V aniversario de la siembra de Berta

Esta semana se cumplen 5 años de la SIEMBRA de BERTA CÁCERES, la lideresa lenca que trabajó por los movimientos campesinos, feministas e indígenas.

#5AñosJuntoABerta

El 2 de marzo de 2016, Berta Cáceres fue asesinada en medio de una fuerte oposición contra el Proyecto Hidroeléctrico “Agua Zarca”, impulsado por la empresa nacional Desarrollos Energéticos (Desa) en territorios ancestrales, al noroeste de Honduras.

Desde Entrepueblos queremos acompañar a la familia y al COPINH, nos sentimos parte de este movimiento internacional en la lucha contra la impunidad en este crimen por defender los derechos ambientales. Exigimos justicia para Berta y castigo a los Atala, autores intelectuales de su asesinato.

Berta Cáceres fue galardonada en 2015 con el prestigioso Premio Ambiental Goldman. Este galardón coincidió con la publicación de un informe de Global Witness, que declaró Honduras como el país más peligroso del mundo para los activistas del medio ambiente y de la tierra.

Acompáñanos en las jornadas especiales que se han preparado desde muchos rincones del mundo para honrar a Berta el día de su siembra.

Únete a las distintas acciones y juntxs exijamos #JusticiaParaBerta ✊🏽

‼️5 años después, Berta sigue haciéndose millones‼️


Estas son las actividades que desde Entrepueblos estamos organizando para el 3 de marzo: 

➡️ ZOOM (también por streaming en YOUTUBE LIVE)

19:30 – Globalizando resistencias en el V aniversario de la Siembra de Berta

Debate con:
  • Gemma García, de Contrast. Coautora del documental
  • Paula Santos, de Mujeres Migrantes Diversas
  • Plataforma por Honduras de Madrid
  • Dolores García, de Entrepueblos
  • Y una intervención del COPINH

20:45 – Estreno en youtube del documental “Las Semillas de Berta”

Organizan: Entrepueblos –  Plataforma por Honduras de Madrid – Mujeres Migrantes y Diversas – Xarxa Teixint Resistències amb les Defensores d’Amèrica Llatina

➡️ Casa América de Catalunya (C/ Còrsega, 299, entresòl, Barcelona)
.
18:30 – Presentación del libro “Activistas por la vida”
Con la participación de:
  • Gervasio Sánchez, autor
  • Leopoldo Blume, editor
  • Alex Guillamon, Entrepobles

Organizan: Blume – Casa América Catalunya – Entrepobles – Agència Catalana de Cooperació de Catalunya


➕ Súmate al Concierto virtual “Justicia para Berta” organizado por el COPINH


SÍGUENOS TAMBIÉN EN CULTOPÍAS

Cultopías, “IniciARTives” per canviar el món

Ja fa gairebé una dècada des que Entrepobles vam decidir crear Cultopías, un espai web on homenatjar, agrair i donar a conèixer a persones i col·lectius que posen les seves experiències creadores i generositat solidària a el servei de la transformació social i cultural.

Cultopías va néixer, impulsada amb aquesta pretensió de mostrar les diverses formes en què les disciplines artístiques s’acosten a les problemàtiques socials, que acompanyen la vida social i cultural als països objecte de la nostra preocupació, que serveixen de suport i reforç a la feina solidària i de denúncia que des d’Entrepobles volem impulsar. Ens referim a aquelles persones, entitats socials i col·lectius que fan del teatre, de la música, de l’escriptura, de la imatge, etc. la seva aportació a aquesta solidaritat i denúncia de la qual parlem.

Per incloure aquest apartat social, necessitàvem un nou espai que visibilitzés notícies, assenyalés enllaços a altres webs, donés a conèixer locals, artistes i les seves obres i informés d’estrenes culturals amb compromís social. Una eina difusora d’experiències artístiques i de trobada amb una mirada transformadora i uns objectius molt clars: fomentar la cooperació solidària i l’educació emancipadora a través de les disciplines artístiques i culturals, així com apropar i posar en valor el punt de trobada entre art i compromís social al servei de la solidaritat i el treball social com a eina de recursos per a la ciutadania global.

En aquests deu anys, Cultopías ha mostrat prop de mil notícies i creacions que esperem hagin servit almenys per donar a conèixer diferents experiències culturals transformadores al voltant del planeta. Algunes d’elles estan vinculades directament als col·lectius i moviments socials amb els que treballem o acompanyem en diferents països, moltes són també iniciatives professionals que amb la seva qualitat faciliten la comunicació.

Tanmateix, a les alçades de 2018 el sistema de publicació de Cultopías havia quedat obsolet i incompatible amb les noves versions del llenguatge de programació, i això feia que el web fos molt vulnerable. Aquestes circumstàncies “tècniques” ens van animar a repensar la web amb un nou disseny i un altre enfocament menys estàtic que la versió anterior, amb nous sistemes de gestió de continguts, amb un sistema de programari obert i lliure, d’acord amb els principis d’Entrepobles, i que s’adapta millor a l’ús de les xarxes socials.

Mitjançant el projecte “Cultopías, iniciatives per transformar a el món”, cofinançat per la Junta de Castella i Lleó, vam poder posar-nos a aquesta tasca.

Per a aquesta nova estrena, vam veure oportú recollir les consideracions dels representants de col·lectius de Castella i Lleó vinculats a l’art, a la gestió cultural i a ONG. Per a això, vam establir nombroses entrevistes presentant-los la iniciativa, recaptant propostes i suggeriments, i valorant la seva necessitat. D’aquesta manera va sorgir aquest projecte, que des del seu origen va ser creat a manera de motxilla o sarró on reunir “IniciARTives” “artivistes”, experiències artístiques o esdeveniments culturals, nacionals i internacionals, que acompanyen i posen veu a les lluites dels moviments per la justícia social.

Els continguts de la nova Cultopías consisteixen en hipervincles a PDF que ja són públics, tràilers que figuren a les webs oficials, espais públics de lliure difusió i/o Creative Commons. Cap enllaç es vincula a obres protegides per drets d’autor-a, i tots són sense ànim de lucre. En aquest punt, també cal ressaltar que les il·lustracions de Pep Boatella www.pepboatella.com són creacions originals realitzades específicament per a Cultopías, per a les que comptem amb la seva cessió d’ús.

Amb ell vam realitzar la presentació pública de la nova Cultopías a Castella i Lleó, juntament amb un seguit d’activitats entrellaçades amb els objectius del web en diverses localitats de Castella i Lleó comptant amb la col·laboració de l’activista dels drets de les dones i lideresa indígena guatemalenca, Lolita Chávez, amb La Otra, cantautora i música involucrada amb els moviments socials i el feminisme, presentada per les cantants val·lisoletanes Llei Mostassa, així com amb l’àcida ironia i afilat humor sarcàstic d’Irantzu Varela, introduïda per Susana Rioseras, polifacètica creadores artística burgalesa.

I és que en aquests temps estranys que ens ha tocat viure, s’ha fet més palpable si escau la necessitat d’aquest tipus d’iniciatives “IniciARTivas” “artivistes”, que treballen, abans i després de la COVID-19, en pro de la transformació social, per potenciar la veu de col·lectius i persones preocupades pels problemes socials apressants, models i ritmes de vida que hem portat fins ara, tremendament injustos i fràgils, que ens porten a creure, ara més que mai, en la necessitat d’estimular la creativitat i la comunicació col·lectiva mitjançant la paraula, el cos i la interacció a través dels mitjans disponibles, per fer efectiva la necessitat de generar consciència social i exigir compromisos als qui ens governen.

El nostre afany resideix en poder donar una llarga continuïtat en el futur a aquest projecte, més dinàmic i proper, perquè tota la feina i bagatge acumulat a les nostres esquenes no caigui en sac trencat, i per a això necessitem les teves Cultopías. Perquè volem seguir avivant la flama de l’activisme i la mobilització ciutadana, continuar arribant a la gent, a un gran públic cada vegada més divers i inquiet a qui saciar les seves ganes de saber alhora que generem més fam de coneixements, d’expandir els seus horitzons culturals i ampliar les seves mirades cap a una visió més prismàtica i perifèrica de la realitat, a través d’altres existències. Vides carregades de problemes apressants que s’apilen en aquest sistema neoliberal i masclista que dóna més poder a les multinacionals extrtactivistes que als drets humans, i que alimenta crisi climàtiques que expulsen comunitats i pobles dels seus territoris provocant migracions que al seu torn tanquen portes a aquelles persones que es veuen obligades a migrar.

I a través d’aquest caminar arribem a tu que ens llegeixes, i que et mous a l’artivisme. Volem compartir amb tu aquest projecte, al què et convidem a participar. Acompanya’ns per poder apropar els teus coneixements i sabers, i qui sap … potser crear alguna cosa juntes.

