Amb la democràcia en quarantena. Anticipant la post-pandèmia

S’ha mogut el sol. Les certeses s’esvaeixen. Les incerteses ens envolten. El futur se’ns apareix més difús que abans. La veritat és que pandèmies de tota mena, no només la sanitària derivada del coronavirus (Covid-19), assetgen la societat humana. La pregunta és si sabrem transformar tanta amenaça i risc en oportunitats per a una gran transformació.

Preocupant resulta veure que a mesura que es desarma l’existent, comença a organitzar-se un nou règim, que, d’antuvi, sembla que recupera el pitjor del vell … i en aquesta recuperació del passat, causant de tantes pandèmies, la temptació autoritària és cada vegada més present. I és probable que, passat el pitjor de la pandèmia, se segueixi perseguint perversament la promesa –d’impossible compliment- del desenvolupament i del generalitzat benestar, sacrificant a milions d’éssers humans i per cert a la Mare Terra … fins que ens enfrontem amb la pròxima pandèmia.

“En aquests moments de crispació, cal serenitat, reflexió i sospesar raons.
De com sortim de l’avui, serà el demà”.
Julio Anguita, 4 de maig de l’any 2020

Les sacsejades de la democràcia abans del coronavirus

A Amèrica Llatina, si se’m permet posar la lupa en aquesta regió, fins fa poc registràvem societats en moviment que ocupaven carrers i places amb les seves múltiples revoltes i resistències, declinant el verb democràcia en tots els seus temps.

El cap de l’any 2019 passarà a la història per les seves múltiples rebel·lions populars en contra de diverses i creixents desigualtats, i de la irrefrenable destrucció de la Natura. El pes de les estructures classistes, patriarcals, xenòfobes i racistes va acompanyar i va desencadenar les frustracions d’amplis sectors -en especial de la joventut- mobilitzats sense res a perdre, ja que fins el futur se’ls ha robat …

A aquesta lectura se li podrien afegir els problemes nascuts de les pròpies contradiccions del capitalisme perifèric, sota les quals els països llatinoamericans són constantment empesos a perpetuar el seu caràcter d’economies exportadores de matèries primeres, sempre vulnerables i dependents. Violències, corrupció i autoritarisme, en governs neoliberals i “progressistes” -no confondre amb d’esquerres- assetgen la democràcia. Tanta brutalitat no és una simple conseqüència dels extractivismes, sinó una condició necessària per a la seva cristal·lització. I tot emmarcat en accions pròpies dels imperialismes, als quals poques vegades s’incorpora en les anàlisis.

Entendre aquesta complexitat no és fàcil. La força de les mobilitzacions de finals de 2019 va ser enorme, però no necessàriament van presentar clares opcions de canvi, tot i que potser obrien horitzons nous per a la disputa del sentit històric, sobretot en el cas xilè. A més, les amenaces que ja envoltaven aquests processos eren majúscules. Només cal constatar les ombres de la militarització de la política que ja aleshores van apuntar com a constant en diversos racons de la nostra Amèrica. Amb les quarantenes s’han buidat els carrers i s’ha posat, de moment, en quarantena la democràcia.

La democràcia “hackejada” pels efectes del coronavirus

El coronavirus ens confronta amb una realitat que s’ha vingut acumulant des de fa dècades i sobretot en l’últim temps. I aquesta realitat respon, més enllà de lectures inspirades en el complot i d’una allau d’interpretacions sobre la pandèmia, a un procés de destruccions múltiples forjat pels éssers humans en el marc del “capitalocè”, responsable del col·lapse climàtic en marxa. A més, la mateixa recessió econòmica, que ja ens pressionava abans del coronavirus, resulta d’aquesta lògica infernal d’acumulació incessant de capital. I així, aquesta convergència de pandèmies aguditza els problemes i ens enfronta a una crisi multifacètica en extrem complexa que ens convoca a pensar i actuar.

Protestas contra el paquetazo. (Cuenca, Ecuador). Fuente: portaldiverso.com

Puntualitzem alguns elements clau. El coranavirus despulla diversos temes, molts d’ells ja coneguts. El Covid-19 demostra la profunditat de les desigualtats: a més dels greus problemes sanitaris, exploten agreujats molts altres problemes socials: la fam, la misèria, la inequitat, l’exclusió. El coronavirus, al demostrar la lògica de poder, serveix per exacerbar els temors i les aberracions: s’ha organitzat un pla de guerra per vèncer un “enemic invisible”, en clau de “bocs expiatoris”: migració i coronavirus caminen de la mà exacerbant la xenofòbia.

En aquest crispat escenari, l’Estat retorna. A primera vista, això sembla fins i tot desitjable. Creix el reclam perquè l’Estat assumeixi tasques socials, ja que en molts països se les havia deixat en mans de lògiques mercantils, la salut sobretot. El més greu és que, simultàniament es consolida un Estat autoritari: cal disciplinar la societat per controlar la pandèmia, és el missatge. La quarantena, més enllà de la seva utilitat per frenar el contagi, implica una restricció de drets. També treu el cap un Estat que, un cop més, després d’un llarg interregne neoliberal, assumeix el seu paper com a empresa de reparacions del sistema, apuntalant les grans empreses, perquè, fet i fet, tot romangui igual. Aquest retorn de l’Estat implica, aleshores, la recerca de seguretat per mantenir l’statu quo, sobretot quan el que es pretén és travessar aquest complex moment i reprendre l’a-normalitat anterior.

