa que tensiona els preus a l’alça. I, sense canviar de model, hi ha poques opcions, ja que el gas es transporta malament per mar (és car i podem moure’l en quantitats petites si les comparem amb el consum), cosa que exclou com a alternativa el gas nord-americà o qatarià.

La situació del gas no és única dins del panorama energètic. L’extracció de petroli sembla que va arribar al màxim el 2018 i això és fonamental en l’articulació de l’economia global, ja que al voltant del 95% del transport crema derivats del petroli. És més, aquest transport depèn sobretot del dièsel, que està en caiguda almenys des d’aquell 2018. I podem afegir el carbó, ja que darrere de les apagades a la xarxa elèctrica xinesa hi ha la seva dificultat per trobar aquest combustible en quantitats suficients en els seus pròpies mines i a les internacionals. Per exemple, ha aixecat el veto que tenia a la importació de carbó australià, però ni amb això aconsegueix garantir una producció elèctrica que eviti talls recurrents.

El canvi climàtic també contribueix a la situació. Tornant a Taiwan, principal productor mundial de xips, allà el canvi climàtic és un factor determinant en la sequera que pateix el país. Això afecta la producció de xips, ja que Taiwan Semiconductor Manufacturing Company (TSMC), líder mundial d’aquesta indústria, utilitza 156.000 tones d’aigua al dia en la producció dels seus xips. I si no hi ha aigua…

Fins i tot la crisi ecosistèmica ha empès al desproveïment. Els problemes logístics com a conseqüència de la pandèmia de COVID-19 es relacionen amb la pèrdua de biodiversitat, ja que hi ha una àmplia bibliografia científica que assenyala que la ruptura dels equilibris ecosistèmics és determinant en l’expansió de malalties zoonòtiques (que provenen d’altres animals) que estem vivint en els darrers anys. Una d’aquestes malalties, com sabem, és la COVID-19 que, combinada amb uns serveis sanitaris insuficients i una forta interconnexió global, ha provocat una pandèmia que ha obligat a alentir l’economia entre l’hivern del 2019 i l’estiu del 2021.

Decreixement i transició ecosocial

Diverses de les causes del desproveïment són conjunturals, però d’altres, com les ambientals, són estructurals i irresolubles. Per més diners que s’inverteixin, no aconseguirem crear plata o gas nou a la Terra. L’essència del desproveïment és el xoc d’un sistema que necessita expandir-se constantment amb la impossibilitat física i ecosistèmica de sostenir aquesta expansió.

Per això, al segle XXI tenim una gran disjuntiva: mantenir un sistema que ens aboca a un desproveïment, que serà cada cop més profund i generador de desigualtats, o transformar radicalment la nostra forma de relacionar-nos amb la resta de la vida i entre les persones . Aquesta segona opció passa per posar en marxa polítiques de decreixement, localització i integració del metabolisme humà en el funcionament del metabolisme de la vida (o, dit altrament, economies basades en l’agroecologia i no en la indústria o els serveis). També per transcendir el capitalisme a través d’una desmercantilització i dessalarització de les nostres vides. I tot això s’ha de fer amb fortes mesures de redistribució de la riquesa que ens permetin viure tota la població mundial dignament de manera austera. En definitiva, tenir vides plenes en harmonia amb el conjunt de la vida sense intentar malaltissa i contínuament traspassar els límits del nostre estimat planeta. A Escenaris de treball en la transició ecosocial 2020-2030 proposem idees més concretes de com fer aquesta gran transició pel nostre territori.

Luis González Reyes, membre d’Ecologistes en Acció