La pandèmia: revela una crisi sistèmica a nivell global
La pandèmia: revela una crisi sistèmica a nivell global. Alternatives des dels moviments socials a Amèrica Llatina
Estem davant de la primera pandèmia realment global, que deixa al descobert les enormes mancances, supremacies, desigualtats d’un món globalitzat amb hegemonia capitalista, patriarcal i colonial.
És gairebé un consens assumir que estem davant d’una crisi paradigmàtica, més exactament, crisi d’un marc de civilització, amb prioritat del paradigma de mercat, l’especulació, l’avanç invasiu sobre cossos, terres, territoris, sustentada en una cultura d’individualisme creixent, que marca els horitzons i alternatives d’una societat. La pandèmia ha accentuat la cruïlla civilitzatòria que tenim, deixant a la vista la tremenda disputa entre un model econòmic depredador i ni més ni menys que la sostenibilitat de la vida. Això ens col·loca en un moment de “interregne”, del què parlava Gramsci[1]: quan allò antic està en crisi, ja no convenç, ja no respon a les preguntes, necessitats i desitjos vitals … i allò nou encara no es posiciona, encara està en procés de trobar les seves lleres d’acció i les seves coordenades de reflexió. Pel mateix, és també una crisi epistèmica, de desorientació cognitiva, que posa la necessitat d’avançar cap a un nou horitzó de sentit històric que construeixi condicions per a vides que mereixin ser viscudes.
Aquesta crisi també arrossega la institucionalitat global, regional i nacional. Les Nacions Unides estan tremendament afeblides, el multilateralisme, tan important en experiències com la pandèmia, està profundament esquerdat, amb la pèrdua creixent d’hegemonia nord-americana. A Amèrica Llatina, el sistema interamericà, incloent l’OEA, ha perdut la seva rellevància. Instàncies més democràtiques com UNASUR han donat pas a nous arranjaments geopolítics, com ProSur, molt més conservadors i inefectius. Tot això acompanyat d’una creixent debilitat de la democràcia, cooptada pels poders econòmics (que han augmentat exponencialment els seus guanys en pandèmia, a costa de la vida de milions de persones). I el sorgiment de tendències no només conservadores sinó clarament feixistes. La desigualtat, l’autoritarisme, el menyspreu per la vida d’altres. Amés del fort racisme preexistent, veiem el sorgiment d’un racisme ambiental que defineix qui són els més infectats, que són els que més moren. Brasil és el cas més escandalós: l’extermini viral d’indígenes i negres. Aquesta experiència posa el feixisme i el racisme en el centre de la nostra reflexió.
Pel mateix motiu, és una era de redefinicions urgents. És un moment, com diu Maristella Svampa (2020)[2], d’alliberament cognitiu, que ens porta a superar el desconcert i la immobilitat, per pensar audaçment que allò que desitjàvem, però vèiem encara llunyà, o inviable, o simplement inimaginable, i avui comença a tenir aspectes de realitat… a l’obrir-se altres dimensions per a l’acció i altres horitzons de transformació. I les possibilitats no són moltes: o tornem a la “normalitat” que ha produït aquests desastres al món, o apostem per aprofundir un canvi de paradigma – des d’una nova matriu ecosocial, anticapitalista, antipatriarcal, de justícia ambiental, social, sexual, ètnic racial-. Aquesta és l’alternativa a la qual aspiren i aposten els moviments socials i les resistències del Sud global.
Expressions prefiguratives que auguren altres horitzons de justícia i democràcia
Les dues dècades transcorregudes en el nou mil·lenni, especialment la segona, han contingut una onada global de moviments i revoltes. Les dinàmiques actuals que han estat impulsant els moviments ecologistes, indígenes, urbans populars, afro-llatins, LGBTTI, joves, estudiants, així com els feminismes en la seva enorme diversitat, ens ofereixen altres aprenentatges, obrint un horitzó de possibilitats, sustentats en les resistències quotidianes i la incidència públiques.