La temptació de l’autoritarisme tecnològic xinès és enorme. “El gran germà” de George Orwell, transformat en “l’estat tecnototalitari perfecte”, de Franco Berardi Bifo, treu el cap com una realitat cada vegada més esfereïdora. Estats amb trets feixistes i d’exacerbats nacionalismes poden consolidar-se en molts països. A la vegada, a Amèrica Llatina i en altres latituds, comptant amb el concurs estatal, es perfilen més neoliberalisme, més extractivismes, és a dir més flexibilització laboral i ambiental per a ser competitius i recuperar el temps perdut. A l’acabar la pandèmia hi haurà més rics: les farmacèutiques, les grans empreses que subministren i comercialitzen els aliments, per exemple. També hi haurà més pobres. I és molt probable que, depenent de com hi sortim, hi hagi menys democràcia …

La democràcia de la Terra, un pas imprescindible

Un parell de reflexions addicionals. Tant de bo s’entengui que la qüestió ambiental ha estat nucli fonamental en els creixents conflictes al món sencer. Aquesta pandèmia de l’Covid-19 no sorgeix del no-res, no és el producte d’un simple complot. La pandèmia ens confronta amb una realitat socioecològica que s’ha vingut deteriorant acceleradament des de fa unes set dècades si més no, però encara amb més ferocitat en l’últim temps. I en aquest complex escenari, com hem anotat, fins i tot ens diran, sense posar-se vermells, que cal refredar la democràcia …, per a protegir-la.

El repte no es resol de la nit al dia. Defensar i fomentar la democràcia en tots els àmbits d’acció estratègica -des del local al global-, amb un procés de permanent radicalització, segueix sent el camí per a societats respectuoses de la diversitat, de la igualtat i la llibertat. És més, no podrà haver pau entre els éssers humans si simultàniament no transitem cap a la pau amb la Natura. I això ens convida a sintonitzar amb la democràcia de la Terra per construir societats basades en la justícia social, la democràcia radical descentralitzada i la sostenibilitat ambiental.

Las mujeres exigen justicia (Chiapas) Foto: Andrea Murcia. Fuente: cuartoscuro.com

Els elements bàsics d’aquesta democràcia radiquen en la relació harmoniosa amb la Mare Terra, reconeixent que tots els éssers vius tenen un valor intrínsec, independentment de si tenen o no alguna utilitat per als éssers humans. La diversitat biològica i cultural és la base d’aquesta forma de democràcia d’arrel, que no pot seguir apuntant cap a la uniformització productiva, cultural i fins i tot política. La sostenibilitat pensada en clau de les futures generacions obliga a prioritzar els béns de subsistència bàsica, assegurant salut, alimentació i habitatge com a drets, no com a mercaderies. Una altra economia és un repte imperiós a partir de la diversitat, la sostenibilitat i la pluralitat, potenciant allò local a partir de les necessitats, demandes i decisions locals: des de barris i comunitats en primer lloc. Els sabers ancestrals en estret diàleg amb els coneixements científics han de fer realitat la convivialitat de relacions socials, econòmiques i polítiques, fins i tot tecnològiques.

Això exigeix generar transicions des de milers i milers de pràctiques alternatives existents arreu del món, orientades per horitzons utòpics que propugnen una vida en harmonia entre la Humanitat i d’aquesta amb la Natura, aprenent de formes de vida indígenes, plasmades en els bons conviures, i de totes aquestes altres opcions d’existències dignes que van configurant el plurivers.

Sense minimitzar les accions a nivell estatal, tot indica que el gran impuls sorgirà amb accions des de baix, des de barris i comunitats. Una feina que no pot ser en cap cas romantitzada en tant que emergeix des de la mateixa brutalitat del món capitalista. Es tracta d’una construcció i reconstrucció pacient i decidida, que comença per desmuntar diversos fetitxes -particularment econòmics, començant per l’impossible creixement en un món finit i pels destructors extractivismes- i en propiciar canvis radicals, des d’experiències existents o des d’imaginaris a ser transformats en realitats. I això ens commina a desfer les bases patriarcals i colonials del capitalisme, amb la qual cosa inexorablement s’enfonsarà aquesta civilització de la desigualtat i la violència.

Aquesta tasca demana conjugar la democràcia en totes les seves formes. Subvertir la institucionalitat dominant és el primer pas per construir xarxes de resistència i re-existència amb les que -sense demanar permís- es potenciï i es radicalitzi la democràcia en la vida dels pobles. En la mesura que la pandèmia esdevé en pandemònium, quin és el potencial real del canvi de rumb? Tornaran les masses a omplir els carrers avui buits per la pandèmia? El moment, malgrat totes les amenaces que planen, apareix com immillorable per disputar el sentit històric d’una gran transformació socioecológica.-

Alberto Acosta

Economista equatorià. Professor universitari. Ministre d’Energia i Mines (2007). President de l’Assemblea Constituent (2007-2008). Candidat a la Presidència de la República de l’Equador (2012-2013). Company de lluita dels moviments socials.

18 de maig de l’any 2020