Carolina Sáez, Elena Frare i Manuel Espinilla (Entrepobles Valladolid)

Butllletí 74: Activistes per la vida

A diez años de la primera sentencia a Texaco-Chevron por su crimen en la Amazonía Ecuatoriana

Conmemoramos diez años de la primera sentencia que declara culpable a Texaco-Chevron por su crimen en la Amazonía Ecuatoriana

LAGO AGRIO.- El 14 de febrero, del 2011

Luego de más de 18 años de lucha jurídica,  el presidente de la Corte provincial de Justicia de Sucumbíos en Lago Agrío, dictó la primera sentencia condenatoria en contra de la empresa Petrolera Chevron (antes Texaco). Más de 30.000 personas, pertenecientes a ocho Pueblos y Nacionalidades Indígenas (Cofán, Kichwa, Siekopai, Siona, Shuar, Waorani) y diversas comunidades colonas, tenían razón en sus reclamos.

Esta sentencia fue ratificada por todas las instancias judiciales del Ecuador, incluso en junio 2018 por la Corte Constitucional del Ecuador, que emitió su fallo inapelable e imprescriptible, con el cual puso fin al litigio en el Ecuador. Desfortunamente, dos meses despuès, Chevron obtuvo un laudo arbitral favorable a la petrolera que entre otras cosas dispone que el Gobierno del Ecuador realice todas las acciones necesarias para que logre la nulidad de la sentencia del caso Lago Agrio, además que impida que los demandantes del caso Lago Agrio podamos realizar la ejecución de la sentencia fuera del Ecuador.

Somos conscientes de la necesidad de globalizar esta lucha colectiva.

En este proceso, nos hemos unido a una campaña internacional para elaborar junto a centenares de organizaciones un Tratado vinculante para que las trasnacionales respeten los derechos humanos  actualmente debatido en las Naciones Unidas.

Participamos en la campaña internacional en contra los laudos arbitrales privados que ponen los intereses de las transnacionales por encima de los derechos humanos. En septiembre de 2020, una corte Holandesa, emitió una sentencia de primera instancia, favorable a Chevron y contraria al Estado ecuatoriano. No siendo las personas afectadas parte de ese proceso judicial, es indudable la afectación a los derechos humanos.

Además, ha sido necesario el apoyo de más de 240 organizaciones representando más de 285 millones de miembros en el mundo, para que el Estado ecuatoriano siga con su acción de nulidad del laudo arbitral delante de las cortes holandesas. Desafortunadamente hasta ahora, el Estado no ha dado ninguna información sobre el contenido o los resultados de esa acción.

 

Ver noticia completa: http://www.udapt.org/conmemoramos-diez-anos-de-la-primera-sentencia-que-declara-culpable-a-texaco-chevron-por-su-crimen-en-la-amazonia-ecuatoriana-2/

NOTA-PRENSA.-10-ANOS-DE-SENTENCIA-ESP

Una muntanya {zapatista} a alta mar

El comunicat de l’Exèrcit Zapatista d’Alliberament Nacional, intitulat “Una muntanya a alta mar”, es pot llegir en: http://enlacezapatista.ezln.org.mx/2020/10/05/sexta-parte-unamontana-en-altamar/

Donat a conèixer pel seu portaveu, el Subcomandant Moisès, el 5 d’octubre passat, conté reflexions de llarg alè sobre la realitat nacional i mundial. Així com l’anunci d’una propera sortida de delegacions zapatistes pels cinc continents, començant per Europa, i planejant arribar a Madrid, la capital espanyola, el 13 d’agost de al 2021, “500 anys després de la suposada conquesta del que avui és Mèxic.” 

En aquest món que els maies zapatistes observen “malalt i fragmentat en milions de persones, obstinades en la seva supervivència individual, però unides sota l’opressió d’un sistema que va en contra de l’existència del planeta Terra”, amb” la naturalesa ferida de mort, i que, en la seva agonia, adverteix a la humanitat que el pitjor està encara per venir”, les seves delegacions aniran a trobar, sostenen, “el que els fa iguals.”

Volen, específicament, parlar amb els pobles de l’estat espanyol: “No per amenaçar, retreure, insultar o exigir. No per demanar-que ens demani perdó. No per servir-los ni per servir-nos. Anirem a dir dues coses senzilles: Una: Que no ens van conquerir. Que seguim en resistència i rebel·lia. Dos: Que no tenen per què demanar que els perdonem res. Ja n’hi ha prou de jugar amb el passat llunyà per justificar, amb demagògia i hipocresia, els crims actuals i en curs, com el del germà Samir Flores Soberanes; els genocidis amagats darrere de megaprojectes, concebuts i realitzats per content del poderós -el mateix que flagel·la tots els racons del planeta; l’alè monetari i d’impunitat per als paramilitars; la compra de consciències i dignitats per 30 monedes.”

Davant les manipulacions de la història des del poder presidencial, s’externen les crítiques severes del zapatisme al que considera “nacionalisme passat de moda”, que “vol sembrar la rancúnia racial (…) amb el supòsit esplendor d’un imperi, l’asteca, que va créixer a costa de la sang dels seus semblants, i que ens vol convèncer que, amb la caiguda d’aquest imperi, els pobles originaris d’aquestes terres vam ser derrotats. Ni l’Estat Espanyol ni l’Església Catòlica han de demanar-nos perdó de res. No ens farem ressò dels farsants que es munten sobre la nostra sang i així amaguen que tenen les mans tacades d’ella.”

Assenyalen que els poderosos s’amaguen i repleguen en els anomenats Estats Nacionals i els seus murs. “I, en aquest impossible salt cap enrere, reviuen nacionalismes feixistes, xovinismes ridículs i un xerrameca ensordidora”, i, en aquest punt, adverteixen guerres per arribar, “les que s’alimenten d’històries falses, buides, mentideres i que tradueixen nacionalitats i races en supremacies que s’imposaran per la via de la mort i destrucció.”

I en aquesta foscor i confusió que precedeix a aquestes guerres, el zapatisme denuncia “l’atac, cèrcol i persecució de qualsevol indici de creativitat, intel·ligència i racionalitat. Davant el pensament crític, els poderosos demanen, exigeixen i imposen els seus fanatismes.”

Aquesta audaç iniciativa de viatge planetari es correspon amb la seva persistent voluntat política de trencar els cèrcols que l’Estat mexicà ha imposat a l’EZLN en els múltiples fronts de la guerra contrainsurgent –militar, paramilitar, mediàtic, xarxes socials, programes clientelars, campanyes difamatòries delirants -, ja sigui amb la històrica multiplicació de cinc a 12 Juntes de Bon Govern, que va tenir lloc al 2019; les reunions internacionals de milers de dones de més de 40 països en els seus territoris, el 2018 i 2019; el seminari sobre el pensament crític enfront de l’hidra capitalista, en el qual es va convocar a la formació de l’intel·lectual col·lectiu que requereix la lluita dels pobles, el 2015; els cursos de la “Escuelita”, el 2013, en què van compartir el seu procés autonòmic; les marxes multitudinàries per les capçaleres municipals el 2012, amb motiu de la “fi del món”; i els seus recorreguts, ja memorables, pel país, com les dels 1111, el 1997, o la Marxa del Color de la Terra de l’any 2001, la Trobada Intergalàctica de 1996, la primera reunió contra el neoliberalisme en l’àmbit mundial, després de la implosió de l’URSS i el suposat “fi de la història”.

Aquest falsedat d’un moviment aïllat, essencialista, corporatiu, propalat pels serveis d’intel·ligència de l’Estat mexicà i els seus portaveus en els mitjans de comunicació de pagament, i que ara reprenen els defensors a ultrança de la 4 T, no té cap aspecte de credibilitat o sosteniment.

Davant neoliberals i neoconservadors, l’EZLN representa la consciència crítica de país, invisibilitzada per uns i altres. Tanmateix, el seu missatge de resistència, rebel·lia i vida trobarà, sens dubte, oïdes receptius, en aquest món nou que es construirà des de baix.

Gilberto López y Rivas

Butllletí 74: Activistes per la vida

 

#ViajeZapatistaPorLaVida

DONA’M CINE, Dona’m Feminismes

DONA’M CINE és un concurs internacional de curtmetratges realitzats per dones que vulguin expressar-se a través del llenguatge audiovisual amb una perspectiva feminista. Se celebra bianualment a través d’Internet, per tal de reivindicar i celebrar la importància de les narradores feministes en el món audiovisual, sempre a través de les seves mirades feministes i diverses, orientades cap a la transformació social i crítiques a l’heteropatriarcat, que ens expliquen històries transversals i sorores, per i des de la transformació ecosocial i les resistències creatives.

El cinema com a escenari on projectar futurs feministes dignes de ser viscuts. El cinema com a eina per a la transformació feminista. Aquest és el plantejament principal de DONA’M CINE. Perquè necessitem imaginaris que ens projectin, que concebin futurs feministes dignes de ser viscuts, antipatriarcals, no normatius, no binaris, descolonials i antiracistes.

Aquest festival va néixer el 2010 com a iniciativa d’Entrepobles, associació de cooperació, solidaritat internacional i educació emancipadora, compromesa amb els feminismes i altres moviments socials, i Doble Banda, productora amb una àmplia experiència en cinema i documentals de contingut social.

