La desforestació darrere de l’impacte dels huracans
“Seguirà plovent sobre mullat. La terra ja no aguanta tanta aigua”. Així s’expressava a Twitter el passat dilluns 23 de novembre la líder afrodescendent de l’Organització Fraternal Negra Hondurenya (OFRANEH).
I no li faltava raó. La matinada següent, la ciutat de la Lima, al nord d’Hondures, es tornava a inundar per quarta vegada en dues setmanes. L’aigua que ha deixat sobre el país aquesta temporada ciclònica, especialment després del pas dels huracans ETA i IOTA, ha fet que els rius Chamelecón i Ulúa creixessin considerablement. Les primeres pluges del mes de novembre es van dur per davant el Canal Maya i les vores de contenció que protegeixen aquesta ciutat situada gairebé a la costa del Carib. Ja sense aquesta protecció, l’aigua, el fang i les pedres van ocupar habitatges i collites. Una imatge que es va repetir en tota la Vall de Sula.
Fins fa diverses dècades, rius com el Chamelecón i el Ulúa, que formen part de la gran xarxa hidrogràfica d’Hondures, eren fins i tot aptes per a la navegació durant tot l’any. Tanmateix, en algunes zones s’han convertit en rierols que, en els mesos d’estiu, es poden creuar caminant. Fins que venen pluges com les de les últimes setmanes.
Cada vegada són més els experts que, al costat d’altres factors, vinculen aquests desbordaments de rius i inundacions amb la desforestació. Segons explica Héctor Orlando Portillo, biòleg de la Fundació de Ciències per a l’Estudi i Conservació de la Biodiversitat, “això passa com a conseqüència de la desforestació a les parts altes, mitjanes i baixes de les conques on neixen aquests rius. Un dels factors perquè aquesta acció es doni, és la problemàtica social i econòmica de la nostra població, com a conseqüència de la desatenció dels governs que eternament els han marginat”. D’acord amb dades de el Centre Agronòmic Tropical de Recerca i Ensenyament, en els últims seixanta anys s’han desforestat a Hondures al voltant d’1.2 milions d’hectàrees. Només en els últims 20 anys, s’haurien perdut entre 23.000 i 58.000 hectàrees anuals.
L’enginyer especialista en Control i Gestió de Catàstrofes Naturals d’Ordre Hidrològic, Juan Mejía, va explicar a Ràdio Progreso que Hondures és un país amb el 77% de la seva geografia muntanyenca, però amb la tala d’arbres les muntanyes han perdut la seva capacitat de retenció d’aigua. Segons es va perdent la seva cobertura boscosa, es produeixen esllavissades, erosió, i els rius acaben arrasant tot el que troben al seu pas. Això és precisament el que ha passat a la Vall de Sula, on les grans extensions de monocultius d’arròs, canya de sucre i, en menor mesura, banana han contribuït també a aquests efectes. “Si les muntanyes del centre i l’occident de país estiguessin degudament reforestades, els sòls serien més resilients i tindrien més capacitat per retenir l’aigua per després anar alliberant-la a poc a poc”. En aquest sentit, Juan Mejía, també responsable de l’àrea d’investigació del Moviment Ampli per la Dignitat i la Justícia (MADJ) assenyala que “la política forestal no només té a veure amb els preus de la fusta; té a veure amb el que els boscos signifiquen per a aquestes serralades”.
“Hem d’exigir a les empreses depredadores que estan destruint la natura, que parin ja. Com no s’han de desbordar tots aquests rius si dalt, on les fonts d’aigua, no només viu gent, sinó que hi ha projectes que destrueixen els boscos”, denuncia Miriam Miranda mentre recorda que Hondures necessita que els boscos puguin captar l’aigua de la pluja i aquí reposi abans de baixar a les zones baixes on viu la gent. Miranda es refereix també al canvi climàtic davant el qual Hondures és un dels tres països més vulnerables d’acord amb l’Índex de Risc Climàtic de Germanwatch de 2018.
La lluita pels boscos
Al costat de la desforestació, des del MADJ es refereixen també a altres pràctiques empresarials com les construccions a gran escala i en zones no aptes per a habitar, l’extracció desmesurada de minerals, l’adulteració i canvis de direcció en les lleres dels rius que, asseguren “estan vinculades a un model econòmic que despulla i assassina a qui s’oposa a aquestes pràctiques”. De fet, segons l’informe de Global Witness (2019), avui dia Hondures s’ha convertit en el lloc més perillós del món – per assassinat per càpita- per a les persones defensores de la terra i de l’ambient. Aquestes persones són víctimes de la majoria dels casos de violència, difamació i criminalització. Si atenem a les xifres proporcionades per la Via Campesina, actualment a Hondures hi ha un total d’aproximadament 7.000 persones criminalitzades, 1.700 de les quals són dones.
Una d’aquestes dones que enfronta amenaces i incidents per la seva defensa el territori és Maria Felicita López, indígena feminista de el Departament de la Paz. Des del seu municipi, Santa Elena, porta anys defensant el patrimoni natural dels interessos hidroelèctrics vinculats a una diputada de el Congrés Nacional d’Hondures. Des de fa temps treballa també per evitar els més de 26 plans de gestió i permisos ambientals per a l’explotació de fusta que actualment existeixen en el seu departament. “L’Institut de Conservació Forestal (ICF) els atorga sense consultar a les comunitats i pobles i sense esbrinar l’impacte ambiental que això tindrà sobre les fonts d’aigua de les comunitats”, explica Felicita López.
Precisament per evitar aquest augment de la desforestació, i conscients de la importància de defensar la terra i el territori, organitzacions camperoles com la CNTC i la Via Campesina presentaven el passat mes de febrer la proposta de Llei d’Emergència per a la Reactivació del Sector Agrícola, pecuari i Forestal per al Combat de la Pobresa. Entre les propostes d’aquest document es troba “un pla massiu de reforestació amb preferència en les zones de reserva i conques hidrogràfiques productives d’aigua a nivell nacional”. D’aquesta manera, s’evitaria que, un cop més, plogui sobre mullat.
Brigades de Pau Hondures
