El vessament de petroli de Repsol a Perú: ecocidi i justícia ambiental

Entrepobles/Entrepueblos/Entrepobos/Herriarte
5 de febrer de 2021

 

Gairebé un mes després que el món es posés novament en escac pel tsunami del volcà submarí del pacífic sud, un líquid, negre, fètid, impregnava els mars i platges de les costes peruanes, atrapant en la seva viscositat tot allò que es trobava al seu pas.

El que està ocorrent ja és prou conegut: responsabilitats múltiples no assumides de la marina mercant, -una institució profundament corrupta- que no va donar cap mena d’alarma sobre els possibles perills que podia implicar l’erupció de Tonga; l’empresa petroliera Repsol comunicant ridículament un “abocament limitat” de 0,16 barrils (uns 25 litres) en un espai de 2,5 metres quadrats; i un govern peruà, que independentment del seu color polític, flexibilitza les seves normes ambientals fins a la seva mínima expressió per continuar atraient inversions de transnacionals estrangeres.

Les darreres estimacions de les autoritats peruanes assenyalen que en realitat van ser uns 11.900 barrils -gairebé 2 milions de litres-. En terreny ha suposat una afectació sobre 1,8 km de 24 platges, de 5 municipis i prop de 7 km d’aigües; sobre dues zones naturals protegides, sobre totes les espècies de plantes i animals d’aquests ecosistemes i sobre els llocs de treball d’unes 3.000 famílies pescadores i milers d’altres que vivien del comerç i els serveis a les platges i als balnearis d’Ancón.

El desastre ecològic més devastador de les últimes dècades és tan sols una expressió més d’una llarga llista de crims ambientals impunes en un dels 10 països més megadiversos del món, i que no deixa d’evidenciar els impactes catastròfics de continuar mantenint matrius energètiques de mirada a curt termini basades en combustibles fòssils. Desenes d’organitzacions ambientalistes, recorden en xarxes i mitjans alternatius que, el que avui la població de Lima viu amb esglai, és el pa de cada dia de milers de comunitats amazòniques, que en els darrers 25 anys han estat receptores de més del 50% d’abocaments d’hidrocarburs, lamentant la desigualtat, l’abandó i la bretxa de justícia social que viuen.

Assistim doncs, a un desastre més del llarg llistat d’ecocidis provocats pel cicle d’extracció, refinat i distribució de la indústria petroliera des de fa dècades i a tots els continents. Sense anar més lluny la setmana passada ses va produir un altre vessament a l’Amazònia equatoriana per una ruptura a l’Oleoducte de Crus Pesats que transporta el petroli de la selva fins a la costa del Pacífic, afectant 21.000 m2 del Parc Nacional Cayambe Coca i els rius Coca i Napo.

No existeix la indústria petroliera segura. És una indústria amb alts riscos i contaminants a tot el seu cicle. És una de les responsables principals de l’emergència climàtica. Per això el millor petroli és el que es queda al seu lloc, als seus jaciments.

Indignació i mobilització social

El fet també ha produït una onada d’indignació en l’opinió pública i de mobilització social: tant per la seva magnitud, com per la gestió indolent de Repsol, que s’ha viscut com un menyspreu, no només les víctimes directes, sinó tot el país. Tot i que el monopoli de mitjans d’El Comercio va tractar d’esborrar de la informació pública les sigles de l’empresa responsable, la indignació no cessa, i un logotip de Repsol tenyit de chapapote es multiplica en tota mena de canals d’informació no oficials, clamant per justícia i responsabilitat a la petroliera espanyola. Aquests dies s’han convocat desenes de mobilitzacions, incloses les d’Ancón denunciant que més de 1500 famílies dedicades a la pesca artesanal han perdut els seus mitjans de vida.

Més de 300 organitzacions de tota la geografia peruana demanen en un pronunciament lideratge per part del govern peruà i exigeixen “que Repsol assumeixi immediatament les accions de reparació, contenció i compensació”. La Plataforma de la Societat Civil peruana sobre empreses i drets humans assenyala que Repsol mai “ha presentat el seu procés de diligència deguda en matèria de drets humans per identificar, mitigar i rendir comptes dels seus impactes” i reclama “sancions administratives com a multes , exclusió de la contractació pública, denegació d’atorgament de mesures de suport públic, i accions civils o penals segons correspongui”. Demanen al Congrés que aprovi l’Acord de Escazú, el marc normatiu del qual “té com a objectiu garantir la implementació plena i efectiva dels drets d’accés a la informació ambiental, participació pública en els processos de presa de decisions ambientals i accés a la justícia en assumptes ambientals.”

