Entrepueblos con la huelga feminista 8M

/ /by

Aunque existen varias versiones sobre el origen del Día Internacional de la Mujer, 8 de marzo, las primeras reivindicaciones de las que tenemos constancia surgen en torno a la lucha salarial de las mujeres, el trabajo digno y la lucha sindical, a finales del siglo XIX principios del XX, aunque fue a partir de la segunda Conferencia Internacional de las Mujeres Socialistas, en 1910, celebrada en Copenhague, Dinamarca, donde Clara Zetkin, feminista y dirigente comunista alemana, propuso instituir el 8 de marzo como el Día Internacional de la Mujer, para reclamar los derechos políticos, civiles y económicos de todas las mujeres en el mundo. En esta segunda conferencia se reiteró también el Sufragio Universal para todas las mujeres, y por esta época además se empiezan a reclamar en algunos países el derecho de las mujeres a estudios superiores.

Fue en 1975, Año Internacional de la Mujer, cuando las Naciones Unidas celebran por primera vez el 8 de marzo, el Día Internacional de la Mujer, institucionalizándolo.

Hoy, más de un siglo después de aquellas reivindicaciones, seguimos en esta lucha desigual, defendiendo nuestros derechos, por la igualdad de oportunidades, por el reconocimiento social, por la erradicación de todas las manifestaciones de violencias machistas, en prácticamente todos los ámbitos de la vida: familiar, educativo, laboral, institucional,… Seguimos luchando y resistiendo las opresiones impuestas por modelos sociales heteronormativos patriarcales, que nos afectan a todas las personas, y de forma muy particular a las mujeres, a las personas con identidades y expresiones de género diversas y a las minorías sociales. Opresiones que invisibilizan, entre otros, al trabajo reproductivo, la economía del cuidado, o a los derechos sexuales y reproductivos.

Vivimos en un mundo machista que nos oprime, que nos silencia, que nos mata. Queremos una vida libre de violencias.

Hacemos un llamado a nuestros compañeros los hombres, para que se sumen a nuestras reivindicaciones y asuman que luchar por los derechos humanos es luchar por los derechos de todas las personas, para que no haya unas personas con más “privilegios” que otras, para que no haya personas que vivan “supeditadas” a otras. Sabemos que estos cambios culturales son lentos, pues precisan avances hacia nuevos modelos de economía y pedagogía feminista popular, también desde la desobediencia y la insubordinación antisexista y antirracista.

Hoy nos llegan nuevas formas de opresión, las impuestas por el sistema capitalista hegemónico, que de forma “silenciada” nos avoca a una violencia sistémica por parte de las grandes multinacionales y las empresas extractivistas, fomentando la indiferencia y la tolerancia social ante el trabajo precario, la contaminación, el ecocidio y el feminicidio, que atentan a nuestros cuerpos-territorio, que provocan la expulsión de personas y comunidades de sus territorios de vida, que fuerza a las migraciones masivas o que impiden el derecho a migrar, que provocan comportamientos racistas y xenófobos.

En todo el planeta existen personas que son perseguidas, criminalizadas y asesinadas por defender los derechos humanos, por defender sus territorios, sus pueblos originarios, comunidades, tierras, montañas, ríos, animales, plantas y hasta el aire que respiran. Defensoras de la vida, de la libertad, de la dignidad, de los derechos humanos y de la naturaleza, que se enfrentan a todo tipo de opresiones machistas desde el ámbito familiar, comunitario, organizacional, institucional y judicial por defender la vida, su vida, nuestra vida.

Un año más, este 8 de marzo, desde cada rincón del planeta reivindicaremos por la igualdad de derechos y oportunidades, alzando las voces con nuestras prioridades territoriales y nuestros procesos locales, unidas ante la lucha global y avanzando hacia un feminismo internacionalista con el que cuidarnos y hacer frente a la contraofensiva también global.

La nova onada feminista que ve des del Sud: irrupció, memòria i esperança

/ /by

Davant la passivitat, desorientació i immobilisme de les elits polítiques tradicionals, eren les Mulheres Unides Contra Bolsonaro qui es posaven al capdavant de les manifestacions i lideraven la defensa dels drets humans i les conquestes socials. Aconseguien, així, remoure a la societat brasilera i enviar un missatge d’advertència al món sencer sobre el perillós avanç i enfortiment del neofeixisme.

La imatge de les dones apoderant-se dels carrers també s’havia fet visible mesos abans a Argentina i Xile. Entre juny i agost les xarxes socials es van inundar de mocadors verds en suport a les dones argentines que van sortir al carrer per exigir el seu dret a l’avortament legal, segur i gratuït. Les manifestacions de solidaritat, que es van succeir en diferents ciutats del món, i l’emotiu missatge de suport de les milicianes de les Unitats d’Autodefenses Femenines Kurdes (YPJ) posaven en relleu, una vegada més, l’enorme capacitat dels feminismes del Sud per trencar fronteres i construir aliances internacionalistes enfront del patriarcat.

La històrica vigília que va congregar a més d’un milió de persones en les portes del Congrés Argentí, mentre es debatia la llei d’interrupció voluntària de l’embaràs, va ser l’expressió culminant de la força d’un moviment que havia anat en augment amb el pas del temps. Les feministes argentines recorden que en 1986 prop de 1.000 dones van acudir a la primera Trobada Nacional de Dones; mentre que l’última, realitzada en Trelew- Patagònia, va congregar a més de 65.000. Sens dubte, el moviment feminista està en auge, però al darrere seu hi ha una genealogia de dones i dècades de lluites. Perquè a Argentina, és impossible entendre el poder actual de l’activisme sense tornar a les grans mobilitzacions de l’any 2015, que darrere de la consigna “Ni Una Menys” exigien la fi de la violència de gènere i els feminicidis; o sense recordar a aquest grup de mares que en 1977, en plena dictadura militar, es van lligar un mocador blanc en el cap i van acudir a la Plaza de Mayo per reclamar l’aparició amb vida dels seus fills i filles desaparegudes.

Una mica abans de les mobilitzacions argentines, en el mes de maig, era la imatge d’un grup de dones xilenes ballant encaputxades i amb els pits al descobert la que feia la volta al món. Era l’expressió més cridanera d’una massiva manifestació de carrer contra la violència sexual i de desenes d’accions que mantenien paralitzats centres educatius i facultats de diverses universitats del país. Les protestes havien començat en el mes d’abril a la universitat Austral després d’una denúncia d’assetjament sexual, que se sumava a desenes de casos similars, en altres universitats, que romanien en total impunitat. I es van aguditzar, després de la violació i assassinat d’una nena de 2 anys i la violació múltiple d’una jove per part d’un grup de seguidors d’un popular equip de futbol, en un cas que es va conèixer com “la manada xilena”.

“Ens maten, ens violen i ningú fa res” cridaven les xilenes als carrers, al mateix temps que en les assemblees estudiaven i debatien sobre feminisme. D’aquesta manera, i en un fet sense precedents, el “maig feminista” xilè aconseguia trencar el cercle moral i el silenci còmplice de les elits conservadores aconseguint que l’educació no sexista i la violència sexual es convertissin en el principal tema de debat mediàtic, polític i acadèmic durant setmanes. A més, forçaven a les autoritats universitàries a deixar d’encobrir la cultura de la violació obligant-les a comprometre’s en la creació de protocols per sancionar i prevenir l’abús sexual. Una vegada més l’importantíssim moviment d’estudiants de Xile, l’únic actor social que havia aconseguit remoure les bases del model neoliberal xilè des de la tornada de la democràcia, feia trontollar els fonaments del país però, aquesta vegada, la transformació estava liderada per dones amb demandes clarament feministes i anticapitalistes, capaces d’interpel·lar al conjunt de la societat.

Tanmateix, l’efervescència de les lluites feministes no és l’única cosa que tenen en comú aquests 3 països. A més de la seva herència colonial Argentina, Brasil i Xile, l’ABC d’Amèrica llatina, comparteixen estats desmantellats per les reformes neoliberals, enormes desigualtats en la distribució dels ingressos i una esquinçadora història de dictadures militars. Al que, últimament, se suma l’auge d’influents fonamentalismes religiosos i poderoses campanyes de desinformació i manipulació de la veritat al servei de l’extrema dreta.

