Activistes per la vida a Centreamèrica

Centreamèrica és una de les regions més privilegiades, i dures al mateix temps, del planeta. La seva ubicació, connectant el Nord i el Sud de Abya Yala –terra en plena maduresa, com anomenava el poble kuna a Amèrica-, entre el Carib i el Pacífic, solcada per serralades i volcans, boscos i selves tropicals, sacsejada per huracans i terratrèmols, va convertir a aquesta estreta cintura en un paisatge original curull d’aigua i biodiversitat, a més de riqueses minerals.

En el que avui són Guatemala i Hondures, es van assentar els pobles que van donar origen a la civilització maia, una de les més complexes i avançades de l’antiguitat. Tanmateix aquests pobles van veure bruscament truncat el seu esdevenir fa uns 500 anys, amb l’arribada dels galions, la pólvora, el cavall, la verola i la creu de la colonització espanyola. A partir d’aleshores es va interrompre el desenvolupament endogen de la seva economia, societat i cultura, i es va imposar un altre tipus de desenvolupament orientat al servei de les successives potències colonials que els van parasitar.

Aquestes potències van utilitzar també del segrest de centenars de milers de persones a l’Àfrica per a esclavitzar-les en mines, plantacions i servituds domèstiques, la descendència de les quals trobem avui principalment en la costa atlàntica de la regió.

Sota formes i actors diferents, i fins als nostres dies, el colonialisme ha tingut com a finalitat principal l’apropiació d’aquestes matèries primeres que la regió oferia, i continua oferint, en abundància.

Precisament és a això al que l’economista equatorià Alberto Acosta denomina “la maledicció de l’abundància”. Actualment les regions més riques en béns naturals, semblen condemnades a viure en les societats més desiguals i violentes. I avui aquesta maledicció té un diagnòstic: extractivisme.

Vivim en un món en el qual l’1% de la població mundial posseeix tant diners líquids o invertits com el 99% restant. En el qual el valor nominal dels derivats financers supera en molt més de 10 vegades el valor del PIB mundial. I en el qual una gran part d’aquestes inversions financeres demanden l’extracció a gran escala de matèries primeres, per a exportar-les en cadenes transnacionals per a la seva transformació industrial en energia i “béns de consum”, i, per tant, en beneficis lucratius, una gran part dels quals acaba acollida en paradisos fiscals. Al mateix temps moltes d’aquestes matèries primeres són cada vegada més escasses, és a dir, tenen un horitzó d’esgotament més pròxim, la qual cosa accentua la seva avidesa, en lloc de la seva protecció.

Si en uns altres temps l’apropiació dels béns naturals es va fer mitjançant un règim colonial directe, ara aquest paper el compleixen els anomenats “tractats de comerç i inversió”, entramats jurídics que blinden els drets dels inversors, empreses o grups transnacionals, per sobre de la resta de drets implicats.

I és que el desenvolupament ple de l’extractivisme acaba requerint models polítics coercitius i autoritaris, sense mecanismes de control, diàleg o compensació. Requereix l’eliminació de traves al seu desenvolupament, com són les institucions i lleis que regulen la protecció de la naturalesa, les llibertats ciutadanes, la vida lliure de violències per a les dones o el control de la corrupció.

Centreamèrica és una d’aquestes regions del món en què la pressió dels interessos extractius sobre els ecosistemes, sobre les comunitats humanes i sobre la governabilitat democràtica és tan intensa que crea una atmosfera irrespirable.

Tan irrespirable que milers de famílies es veuen abocades a un èxode d’alt risc: més de 3 milions i mig han aconseguit sortejar els murs dels Estats Units i 800 mil han sol·licitat asil a Europa (a les quals se sumen altres centenars de milers de rebutjades o invisibilitzades). Irrespirable especialment per a les dones, blanc de totes les formes de violència patriarcal, amb els més alts índexs de feminicidis i impunitat en el món. Irrespirable per a qualsevol persona que s’obstini a defensar els seus drets, els de la seva comunitat o els de la naturalesa, com testifiquen les xifres de defensores criminalitzades, assetjades i assassinades en l’última dècada.

Però tindríem una visió molt parcial del que està succeint a Centreamèrica si solament dirigíssim la nostra mirada cap a aquestes tendències destructives. Com acostuma a dir l’ambientalista mexicà Gustavo Castro, si hi ha conflicte és perquè hi ha resistència.