Des del seu origen, l’objectiu base de DONA’M CINE és ser difusora de la veu de dones de tot el món en el relat de les seves realitats, els seus sabers i les seves rebel·lies diverses, i posar el feminisme com un eix vertebrador de tots els relats des de la “pedagogia de la desobediència” per transformar pràctiques i valors heteropatriarcals. Així mateix, aspira a contribuir a la construcció d’una societat amb més justícia social, inclusiva i solidària, que garanteixi els drets humans i l’equitat de gènere entre dones, identitats dissidents i homes, a través de l’audiovisual com a eina per a la transformació social.

DONA’M CINE en la seva V Edició (2020-2021) i amb un total de més de 400 curtmetratges inscrits en aquests 10 anys de vida, s’ha consolidat com la plataforma de creativitat i cultura en línia, de construccions col·lectives i de mirades feministes diverses, construint un espai per fer visibles produccions audiovisuals que no tenen cabuda en els mitjans de comunicació convencionals.

DONA’M CINE té un caràcter internacional, entenent que vivim en un món globalitzat i complex. En la realitat de les dones es barregen el gènere, la classe social, la identitat, el sexe, l’origen, l’ètnia, l’edat, la religió, la territorialitat i els contextos polítics. L’origen de les desigualtats és molt complex, però alhora permet una gran diversitat d’alternatives, rebel·lies i formes de teixir relacions, afinitats, vincles i aliances.

V EDICIÓ: DONA’M FEMINISMES. DONA’M CINE

Convocatòria oberta fins el 9 de maig de 2021

→ BASES                → INSCRIU-TE

 

Malgrat totes les vicissituds plantejades en aquests mesos, des de DONA’M CINE llancem aquesta V edició sota el lema “Dona’m feminismes. Dona’m Cine“, que posa en relleu les resistències protagonitzades per dones arreu del món, com les lluites feministes per la defensa del territori i de la vida, en aquesta ocasió sobre el rerefons de la pandèmia que estem travessant. I és que en el moment de llançament d’aquesta edició, no podem oblidar que en pocs mesos ens hem vist sorpreses a tot el món per una “emergència sanitària” provocada per la pandèmia de la COVID-19, que els seus impactes s’han sumat als ja provocats al llarg de dècades per les crisis alimentària, energètica, de les cures, crisi econòmica i financera, crisi migratòria i de refugiats, crisi climàtica i ecològica. Per això mateix, en aquesta edició, MÉS QUE MAI, les temàtiques a concurs continuen enfocades en els feminismes diversos: transversalitat, interseccionalitat, sororitat, transformació ecosocial, resistències creatives i crítica a l’heteropatriarcat.

– PREMI DEL JURAT –

El jurat constituït per a la V Edició DONA’M CINE triarà entre les obres seleccionades la guanyadora del PREMI DONA’M CINE.

– PREMI BERTA CÀCERES –

Una de les temàtiques que proposem des de la tercera edició del concurs posa el focus en les dones activistes i defensores dels drets de les dones, de la seva col·lectivitat i dels béns comuns de la naturalesa, en tant que la seva criminalització és un fenomen global en creixement, amb tendències que s’expressen en diferents graus i contextos. El “Premi Berta Càceres” es consolida un any més i serà un dels tres premis atorgats en la V edició de DONA’M CINE.

– PREMI DEL PÚBLIC –

Totes les obres seleccionades es sotmetran a votació popular a través de la pàgina web de DONA’M CINE. L’obra que aconsegueixi més vots serà la guanyadora del PREMI DEL PÚBLIC.

– CICLE DE PROJECCIONS V Edició DONA’M CINE –

Es programaran activitats culturals i de sensibilització social amb l’objectiu de visibilitzar, generar debats i reflexions al voltant dels temes de concurs. Aquestes activitats divulgatives sempre es realitzen sense ànim de lucre.

 

En aquesta cinquena edició de DONA’M CINE comptem amb la col·laboració de Dones Visuals, FemArt, Ca la Dona, La Bonne – Centre de Cultura de Dones Francesca Bonnemaison, DEMUS Perú (Estudi per a la Defensa dels Drets de la Dona), Institut de Drets Humans de Catalunya, SICOM – Solidaritat i Comunicació, Zumzeig (Cinema-Cooperativa) i, amb el suport de l’Agència Catalana de Cooperació al Desenvolupament.

Fem visibles les produccions audiovisuals que no tenen lloc en els mitjans de comunicació convencionals. Visibilitzem el cinema feminista.

#DonamCineFeminista #DameCineFeminista

→ https://www.facebook.com/donamcine/
→ https://www.instagram.com/donamcine

→ https://twitter.com/donamcine

 

 

La desforestació darrere de l’impacte dels huracans

“Seguirà plovent sobre mullat. La terra ja no aguanta tanta aigua”. Així s’expressava a Twitter el passat dilluns 23 de novembre la líder afrodescendent de l’Organització Fraternal Negra Hondurenya (OFRANEH).

I no li faltava raó. La matinada següent, la ciutat de la Lima, al nord d’Hondures, es tornava a inundar per quarta vegada en dues setmanes. L’aigua que ha deixat sobre el país aquesta temporada ciclònica, especialment després del pas dels huracans ETA i IOTA, ha fet que els rius Chamelecón i Ulúa creixessin considerablement. Les primeres pluges del mes de novembre es van dur per davant el Canal Maya i les vores de contenció que protegeixen aquesta ciutat situada gairebé a la costa del Carib. Ja sense aquesta protecció, l’aigua, el fang i les pedres van ocupar habitatges i collites. Una imatge que es va repetir en tota la Vall de Sula.

Fins fa diverses dècades, rius com el Chamelecón i el Ulúa, que formen part de la gran xarxa hidrogràfica d’Hondures, eren fins i tot aptes per a la navegació durant tot l’any. Tanmateix, en algunes zones s’han convertit en rierols que, en els mesos d’estiu, es poden creuar caminant. Fins que venen pluges com les de les últimes setmanes.

Cada vegada són més els experts que, al costat d’altres factors, vinculen aquests desbordaments de rius i inundacions amb la desforestació. Segons explica Héctor Orlando Portillo, biòleg de la Fundació de Ciències per a l’Estudi i Conservació de la Biodiversitat, “això passa com a conseqüència de la desforestació a les parts altes, mitjanes i baixes de les conques on neixen aquests rius. Un dels factors perquè aquesta acció es doni, és la problemàtica social i econòmica de la nostra població, com a conseqüència de la desatenció dels governs que eternament els han marginat”. D’acord amb dades de el Centre Agronòmic Tropical de Recerca i Ensenyament, en els últims seixanta anys s’han desforestat a Hondures al voltant d’1.2 milions d’hectàrees. Només en els últims 20 anys, s’haurien perdut entre 23.000 i 58.000 hectàrees anuals.

L’enginyer especialista en Control i Gestió de Catàstrofes Naturals d’Ordre Hidrològic, Juan Mejía, va explicar a Ràdio Progreso que Hondures és un país amb el 77% de la seva geografia muntanyenca, però amb la tala d’arbres les muntanyes han perdut la seva capacitat de retenció d’aigua. Segons es va perdent la seva cobertura boscosa, es produeixen esllavissades, erosió, i els rius acaben arrasant tot el que troben al seu pas. Això és precisament el que ha passat a la Vall de Sula, on les grans extensions de monocultius d’arròs, canya de sucre i, en menor mesura, banana han contribuït també a aquests efectes. “Si les muntanyes del centre i l’occident de país estiguessin degudament reforestades, els sòls serien més resilients i tindrien més capacitat per retenir l’aigua per després anar alliberant-la a poc a poc”. En aquest sentit, Juan Mejía, també responsable de l’àrea d’investigació del Moviment Ampli per la Dignitat i la Justícia (MADJ) assenyala que “la política forestal no només té a veure amb els preus de la fusta; té a veure amb el que els boscos signifiquen per a aquestes serralades”.

Hem d’exigir a les empreses depredadores que estan destruint la natura, que parin ja. Com no s’han de desbordar tots aquests rius si dalt, on les fonts d’aigua, no només viu gent, sinó que hi ha projectes que destrueixen els boscos”, denuncia Miriam Miranda mentre recorda que Hondures necessita que els boscos puguin captar l’aigua de la pluja i aquí reposi abans de baixar a les zones baixes on viu la gent. Miranda es refereix també al canvi climàtic davant el qual Hondures és un dels tres països més vulnerables d’acord amb l’Índex de Risc Climàtic de Germanwatch de 2018.

La lluita pels boscos

Al costat de la desforestació, des del MADJ es refereixen també a altres pràctiques empresarials com les construccions a gran escala i en zones no aptes per a habitar, l’extracció desmesurada de minerals, l’adulteració i canvis de direcció en les lleres dels rius que, asseguren “estan vinculades a un model econòmic que despulla i assassina a qui s’oposa a aquestes pràctiques”. De fet, segons l’informe de Global Witness (2019), avui dia Hondures s’ha convertit en el lloc més perillós del món – per assassinat per càpita- per a les persones defensores de la terra i de l’ambient. Aquestes persones són víctimes de la majoria dels casos de violència, difamació i criminalització. Si atenem a les xifres proporcionades per la Via Campesina, actualment a Hondures hi ha un total d’aproximadament 7.000 persones criminalitzades, 1.700 de les quals són dones.