El panorama és desolador perquè, igual que a Europa, als tres països existeix una creixent incapacitat de les elits polítiques i dels actors socials tradicionals de canalitzar la frustració de milions de persones enfront de les conseqüències del capitalisme extractivista, interpretar les seves demandes i construir alternatives capaces de disputar l’hegemonia dels sectors conservadors, cada vegada més autoritaris, intolerants i perillosos. En aquest complex context moltes mirades es dirigeixen cap al moviment feminista reconeixent en ell una força capaç de disputar el relat hegemònic, tensar el neoliberalisme, enfrontar el neofeixisme i canviar l’escenari polític d’Amèrica llatina.

Efectivament, les experiències d’Argentina, Brasil i Xile permeten albirar la irrupció d’una nova i vigorosa onada feminista, nascuda en el sud i capaç de posar en evidència les estretes relacions entre capitalisme, patriarcat i feixisme. Elements constitutius de les dictadures cívic-militars que ja van haver d’enfrontar les feministes de finals del segle passat. Perquè aquesta nova onada feminista és, també, continuïtat d’una història de resistència, desobediència i lluites compartides. I és fruit del rigorós i ardu treball dut a terme per activistes i organitzacions feministes, en temps on ser feminista era un estigma i no estava en absolut de moda. Potser per això, les joves que avui surten al carrer criden que són filles i nétes d’aquelles bruixes que no van poder cremar i reconeixen, amb el gest polític i simbòlic de portar un mocador, la memòria històrica feminista.

Les últimes mobilitzacions han demostrat una gran capacitat per aglutinar, mobilitzar i polititzar a dones i homes. S’ha trencat el silenci enfront de les agressions sexuals gràcies a un model d’acció col·lectiva reeixit, basat en aliances transversals i inclusives entre dones de diferents edats, procedències, orígens i classes socials. La força aconseguida és esperançadora, però un dels grans riscos que enfronta el moviment és que aquest triomf mainstream del feminisme i el seu èxit en xarxes socials, acabi per simplificar el missatge i despolititzar les demandes, transformant-les en objectes de consum o consignes buides allunyades de l’arrel radical i crítica que les va originar, fins a convertir-les en una tecnocràcia de gènere a la manera del feminisme liberal.

A favor seu, el feminisme llatinoamericà té com a segell la seva connexió amb els problemes i necessitats reals de les dones i la seva llunyania amb les retòriques postmodernes i essencialistes que abunden en el feminisme acrocèntric. També es nodreix de les experiències d’opressió, racisme i invisibilització que sofreixen, diàriament, els milers de dones que han hagut de migrar a països del nord. Per això, en línia amb el manifest: “Un feminisme pel 99%” que van signar activistes i intel·lectuals com Angela Davis, Zillah Eisenstein o Nancy Fraser per a la Vaga del 8 de Març als Estats Units, les xilenes Lluna Follegati i Daniela López plantegen que un feminisme que es pretengui constituir en moviment social i alternativa al feminisme liberal ha de ser fonamentalment de classe, popular, antiracista, inclusiu i divers.

Això suposa assumir enormes reptes. D’una banda, és necessari ampliar el marc de debat a totes les violències masclistes (física, psíquica, sexual, econòmica, estructural, social, cultural i/o simbòlica) i incorporar altres problemàtiques que defineix l’economia feminista com la crisi de les cures, l’explotació, la precarietat, la subordinació, la divisió sexual del treball o el saqueig de la naturalesa. I, d’altra banda, cal contextualitzar temes com la violència sexual i l’avortament, en el marc de les dinàmiques capitalistes i colonials que creen les condicions per l’existència de les opressions de gènere, raça, classe i orientació sexual. En aquesta línia debatre, per exemple, sobre les relacions entre avortament, racisme i classe social a l’espai públic pot contribuir a la ruptura dels paradigmes culturals i econòmics en els quals se sustenta la desigualtat. Tot això sense perdre la pluralitat del moviment, evitant la seva fragmentació i sense renunciar a les particularitats de cada context.

L’escenari actual és perillós, les narratives d’odi antifeministes que propaga la ultradreta pel món exigeixen a crits construir xarxes internacionalistes, enfrontar les disputes que atomitzen el feminisme, expandir l’ètica de la sororitat i practicar la cura. El que em fa recordar a Alain Touraine, que fa un parell d’anys en una trobada organitzada per xilens/es a Barcelona, ens deia referint-se al feminisme: “només els moviments socials radicalment ètics i democràtics tindran transcendència”. Aleshores, en temps foscos toca mirar, escoltar, acompanyar, aprendre dels feminismes del Sud i no perdre l’esperança.

Article de Judith Muñoz Saavedra. Activista, investigadora i docent xilena

Fotografía de Nico Avelluto 

A 3 anys de la sembra de Berta Cáceres. “Drets per a les persones, normes per a les transnacionals – Stop ISDS”

/ /by

➡️ Cas Berta Càceres: hi ha hagut condemnes, però no justícia

Aquest 2 de març es compleixen ja tres anys de la sembra de Berta Cáceres. Són ja més de mil dies des que en algun despatx algú ordenés el seu assassinat mentre dormia, és a dir, mentre somiava. Els somnis de Berta Cáceres eren els de la seva gent, els mateixos de tantes comunitats pageses i indígenes de tot el món: viure en pau amb la terra, els rius i els boscos que els donen sentit i subsistència com a poble i que, alhora, protegeixen el clima i el futur de tota la humanitat.

Berta va ser assassinada per ser la portaveu del Consell Cívic d’Organitzacions Populars i Indígenes d’Hondures (COPINH) i de la resistència del seu poble, perquè hi ha empreses que inclouen la violència i l’homicidi en la seva estratègia d’inversió. Va ser assassinada com les altres 1.238 defensores i defensors ambientals que també ho han estat en els últims 10 anys i com els centenars i milers de persones que, sense arribar a ser assassinades han sofert extorsions, amenaces, desplaçaments forçosos, agressions sexuals, judicialització, campanyes de desprestigi mediàtic, etc., per creuar-se en el camí d’empreses i governs sense escrúpols.

Empreses com la nacional Desenvolupaments Energètics S.A. (DESA). La costa-riquenya Concret Preesforzado de Centreamèrica SA (Copreca), l’alemanya Voith Hydro Holding (participada per Siemens) i les entitats financeres Banc Holandès de Desenvolupament (FMO) i Fons Finlandès per a la Cooperació Industrial (FINNFUND) participaven en el projecte quan va ser assassinada Berta Cáceres. No va ser sinó després d’una gran pressió internacional, que les empreses europees implicades es van anar retirant a contracor del projecte.

Després d’un judici plegat d’irregularitats el 19 d’octubre de 2018 el Tribunal de Sentència de Tegucigalpa va emetre un veredicte de condemna contra els acusats com a autors materials de l’assassinat, però, tant la família de Berta, com el COPINH, van denunciar la impunitat en què continuen quedant els autors intel·lectuals i inductors de l’assassinat. Com es va dir en aquests dies, “Hi ha condemnes, però no hi ha justícia!

Aquesta impunitat forma part de l’entramat de corrupció i violència que sosté el model extractivista multinacional, que saqueja comunitats dels cinc continents, destruint els mitjans de vida de milions de persones i esgotant els cicles naturals de la vida. Al mateix temps es persegueix, assetja i criminalitza als qui els defensen.

Des del crim de Berta el moviment de solidaritat ha aconseguit que gran quantitat d’entitats socials, institucions públiques, ajuntaments, parlaments, governs, inclòs l’espanyol i la Comissió Europea, es pronunciessin en diferents moments i de diferents formes sobre la necessitat d’una veritable justícia per a Berta Cáceres, així com per a les desenes de defensores i defensors de moviments, organitzacions socials i comunitàries que han estat assassinats o criminalitzades amb total impunitat.

Malgrat tot això, i malgrat el que s’ha donat a entendre, avui el projecte hidroelèctric Aigua Zarca continua vigent. Aquest passat mes de gener el poble lenca, a través del Moviment Ampli per la Dignitat i la Justícia MADJ i el COPINH, encara ha hagut de presentar una acció legal davant la Cort Suprema de Justícia per a exigir que es cancel·li la concessió del projecte.

Les persones i comunitats afectades per les violacions de drets humans i ambientals comeses per les transnacionals a tot el món no aconsegueixen accedir a la justícia. En canvi, aquestes, emparant-se en els Tractats de Comerç i Inversió, poden demandar als governs per qualsevol decisió que considerin que perjudica les seves “legítimes expectatives” de beneficis a través dels anomenats Tribunals d’arbitratge entre empreses i estats (ISDS).