Els moviments a Amèrica Llatina han portat, no només la novetat d’incidir en la transformació d’espais i dimensions abans no col·locades, com la vida quotidiana, el racisme, la diversitat sexual a totes complexitats. S’han desplegat també formes d’organització i articulació diverses i noves. Com afirma Jeffrey Pleyers[3], resistint les jerarquies, impulsant horitzontalitat, lideratges diluïts, no aferrats, estructures més aviat laxes, formes d’organització conjuntural, en xarxa, oferint nous fluxos d’informació, facilitant contacte directe entre activistes, al país, la regió i a nivell global. Han sorgit altres formes d’estar en moviment, facilitant i inaugurant intercanvis entre les xarxes, les organitzacions urbanes i rurals, les acadèmiques, els diàlegs interculturals, a nivell dels països, de les regions i a nivell global.
En alguns països hi ha hagut èxits importants, com al Perú on en plena pandèmia s’ha aconseguit la signatura del Conveni 189, sobre els drets de les treballadores de la llar, que van perdre massivament els seus llocs de treball. I s’ha aconseguit també l’aprovació de la llei de paritat i alternança en les llistes parlamentàries i en les instàncies electorals en general. Diverses d’aquestes dinàmiques tenen història de resistència de les dones en molts dels països de la regió, però eren impensades inicialment en pandèmia, en un moment de quasi immobilisme, han aprofundit i/o provocat la generació d’un teixit col·lectiu comunitari que articula formes de solidaritat i resistència en i des dels territoris, especialment en aquells espais on generalment l’Estat no arriba, o arriba malament.
En aquests processos, alguns autors[4] assenyalen la importància que adquireix la defensa de l’autonomia, tant en relació a la independència dels partits polítics i governs, preservant espais de decisió propis, com també per reproduir les seves pròpies condicions de vida i avançar lluites i resistències cap a la transformació més enllà de l’Estat. Hi ha una reivindicació plebea, de la cultura popular, de les identitats indígenes, dels feminismes plurals, d’Abya Yala, desplegant una crítica tenaç a la cultura dominant i recuperant i afirmant les pròpies cultures i cosmovisions. Són lluites múltiples, algunes d’elles, com les feministes, amb una massivitat no tinguda abans; amb experiències de comunicació horitzontal, de lideratges compartits i generalitzats, no únics. I, més i més, assumint la urgència de la interconnexió.
Tot això està tenint clars impactes en les subjectivitats, també en formes noves d’articulació. Fins abans de la pandèmia, el carrer era el lloc privilegiat de la protesta. Amb la tancada que ha portat la quarantena, moltes de les articulacions anteriors han perdut força, algunes organitzacions han reduït les seves accions, S’han tancat moltes de les dinàmiques de lluita i organització prèvies, però altres alimenten processos d’obertura i formes altres d’organització, des d’una infinitat d’iniciatives. S’han estès accions concretes en cada un dels barris a través d’olles comunes, menjadors populars o distribució d’aliments, atenció a la gent gran. Són activitats de cura solidària, generant un espai de contenció emocional, de creativitat, de resistència i de desobediència. Han sorgit també iniciatives àmplies de solidaritat entre moviments. Per exemple, a Brasil el Moviment Sense Terra, amb una forta organització feminista al seu interior, fa recull de tones d’aliments i els distribueix per les olles comunes. Es despleguen també fires itinerants amb aquells productes que no tenen sortida als mercats. Però també el carrer ha continuat sent escenari, de més i més experiències de lluita, per la democràcia, contra el racisme, pels drets sexuals i reproductius i l’avortament, per la violència cap a les dones, per la democràcia en els països, contra la criminalització de les protestes, per la democratització urgent dels sistemes de salut, educació, etc.
Tot això acompanyat i impulsant una altra subjectivitat: la indignació per la tremenda injustícia social, econòmica, política, física, virtual, que ha evidenciat la pandèmia, la qual ha deixat al descobert la manera escandalosa en què s’ha produït la gran desigualtat. Si bé totes aquestes dimensions han estat part de les agendes de lluita prèvies, en la pandèmia s’han vist atacades o debilitades o mostrant-se en tota la seva escandalosa desigualtat.