Una d’aquestes dones que enfronta amenaces i incidents per la seva defensa el territori és Maria Felicita López, indígena feminista de el Departament de la Paz. Des del seu municipi, Santa Elena, porta anys defensant el patrimoni natural dels interessos hidroelèctrics vinculats a una diputada de el Congrés Nacional d’Hondures. Des de fa temps treballa també per evitar els més de 26 plans de gestió i permisos ambientals per a l’explotació de fusta que actualment existeixen en el seu departament. “L’Institut de Conservació Forestal (ICF) els atorga sense consultar a les comunitats i pobles i sense esbrinar l’impacte ambiental que això tindrà sobre les fonts d’aigua de les comunitats”, explica Felicita López.

Precisament per evitar aquest augment de la desforestació, i conscients de la importància de defensar la terra i el territori, organitzacions camperoles com la CNTC i la Via Campesina presentaven el passat mes de febrer la proposta de Llei d’Emergència per a la Reactivació del Sector Agrícola, pecuari i Forestal per al Combat de la Pobresa. Entre les propostes d’aquest document es troba “un pla massiu de reforestació amb preferència en les zones de reserva i conques hidrogràfiques productives d’aigua a nivell nacional”. D’aquesta manera, s’evitaria que, un cop més, plogui sobre mullat.

Brigades de Pau Hondures

Butllletí 74: Activistes per la vida

Activistes per la vida a Centreamèrica

Centreamèrica és una de les regions més privilegiades, i dures al mateix temps, del planeta. La seva ubicació, connectant el Nord i el Sud de Abya Yala –terra en plena maduresa, com anomenava el poble kuna a Amèrica-, entre el Carib i el Pacífic, solcada per serralades i volcans, boscos i selves tropicals, sacsejada per huracans i terratrèmols, va convertir a aquesta estreta cintura en un paisatge original curull d’aigua i biodiversitat, a més de riqueses minerals.

En el que avui són Guatemala i Hondures, es van assentar els pobles que van donar origen a la civilització maia, una de les més complexes i avançades de l’antiguitat. Tanmateix aquests pobles van veure bruscament truncat el seu esdevenir fa uns 500 anys, amb l’arribada dels galions, la pólvora, el cavall, la verola i la creu de la colonització espanyola. A partir d’aleshores es va interrompre el desenvolupament endogen de la seva economia, societat i cultura, i es va imposar un altre tipus de desenvolupament orientat al servei de les successives potències colonials que els van parasitar.

Aquestes potències van utilitzar també del segrest de centenars de milers de persones a l’Àfrica per a esclavitzar-les en mines, plantacions i servituds domèstiques, la descendència de les quals trobem avui principalment en la costa atlàntica de la regió.

Sota formes i actors diferents, i fins als nostres dies, el colonialisme ha tingut com a finalitat principal l’apropiació d’aquestes matèries primeres que la regió oferia, i continua oferint, en abundància.

Precisament és a això al que l’economista equatorià Alberto Acosta denomina “la maledicció de l’abundància”. Actualment les regions més riques en béns naturals, semblen condemnades a viure en les societats més desiguals i violentes. I avui aquesta maledicció té un diagnòstic: extractivisme.

Vivim en un món en el qual l’1% de la població mundial posseeix tant diners líquids o invertits com el 99% restant. En el qual el valor nominal dels derivats financers supera en molt més de 10 vegades el valor del PIB mundial. I en el qual una gran part d’aquestes inversions financeres demanden l’extracció a gran escala de matèries primeres, per a exportar-les en cadenes transnacionals per a la seva transformació industrial en energia i “béns de consum”, i, per tant, en beneficis lucratius, una gran part dels quals acaba acollida en paradisos fiscals. Al mateix temps moltes d’aquestes matèries primeres són cada vegada més escasses, és a dir, tenen un horitzó d’esgotament més pròxim, la qual cosa accentua la seva avidesa, en lloc de la seva protecció.

Si en uns altres temps l’apropiació dels béns naturals es va fer mitjançant un règim colonial directe, ara aquest paper el compleixen els anomenats “tractats de comerç i inversió”, entramats jurídics que blinden els drets dels inversors, empreses o grups transnacionals, per sobre de la resta de drets implicats.

I és que el desenvolupament ple de l’extractivisme acaba requerint models polítics coercitius i autoritaris, sense mecanismes de control, diàleg o compensació. Requereix l’eliminació de traves al seu desenvolupament, com són les institucions i lleis que regulen la protecció de la naturalesa, les llibertats ciutadanes, la vida lliure de violències per a les dones o el control de la corrupció.

Centreamèrica és una d’aquestes regions del món en què la pressió dels interessos extractius sobre els ecosistemes, sobre les comunitats humanes i sobre la governabilitat democràtica és tan intensa que crea una atmosfera irrespirable.

Tan irrespirable que milers de famílies es veuen abocades a un èxode d’alt risc: més de 3 milions i mig han aconseguit sortejar els murs dels Estats Units i 800 mil han sol·licitat asil a Europa (a les quals se sumen altres centenars de milers de rebutjades o invisibilitzades). Irrespirable especialment per a les dones, blanc de totes les formes de violència patriarcal, amb els més alts índexs de feminicidis i impunitat en el món. Irrespirable per a qualsevol persona que s’obstini a defensar els seus drets, els de la seva comunitat o els de la naturalesa, com testifiquen les xifres de defensores criminalitzades, assetjades i assassinades en l’última dècada.

Però tindríem una visió molt parcial del que està succeint a Centreamèrica si solament dirigíssim la nostra mirada cap a aquestes tendències destructives. Com acostuma a dir l’ambientalista mexicà Gustavo Castro, si hi ha conflicte és perquè hi ha resistència.

Al mateix temps que tot l’anteriorment descrit, avui, tant a Hondures com a Guatemala, veiem a centenars de comunitats indígenes i camperoles plantant-se en els seus territoris enfront de poderosos interessos i aconseguir en molts casos protegir-los. Veiem també a les dones jugant un paper qualitativament decisiu en aquestes resistències i fent-se valer enfront de tota mena de d’agressions patriarcals. Veiem comunitats definint els seus projectes de vida, basats tant en les cosmovisions ancestrals hereves de les seves matrius culturals originàries, com en conceptes i pràctiques encunyades per moviments socials de les últimes dècades com la sobirania alimentària, l’agroecologia, l’economia social, l’autogestió territorial o els feminismes. O donant a peu a conceptes mixtos com el del feminisme comunitari.

La vida s’expressa a través d’aquestes persones i comunitats diverses que, contra pronòstic, ho arrisquen tot tractant de convertir en oxigen socialment respirable l’atmosfera tòxica de l’extractivisme. Tal com diuen, “som la naturalesa defensant-se”… I defensant-nos a tota la humanitat, caldria afegir-los.

En aquests temps en què als països industrialitzats desperta la consciència sobre l’emergència climàtica i ecològica, aquests rostres i veus que ens arriben des de Centreamèrica ens plantegen la necessitat de qüestionar el model de creixement il·limitat del consum material com a base del benestar. El seu missatge ens adverteix que, esgotant els béns naturals i la biodiversitat d’aquests territoris, estem soscavant les mateixes bases de la nostra pròpia supervivència.

Ens conviden a respondre a la cadena transnacional de l’extractivisme amb la cadena internacional de la solidaritat, és a dir, de la consciència que en aquest món social i ecològicament interconnectat, cada agressió a una persona defensora, cada extinció d’una nova espècie, cada hectàrea de bosc incendiat, cada riu segrestat, sigui on sigui, ens afecta cada vegada més directament.

Protegir les comunitats que defensen els seus territoris i les seves cultures és, doncs, protegir la cadena global de la vida. I podem fer-ho de diverses formes, entre elles:

– Cuidant els nostres hàbits personals i familiars, per a disminuir el consum, apostant pels circuits de proximitat i el reciclatge, evitant alimentar les cadenes transnacionals de l’extractivisme i les vulneracions de drets.

– Exigint als nostres governs que promoguin mecanismes internacionals vinculants de defensa dels drets humans i de la naturalesa, enfront de la impunitat amb què moltes inversions transnacionals evadeixen avui les seves responsabilitats.

– Obrint els nostres ulls als rostres i noms de les persones i comunitats que estan sent amenaçades per defensar els seus territoris. Acostant-les, per a fer-los present la nostra companyia. Amb accions de pressió perquè les institucions nacionals i internacionals no es desentenguin de l’obligació de protegir la vida per sobre de tot. Rebutjant l’assetjament, l’ús de la violència i l’assassinat com a recursos vàlids en la inversió empresarial.