Ja és hora d’acabar amb aquesta impunitat. Necessitem un sistema de justícia global que posi en el centre a les persones i al planeta, garantint els drets humans universals. Per això, des de la Campanya contra els Tractats de Comerç i Inversió (TCI), estem impulsant la campanya europea “Drets per a les persones, normes per a les transnacionals-Stop ISDS”, que s’articula al voltant d’una recollida massiva de signatures per a involucrar a milions de persones en tota Europa entorn de dos objectius:

  • Exigir l’eliminació dels “tribunals corporatius” ISDS en totes les seves formes, sortir dels tractats de comerç i inversió que continguin el ISDS o un altre mecanisme similar, i no signar nous tractats d’aquest tipus en el futur.

  • Promoure l’establiment d’un Tractat Vinculant de les Nacions Unides capaç d’exigir responsabilitats a les multinacionals per la violació dels DDHH, així com establir lleis europees i nacionals per a posar fi a la impunitat corporativa.

Justícia per a Berta i per a totes les defensores assassinades i criminalitzades!

Drets per a les persones, normes per a les transnacionals – Stop ISDS!

#JusticiaParaBerta #FaltanLosAtala #3AñosSinJusticia #StopISDS #ParemosMultinacionales

Març, 2019


Cas Berta Càceres: hi ha hagut condemnes, però no justícia

 Gustavo Castro Soto. Otros Mundos AC · Chiapas, México

Els amos de DESA, la família Atala, compten amb bancs i altres grans empreses, així com estrets vincles amb la classe política que es va imposar amb el cop d’Estat del 2009. Calia, doncs, eliminar el COPINH, començant per la líder indígena. Però van cometre un error. Hi va haver un supervivent, un testimoni.

No s’havia donat mai una mobilització social, mediàtica i política en tot el món com la que es va generar amb l’assassinat de la Berta. Immediatament, el Poder Judicial, Ministeri Públic, jutges, magistrats i tot el seu arsenal van intentar blindar tant l’empresa DESA como el seus amos, per tal de desvincular-los de l’assassinat que va commoure el món sencer. Però també per cobrir-se ells mateixos, ja que molts polítics estan involucrats d’una o altra manera. Per això, des d’un bon començament van manipular proves i evidències, van falsejar testimonis, em van impedir sortir del país de manera il·legal, cosa que considero un segrest d’Estat, van prohibir il·legalment a la meva advocada d’exercir la professió i em van deixar en indefensió, van intentar criminalitzar la pròpia organització de Berta. Hi va haver més hostilitat i repressió contra la seva organització, entre tantes anomalies i il·legalitats.

Aleshores, van decretar “secret” de l’expedient per no haver de fer paleses tantes irregularitats processals i el govern es va negar a la creació d’una Comissió Independent que investigués la veritat del crim. I davant de la forta pressió per alliberar l’expedient i que les víctimes tinguéssim accés als documents, sis mesos després la magistrada del cas decideix emportar-se l’expedient a casa seva, i l’hi roben en el camí.

Dos mesos després de l’assassinat, el govern no va tenir cap més opció i es va veure obligat a avançar la investigació sobre els autors materials i reté en presó preventiva els primers sospitosos d’haver participat en el crim. Durant el 2016 i principi de 2017 es van dur a terme la resta de les detencions i el calvari d’anomalies i bloquejos per part del govern per paralitzar les investigacions. Durant les audiències, que se suspenien contínuament, el Ministeri Públic i la Fiscalia es van negar sistemàticament a presentar informació i els peritatges necessaris, tot permetent que la data final dels dos anys i mig per donar fi a la presó preventiva s’acostés: el 5 de novembre de 2018.

Malgrat totes les demandes i recursos interposats, el Tribunal va convocar al Judici el juny de 2018, que va ser suspès, primer al setembre i després a l’octubre, de forma il·legal, sense haver acabat el procés, sense haver resolt les empares interposades i la recusació del Tribunal. Això diu el comunicat signat per moltes organitzacions internacionals: “Ha quedat palès com la conducció de la fiscalia integrada pels fiscals Ingrid Figueroa, Melissa Aguilar, Javier Núñez, David Salgado, Roger Matus, Roberto Blen, sota la direcció del Fiscal General, Oscar Chinchilla, ha significat, de mala fe i fins i tot engany, l’obstaculització del procés judicial, en evitar la realització de peritatges, entorpir el procés, amagar informació, operar amb negligència en les investigacions, impossibilitar l’anàlisi de proves i peritatges, així com evitar a tota costa l’anàlisi de proves que impliquen l’empresa DESA i la família Atala”.

Els jutges del Tribunal de Sentència responsables de la resolució, Esther Carolina Flores, José Anaím Orellana i Delia Lizeth Villatoro, han negat que el COPINH sigui reconegut com a víctima; tampoc no s’ha admès la sol·licitud de testimonis clau que donin fe de l’actuació d’empleats de DESA davant del crim; neguen la transmissió en viu de les audiències i del judici; i es tanquen amb cadenes tot envoltant de policies el Tribunal per tal d’impedir fins i tot l’accés de famílies i membres del COPINH al “Judici Oral i Públic”.

D’aquesta manera, el Judici no només es convoca de manera il·legal en tres ocasions, sinó que, a més, és il· legítim. No té credibilitat processal, jurídica, legal, ni de les víctimes ni de l’opinió pública nacional i internacional. S’ha caigut en responsabilitats penals. Ha actuat el Tribunal violant el degut procés i les seves pròpies lleis. El Jutjat, el Tribunal de Sentència, la Cort d’Apel·lació, la Sala del Constitucional i el ple de la Cort Suprema de Justícia, totes les instàncies del Poder Judicial han tancat files a la il·legalitat i a la impunitat. A hores d’ara ningú no els creu.

Malgrat estar recusat pel COPINH i per la família de la Berta, el Tribunal va ser convocat desconeixent la representació legal de les víctimes. Així, sense documents suficients, sense peritatges adequats, sense tots els testimonis, sense advocats de les víctimes, tancats amb cadenat, envoltats de policies, sense deixar entrar els familiars de Berta i els membres del COPINH per escoltar el procés, han perpetrat el judici més vergonyós de la història d’Hondures. Aquest és el marc de la sentència dels imputats.

El 2 de març de 2016, a les 11:40 de la nit van assassinar la Berta. Però no va morir, perquè es va multiplicar i ha retornat en milers i milers que clamen justícia. El COPINH continuarà la seva lluita valenta en defensa de la vida i a favor del bell poble hondureny. I malgrat tot, s’ha derrotat el sistema judicial d’Hondures perquè no s’ha caigut en les seves trampes per justificar i avalar la impunitat. Bé que ho va dir la Berta: “Vos tenés la bala… yo la palabra. La bala muere al detonarse…. la palabra vive al replicarse”

Aquest 21 de febrer ens sumem a l’aturada a Catalunya

/ /by

Des de l’oficina tècnica d’Entrepobles/Entrepueblos/Entrepobos/Herriarte us comuniquem que aquest dijous 21 de febrer ens sumarem a l’aturada i a les mobilitzacions convocades a Catalunya en protesta pel conegut com judici al “Procés”, en què representants polítics i dirigents de la societat civil catalana s’asseuen al banc dels acusats per l’organització del referèndum l’1 d’octubre de 2017 i on s’acusa els representants de les entitats socials ANC i Òmnium Cultural d’incitar a la violència per la concentració davant la Conselleria d’ ‘Economia i Hisenda del dia 20 de setembre.

En paraules del recent comunicat de Lafede.cat (Federació catalana d’ONG de cooperació, pau i DDHH) considerem que “aquest judici no s’hauria d’haver fet mai, ja que el que hi ha és un conflicte polític que necessita de solucions polítiques i no judicials. Així ho ha defensat la LaFede.cat des de l’inici del “Procés” on sempre ha reclamat diàleg per part de les dues parts i respecte als drets fonamentals, com el dret a l’autodeterminació, i a la llibertat d’expressió, de manifestació i d’ informació “.

Diferents organitzacions i instàncies internacionals han assenyalat greus irregularitats en la instrucció del procés com la tergiversació de les figures delictives de rebel·lió i sedició (ja assenyalades repetidament pels tribunals de tots els països europeus que han hagut d’intervenir fins ara en el cas); la presó preventiva injustificada; la manca de temps i recursos per a la preparació de la defensa; l’accés a la informació dels casos; les condicions dels desplaçaments dels i les preses, etc.

