Per un Pacte Ecosocial amb la desobediència

Per definició un pacte planteja un acord entre dues o més parts, moltes vegades solemne, on s’estableix una obediència a complir els punts establerts en el que pot ser o no un contracte, de vegades aconseguit fins i tot sota la taula.

Tan aclaparadora definició pot generar confusions, més quan erradament es fica en un mateix sac a tots els pactes nascuts en aquests convulsos temps. Malgrat això, el Pacte Ecosocial del Sud no planteja un acord formal per complir un full de ruta tancada, ni proposa un llistat de demandes dirigides als governants. No és un Pacte amb el Poder, ni per accedir a el Poder; aquest Pacte enuncia idees de canvi de les forces socials que l’impulsen.

Vivim la pitjor crisi moderna de la humanitat; una crisi que depassa a l’assot sanitari del coronavirus, ja que es descobreixen les fractures multifacètiques i sistèmiques de la civilització dominant. Enmig d’aquesta crisi, i malgrat l’aïllament físic, un grup de persones sintonitzades des de fa temps va elaborar un document curt proposant -el que al meu entendre és- un pacte amb la desobediència, buscant alternatives sistèmiques i concertades amb diversos processos socials.

En clau de transicions (en plural), sense oblidar l’horitzó utòpic, es plantegen vuit punts d’acció: una transformació tributària solidària on “qui té més, paga més”;

• anul·lar els deutes externs estatals i construir una nova arquitectura financera global, com a primer pas de reparació històrica del deute ecològic i social contret pels països centrals des de la colònia;
• crear sistemes nacionals i locals de cura on la sostenibilitat de la vida sigui el centre de les nostres societats, entenent a la cura com un dret que exigeix ​​un paper més actiu de l’Estat en consulta i coresponsabilitat permanent amb pobles i comunitats;
• sortir de la trampa de la pobresa extrema amb una renda bàsica universal que substitueixi les transferències condicionades focalitzades d’herència neoliberal;
• impulsar la sobirania alimentària combinada amb polítiques que redistribueixin la terra, l’accés a l’aigua i una profunda reforma agrària, allunyant-se de l’agricultura industrial d’exportació i els seus nefastos efectes socioambientals;
• construir economies i societats post-extractivistes per protegir la diversitat cultural i natural des d’una transició socio-ecològica radical, impulsant sortides ordenades i progressives de la dependència del petroli, carbó i gas, de la mineria, i dels grans monocultius, frenant la desforestació massiva;
• recuperar i enfortir espais d’informació i comunicació des de la societat, actualment dominats pels mitjans de comunicació corporatius i les xarxes socials que formen part de les corporacions més poderoses dels nostres temps, per disputar els sentits històrics de convivència;
• enfortir l’autonomia i sostenibilitat de les comunitats locals davant la fragilitat de les cadenes globals de producció, per potenciar la riquesa dels esforços locals i nacionals;
• i, concloent aquest llistat sempre preliminar, propiciar una integració regional i mundial sobirana, afavorint els sistemes d’intercanvi local, nacional i regional, amb autonomia del mercat mundial globalitzat i enfrontant a el monopoli global corporatiu.

Moltes d’aquestes idees apareixen en altres documents elaborats en aquests anys, no només durant la pandèmia. La diferència radica que aquest Pacte Ecosocial proposa accions concretes a curt termini sense oblidar les utopies i la imperiosa necessitat de construir imaginaris col·lectius, per acordar un rumb compartit de transformacions radicals i una base per caminar amb plataformes de lluita en els més diversos àmbits de les nostres societats.

La crisi despullada per la pandèmia ha potenciat les desigualtats i mostra, potser amb més brutalitat que abans, la incertesa i fragilitat del nostre futur, sempre en joc. Ens toca enfrontar un món desigual i inequitatiu en extrem, ple de tot tipus de violències (patriarcals, racistes, extractivistes …) que augmenten acceleradament amb la pandèmia. Però també és una enorme oportunitat per (re) construir el nostre futur des de principis bàsics per a una vida digna: la cura, la redistribució o el repartiment, la suficiència i la reciprocitat, des de bases comunitàries i autònomes abans que estatals. En concret, el camp principal d’acció apareix en on podem actuar propiciant vides mancomunades, en espais comuns: plurals i diversos, amb igualtat i justícia, amb horitzons construïts col·lectivament, per resistir el creixent autoritarisme i construir simultàniament totes les alternatives possibles.

En realitat aquest Pacte ve des de baix, des dels moviments socials i la Mare Terra (origen i base de tots els drets); això sense amagar la responsabilitat dels que el van redactar. Aquest Pacte sorgeix, en definitiva, des de múltiples lluites de resistència i de re-existència en la nostra regió, fins i tot es sintonitza amb la llarga memòria dels pobles originaris, algunes de les més importants organitzacions ho recolzen.

Així, des d’aquestes lluites, reflexions i realitats es proposa aquest Pacte Social, Ecològic, Econòmic i Intercultural des del Sud, des d’Amèrica Llatina, des de Abya Yala i Afro-Llatinoamèrica, projectant als suds del món, convocant a desobeir i confrontar a el poder per enterrar el món del capital i crear un món nou. I per aconseguir-ho, caminant des del aquí i l’ara, els qui escrivim aquest Pacte busquem horitzons de transformació civilitzatòria, en essència postcapitalistes, tant per superar l’antropocentrisme, com la colonialitat, els racismes i el patriarcat. La fi és construir un món on càpiguen molts mons -un plurivers- pensats des de les perspectives, desitjos i lluites dels pobles i els seus drets.

 

Alberto Acosta Economista equatorià. Professor universitari. Company de lluita dels moviments socials. Jutge de Tribunal Internacional dels Drets de la Natura. Ministre d’Energia i Mines de l’Equador (2007). President de l’Assemblea Constituent de l’Equador (2007-2008).

 

Imatge de portada: https://www.connectas.org/peru-semana-jovenes-salvaron-historia/