El territori, espai de resistència
Una característica important és la territorialitat de les lluites, que apareix avui com a element constitutiu de l’acció dels moviments socials. El territori es converteix en espai de resistència, en àmbit de creació de noves relacions socials i de reconeixement de noves presències i realitats pluriculturals i multi-ètniques. I si bé aquests girs expressen l’èmfasi en el local-nacional, és important considerar que el global i el local no són mútuament excloents. El territori és l’espai d’arrel quotidiana, on es despleguen pràctiques socials, d’amor, de resistències, on es recreen experiències innovadores o històriques d’organitzar la vida i la solidaritat.
És clar que apropar-nos a aquestes complexes realitats ens obliga a revisar les nostres mateixes categories d’anàlisi i estratègies d’acció, perquè justament el repte cap a un futur diferent requereix recuperar tots aquests espais concatenats, interseccionats, en un món cada vegada més divers, però també més amenaçant. Les característiques pluriculturals i multi-ètniques de les nostres societats, l’existència de formes altres de coneixement i d’interrelació, la recerca d’intercanvis interculturals democràtics, etc. ens obliga a des- hegemonitzar pensaments únics, recuperar altres sabers i cosmovisions, que sustentin i expandeixin les agendes de resistència i recerca d’alternatives.
Aquest paper preponderant que ha assumit l’Estat a la pandèmia, ha evidenciat la seva responsabilitat per intervenir, negociar i administrar les tasques i els recursos necessaris per aconseguir la superació de la crisi. Ha fet visible la perversitat de la privatització d’aquests serveis i drets ciutadans que han deixat en la despulla més absolut a la majoria de la població dels països. Ha qüestionat profundament l’aspiració neoliberal d’un Estat petit, que li dona el poder als grans capitals i descuida totalment la seva funció cap al benestar de la població. I ha mostrat l’enorme limitació dels estats-nació a Amèrica Llatina per fer-se càrrec de les poblacions més distants dels centres de poder i serveis, així com de la diversitat de nacionalitats, cultures, ètnies, llengües que existeixen al seu territori. I que també són els més vulnerables.
Tot això no vol dir que ja s’estigui donant el gran canvi, però si que obre pistes que enriqueixen noves subjectivitats, accentuades fins i tot més en pandèmia: la indignació per tremenda iniquitat en recursos, econòmics, emocionals, de salut, d’educació, de perspectives de vida .
La certesa de necessitar-nos, de solidaritzar-nos per sobreviure millor, és començar també a albirar un nou paradigma, recuperant dimensions d’interconnexió que havien quedat arraconades amb el discurs de l’individualisme com a central a la lògica de competitivitat i l’egoisme propis del capitalisme patriarcal, racista i colonial que pretén neutralitzar-nos. Aquest és el sentit de Pacte Social, Ecològic, Econòmic i Intercultural per a Amèrica Llatina, que convida a construir imaginaris col·lectius, articular formes múltiples de lluites dels més diversos àmbits de la societat.
Virginia (Gina) Vargas
[1] Gramsci, Antonio 1988, Notas sobre Macchiavello: El Estado y la Política. Análisis de Situación y Relaciones de Fuerza. Juan Pablos Ed. México.
[2] Svampa Maristella 2020. Reflexiones para un mundo post-coronavirus. Revista Nueva Sociedad. Abril 2020
[3] Pleyers, Geoffrey Movimientos sociales en el siglo XXI: perspectivas y herramientas analíticas. (2018). CLACSO. – Ciutat Autònoma de Buenos Aires.
[4] Massimo Modonesi i Mónica Iglesias 2016. Perspectivas teóricas para el estudio de los movimientos sociopolíticos en América Latina: ¿cambio de época o década perdida? De Raíz Diversa vol. 3, núm. 5, gener-juny. UNAM, Mèxic