Independentment de les nostres idees polítiques sobre la millor sortida al conflicte plantejat per la demanda de sobirania per a Catalunya, ens reafirmem en la defensa del dret a l’autodeterminació, i la defensa dels drets i llibertats (d’expressió, de protesta, de decisió, de manifestació, d’informació …) per a tots els pobles de l’Estat espanyol.

Barcelona 19 febrer 2019

Carta oberta als i les eurodiputades sobre la ratificació dels acords de pesca UE-Marroc

/ /by

Des d’unes 250 entitats vinculades amb la defensa dels Drets Humans (incloent observatoris i organitzacions vinculades amb la defensa dels Drets Humans i del Medi Ambient), enviem una carta oberta als i les eurodiputades, per demanar-los que votin en contra de la ratificació de l’Acord de Col·laboració UE-Marroc en el sector pesquer, en la votació en el ple del Parlament previst avui 12 de febrer.

  • L’acord afecta aigües adjacents al Sàhara Occidental, i el Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE) s’ha pronunciat en repetides ocasions sobre aquests acords anteriors concloent que el Sàhara Occidental no forma part del Marroc i que, per tant, els seus recursos no poden ser explotats per una altra potència. Per tant, els acords signats amb el Marroc no són extensibles a Sàhara Occidental.
  • L’Acord incompleix el requisit de consulta prèvia a la població sahrauí.
  • Manca de transparència i opacitat del procés de negociació.
  • La proposta a votar esmenta de forma repetida la sostenibilitat però no estableix cap tipus de garantia de la mateixa.
  • L’Acord posa en greu risc el desenvolupament econòmic de la regió nord-africana occidental i la seva aprovació tindria conseqüències nefastes sobre els recursos naturals del Sàhara Occidental.
  • L’Acord legalitza un dret extractiu postcolonial d’empreses europees habilitades per explotar els recursos naturals del Sàhara Occidental. Es tracta d’un acord amb efectes extraterritorials a les parts que el conclouen i que obre les portes a una sistemàtica vulneració de drets socials i econòmics, a partir d’idèntiques praxi amb què s’ha devastat el sector marítim i les pesqueries mediterrànies.

 

📤 Text de la carta oberta als eurodiputats en PDF

 

 

Carta oberta als i les eurodiputades sobre la ratificació dels acords de pesca UE-Marroc

Benvolgut / da Sr./ Sra.,

Des de diversos observatoris vinculats amb la defensa dels Drets Humans i organitzacions ecologistes, ens posem en contacte amb vostè, ja que en els pròxims dies es prendran importants decisions al Parlament Europeu que afectaran de manera directa a la població del Sàhara Occidental en relació amb el futur i sostenibilitat dels recursos naturals d’aquest territori.

El 13 de febrer a Estrasburg, està previst que el Parlament Europeu sotmeti a votació la renovació de l’Acord de Col·laboració amb el Marroc en el sector pesquer “Sustainable Fisheries Partnership Agreement between the European Union and the Kingdom of Morroco”, i que afecta aigües adjacents al Sàhara Occidental .

El Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE) s’ha pronunciat en diverses ocasions sobre aquests acords (1), concloent que el Sàhara Occidental no forma part del Marroc i, per tant, els seus recursos no poden ser explotats per una altra potència. Per tant, els acords signats amb el Marroc no són extensibles al Sàhara Occidental.

Igualment, és important cridar l’atenció sobre el prerequisit obligatori de consulta prèvia als i les sahrauís, assenyalat en el seu moment com a indispensable pel TJUE (2) i que no ha estat respectat.

L’opinió desfavorable a la signatura dels Acords de pesca del Front Polisario, representant reconegut per part de les Nacions Unides dels i les sahrauís i interlocutor legítim amb les institucions comunitaris, ha estat ignorat de manera deliberada. En el seu lloc, tal com denuncien diverses organitzacions de la societat civil sahrauí, en processos de consulta recents, com l’ampliació de l’acord d’associació, s’han consultat a empreses i organitzacions sospitoses de connivència amb el règim marroquí i amb l’ocupació del Sàhara Occidental (3).

D’altra banda, des del punt de vista de la sostenibilitat dels recursos, resulta preocupant que en el text s’afirmi que el Regne del Marroc és “l’única entitat amb la qual pot celebrar-se un acord d’aquest tipus, tenint en compte que cap altra entitat podria garantir el caràcter sostenible de l’explotació d’aquests recursos“, ja que el Marroc és qui impedeix que els mateixos habitants del Sàhara Occidental, els majors interessats en la sostenibilitat dels seus recursos, puguin ser els que així ho garanteixin.

La proposta a votar esmenta de forma repetida la sostenibilitat però no estableix cap mena  de garantia de la mateixa: els caladors més al sud, els pertanyents al Sàhara Occidental, són els més exposats a la pesca industrial, ja que són els més allunyats de les costes europees, mentre que les embarcacions que en l’acord es denominen “artesanals” queden reduïdes als caladors del nord, en aigües marroquines. En el reglament no figura cap límit de pesca per a la majoria dels vaixells beneficiaris d’aquest acord: únicament queden fixades les possibilitats de pesca de la flota industrial pelàgica, la qual cosa obre la porta a la sobreexplotació dels recursos.

Aquest Acord, que avança en la destrucció de llocs de treball fruit de l’expansió de la pesca industrial i de gran potència, posa en greu risc no només el desenvolupament econòmic de la regió nord-africana occidental sinó que a més legalitza un dret extractiu postcolonial d’empreses europees habilitades per explotar els recursos naturals del Sàhara Occidental. Es tracta d’un acord amb efectes extraterritorials a les parts que el conclouen i que obre les portes a una sistemàtica vulneració de drets socials i econòmics, a partir d’idèntiques praxis amb què s’ha devastat el sector marítim i les pesqueries mediterrànies.

Exportem un model extractiu insostenible i antisocial, amb el qual no es fomentarà un model econòmic respectuós amb els drets humans: La UE i els Estats de la Unió estan disposats a aplicar la mateixa política al Sàhara Occidental que la que ens va portar al risc de desaparició de la preuada tonyina vermella, el xanguet o la sardina, entre altres? Fins on es pretén seguir promovent la gran captura de tipus industrial, de competència deslleial i clarament desigual, amb efectes insostenibles a mig termini? Quan caldrà esperar perquè la Unió Europea lideri la recuperació de la pesca selectiva d’arts menors?

En aquest context, de flagrant incompliment de la jurisprudència comunitària referida a la situació del Sàhara Occidental, i per la necessitat d’evitar els seus greus efectes socials i ambientals, instem a sa senyoria a votar en contra de la ratificació de l’Acord de pesca entre UE i el Marroc, fins que exclogui explícitament l’explotació dels recursos provinents del territori del Sàhara Occidental i , en tot cas, asseguri un desenvolupament sota criteris democràtics, socials i culturals.

ORGANITZACIONS SIGNANTS (Per ordre alfabètic):

  • CEAS (Coordinadora estatal de Asociaciones amigas del Sàhara) – 16 asociaciones
  • Consell Nacional de la Joventut de Catalunya – El Consejo Nacional de la Juventud de Cataluña (CNJC) es la plataforma que reúne casi cien entidades juveniles de Cataluña y consejos locales de juventud.
  • Ecologistas en Acción
  • Entrepobles
  • Federació ACAPS (Federació Catalana d’Associacions Amigues del Poble sahrauí)
  • Federación de Asociaciones de Solidaridad con el Pueblo Saharaui del País Valencià.- 20 entitats federades
  • Lafede.cat, federación formada por 117 organizaciones por la justicia global
  • Mundubat
  • NOVACT
  • Observatori del Deute en la Globalització
  • Observatori DESC
  • ODHE – Observatori Drets Humans i Empreses a la Mediterrània
  • La Plataforma Valenciana de Solidaridad con el Pueblo Saharaui- aglutina a cerca de 40 personas individuales, que incluyen a profesores de derecho internacional de la universidad de Valencia, y entre otros a Javier de Lucas, Director del Instituto de DDHH.
  • SUDS

_________________________________________________

(1) Sentència del TJUE C-104/16 p del 21 de desembre de 2016 i sentència en l’assumpte C-266/16 de 27 de febrer de 2018 i Acte en l’assumpte T -180 / 14, de 19 de juliol de 2018)

(2) Segons l’organització Western Sahara Resource Watch, el procés de consulta d’ampliació de l’acord d’associació, recentment aprovat, només ha aconseguit el suport de 18 persones i empreses, sense poder demostrar de quina manera aquestes entitats consultades són rellevants per al poble del Sàhara Occidental. Com explica l’organització, “Les 18 són empreses estatals marroquins, instituts d’investigació marroquins, parlamentaris pro marroquins elegits en eleccions il·legals en els territoris ocupats, ONG marroquines i grups d’empreses marroquines.”