– Donant suport al nostre país als drets de les persones immigrants-refugiades, que han hagut de fugir de la violència i la destrucció de condicions de vida digna, enfront de les lleis i prejudicis xenòfobs i racistes.

 

És per aquesta contribució que volem agrair en primer lloc al fotoperiodista i amic Gervasio Sánchez que hagi posat el seu ull i la seva càmera, la seva professionalitat solidària i el seu tan sol·licitat temps a la disposició d’aquest projecte d’“Activistes per la vida”, que, articulat entorn d’una exposició fotogràfica, desplega una sèrie de formats audiovisuals, comunicatius  i didàctics per a tendir un pont de solidaritat amb les persones defensores i les seves comunitats. I, per descomptat, a totes les persones protagonistes d’aquesta història, a les que apareixen i a les que han preferit no aparèixer, a les benvolgudes organitzacions i comunitats de Guatemala i Hondures que ens han brindat la seva confiança i la seva col·laboració perquè aquest projecte fos possible. A l’Institut de Drets Humans de Catalunya que ens acompanya en el projecte. I a l’Agència Catalana de Cooperació al Desenvolupament que va creure i va apostar des del primer moment per aquesta proposta.

Ara la continuïtat d’aquesta història està també a les teves mans.

 

Àlex Guillamón. Entrepobles

 

 

Per un Pacte Ecosocial amb la desobediència

Per definició un pacte planteja un acord entre dues o més parts, moltes vegades solemne, on s’estableix una obediència a complir els punts establerts en el que pot ser o no un contracte, de vegades aconseguit fins i tot sota la taula.

Tan aclaparadora definició pot generar confusions, més quan erradament es fica en un mateix sac a tots els pactes nascuts en aquests convulsos temps. Malgrat això, el Pacte Ecosocial del Sud no planteja un acord formal per complir un full de ruta tancada, ni proposa un llistat de demandes dirigides als governants. No és un Pacte amb el Poder, ni per accedir a el Poder; aquest Pacte enuncia idees de canvi de les forces socials que l’impulsen.

Vivim la pitjor crisi moderna de la humanitat; una crisi que depassa a l’assot sanitari del coronavirus, ja que es descobreixen les fractures multifacètiques i sistèmiques de la civilització dominant. Enmig d’aquesta crisi, i malgrat l’aïllament físic, un grup de persones sintonitzades des de fa temps va elaborar un document curt proposant -el que al meu entendre és- un pacte amb la desobediència, buscant alternatives sistèmiques i concertades amb diversos processos socials.

En clau de transicions (en plural), sense oblidar l’horitzó utòpic, es plantegen vuit punts d’acció: una transformació tributària solidària on “qui té més, paga més”;

  • anul·lar els deutes externs estatals i construir una nova arquitectura financera global, com a primer pas de reparació històrica del deute ecològic i social contret pels països centrals des de la colònia;
  • crear sistemes nacionals i locals de cura on la sostenibilitat de la vida sigui el centre de les nostres societats, entenent a la cura com un dret que exigeix ​​un paper més actiu de l’Estat en consulta i coresponsabilitat permanent amb pobles i comunitats;
  • sortir de la trampa de la pobresa extrema amb una renda bàsica universal que substitueixi les transferències condicionades focalitzades d’herència neoliberal;
  • impulsar la sobirania alimentària combinada amb polítiques que redistribueixin la terra, l’accés a l’aigua i una profunda reforma agrària, allunyant-se de l’agricultura industrial d’exportació i els seus nefastos efectes socioambientals;
  • construir economies i societats post-extractivistes per protegir la diversitat cultural i natural des d’una transició socio-ecològica radical, impulsant sortides ordenades i progressives de la dependència del petroli, carbó i gas, de la mineria, i dels grans monocultius, frenant la desforestació massiva;
  • recuperar i enfortir espais d’informació i comunicació des de la societat, actualment dominats pels mitjans de comunicació corporatius i les xarxes socials que formen part de les corporacions més poderoses dels nostres temps, per disputar els sentits històrics de convivència;
  • enfortir l’autonomia i sostenibilitat de les comunitats locals davant la fragilitat de les cadenes globals de producció, per potenciar la riquesa dels esforços locals i nacionals;
  • i, concloent aquest llistat sempre preliminar, propiciar una integració regional i mundial sobirana, afavorint els sistemes d’intercanvi local, nacional i regional, amb autonomia del mercat mundial globalitzat i enfrontant a el monopoli global corporatiu.

Moltes d’aquestes idees apareixen en altres documents elaborats en aquests anys, no només durant la pandèmia. La diferència radica que aquest Pacte Ecosocial proposa accions concretes a curt termini sense oblidar les utopies i la imperiosa necessitat de construir imaginaris col·lectius, per acordar un rumb compartit de transformacions radicals i una base per caminar amb plataformes de lluita en els més diversos àmbits de les nostres societats.

La crisi despullada per la pandèmia ha potenciat les desigualtats i mostra, potser amb més brutalitat que abans, la incertesa i fragilitat del nostre futur, sempre en joc. Ens toca enfrontar un món desigual i inequitatiu en extrem, ple de tot tipus de violències (patriarcals, racistes, extractivistes …) que augmenten acceleradament amb la pandèmia. Però també és una enorme oportunitat per (re) construir el nostre futur des de principis bàsics per a una vida digna: la cura, la redistribució o el repartiment, la suficiència i la reciprocitat, des de bases comunitàries i autònomes abans que estatals. En concret, el camp principal d’acció apareix en on podem actuar propiciant vides mancomunades, en espais comuns: plurals i diversos, amb igualtat i justícia, amb horitzons construïts col·lectivament, per resistir el creixent autoritarisme i construir simultàniament totes les alternatives possibles.

En realitat aquest Pacte ve des de baix, des dels moviments socials i la Mare Terra (origen i base de tots els drets); això sense amagar la responsabilitat dels que el van redactar. Aquest Pacte sorgeix, en definitiva, des de múltiples lluites de resistència i de re-existència en la nostra regió, fins i tot es sintonitza amb la llarga memòria dels pobles originaris, algunes de les més importants organitzacions ho recolzen.

Així, des d’aquestes lluites, reflexions i realitats es proposa aquest Pacte Social, Ecològic, Econòmic i Intercultural des del Sud, des d’Amèrica Llatina, des de Abya Yala i Afro-Llatinoamèrica, projectant als suds del món, convocant a desobeir i confrontar a el poder per enterrar el món del capital i crear un món nou. I per aconseguir-ho, caminant des del aquí i l’ara, els qui escrivim aquest Pacte busquem horitzons de transformació civilitzatòria, en essència postcapitalistes, tant per superar l’antropocentrisme, com la colonialitat, els racismes i el patriarcat. La fi és construir un món on càpiguen molts mons -un plurivers- pensats des de les perspectives, desitjos i lluites dels pobles i els seus drets.

 

Alberto Acosta Economista equatorià. Professor universitari. Company de lluita dels moviments socials. Jutge de Tribunal Internacional dels Drets de la Natura. Ministre d’Energia i Mines de l’Equador (2007). President de l’Assemblea Constituent de l’Equador (2007-2008).

 

Imatge de portada: https://www.connectas.org/peru-semana-jovenes-salvaron-historia/

La pandèmia va generar una explosió dels deutes domèstics

Els comptes impagats per lloguers i serveis de llum, aigua, gas i accés a connectivitat han crescut a ritme accelerat en aquests mesos d’aïllament social per protegir-se del coronavirus. El caràcter feminitzat de les economies precaritzades són avui objecte preferit d’endeutament.

La quarantena pot llegir-se des del punt de vista de quins són els moviments que generen deutes i quins els que generen rendes. Amb aquest mètode, no només s’evidencia qui pot quedar-se a casa i qui no. També com moure o fixar-se té efectes diferencials en termes d’ingressos i deutes.

Per això, no hi ha manera de pensar la crisi habitacional, sense el deute creixent de inquilines i llogateres, així com no s’ha aconseguit posar en relleu la manca d’accés a connectivitat als barris més precaritzats fins que el deute per mòbils s’ha evidenciat com un cost exorbitant en plena pandèmia. La renda immobiliària i la renda financera aprofiten la immobilitat.

Quin paper està jugant l’endeutament a nivell global i a nivell domèstic en aquest moment de crisi? En la nostra investigació Una lectura feminista del deute (2019) hem desenvolupat com l’endeutament públic, accelerat exponencialment en els últims quatre anys, es va traduir en polítiques d’ajust, que es van vessar a les llars com a deute domèstic.

Al costat de la inflació galopant i la conseqüent pèrdua de poder adquisitiu de subsidis i salaris, s’ha produït una realitat en la qual s’ha tornat obligatori l’endeutament per accedir a béns tan bàsics com aliments i medicaments. Aquí el deute domèstic apareix en la seva dimensió més política: com a manera de metabolitzar els efectes de l’ajust, la qual cosa obliga a completar els ingressos, sempre insuficients, per a un consum de productes al seu torn cada vegada més dolaritzats (aliments, medicaments, lloguers).

