I aquí seguim, amb el tossut afany de ‘no claudicar’

Gabriela Serra a Guatemala, 1992

Tres dècades ja, des que un grapat de gent solidària, agrupades en la Coordinadora de Solidaritat amb Amèrica Central decidíssim incursionar oficialment en àmbit de «la cooperació al desenvolupament». I dic, amb premeditació, «incursionar oficialment» perquè molt abans que les ONGDs irrompessin en l’escenari de la societat civil organitzada, en tant que entitats especialitzades en la cooperació al desenvolupament, una infinitat de comitès de solidaritat, venien acompanyant gent i pobles de l’anomenat Sud: gent valenta alçada, amb iniciativa, que ja caminaven protestant i reclamant el seu dret a una vida digna, però sobretot gent i pobles entestats en la consecució d’altres drets més complexos, més transcendentals: el dret a la llibertat, a la justícia, a la sobirania….

I d’aquí que en el nostre breu però precís i  concís document fundacional diguéssim: La necessitat de la solidaritat i la cooperació internacional va més enllà de ser un gest generós i altruista per part nostra: ha
de ser i és una obligació. L’ètica solidària esdevé una forma de situar-nos davant del món amb estricta justícia, de reivindicar que tots els drets que pensem que són bons per a nosaltres també ho són pels altres, i la cooperació és una forma de retornar al Sud tot allò que prèviament se’ls ha robat o negat a més acompanyar-los en el seu camí cap a la independència i la millora de vida. I això depèn en bona part no només de la capacitat d’actuar a través de les nostres organitzacions, sinó també de la capacitat d’incidir que tinguem, de pressionar efectivament a les instàncies governamentals perquè estableixin relacions polítiques i acords econòmics en la línia de trencar l’injust sistema d’intercanvis desiguals. Eren els temps en què parlàvem de Sud i Nord. Poc temps després descobriríem que no hi ha nord sense sud i que cada sud té el seu nord…. que no hi ha pobles pobres sinó empobrits, que no hi ha pobles rics sinó enriquits.

Per això i malgrat el que es podria creure, els nostres inicis van ser no només fàcils i encoratjadors, sinó a més plens de certeses que ens conduïen senzillament a acompanyar el camí cap a la llibertat que aquests pobles perseguien. El nostre origen, la Coordinadora dels Comitès de Solidaritat amb Amèrica Central, va marcar una opció i un estil de cooperar. Una opció basada en un fort compromís  internacionalista i en una clara opció antiimperialista. També marca la clara vocació centreamericana d’Entrepobles que va focalitzar els seus esforços a Nicaragua, El Salvador i Guatemala.

Ens vam proposar donar veu a qui tenint aportacions a fer tenia limitats els seus espais de divulgació. Intentàvem no caure en la ignorància de creure que només des del «Nord» s’elaborava pensament i s’aportaven alternatives. Perquè vam anar constatant que els que més pateixen l’exclusió integral
compten amb capacitat i aconsegueixen trobar el temps per a les seves pròpies reflexions. Per sort no caminen depenent de les explicacions, arguments, anàlisi i propostes polítiques elaborades per gent del cínicament anomenat món desenvolupat. I vam aprendre d’elles, vam aprendre amb elles i ens va tocar aprendre també per elles.

Vam aprendre que les revolucions populars ni sempre són victorioses ni quan ho són sempre aconsegueixen mantenir la victòria. Nicaragua i el sandinisme oficial ens va partir l’ànima… Com vam descobrir que hi ha acords de pau que perpetuen la guerra entre empobrits i enriquits. El Salvador i Guatemala van posar sobre la taula la tremenda impossibilitat de guanyar-li el pols a l’imperi, però també van evidenciar el cinisme que envolta el concepte pau i el concepte acords. No hi va haver Acords de Pau, només un desarmament unilateral –les forces armades populars– i la imposició d’una democradura afavorida pels poders econòmics locals i internacionals.

S’imposava la globalització neoliberal. En menys de cinc anys Centreamèrica va canviar: el sandinisme absolutament trencat, El Salvador i Guatemala dolorosament pacificats. Aquí van quedar anys de lluita, d’esperances, de veritats com punys destruïdes i d’il·lusions com cels desplomades…

Però també constatem, una cosa que havíem de saber només mirant el nostre propi passat: que la tossuderia del desig de llibertat i la tossuderia en pro de la justícia és superior a la por i a qualsevol bateria de terrors. Que els drets dels pobles ancestrals, els drets de la terra i a la terra, la preservació de la mare terra, la igualtat de drets entre home i dona, l’opció per altres models de desenvolupament, el dret al manteniment de la vida, a la dignitat i al futur…. segueixen convocant gents, segueixen mantenint l’alè per a la lluita, segueixen materialitzant la resistència.

Ampliem la nostra presència a Amèrica Central abraçant la lluita obstinada d’altres pobles indígenes contra l’imperi del poder extractivista, com a Perú, Equador, Guatemala… pobles alçats contra els macro projectes energètics en qualsevol de les seves versions, agrícola, mineral, elèctrica… destructors del futur de les seves comunitats, de la seva gent, del seu futur. Els «macro projectes» fills predilectes dels diversos i variats acords comercials de lliure comerç entre els poders neoliberals dels propis països i els
amos de l’economia mundial.

I aquí seguim cooperant, és a dir, operant conjuntament. Ja no només per desbancar opressions maquillades de democràcia, sinó també per desemmascarar als nous agents de l’anticooperació, als capdavanters del desenvolupament. Per exercir aquella companyia a la qual ens abocava la solidaritat fent-nos transitar l’indubtable valor de la «generositat de l’ajut» al rotund terme de l’«obligatorietat de la restitució». Però ni de bon tros en la mera obligatorietat de la restitució econòmica –que també– sinó en la nostra complicitat per operar conjuntament en l’abordatge de les causes que provoquen la pobresa, per cooperar en la lluita contra els instruments polítics i econòmics de què se serveix el sistema per imposar-la.

En 30 anys, certament, han canviat noms, s’han fusionat maldats, s’han perfeccionat instruments de dominació… Però també han sorgit nous i potents subjectes de transformació social aquí i sobretot allà: els pobles indígenes, la pagesia alçada, la gent disconforme i… Les dones! Aquestes defensores de tots els drets humans haguts i per haver. Dones protagonistes i protagòniques, dones, dones, dones.

Van 30 anys, tant de bo no calgués seguir amb la cooperació poble a poble. Les evidències ens assenyalen que no estem en aquesta tessitura. Així que seguirem col·laborant en aquest mentrestant que conformem tots els pobles que perseguim un món on igualtat, fraternitat, llibertat i… feminisme, imperin per igual per tot arreu. Naixem per ser feliços, diu Pepe Mugica, orientem-nos doncs a construir la felicitat mundial.