(3) En ocasió de la signatura de l’Acord d’Associació Marroc-UE, les organitzacions de la societat civil sahrauí van enviar un comunicat al Comissari Moscovici, amb data 9 de gener de 2019 expressant la seva total disconformitat amb el desenvolupament del procés de consulta. https://www.wsrw.org/files/dated/2019-01-11/20190111-saharawi_ngos-moscovici.pdf

Defender los derechos humanos en América Latina: acceso a mecanismos de protección internacional frente a la criminalización

/ /by

Curso para defensores y defensoras para exigir sus derechos mediante el acceso al sistema universal y al sistema interamericano de protección de derechos humanos.

Formación | Del 25 de febrero al 26 de abril del 2019

 

Tanto el Sistema Interamericano de Derechos Humanos como el Sistema Universal y otros sistemas regionales han reconocido la existencia del derecho de los defensores y defensoras a defender lo derechos humanos (DDH) , así como la obligación de los estados de favorecer un entorno favorable para el ejercicio de este derecho.

Sin embargo, tal y como refleja la Comisión Interamericana (CIDH), las personas defensoras aún enfrentan no pocos obstáculos para el ejercicio de sus actividades de promoción y defensa de los derechos humanos en varios países de la región.

Objetivos del Curso

El objetivo  de este curso, organizado por la Asociación Entrepobles y el IDHC, es  fortalecer los conocimientos y las herramientas de los defensores y defensoras para afrontar y prepararse ante las amenazas existentes en su trabajo a través de los siguientes objetivos específicos:

  1. Analizar en profundidad las amenazas y peligros existentes , especialmente los mecanismos y herramientas más utilizadas para su criminalización.
  2. Mejorar el conocimiento sobre los fundamentos de los derechos humanos y los sistemas de protección universal e interamericano, así como ampliar las capacidades de acceso a estos mecanismos por parte de DDH y sus organizaciones.
  3. Introducir las herramientas básicas para elaborar estrategias incidencia generales en el ámbito internacional mediante el acceso a los mecanismos existentes para la protección y exigibilidad de sus derechos y trabajarlas en un caso práctico.

Este curso se imparte en castellano

Destinatarios

El curso está dirigido a defensores y defensoras de derechos humanos que lleven a cabo su labor en América Latina, así como a miembros de organizaciones de derechos humanos, movimientos sociales y otros agentes de cambio que apoyen a las personas defensoras y/o tengan entre sus objetivos el fortalecimiento de sus derechos.

Profesorado

Mirtha Vasquez

Abogada. Especialista en Derechos Humanos y Magister en Gerencia Social por la Pontificia Universidad Católica del Perú. Docente universitaria en pre grado y Post grado en la Universidad Nacional de Cajamarca- Perú. Miembro directivo de la Coordinadora Nacional de Derechos Humanos. Asesora legal de la ONG. GRUFIDES dedicada a la defensa de derechos de comunidades afectadas por actividades extractivas.

Karlos Castilla 

Doctor en derecho por la Universitat Pompeu Fabra, profesor asociado de Derecho Constitucional de la Universitat de Barcelona, responsable de investigación en el IDHC, especializado en Derecho Internacional de los Derechos Humanos, Derecho Constitucional y Migraciones.

June Orenga

Responsable de formación del Institut de Drets Humans de Catalunya. Licenciada en Psicología social, máster en Cooperación Internacional y máster en Derechos Humanos. Ha trabajado en estos ámbitos, tanto desde ONG como desde el sistema de Naciones Unidas en Américal Latina y en Europa.​

 

Datos prácticos

Fecha
Del 25 de febrero al 26 de abril del 2019

Inscripción – https://bit.ly/2srUafF 🖊

Tipo
Formación virtual

Lugar
aulaIDHC.org

Precio
Precio general: 45€
Precio reducido (socios y socias -entidades y personas- de Entrepobles y el IDHC): 35€

Plazas limitadas a 30 personas.

Opciones de descarga

Guatemala: anhels democràtics i soroll de sabres

/ /by

➡️ Comunicat de les organitzacions socials davant la crisi institucional a Guatemala

Rosalinda Hernández Alarcón, periodista mexicana, resident a Guatemala,
integrant de la Asociación Feminista La Cuerda

D’ un costat, estan les forces conservadores que recorren, per tots els mitjans possibles, a mantenir les fonts de finançament il·lícit i exacerben les postures reaccionàries que violenten drets democràtics conquerits; i de l’altre, diversos grups demanden continuar la lluita contra la corrupció i la impunitat, així com defensar la laïcitat i la funció del bé comú que correspon a l’Estat.

Aquesta confrontació de posicions pren forma en un context en què alts funcionaris públics i privats qüestionen resolucions de la Cort de Constitucionalitat (CC), els dictàmens de la qual han de ser acatats, ja que és la màxima institució de l’ordenament jurídic guatemalenc; proliferen les desqualificacions i la criminalització de veus opositores; iniciatives de llei progressistes van a parar als calaixos, es reactiven controls militaristes i es reprimeix el moviment indígena i camperol, principalment.

PRESIDÈNCIA DE LA REPÚBLICA DE CAIRE EVANGÈLIC

Malgrat que la Constitució Política de Guatemala estableix la llibertat de creences i que ha subscrit convenis internacionals que reconeixen els drets de les dones i de la població LGBTI, el mandatari Morales, i dirigents del seu partit reivindiquen les seves conviccions religioses mentre actuen en la seva funció pública.

A tota costa pretenen desqualificar les posicions emancipadores en un país on es registra la taxa més alta de natalitat de l’Amèrica Llatina, l’empobriment de les persones creix igual que les migracions i augmenten els embarassos de nenes (11 i 14 anys) i les denúncies per violències masclistes.

Morales defensa que l’única parella permesa és que la integra un home i una dona; que la mal anomenada “ideologia de gènere” atenta contra l’harmonia familiar; que l’educació sexual únicament correspon als pares i aquells qui propugnen uns postulats diferents als seus són “enemics interns” (concepte utilitzat durant la guerra per reprimir), ja que fomenten la polarització social.

A més dels seus gestos pentecostals, on la paraula de déu sobresurt, alts funcionaris de la presidència de la República han exterioritzat la seva oposició a obeir la resolució de la CC que ordena deixar entrar a Guatemala Iván Velázquez, qui ha estat ratificat com a titular de la Comissió Internacional contra la Impunitat a Guatemala (CICIG) pel cap de les Nacions Unides, Antonio Guterres, contrari a una ordre presidencial que el va vetar perquè, suposadament, atenta contra la sobirania nacional.

Tanmateix, han manifestat el seu rebuig envers un altre dictamen de la CC, que ordena la realització d’una consulta comunitària prèvia a que la Mina San Rafael reprengui les seves funcions (explotació de plata, coure, zinc i, en menor mesura, d’or). En aquesta oposició, a més de funcionaris de govern d’alt nivell, figuren cambres empresarials i exmagistrats conservadors que coincideixen en l’opinió favorable a la imposició de projectes de “desenvolupament”, malgrat siguin rebutjats per la població dels territoris on s’han d’executar, destrueixen béns naturals, beneficien principalment inversionistes estrangers i és escassa la seva oferta laboral.

CONGRÉS DE LA REPÚBLICA AMB MAJORIA REACCIONÀRIA

La legislatura actual ha concertat un “pacte de corruptes”, integrat per diputats que intenten legislar en funció de les exigències evangèliques, qualifiquen de “malalts” la població LGTBI i d’atemptat a la família i al dret a la vida els postulats feministes.

Una altra de les seves característiques és la d’afavorir els interessos empresarials que han acumulat capitals a través del model extractivista. Els integrants del “pacte de corruptes” defensen les fonts de finançament il·lícit con ara: la construcció d’infraestructura, la compra de medicaments, la contractació de serveis, entre d’altres. Aspiren a cooptar el Sistema de Justícia.

Aquest grup de parlamentaris també pretén la reelecció ininterrompuda i el canvi de grup parlamentari sense cap mena de restricció, així com restar poder de decisió a l’Organisme Judicial en casos de desaforament de funcionaris públics, inculpats en fets de corrupció, tasca que volen que sigui exclusiva del Congrés de la República.