D’aquesta manera, el deute a les famílies opera també com a mecanisme que obliga a la precarització: a l’acceptació de treballs cada vegada pitjor pagats. Això fa que els deutes acabin organitzant i comandant les formes laborals, sent un motor intern a la flexibilitat sense límits i una manera d’explotació que aconsegueix intensificar-se i adaptar-se a realitats laborals cada vegada més heterogènies.

Les finances, desvelades del pur tecnicisme i pensades en el seu impacte quotidià, s’han de comprendre en termes d’una lògica extractiva del capital, organitzant el que anomenem “extractivisme financer”.

Habitatge i lloguer

En els mesos d’aïllament social, preventiu i obligatori es constata l’augment accelerat de la pobresa i situacions de precarietat generalitzada i, en conseqüència, l’increment molt fort de deutes a les llars. La disminució d’ingressos per a la gran part de la població que no té ocupació assalariada fixa, la retallada de sous, fins i tot per als que sí que en tenen, i els acomiadaments, formen part del paisatge de veloç pauperització i el suplement del deute a l’hora de “salvar” el moment.

Volem puntualitzar aquí les noves formes d’endeutament que s’estan produint en la crisi, a partir d’un treball d’enquestes i entrevistes que realitzem sumat a altres fonts que venim sistematitzant. Un dels centres del conflicte actual és l’habitatge.

A partir de l’imperatiu #QuedataCasa s’ha revelat la dificultat del que això significa en el context actual i, en particular, amb l’augment de violència de gènere que es registra en condicions de confinament. Amuntegament, barris sencers sense aigua i lloguers que es tornen impagables. Això és efecte de l’accelerat procés de financiarització de l’accés a l’habitatge (cada vegada més car i escàs) i que té en les preses de terres una de les seves baules evidents.

Segons una enquesta realitzada mensualment per la Federació de Llogaters, més del 60 per cent de les persones que lloguen es van endeutar d’alguna manera (amb préstecs bancaris i no bancaris o amb familiars o amistats) davant de la impossibilitat de pagar el lloguer des del maig.

El deute per raó de l’habitatge expressa el que denominem violència propietària, que es concreta en l’abús directe d’amos i immobiliàries, que aprofiten la situació crítica per amenaçar, atemorir, no renovar contractes o directament desallotjar. Sobretot, és brou de cultiu per forçar l’endeutament i, en la mesura que els mesos passen, a finançar deute amb més deute.

Sabem que per a moltes llars, el deute és l’avantsala del desallotjament i, alhora, la manera d’ajornar-, de postergar-. Però aquesta violència propietària també s’intensifica en el mercat immobiliari informal, quan les cases són habitacions d’hotel o cambres llogades en un suburbi o cases compartides en assentaments, on en general no hi ha contracte ni rebut de pagament pel mig, però els costos i l’ajust inflacionari de les sumes són iguals o majors als que implica el lloguer d’un apartament petit.

És una novetat de les preses de terres d’aquests mesos que la majoria de les persones que expliquen la seva situació ho refereixen a la impossibilitat de seguir pagant lloguers i a deutes acumulats per habitatge.

Aquests deutes, a més, busquen confiscar des d’ara ingressos a futur: siguin sous o subsidis venidors; o, directament, obliguen a la presa de nous deutes amb circuits familiars i informals. Això també esdevé un botí per a les financeres que estan comprant propietats amb deutes. La qual cosa, al seu torn, planteja una analogia amb un circuit global de fons d’inversió que en diversos països del món avui estan fent grans negocis amb els desnonaments i desallotjaments.

Feminització de la pobresa

A més és necessari analitzar com intervé la situació d’endeutament domèstic sobre la realitat d’aquesta bretxa entre treball no remunerat i treball remunerat. La conjuntura d’emergència per la crisi accelerada per la covid-19 va intensificar l’endeutament de dones que ja es venia observant durant els últims anys. Segons dades de la Direcció d’Economia, Igualtat i Gènere del Ministeri d’Economia, 1.900.000 de les receptores de l’Assignació Universal per Fill (AUH) tenen deute amb l’Administració Nacional de la Seguretat Social (ANSES).

Aquest fenomen es va diversificar i va incrementar durant la pandèmia, on els deutes “no bancaris” per lloguers i serveis de llum, aigua, gas i accés a connectivitat han crescut a ritme accelerat, la qual cosa es fa encara més forta en les llars monomarentals, convertint a l’ endeutament en una altra de les formes d’intensificació de les desigualtats de gènere.

Segons una enquesta mensual de l’organització Llogaters Agrupats, l’endeutament per lloguers creix exponencialment a les llars on hi ha un únic ingrés o on viuen mares solteres amb fills i filles.

Als barris populars, on l’emergència sanitària i la restricció d’ingressos va impactar més fort, els deutes per connectivitat -és a dir, per comprar dades per sostenir l’educació pública a distància- es van incrementar notablement, absorbint fins i tot bona part de l’IFE.

La situació és paradoxal en el seu dramatisme: l’increment de les tasques de cura, a més d’intensificar el treball no remunerat que implica fer-se càrrec de l’escolaritat de les filles i fills a l’interior de les llars, genera més deute.

El treball no reconegut a les llars es tradueix en una desigualtat d’ingressos que, alhora, es transforma en engranatge d’endeutament. És aquesta situació d’endeutament compulsiu i reiterat, a més, la que produeix una relació directa amb el creixement de les economies il·legals com oferents d’ocupació en situacions d’alta vulnerabilitat.

Si alguns analistes parlen del treballador actual com un “recol·lector d’ingressos”, que ja no pot garantir la seva reproducció a través d’un salari únic i estable, podem parlar de la “recol·lectora de deutes” com una figura expressiva de l’aprofundiment de la despulla i la precarització que se sol anomenar com feminització de la pobresa.

En aquesta línia, és fonamental subratllar el caràcter feminitzat de les economies precaritzades que són avui objecte preferit d’endeutament. Una lectura feminista del problema financer, tal com ho desenvolupem, confronta la dinàmica abstracta de les finances en la seva relació amb la vida quotidiana, amb les formes de la violència a les llars i en els diversos territoris i amb les modalitats actuals d’explotació de l’ treball, remunerat i no remunerat.

Qui pagarà la crisi?

Aquesta situació no es va generar d’un dia per l’altre. Hi ha una genealogia que molt ràpidament es pot sintetitzar per a la nostra regió. Si en els anys 80 l’endeutament va disciplinar les transicions democràtiques a Amèrica Llatina, com a via de sortida de les dictadures; després, als 90, el Consens de Washington de les reformes neoliberals va imposar nous llindars de deute; i aquests últims anys s’assisteix a un fort rellançament de la penetració financera sobre els nostres països, combinada amb situacions de pobresa i despulla de recursos cada vegada més intensives.

Aquesta colonització financera vessada en termes de deute domèstic va prendre com a territori de conquesta les poblacions més empobrides i precaritzades. Això es vincula al seu torn, en termes retroactius, amb la manera en què s’han connectat els subsidis socials amb la bancarització massiva, en un procés que porta més d’una dècada a la regió.

Quan la relació de deute es vessa cap avall, es difonen els efectes del deute presa pels Estats a manera de cascada. És a dir, les despulles i privatitzacions a què obliga l’endeutament de l’Estat es tradueixen com a endeutament compulsiu cap als sectors subalterns, que passen a accedir a béns i serveis a través de la mediació del deute. Això té l’efecte, tant de modificar la relació entre ingrés i deute, com també entre deute i accés a drets.

I encara més: aquesta cartografia específica permet veure sobre quins cossos, economies i territoris es produeix aquest deute. Aquesta és la metodologia feminista que venim desplegant, que va de les finances als cossos. A qui s’endeuta? Com? Amb quines taxes d’interès? Quin tipus de treball, remunerat i no remunerat, caracteritza la població més endeutada? Aquestes van ser algunes preguntes que en els últims anys hem desenvolupat, tant en termes d’acció política com de producció de coneixement i informació.

La recerca durant la pandèmia comença rellevant la multiplicació dels deutes privats en la crisi i els treballs i territoris domèstics i comunitaris que explota i permet traçar, alhora, els dilemes polítics del moment.

D’una banda, es constata com gran part de l’IFE atorgat pel govern nacional i els ingressos per subsidis i salaris són absorbits pels bancs, supermercats, empreses de telecomunicació, empreses de plataformes i pagament de deutes. I, de l’altra, que les formes de la precarització laboral que veiem accelerar expressen les disputes a l’interior de la crisi.

El capital -i les ofensives patronals i financeres en què s’expressa- aprofitarà la situació de crisi per reconfigurar les formes de treball, les maneres de consum, els paràmetres d’ingrés i les relacions sexe-genèriques. Més concretament, podem pensar que estem davant d’una reestructuració de les relacions de classe que pren com a escena principal l’àmbit de la reproducció social. Això inclou les llars, però també els treballs reproductius que es fan més enllà dels murs de l’habitatge.

