Transició energètica i colonialisme: Punt de vista des del nord d’Àfrica
Els preus del petroli han experimentat una caiguda sense precedents en l’any 2020, commocionant el sector dels combustibles fòssils.
L’impacte ha estat brutal en les companyies petrolieres, especialment en el sector del petroli d’esquist nord-americà, l’extracció del qual té un alt cost. També ha augmentat la pressió econòmica sobre els països petroliers africans, com Angola, Algèria, Líbia i Nigèria, que han vist créixer el seu dèficit pressupostari i han sentit l’hemorràgia en les seves reserves de moneda estrangera. En aquest context, alguns analistes s’han apressat a especular que la pandèmia podria acabar amb la indústria del petroli i contribuir a salvar el medi ambient. Tanmateix, cal ser previnguts davant aquestes afirmacions eufòriques i aquest optimisme.
En temps de crisi, si parlem seriosament sobre transcendir el petroli, és crucial examinar amb deteniment els vincles entre els combustibles fòssils i l’economia en general i abordar les relacions de poder i les jerarquies del sistema energètic internacional. Aquestes relacions tenen les seves arrels en els llegats colonials i neocolonials, així com en pràctiques de despossessió, saqueig de recursos i apropiació de terres, especialment al Sud Global.
En l’imaginari popular, quan parlem d’energia parlem de carbó, petroli i gas. La major part d’aquests recursos (especialment els dos últims) procedeixen del Sud. A la manera de controlar i saquejar aquests recursos se l’anomena “extractivisme”. Es va posar en marxa el 1942 amb la conquesta de les Amèriques, i ha estat estructurat mitjançant el colonialisme, l’esclavitud, l’explotació i la violència pura i dura. En l’actualitat continua amb la creació de “zones de sacrifici” i en forma de guerres imperialistes i govern militarista del món.
Les economies del Sud ocupen una posició subordinada dins de la divisió profundament injusta del treball global: d’una banda són proveïdores de recursos naturals barats i d’una reserva de mà d’obra barata i per altra proporcionen un mercat a les economies industrialitzades. Aquesta situació va ser imposada i configurada pel colonialisme, i els intents per superar-la han estat fins ara derrotats per les noves eines de dominació imperial: el deute paralitzant, la religió del “lliure comerç” i els programes d’ajust estructural entre d’altres. Bona part d’això ha comptat amb el suport de les elits nacionals parasitàries.
Aquestes eines de dominació no només condemnen els països de Sud global a un model econòmic orientat cap a l’exterior -dirigit per la necessitat de respondre a les demandes dels països rics- sinó que també limiten l’espai polític per a una presa de decisions sobirana, com l’abandonament dels combustibles fòssils. Un exemple contundent és el Tractat de la Carta de l’Energia, un perillós acord d’inversions que permet a la indústria dels combustibles fòssils mantenir el control dels recursos i seguir danyant el planeta.
L’agroindústria és una altra de les formes en què s’entrellacen la dominació imperialista i el canvi climàtic. És una de les principals causes d’aquest últim i més manté a molts països de Sud global presoners d’un model agrari insostenible i destructiu. Aquest model es basa en l’exportació de cultius comercials i l’esgotament de terra i dels escassos recursos hídrics de regions àrides i semiàrides com Egipte i el Marroc.
Encara que alguns governs occidentals presumeixin de protegir el medi ambient per prohibir el fracking dins les seves fronteres i plantejar objectius de reducció d’emissions de carboni, això no els impedeix donar suport decididament a les multinacionals que exploten jaciments de gas d’esquist en les seves antigues colònies, com va fer França amb Total a Algèria. Desplaçar els costos d’una indústria tan destructiva del Nord al Sud és una estratègia del capital imperialista en la qual el racisme mediambiental s’uneix al colonialisme energètic.
La transició a les energies renovables pot ser de caràcter extractivista. Dos exemples de el nord d’Àfrica mostren la manera en què el colonialisme energètic es reprodueix en forma de “acaparament verd”. La planta solar de Ouarzazate (Marroc) va començar a funcionar el 2016 i es va publicitar com la més gran del món. Però si furguem sota la superfície, obtindrem un panorama més ombrívol. En primer lloc, la planta es va instal·lar en terres de comunitats agropastorals berebers sense la seva aprovació ni consentiment. En segon lloc, aquest megaprojecte està sota control d’interessos privats i ha estat finançat mitjançant un deute que ascendeix a 9.000 milions de dòlars. En tercer lloc, el projecte no és tan “verd” com afirmen els seus promotors, ja que requereix un ús exhaustiu d’aigua per al refredament i neteja dels panells solars. En una regió semiàrida com Ouarzazate, desviar l’aigua del seu ús domèstic i agrícola pot ser fatal per a la població local.
El mateix passa amb el Projecte Solar Tunur, a Tunísia, que produeix energia barata per a Europa Occidental mentre en priva a la població local. Plans colonials del mateix estil s’estan desplegant davant dels nostres ulls mitjançant un flux sense restriccions de recursos naturals barats (incloent l’energia solar) de Sud a Nord, mentre Europa Occidental es fortifica per evitar que altres éssers humans assoleixin les seves costes.
Una transició verda i justa ha de transformar i descolonitzar de manera radical el nostre sistema econòmic global, inadequat des del punt de vista social, ecològic i fins i tot biològic. També requereix una revisió de les pautes de producció i consum intensives en energia i profundament malgastadores, especialment en el Nord global. Hem de superar la lògica imperial i racialitzada de l’externalització dels costos que, si no canvia, només generarà colonialisme verd i augmentar l’extractivisme i l’explotació (de la naturalesa i la mà d’obra), per tal d’assolir uns objectius suposadament verds .
La lluita per la justícia climàtica i una transició justa necessita reconèixer les diferents responsabilitats i vulnerabilitats del Nord i del Sud. S’han de pagar reparacions ecològiques i climatològiques als països de Sud que són els més castigats pel canvi climàtic i han estat condemnats a un extractivisme depredador pel capitalisme global.
En un context global de lluita imperial per la influència i els recursos energètics, el discurs sobre la sostenibilitat i una transició verda no ha de servir per embellir pràctiques neocolonials de saqueig i dominació.
Hamza Hamouchene, Transtational Institute.
Publicació original en Africa is a country.
[Imatge de portada: Capitalisme verd:megaplanta solar de Ouarzazate, al Marroc, la més gran del món que subministra energia a Europa]