Les demandes socials, com ara la llei que demanava una reparació digna per a nenes violentades sexualment i de suport econòmic per a dones rurals, són ignorades. L’agrupació ‘Justicia Ya’ va denunciar que 129 (del total de 158) diputats intenten canviar les regles de funcionament del finançament electoral per salvar financers i secretaris generals de partits politics.

ALTS FUNCIONARIS PÚBLICS SENTENCIATS

La funció pública ha estat impregnada de fets de corrupció en aquest país centreamericà, en els quals s’ha simulat fer activitats comercials a fi i efecte d’apoderar-se de recursos de l’Estat, pràctica que -a partir del 2015- es va demostrar mitjançant l’actuació conjunta del Ministeri Públic (MP), a càrrec de Thelma Aldana, i de CICIG, dirigida pel comissionat Velázquez.

Malgrat el litigi maliciós exercit per exfuncionaris governamentals i els seus advocats, existeixen diverses sentències que demostren plenament com aquests es van apoderar –sota l’empara dels seus càrrecs- d’importants sumes de diners; per exemple: l’exvicepresidenta de la República, Roxana Baldetti; l’exministre de Governació, Mauricio López Bonilla; i l’extitular de l’Institut Guatemalenc de Seguritat Social (IGSS), aquests dos últims van pertànyer a la cúpula militar.

En els processos judicials que se segueixen figuren com a presumptes inculpats a més: l’expresident de la República, Otto Pérez Molina; diversos exmagistrats i exministres, entre els quals, Williams Mancilla, extitular de la cartera de la Defensa Nacional, així com dos familiars del mandatari, Sammy Morales i José Manuel Morales, germà i fill.

Tots aquests casos han estat presentats per MP i CICIP, on també figuren grans empresaris, els resultats dels quals són els que van motivar Jimmy Morales a tancar l’entrada a Guatemala del comissionat Velázquez i a oposar-se a l’extensió del mandat d’aquesta comissió de Nacions Unides.

En sentit contrari, moviments ciutadans departamentals (provincials) i de la capital –on hi ressalta la participació estudiantil i de població urbana-, demanen intensificar la persecució penal contra persones corruptes. Exigeixen la renúncia del president de la República i dels diputats, respectar l’ordenament constitucional, recanalitzar l’acció legislativa i defensar l’Estat laic.

UN COP D’ESTAT ESTÀ EN MARXA

Dones indígenes i mestisses, que participen en diferents espais, s’han constituït en una assemblea permanent per tal de rebutjar enèrgicament el Cop d’Estat que s’està implantant, davant la desobediència de les resolucions de la CC i de la militarització, que s’observa amb l’enfortiment de l’exèrcit, la seva més gran ingerència en decisions nacionals i de presència constant als carrers i comunitats on hi ha moviments de resistència.

Per l’anomenada assemblea de dones, la impunitat “afecta de manera important, perquè ens nega l’accés als serveis públics, imposa pitjors condicions de feina i d’alimentació, reprodueix violències en diferents àmbits de les nostres vides, a més suprimeix oportunitats en comunitats rurals i en barris urbans”.

Representants dels diferents moviments socials denuncien de manera constant els atacs contra defensores i defensors de drets que lluiten pels seus recursos naturals i pels seus territoris. El fet més recent, a l’octubre, va ser a la comunitat d’Ixquisis (departament d’Huehuetenango), on s’hi va posar de manifest l’existència d’un pla per promoure una nova onada de criminalització contra els pobles que rebutgen els projectes miners, hidroelèctriques, agricultura extensiva.

A Guatemala s’està violant el lliure accés a la informació, així com a la llibertat d’expressió i de creences, mitjançant la difusió de discursos d’odi, campanyes de desprestigi i de manipulació d’informacions públiques. El que importa ressaltar és que en aquest país, a l’igual que en d’altres del continent (Brasil, Colòmbia, Costa Rica), la difusió de consignes religioses fonamentalistes té com a objectiu controlar les persones per mantenir els seus projectes d’acumulació, en tant que la militarització busca reprimir el descontentament social i el foment de la por en la ciutadania. Tot això, contrari a les exigències democràtiques.

Artícle del Butlletí 70 “La nova onada feminista”

 

 

 

COMUNICAT DE LES ORGANITZACIONS SOCIALS DAVANT LA CRISI INSTITUCIONAL A GUATEMALA

Las Organizaciones abajo firmantes:

MANIFESTAMOS

1. Que las acciones que el Gobierno de la República, encabezadas por el Presidente Jimmy Morales, ha realizado desde octubre de 2018 son constitutivas de delito de desobediencia a resoluciones del máximo órgano constitucional.

2. El día de ayer en horas de la noche el investigador de la Comisión Internacional Contra la Impunidad en Guatemala -CICIG- Yilen Osorio fue retenido ilegalmente con la pretensión de regresarlo a su país de origen por funcionarios de migración y de la Policía Nacional Civil, bajo órdenes de la Ministra de Relaciones Exteriores, el Ministerio de Gobernación y el propio Presidente de la República. Este acto es constitutivo de delito, en la medida que varios tribunales y la propia Corte de Constitucionalidad, habían dado un plazo de 12 horas para extenderles visa y permitir el ingreso de 11 investigadores de la CICIG entre ellos el señor Osorio.

3. Luego de varias acciones delictivas por parte del Presidente, la Canciller, el Ministro de Gobernación, el Procurador General de la Nación y funcionarios de Migración, a pesar de que el delito se ha realizado en flagrancia, el Ministerio Publico no ha coordinado las acciones de captura de los funcionarios responsables del delito de desobediencia y detención ilegales.

Frente a estos hechos, demandamos:

1. Al Ministerio Público ordenar el inmediato encausamiento penal de los funcionarios implicados flagrantemente en la desobediencia de la resolución del Juzgado 6to y de la Corte de Constitucionalidad.

2. A la Corte de Constitucionalidad certificar lo conducente contra: a) Presidente Jimmy Morales, b) Ministra de Relaciones Exteriores Sandra Jovel, c) Ministro de Gobernación Enrique Degenhart, d) Procurador General de la Nación Donaldo Vivar y los funcionarios de la Dirección de Migración y de la PNC que hayan participado en la retención ilegal.

3. A la ciudadanía manifestar su repudio frente al duro golpe a la institucionalidad, que está asestando el Pacto de Corruptos encabezados por Jimmy Morales y de ser necesario salir a las calles en defensa de la institucionalidad y democracia en Guatemala acogiéndose al principio constitucional de resistencia pacífica. Así como estar atentas y atentos ante la posibilidad de que el gobierno de Guatemala cancele unilateralmente el convenio firmado con Naciones Unidas. 4. A la comunidad internacional manifestar su condena ante los delitos que se han cometido por parte del gobierno de Guatemala y solicitar prevalezca el Estado de Derecho y la certeza jurídica en el país.

Guatemala, 06 de enero de 2019.

Firmantes: 1. ADRI 2. Alianza Política Sector de Mujeres 3. Asamblea Ciudadana contra la corrupción y la impunidad 4. Asamblea Social y Popular 5. Asociación Comunidad Esperanza, Cobán 6. Asociación Gente Positiva 7. Asociación de Estudiantes Universitarios AEU 8. Asociación La Alianza Guatemala 9. Asociación La Cuerda 10. Asociacion para el mejoramiento habitacional de Guatemala MEJORHA 11. Asoq’nil Chimaltenango 12. Asociación de mujeres indígenas de Santa Maria Xalapan 13. Asociación de mujeres empleadas y desempleadas unidas contra la violencia 14. Autoridades ancestrales mayas y garífunas de Guatemala 15. Consejo de mujeres cristianas 16. Articulación por la vida contra la impunidad y la corrupción 17. CALAS 18. Capítulo Guatemala de Afiliadas y Afiliados de Maryknoll 19. Cer Ixim 20. CIPREVICA 21. Colectiva Actoras de Cambio 22. Convergencia nacional maya Waqib Kej 23. Convergencia por los Derechos Humanos: 24. CAFCA, CALDH, CIIDH, ECAP, ICCPG, ODHAG, SEDEM, UDEFEGUA, UNAMG 25. Comité Cambridge 26. Covip Peten 27. Codevi Alta Verapaz 28. Concodig Huehuetenango 29. Conavigua 30. Consejo Nacional de Victimas 31. Consejo de autoridades ancestrales Maya Achi 32. CPR –Sierra- 33. Comité de Unidad Campesina 34. DEMOS 35. Educa Guatemala 36. Estudiantes por la Autonomía -EPA- 37. FADS 38. Frente Nacional de Juventud 39. Fundación Guillermo Toriello 40. Fundación Myrna Mack 41. Fundacion Rigoberta Menchu 42. Federación de organizaciones y asociaciones para el hábitat popular FODHAP 43. Impunity watch 44. IEPADES 45. Mujeres Transformando el Mundo – MTM 46. Mesa Nacional para las Migraciones – MENAMIG 47. Movimiento de trabajadores Campesinos MTC San Marcos 48. Otra Guatemala Ya 49. Oxlajú Kej Peten 50. Plantones por la Dignidad 51. Radio urbana 52. REDNOVI 53. Refugio de la Diversidad Quiche 54. Red de mujeres positivas en acción 55. Red de Defensoras de Derechos Humanos de Guatemala 56. Sagrada Tierra 57. Sector Religioso Centinelas 58. SEFCA 59. SERJUS 60. UNSITRAGUA HISTORICA 61. Voces de Mujeres