“Repsol, hazte cargo!” la demanda de justícia ambiental

Però, per quines vies es podrà accedir a aquestes exigències de justícia ambiental?

D’una banda, tenim el nou i erràtic govern de Pedro Castillo, un president inesperat, provinent d’un llogaret rural al Perú andí, mestre militant d’esquerra, però amb posicionaments conservadors patriarcals i inclinacions gens crítiques cap al model extractivista del país. Tenim també la prematura dimissió de la seva primera ministra, Mirtha Vásquez -advocada de defensores comunitàries amb qui Entrepobles hem col·laborat molts anys quan va treballar a GRUFIDES, entitat ambientalista de Cajamarca- expressant la seva decepció per la manca de claredat en la lluita contra la corrupció de Castillo.

A partir d’aquest canvi, el govern s’ha mostrat més conciliador amb Repsol, i després d’una forta campanya de premsa alertant del perill de desabastiment del país si persistia en la paralització de les activitats de Repsol, finalment li ha permès reanudar-les, sense garanties de que l’empresa afronti les seves responsabilitats.

I és que no seria el primer cas de govern precoçment devorat per una maquinària estatal acostumada durant dècades a obrir les venes del territori i les comunitats que l’habiten a l’extractivisme, minimitzant els estàndards ambientals i socials, per tal de generar una riquesa que sempre vola lluny i alimenta la corrupció dels gestors públics i privats nacionals.

I de l’altra banda tenim un estat espanyol que, independentment del color polític del govern, funciona com una empresa de serveis diplomàtics, comercials, financers i de tota mena per a les multinacionals de l’IBEX35. Sense anar més lluny, la refineria de Ventanilla es va ampliar amb crèdits assegurats per la Companyia Espanyola d’Assegurances de Crèdit a l’Exportació (CESCE). És a dir, la ciutadania del Regne d’Espanya hem avalat la inversió en aquest desastre.

Segons l’últim informe de l’Observatori de la Sostenibilitat, Repsol és la principal empresa emissora de gasos d’efecte hivernacle de l’Estat espanyol. A més, en el context actual de gran concentració del poder econòmic global, Repsol és una empresa “espanyola” –amb seu a Madrid- però els seus principals accionistes són –per aquest ordre– JP Morgan, Black Rock, Amundi, Sacyr, Banc de Santander i Norges Bank.

Acabar amb el blindatge de la impunitat de l’ecocidi

Des del juny del 2014, el Consell de Drets Humans de l’ONU negocia l’elaboració d’un tractat vinculant per les empreses transnacionals. Aquest tractat hauria d’omplir un buit legal que avui permet a aquestes empreses eludir les seves obligacions en matèria de drets humans i ambientals i gaudir a la pràctica d’impunitat. Però les delegacions dels EUA i la UE han seguit una estratègia constant per eternitzar el debat i mirar de rebaixar-ne els continguts.

La Unió Europea va iniciar els tràmits per a l’aprovació d’una llei europea sobre “deguda diligència” atenent la pressió social creixent en aquest mateix sentit. Però, en una dinàmica sense precedents a les institucions europees, el tràmit de la llei s’ha suspès des del setembre de l’any passat.

El debat parlamentari sobre la llei espanyola de responsabilitat extraterritorial de les empreses pel que fa als drets humans i ambientals fa mesos que espera a les portes del Congrés, situant Espanya com un dels pocs estats d’Europa occidental on encara no s’ha iniciat.

Des de Entrepobles considerem que en aquest context d’arquitectura de la impunitat la lluita per la justícia ambiental en el cas de Ventanilla té com a principal camí la solidaritat poble a poble, que ja ha començat a activar-se, apuntant a convertir-lo en un cas emblemàtic, exemplificador de com no volem que segueixin funcionant aquest món i aquesta societat.

Davant l’emergència climàtica, ecològica i energètica en què ens trobem, cada cop més gent reclama que l’ecocidi ha de ser reconegut com un delicte universal i que la impunitat corporativa ha de ser considerada una pràctica tan odiosa i intolerable com veiem ara l’esclavitud. I en les properes setmanes i mesos ens proposem articular les aliances per fer-ho possible.