Sense dubtes, hi ha sectors per als quals el moment actual no només no significa una detenció de les seves activitats a causa de la quarantena, sinó que representa per contra una oportunitat per accelerar la seva pròpia lògica de guanys, que treu profit de la immobilitat endeutada, aquesta que pren cos en una domesticitat cada vegada més explotada i precària.

Luci Cavallero i Verónica Gago, Investigadores GIIF-UBA-Conicet (Argentina)

Butllletí 74: Activistes per la vida

Impunidad de Chevron en Ecuador: llamado urgente de la sociedad civil internacional

En solidaridad con decenas de miles de afectados por el mayor desastre ambiental que ha impactado a la Amazonía ecuatoriana, más de 240 organizaciones, redes, movimientos, y sindicatos, en representación de más de 285 millones de personas a nivel internacional, piden al Gobierno de Ecuador que apele ante la justicia holandesa el laudo arbitral que favorece a la petrolera Chevron.

El laudo emitido el 30 de agosto del 2018 ordena al Estado ecuatoriano que: anule la sentencia del caso Lago Agrio a pesar de que haya sido ratificada por todas las instancias judiciales ecuatorianas, incluida la Corte constitucional; y que impida a los afectados buscar en otros países la ejecución de la sentencia y la reparación de los daños causados por Chevron-Texaco. Además, exige que Ecuador indemnice a la petrolera por haber “afectado su imagen” y por los costos judiciales tras 27 años de proceso.

Si el gobierno del país andino no apela, este laudo que viola su propia Constitución y por tanto es inaplicable, será ejecutado. Si la justicia holandesa persiste en validarlo, será cómplice de un sistema de arbitraje privado internacional que favorece
sistemáticamente a las empresas transnacionales, negando la justicia a los afectados por crímenes corporativos.

Este caso ha generado gran preocupación a nivel internacional. Si Ecuador no apela, se sentará un precedente importante que asegurará la impunidad de las empresas transnacionales frente a las violaciones de los derechos humanos, de los derechos colectivos de los Pueblos Indígenas, y los daños a la naturaleza.

La “Campaña Global para reivindicar la soberanía de los Pueblos, desmantelar el poder corporativo y poner fin a la impunidad”, se suma al llamado de cerca de 230 organizaciones sociales, indígenas, campesinas, redes y sindicatos de diferentes países, en representación de más de 285 millones de personas, para que Ecuador apele la sentencia de primera instancia en la justicia holandesa, antes del 16 de diciembre de 2020. El gobierno ecuatoriano debe mantener abierta la puerta de la esperanza de acceso a la justicia a las comunidades indígenas y campesinas amazónicas, tras décadas de lucha por el bien común.

➡️ DESCÁRGATE  LA CARTA


Caso Chevron: Carta abierta al Presidente de Ecuador

 

EN DEFENSA DE LAS COMUNIDADES INDÍGENAS Y CAMPESINAS FRENTE A CHEVRON

Attn: Sr. Lenin Moreno
Presidente de Ecuador

Cc. Sr. Iñigo Salvador
Procurador General de Ecuador

Cc. Sr. Luis Gallegos
Canciller de Ecuador

11 de diciembre de 2020

El 16 de diciembre 2020 vence el plazo para que el Estado Ecuatoriano rechace o acepte una sentencia de un tribunal Holandés, que tiene que ver con la acción de nulidad del laudo arbitral emitido por un panel privado internacional con sede en los Países Bajos, a favor de Chevron. Esta acción ordena al Ecuador a dejar sin efecto la sentencia ratificada por todas las instancias judiciales de Ecuador y a impedir que las comunidades indígenas y campesinas afectadas por las operaciones petroleras de la trasnacional puedan ejecutar la sentencia ecuatoriana para la reparación de los daños causados en la región amazónica de Ecuador. Si el Estado Ecuatoriano acepta la sentencia holandesa debería indemnizar Chevron con una suma multimillonaria, por los «daños provocados a su imagen y los costos por los años de juicio en su contra», Además debería interceder ante otras cortes para impedir que los demandantes de ChevronTexaco puedan presentar demandas en su contra en otros países. Si el gobierno del Ecuador no apela esta decisión, el laudo arbitral queda en firme, a pesar de que en mayo 2019, más de 260 organizaciones y redes sociales representando más de 280 millones de miembros en los cinco continentes habían denunciado esta decisión como ilegal y anticonstitucional. Ese veredicto terminaría con la esperanza de justicia por parte de los afectados y consolidaría el sistema ISDS (Investor-state dispute settlement) poniendo en peligro el estado de derecho.

Hace 27 años las comunidades que habitan en las provincias de Orellana y Sucumbíos, iniciaron un proceso contra la transnacional petrolera Texaco (ahora ChevronTexaco) por los daños culturales, de salud y medioambientales que la transnacional provocó mientras operaba en Ecuador. Tras un prolongado juicio, la justicia Ecuatoriana falló en favor de los habitantes de la Amazonía, agrupados en la Unión de Afectados/Afectadas por las operaciones petroleras de Texaco (UDAPT). Chevron ha recurrido a todo tipo de maniobras dentro y fuera de Ecuador para evadir su responsabilidad. La más reciente fue la acción de nulidad que Ecuador planteó ante la justicia Holandesa, sin tener éxito en primera instancia. Sin embargo, Ecuador tiene el derecho de apelar esa decisión e incluso ir hasta la Corte Suprema de Holanda. La UDAPT entregó una carta a la procuraduría en ese sentido. Sin embargo El gobierno del Ecuador aún no ha mostrado ninguna intención de apelar.

Si el gobierno de Ecuador se subordina a las órdenes del tribunal arbitral y de la justicia Holandesa, su decisión tendría graves y nefastas consecuencias. En primer lugar, jurídicamente se aniquilaría la lucha de más de 30 mil habitantes amazónicos para obtener justicia ya que el multicitado tribunal pide que las demandas contra la petrolera sean presentadas «a título individual», Es de imaginar que las víctimas de la transnacional nunca lograrían que se les hiciera justicia.

En el caso de no apelar la sentencia del tribunal holandés antes del 16 de diciembre, el gobierno de Ecuador estaría cediendo su soberanía como Estado en favor de un sistema de justicia privada internacional, es decir violaría de manera flagrante la Constitución del Ecuador. Además, estaría ayudando a blindar los derechos de Texaco, reforzaría la impunidad de las corporaciones y permitiría que aumenten las presiones y amenazas contra los demandantes, como ha sucedido a lo largo de estos años. En cuanto a la Corte de los Países Bajos, hay que subrayar que si no cambia su actitud, se hace cómplice de la violación de los derechos humanos de los pueblos indígenas, y del fortalecimiento de la impunidad corporativa través de un laudo arbitral que implica que los estados violen sus propias constituciones. Por tanto, la decisión sería inaplicable por el gobierno ecuatoriano sin violar su constitución.

Presidente Lenin Moreno, aún es tiempo para que su gobierno rechace la sentencia del tribunal holandés y presente el recurso de apelación. En este fin de año, usted y su gobierno tienen en sus manos la posibilidad de hacer justicia a las comunidades indígenas y campesinas afectadas de Texaco y salvaguardar la soberanía de Ecuador. Le instamos a apelar la sentencia holandesa para no sentar un precedente en favor de la impunidad corporativa en el mundo y de no cerrar la puerta a la esperanza de las comunidades ecuatorianas en su larga batalla por la justicia y la reparación.

Firman:

International Level

Asociación Internacional de Juristas Demócratas
CADTM International
Corporate Accountability
FIAN International
FIDH – International Federation for Human Rights
FOEI – Friends of the Earth International
Global Atlas of Environmental conflicts EJATLAS
Global Campaign to Reclaim Peoples Sovereignty, Dismantle Corporate Power and Stop Impunity.
Global Forest Coalition
ICID – Iniciativas de Cooperación Internacional para el Desarrollo
La Via Campesina
Oilwatch International
PSI- Public Services International
TNI – Transnational Institute

Regional level

Asociación Americana de Juristas
Amigos de la Tierra América Latina y el Caribe -ATALC.
CADTM – AYNA – Comité para la Abolición de las Deudas Ilegítimas – Abya Yala/Nuestra América
COICA – Coordinadora de las Organizaciones Indígenas de la Cuenca Amazónica
CSA – Confederación Sindical de trabajadoras/es de las Américas
ECCHR – European Center for Constitutional and Human Rights
ECVC – European Coordination La Via Campesina
EEB – European Environmental Bureau
European Alliance for the Self-Determination of Indigenous Peoples.
North American Indian Center of Boston
OCMAL – Observatorio de Conflictos Mineros de América Latina
Oilwatch Africa
Platform of Filipino Migrant Organisations in Europe
PSI Americas – Internacional de Servicios Públicos Américas
Rights Action
TMP-E – Transnational Migrant Platform-Europe