El plan económico y social del gobierno Bolsonaro

/ /by

Por João Pedro Stedile, João Marcio *

El capitán Bolsonaro ya se comprometió con el “Mercado” a entregar todas las decisiones del área económica al gran Capital, bajo hegemonía del capital financiero y de las empresas extranjeras (personificado en Paulo Guedes y sus Chicago boys, que ponen a Lewy en el BNDES (Banco Nacional de Desarrollo Económico y Social). Por las declaraciones del presidente electo, será un gobierno comandado directamente por hombres de negocio comprometidos con la reducción del “costo Brasil”, o sea, con el aumento de la ganancia privada. Un gobierno con ese perfil no solo continuaría, sino que radicalizaría la agenda de Temer, a fin de implantar:

  1. La reducción brutal de los costos de remuneración de la fuerza de trabajo (esto es, la reducción del salario mínimo y el fin de diversos derechos laborales, combinados con el deterioro de las condiciones de trabajo, por medio de la generalización del trabajo intermitente, de la tercerización y del desmonte de la justicia laboral);
  2. Apropiación privada de todos los recursos naturales posibles (petróleo, minerales, tierra, agua y biodiversidad), eliminando cualquier traba burocrática o legal. Pasando por encima de las poblaciones tradicionales y preocupaciones ambientales. Vean las declaraciones sobre revisar la demarcación de la Reserva Indígena Raposa Serra do Sol; hay 90(noventa) empresas que presentaron pedidos para explotar sus riquezas minerales. Vean la riqueza del Pré-sal, que la FUP (Federación Única de Petroleros), estimó en un trillón de dólares ya subastados y que irá en aumento. Para eliminar cualquier barrera ambiental colocó un ministro agresivo, sin experiencia y totalmente alineado con el agronegocio y los grandes capitalistas, que los financiaron.
  3. Privatización de todas las 149 empresas estatales. Dejarán solo una parte de Petrobras. Ellos estiman que puede recuperar para los cofres públicos cerca de 850 billones de reales, que van a ayudar a enmascarar el déficit público, sin embargo, representa apenas dos años de intereses que el gobierno paga a los bancos. Y en ese proceso entreguista, entra la aprobación de la entrega de EMBRAER a Boeing. Ya en proceso final de venta, pero aun sin aprobación final del gobierno por la cláusula de reserva.
  4. Privatización de la seguridad social. El problema no es el déficit ni los privilegios, sobre todo de jueces y militares que no serán modificados. Sino que los bancos quieren el derecho de implementar un sistema previsional privado, soñando con los grandes fondos de pensiones, como el ahorro nacional a ser accesado sin costos. Como ya ocurre ahora con el Banco de Brasil, con la previsión de la caja y de Petrobras. Que se convirtieron en grandes operadores en el mercado especulativo de inversiones.
  5. El desmonte y la privatización de la educación pública, mediante la reducción de recursos e inversiones crónicas en escuelas y universidades, la implantación masiva de la enseñanza a distancia a través de empresas privadas, la sustitución de concursos públicos para técnicos y profesores por la contratación por tercerización, la reducción de las becas de estudio, investigación y apoyo a la permanencia en las universidades, la imposición de rectores por el MEC (Ministerio de Educación) contra la elección democrática de comunidad académica y la persecución ideológica a la libertad de enseñanza e investigación;
  6. El desguace y la privatización de la salud pública (mediante el desfinanciamiento del SUS (Sistema Único de Salud), la mala regulación de las empresas privadas de salud, la generalización de las asociaciones público-privadas como modelo de gestión y la sustitución de concursos públicos por la contratación temporal por tercerización);
  7. Además de la privatización del sistema público financiero (Banco de Brasil, BNB, Caixa Federal), habrá un proceso de tercerización y privatización de los servicios públicos en general. Todo lo que puede dar ganancia, será transferido para ganancia de las empresas capitalistas.
  8. El favorecimiento de la industria armamentista (nacional y extranjera), mediante la liberación del porte de armas y la prioridad presupuestaria orientada a las demandas de las policías y las fuerzas armadas.
  9. Un modelo de seguridad publica todavía más belicoso, menos responsable frente a la sociedad y menos responsable jurídicamente; con liberación de venta de armas, disminución de la mayoría de edad penal has los 16 años, y un proceso punitivo que va a llenar los presidios, más de lo que están.
  10. El alineamiento externo de Brasil y su subordinación a los intereses económicos de los EEUU y también un alineamiento político con los gobiernos de derecha como Italia, Israel, Taiwan; colocando al país en una agenda militarista que contraria a su tradición diplomática, pone en riesgo la paz en la región.

Conclusión:

Para implantar una agenda de este tipo (el “libre mercado” para los de arriba y el “sálvese quien pueda” para los de abajo), solo es posible con intimidación, persecución y violencia.

Desde el punto de vista personal, el presidente es un imbécil, tosco, sin cultura, que nunca fue tomado en serio, ni en las fuerzas armadas. Solo es confiable para el “mercado” (la burguesía, como se decía) porque va a tercerizar todas las decisiones estratégicas de su eventual gobierno, dejando sólo pautas secundarias para soltar sus amenazas y lanzar factoides a la opinión pública. Esta es la lectura de los agentes económicos relevantes que están pagando la cuenta de su campaña. El problema (para ellos) es que Bolsonaro está poco preparado hasta para entenderlo, lo que coloca un horizonte de imprevisibilidad e incertidumbre para los “inversores” (los capitalistas). Además, el sujeto no tiene base social organizada y partidaria, capaz de darle sustentación de masas (el PSL es un fenómeno de ocasión, sin consistencia programática).

Por otro lado, Bolsonaro carga con un autoritarismo que es constitutivo de su figura pública, del cual no puede renunciar sin negarse a sí mismo. Y eso es lo que genera una reacción contraria a él que es socialmente plural e internacionalmente consensual hasta ahora.

En suma, el sujeto sólo convence de hecho a los fanáticos que lo siguen. Los capitalistas lo están utilizando ahora, pero ya fue preavisado, estableciendo como plazo de validez la ejecución de las reformas neoliberales (el paquete de maldades contra el pueblo y contra el patrimonio nacional, al estilo terapia de choque -uno o dos años, como máximo). Después de eso, el sujeto será dispensable.

También utilizará el combate “espectacular” y selectivo a la corrupción, a cargo del ministro Moro, reforzando el lava-jatismo, uso político y selectivo de las leyes, combinado con violación de garantías constitucionales, siempre calibrados según la coyuntura. ¡Vuelve a la ley Borges, a los amigos todo, para los enemigos la Ley!

La incerteza (para todos), consiste en que, después de abierta la caja de Pandora, los demonios no vuelven fácilmente y, como dice la ley de Murphy, nada esta tan malo que no pueda empeorar.

 

Traducción: Gerardo Gamarra

 

– João Marcio es professor em Universidade Federal Rural do Rio de Janeiro (UFRRJ)

– João Pedro Stédile es miembro de la Coordinación Nacional del MST y de la Vía Campesina Brasil.

 

Fuente: https://www.alainet.org/es/articulo/197244

Liberada Imelda Cortez, criminalizada por emergencia obstétrica en El Salvador

/, /by

#HuboJusticiaParaImelda 

Tras 1 año y 7 meses en prisión a la espera de un juicio, ayer, 17 de diciembre, el Tribunal de Sentencia de Usulután absolvió a Imelda Cortez, acusada del delito de tentativa de homicidio agravado, supuestamente por tratar de abortar.