Al mateix temps que tot l’anteriorment descrit, avui, tant a Hondures com a Guatemala, veiem a centenars de comunitats indígenes i camperoles plantant-se en els seus territoris enfront de poderosos interessos i aconseguir en molts casos protegir-los. Veiem també a les dones jugant un paper qualitativament decisiu en aquestes resistències i fent-se valer enfront de tota mena de d’agressions patriarcals. Veiem comunitats definint els seus projectes de vida, basats tant en les cosmovisions ancestrals hereves de les seves matrius culturals originàries, com en conceptes i pràctiques encunyades per moviments socials de les últimes dècades com la sobirania alimentària, l’agroecologia, l’economia social, l’autogestió territorial o els feminismes. O donant a peu a conceptes mixtos com el del feminisme comunitari.

La vida s’expressa a través d’aquestes persones i comunitats diverses que, contra pronòstic, ho arrisquen tot tractant de convertir en oxigen socialment respirable l’atmosfera tòxica de l’extractivisme. Tal com diuen, “som la naturalesa defensant-se”… I defensant-nos a tota la humanitat, caldria afegir-los.

En aquests temps en què als països industrialitzats desperta la consciència sobre l’emergència climàtica i ecològica, aquests rostres i veus que ens arriben des de Centreamèrica ens plantegen la necessitat de qüestionar el model de creixement il·limitat del consum material com a base del benestar. El seu missatge ens adverteix que, esgotant els béns naturals i la biodiversitat d’aquests territoris, estem soscavant les mateixes bases de la nostra pròpia supervivència.

Ens conviden a respondre a la cadena transnacional de l’extractivisme amb la cadena internacional de la solidaritat, és a dir, de la consciència que en aquest món social i ecològicament interconnectat, cada agressió a una persona defensora, cada extinció d’una nova espècie, cada hectàrea de bosc incendiat, cada riu segrestat, sigui on sigui, ens afecta cada vegada més directament.

Protegir les comunitats que defensen els seus territoris i les seves cultures és, doncs, protegir la cadena global de la vida. I podem fer-ho de diverses formes, entre elles:

– Cuidant els nostres hàbits personals i familiars, per a disminuir el consum, apostant pels circuits de proximitat i el reciclatge, evitant alimentar les cadenes transnacionals de l’extractivisme i les vulneracions de drets.

– Exigint als nostres governs que promoguin mecanismes internacionals vinculants de defensa dels drets humans i de la naturalesa, enfront de la impunitat amb què moltes inversions transnacionals evadeixen avui les seves responsabilitats.

– Obrint els nostres ulls als rostres i noms de les persones i comunitats que estan sent amenaçades per defensar els seus territoris. Acostant-les, per a fer-los present la nostra companyia. Amb accions de pressió perquè les institucions nacionals i internacionals no es desentenguin de l’obligació de protegir la vida per sobre de tot. Rebutjant l’assetjament, l’ús de la violència i l’assassinat com a recursos vàlids en la inversió empresarial.

– Donant suport al nostre país als drets de les persones immigrants-refugiades, que han hagut de fugir de la violència i la destrucció de condicions de vida digna, enfront de les lleis i prejudicis xenòfobs i racistes.

 

És per aquesta contribució que volem agrair en primer lloc al fotoperiodista i amic Gervasio Sánchez que hagi posat el seu ull i la seva càmera, la seva professionalitat solidària i el seu tan sol·licitat temps a la disposició d’aquest projecte d’“Activistes per la vida”, que, articulat entorn d’una exposició fotogràfica, desplega una sèrie de formats audiovisuals, comunicatius  i didàctics per a tendir un pont de solidaritat amb les persones defensores i les seves comunitats. I, per descomptat, a totes les persones protagonistes d’aquesta història, a les que apareixen i a les que han preferit no aparèixer, a les benvolgudes organitzacions i comunitats de Guatemala i Hondures que ens han brindat la seva confiança i la seva col·laboració perquè aquest projecte fos possible. A l’Institut de Drets Humans de Catalunya que ens acompanya en el projecte. I a l’Agència Catalana de Cooperació al Desenvolupament que va creure i va apostar des del primer moment per aquesta proposta.

Ara la continuïtat d’aquesta història està també a les teves mans.

 

Àlex Guillamón. Entrepobles