Argentina
Adolfo Pérez Esquivel, Premio Nobel de la Paz
Nora Cortiñas, Mirta Baravalle y Elia Espen, Madres de Plaza de Mayo-Línea Fundadora
Acción por la diversidad
Amigos de la Tierra Argentina
Asociación Argentina de Abogados ambientalistas
Asociación Civil Árbol de Pie, Bariloche, Río Negro, República Argentina
ATTAC Argentina
Aukan Asamblea Ambiental del Sur
CADTM
CLATE Confederación Latinoamericana y del Caribe de trabajadores estatales
Confederación Mapuce de Neuquén
Corriente Nacional Emancipación Sur
CTA Autónoma – Central de Trabajadores de la Argentina Autónoma- sección Capital Federal
Diálogo 2000
EJES – Enlace Por la Justicia Económica y Socioambiental
FARN – Fundación Ambiente y Recursos Naturales
Fundación ECOSUR, Ecología, Cultura y Educación desde los Pueblos del Sur.
Fundación La Hendija de Prana, Unidad de Vinculación Ecologista
Madres de Plaza de Mayo-Línea Fundadora
Marabunta, Corriente Social y Política
Movimiento popular / Revolucionario
Multisectorial Antiextractivista
Multisectorial contra la Hidrofractura en Neuquén
OPSUR- Observatorio Petrolero Sur
Secretaria de Derechos Humanos de la Central de Trabajadores de la Argentina Autónoma – Seccional Capital Federal
SERPAJ – Servicio Paz y Justicia

Austria
Attac Austria

Belgium
11.11.11- Umbrella organization of the Flemish North South Movement
Comité pour le respect des Droits Humains « Daniel GILLARD »

Bolivia
Terra Justa

Bosnia y Herzegovina
Friends of Earth Bosnia y Herzgovinia

Brazil
Amigos da Terra Brasil
HOMA – Centro de Derechos Humanos y Empresas
MAB – Movimento dos Atingidos por Barragens
PACS – Instituto Políticas Alternativas para o Cono Sul

Canada
Blue Planet Project
CDHAL- Comité pour les Droits Humains en Amérique Latine
Christian Peacemaker Teams
CISO – Centre international de solidarité ouvrière
Council of Canadians
Inter Pares
KAIROS: Canadian Ecumenical Justice Initiatives
MiningWatch
Nobel Women’s Initiative
United Steelworkers

Colombia
Corporación Ecológica y Cultural Penca de Sábila
Red Vida

Costa Rica
COECOCeiba Amigos de la Tierra Costa Rica

Czech Republic
Ekumenická akademie

Democratic Republic of Congo
COPACO-PRP- Confédération Paysanne du Congo-Principal Regroupement des Paysans

Ecuador
Acción Ecológica
C D E S – Centro de Derechos Económicos y Sociales
CASCOMI Centro de derechos humanos y Monte
Comisión Ecuménica de derechos humanos
Comité Permanente por la Defensa de los Derechos Humanos, CDH
CONAIE Confederación de Nacionalidades Indígenas del Ecuador
CONFENAIE Confederación de Nacionalidades Indígenas de la Amazonía Ecuatoriana
Coordinadora Ecuatoriana de Organizaciones para la Defensa de la Naturaleza y el Medio Ambiente CEDENMA.
CSMM – Centro de Documentación en Derechos Humanos “Segundo Montes Mozo S.J.”
Ecuador Decide Mejor Sin TLC
FIAN Ecuador
Fundación Pachamama

El Salvador
Unión Palestina de América Latina
CESTA Amigos de la Tierra El Salvador

Finland
Emmaus Aurinkotehdas ry
New Wind Association

France
ActionAid France
Aitec (Association internationale de techniciens, experts et chercheurs)
Alofa Tuvalu
Amis de la Terre France
Attac France
CADTM France
CCFD-Terre Solidaire
Comité Pauvreté et Politique
Confédération paysanne
Coordination EAU Ile de France
FAL France Amérique latine
France Libertés – Fondation Danielle Mitterrand
Frantz Fanon Foundation
Mouvement contre le racisme et pour l’amitié des peuples MRAP
Notre Affaire à Tous
Réseau Roosevelt-IDF
Sherpa
Union syndicale Solidaires

Germany
Attac Germany
Aluna Minga e.V.
Berliner Wassertisch
Center for Research and Documentation Chile-Latin America- FDCL (Berlin)
GegenStroemung – CounterCurrent
Netzwerk Gerechter Welthandel
Oficina Ecuménica por la Paz y la Justicia e.V.
Ökumenisches Büro für Frieden und Gerechtigkeit e.V. (Oficina Ecuménica para la Paz y la Justicia)
The Hunger Project-Germany
Werkstatt Õkonomie

Haití
Tét Kole ti peyizian Ayisyen
University of Resistance
KruHA- People’s coalition for the right of water

India
Anti-Jindal & Anti-POSCO Movement, Odisha

Ireland
LASC- Latin America Solidarity Centre

Italy
CADIS- Camillian Disatser Service International
CDCA – Centro di Documentazione sui Conflitti Ambientali
CEFA -Comitato Europeo per la Formazione e l’Agricoltura Onlus
COMI – Cooperazione per il mondo in via di sviluppo
Eccomi
Engim Internazionale
FOCSIV – Federation Christian Italian NGOs
Fundaciòn Don Carlo Gnocchi,
OdV Opere Sociali Marelliane OdV

Luxembourg
ASTM – Action Solidarité Tiers Monde

México
Usuarios del Agua de Saltillo AUAS, A.C.

Mozambique
Amizade

Nigeria
Eco-Defenders Network
ERA Friends of Earth Nigeria
HOMEF Health of Mother Earth Foundation
Oilwatch
Peace Point Development Foundation, Nigeria

The Netherlands
Bothends
Code Rood
Den Haag Fossielvrij
Friends of the Earth Netherlands
Klimaatmoeders
MetaMeta
Reclame Fossielvrij
Store Vrouw
The Water Channel

Palestine
Al Haq
Al-Amal Association for Childhood and Development
Association for Farmers’ Rights and for the Preservation of the environment
Association Jadayel / Palestinian Center for Culture, Arts and creativity
BNC – Palestinian BDS National Committee
Jadayel Foundation
N’lin Society for Development and Community Work
Palestine Youth Forum
Palestinian Farmers Society-Tulkarem
Palestinian Farmers Union
Palestinian Land Defense Coalition
Palestinian New Federation of Trade Unions (New Unions)
Popular Council to Protect the Jordan Valley
Stop The Wall – Palestinian grassroots Anti-Apartheid Wall Campaign
Women Center for Social Development

Peru
CooperAcción
Derechos humanos sin fronteras
Derechos Humanos Sin Fronteras es del Perú, región del Cusco.

Philipines
WomanHealth

Poland
IGO – Institute of global Responsibility

Portugal
Plataforma por um Comercio Internacional Justo

Spain
Asamblea Provincail Marchas de dignidad
Asociación ELITE Taxis
Associació Perifèries del món
Attac España
CADTM España
Campanya Catalunya No als Tractats de Comerç i Inversió
CCOO – Confederación Sindical de Comisiones Obreras
Coordinadora de ONG para el Desarrollo-España
Coordinadora de ONGD del Principado de Asturias
Ecologistas en Acción
Ecologistes en Acció de Catalunya
Enginyeria Sense Fronteres
Entrepueblos/Entrepobles/Entrepobos/Herriarte
Esquerra Unida Alicant
Federació d’Ecologistes en Acció Catalunya
Federación Provincial de la Confederación General del Trabajo en Alicante,
Fundación APY
Medicus mundi España
Novact – Instituto Internacional para la Acción Noviolenta
Observatorio de Multinacionales en América Latina – Paz con Dignidad
Penedès Amb Palestina
Plataforma contra la pobreza, la exclusión y la desigualdad social en Alicante
SETEM catalunya
Sindicato ELA
Sindicato UGT España
SOC-SAT Andalucia
SOLdePaz.Pachakuti
Tradener – Transición Democrática del Modelo Energético

Slovenia
Focuns Association for Sustainable Development

Sweden
Afrikagrupperna
End Ecocide Sweden
FIAN Sweden
Friends of Earth Sweden
SAL – Solidaridad Suecia -América Latina

Switzerland
Centrale sanitaire suisse romande
Centre Europe-Tiers Monde CETIM
Collectif Breakfree
Coordination Climat Justice Sociale (Genève)
Grands parents pour climat
Incomindios
Klima-Allianz
MultiWatch
Society for Threatened Peoples
Solifonds

UK
Coal Action Network
Corporate responsibility coalition CORE
Eco Nexus
Global Justice Now
Global Witness
IndiaMatters
London Mining Network
People & Planet
The Corner House
War on Want

United States
Amazon Watch
Center for Constitutional Rights
Crude Accountability
Earth Action
Grassroots Global Justice Alliance
Institute for Justice and Democracy in Haiti
IPS – Global Economy Program
Media Alliance
Michigan Welfare Rights Organization
National Welfare Rights Union
No Business With Genocide
Oxfam
RAN Rainforest Action Network
Resist the Pipeline
Sustainable Obtainable Solutions
Task Force on the Americas

Uruguay
Gender and Trade Network
REDES-Amigos de la Tierra Uruguay