Finalmente, hubo justicia para Imelda gracias al apoyo de todas las voces que se sumaron a la petición de justicia de muchas organizaciones nacionales e internacionales, organizaciones de mujeres y feministas alrededores del mundo en una sola voz.  #SalvemosAImelda y #JusticiaParaImelda

El Salvador es uno de los cinco países en el mundo donde el aborto está completamente prohibido, sin importar las circunstancias.

Seguiremos pidiendo justicia para todas las mujeres encarceladas injustamente. Nos quedan 17 más LibertadAlas17 #Las17ymás

9 de noviembre de 2018

El Centro por la Justicia y el Derecho Internacional (CEJIL), la Agrupación Ciudadana y la Colectiva Feminista, solicitan medidas de protección ante la Comisión Interamericana de Derechos Humanos (CIDH) exigiendo al Estado respuesta ante su situación de riesgo y urgencia de Imelda Cortez, y lanzan la campaña #SalvemosAImelda y #JusticiaParaImelda buscando “sensibilizar y amplificar apoyos ciudadanos para exigir al sistema judicial de El Salvador que se reconozca la inocencia de Imelda  criminalizada por emergencia obstétrica.

Entrepueblos/Entrepobles/Entrepobos/Herriarte nos sumamos a esta campaña.

Imelda, a sus 20 años, lleva un tercio de su vida sobreviviendo a la violencia sexual constante, y hoy carga con un delito que no cometió. El 17 de abril del 2017, Imelda fue acusada de homicidio tras un parto extrahospitalario. El 17 de diciembre se celebrará el juicio, tras suspenderse el 12 de noviembre por enfermedad de la Fiscal del caso. Es treméndamente injusto que Imelda tenga que esperar un mes más para saber si será condenada 20 años de cárcel o recuperará su libertad y se hará justicia.

Imelda deberá seguir en prisión por un delito que no cometió

➡Comunicado CEJIL: https://www.cejil.org/es/lanzan-campana-exigir-liberacion-imelda-cortez-criminalizada-emergencia-obstetrica-salvador

➡Link para firmar la petición: https://www.change.org/p/fgr-sv-liberen-a-imelda-justicia-para-las-mujeres-en-el-salvador

➡Súmate al Tuitazo (aquí a las 20h) pide #JusticiaParaImelda #SalvemosAImelda #ElSalvador

¡La vida y la libertad de las mujeres importan! ¡No más criminalización!

Entrepobles en el 20 aniversari de la declaració sobre defensores i defensors

/ /by

Cada dia, nombroses defensores i defensors de drets humans i ambientals pateixen persecució, amenaces, empresonament, tortures, assassinats o són víctimes de desaparició forçada pel seu compromís amb la defensa dels drets. Les dones defensores pateixen, a més, un impacte diferenciat: violència sexual, atacs a les seves famílies, es qüestiona el seu lideratge com a dones i compten amb menys suport social i menor accés a les mesures de protecció existents. Legislacions i mecanismes de protecció fallen a l’hora de garantir la seva vida, llibertat sexual, integritat.

Segons dades dels informes d’ONG internacionals especialitzades en el tema com Global *Witness o Front Line Defenders, el nombre de persones defensores de drets assassinades no ha parat de créixer en els últims anys. Des que es va adoptar la Declaració sobre Defensors i Defensores el 1998, més de 3.500 persones han estat assassinades per la seva tasca pacífica de defensa dels seus drets i els de les seves comunitats. L’any 2017 van ser assassinades més de 300 persones només en l’àmbit de la defensa del medi ambient, més d’1.200 en l’última dècada, el 70% de les quals a Amèrica Llatina.

A més constatem que existeix una estratègia internacional, promoguda i finançada per part de les elits globals, per promoure en tots els continents corrents polítiques i religioses ultradretanes, ultra-patriarcals, ultra-nacionalistes, anti-drets, homofòbiques i racistes. En el marc de la crisi sistèmica global, amb una perspectiva de pugna creixent pels recursos bàsics cada vegada més escassos, amb les previsions de proliferació de crisis humanitàries i d’una precarització de les condicions de vida de cada vegada més sectors socials, s’estan recuperant en totes les latituds, en diferents graus, models polítics que tenen com a referència el militarisme i els règims feixistes sorgits la primera meitat del segle XX.

Estem veient la creixent emergència de governs i formacions polítiques autoritàries en el continent americà, però també a Europa i en el mateix si de la Unió Europea.

En diferents latituds observem també la utilització de determinats sectors del poder judicial per part de les elits polítiques i econòmiques, com a recurs per obtenir finalitats polítiques, quan no ho poden fer a través de les institucions electes.

I és en aquest context on també hem de situar les retallades de drets i llibertats fonamentals al nostre país, inicialment amb l’aprovació de la Llei de Seguretat Ciutadana (coneguda com a ‘Llei mordassa’) i la reforma del Codi Penal, i que s’ha intensificat amb registres, imputacions, judicis i sentències per opinions i accions, articles, expressions artístiques, manifestacions pacífiques, etc.

Observem com es reprodueixen en el nostre entorn els mateixos patrons de criminalització de la defensa de drets, que hem conegut de primera mà en altres continents, l’assetjament mediàtic, parapolicial i judicial d’activistes de drets humans, com el cas d’Helena Maleno, o de sindicalistes imputats i imputades en l’exercici dels seus drets de vaga, expressió i manifestació, el d’activistes per la independència de Catalunya –com va succeir durant anys al País Basc-, activistes feministes o en el cas de les mobilitzacions impulsades pel SAT a Andalusia.

També hem vist la creixent utilització de l’assetjament judicial com a recurs polític, com en els casos dels presos i preses polítiques de l’anomenat “procés català”, tant membres d’organitzacions socials, com càrrecs electes de les institucions, o amb el cas dels joves d’Altsasu.

I cada cop es fa més palès el biaix retrògrad, ultra-patriarcal i els prejudicis racistes d’una part important del poder judicial i de l’aparell estatal. Al mateix temps que constatem la lentitud i les enormes resistències a qualsevol avanç en els processos de recuperació de la memòria històrica i reparació de les víctimes del franquisme.

Per tot això, en aquest vintè aniversari de la Declaració de Defensors i Defensores, com a organització de solidaritat i cooperació internacional poble a poble, ens reafirmem, tal com contempla el nostre document d’estratègia vigent, en què “les organitzacions i els moviments de defensa dels DD.HH. són un camp de treball i una aliança important per Entrepobles, ja que apel·len a la solidaritat nacional i internacional cap als i les activistes socials enfront de la criminalització de la protesta, promouen la recuperació de la memòria històrica i la lluita contra la impunitat, qüestionen l’agenda neoliberal prioritzant els drets per sobre de les lleis del mercat, en alguns casos posicionen l’agenda àmplia de drets de les dones enfront de la violència i les lleis heteropatriarcals. Per tot això constitueixen una forma de protecció cap a la resta de moviments”.

En aquesta perspectiva entenem que aquesta situació ens demanda, en la mesura de les nostres limitades forces:

– Col·laborar en la creació de xarxes internacionals de denúncia, suport i incidència per a la protecció de les persones i col·lectius criminalitzats per la defensa dels seus drets.

– Entendre que una visió internacionalista d’aquest treball requereix l’assumpció de la situació de privilegi en què vivim una gran part de la societat europea en el context internacional i, per tant, la nostra responsabilitat en la pressió davant els governs i elits econòmiques dels nostres països implicades en les vulneracions de drets fora de les nostres fronteres.

– Entendre també que existeix un continuum entre les tendències que s’observen al món i les que vivim en el nostre propi entorn i que, per tant, la solidaritat comença per ser conscients de fins a quin punt el nostre futur està cada vegada més lligat als processos de resistència en condicions molt dures, que tanta gent està suportant en altres latituds. De la mateixa manera que el seu està cada vegada més lligat a la nostra capacitat de fer front a les vulneracions de drets, a l’ascens del feixisme, les polítiques de la por i la seguretat, i al poder corporatiu als nostres propis països.

– Finalment que res d’això és possible sense una estratègia d’aliances i cooperació, àmplia i inclusiva, entre múltiples actors socials i polítics, moviments socials, a nivell local i global. I que la  determinació de fer front a les polítiques de criminalització, la reducció de les llibertats i drets, i al feixisme cultural, social i polític, implica en primer lloc la lluita activa per l’emancipació social, anti-colonial, feminista, per la defensa de la vida i del planeta que la sosté.

Desembre 2018