Protecció internacional per a les persones migrants climàtiques

[FOTO: AFP]

Reclamem als nostres responsables polítics i governamentals, el compromís d’avançar i donar resposta a les persones que fugen del canvi climàtic.

MANIFEST

Entenem per migració climàtica aquella en què el deteriorament irreversible de l’hàbitat, provocat pel canvi climàtic, és la causa més destacada de la migració, encara que no sigui l’única. Es tracta d’un tipus de migració que ja s’està donant en les àrees tropicals del planeta. Hi ha zones en què els conreus agrícoles i les pastures perden productivitat, perquè les temperatures ja no són les idònies, o fins i tot desapareixen, transformant-se en desert; altres hàbitats es deterioren perquè ha augmentat la freqüència dels ciclons, les pluges torrencials i les inundacions; també la pujada del nivell del mar està fent desaparèixer hàbitats costaners.

Les persones que fugen d’aquests impactes climàtics van, majoritàriament, a les ciutats del seu propi país, esdevenen desplaçades internes; però una part d’elles emigra a altres països, convertint-se en migrants climàtiques. Aquestes, generalment, es queden en els països veïns, i només una petita part fa una migració de llarga distància (a l’igual que passa amb altres migracions forçades, com són les provocades per conflictes bèl·lics).

Quina resposta han de donar els governs a aquestes persones que arriben als seus territoris fugint dels impactes climàtics? Haurien d’estar obligats a donar-los una protecció similar a la que es dóna a les persones refugiades? Ara no ho estan: l’obligació de donar acollida i protecció a les persones refugiades es deriva d’un tractat internacional, la Convenció de Ginebra sobre Refugiats de 1951, que no inclou la causa climàtica, i no hi ha cap tractat internacional que obligui a donar entrada i acollida a les persones migrants (excepte per acords subscrits entre països). Tanmateix, els migrants climàtics tenen en comú amb els refugiats l’ésser víctimes d’una acció política.

El dret a la protecció internacional se’ls atorga a aquelles persones que són víctimes d’alguna acció política reprovable que les ha obligat a sortir del seu país; una acció política que posava en perill la seva vida o la seva integritat física, sigui una persecució (ètnica, religiosa, per opinions polítiques, etc.) o un conflicte bèl·lic. Ser víctimes polítiques és el que les vincula amb la idea que tenim sobre el que són les persones refugiades. Doncs bé, les persones que fugen dels seus països pels impactes climàtics també són víctimes d’una acció política reprovable, la dels governs que han vulnerat els tractats internacionals sobre el clima que han subscrit.

El canvi climàtic que ara estem vivint no és un fenomen natural, està provocat pels gasos d’efecte hivernacle que venim emetent des de l’inici de la industrialització. Això és una cosa que sabem des de fa bastants dècades, però, a més, en les tres últimes s’han anat succeint els tractats internacionals dirigits a reduir les emissions. El primer d’ells va ser la Convenció Marc sobre Canvi Climàtic de 1992 (després vindria el Protocol de Kyoto, l’Acord de París …). Aquests tractats han estat sistemàticament vulnerats, ja que les emissions de gasos d’efecte hivernacle no han fet més que créixer.

Hi ha una responsabilitat política dels governs que no pot ser eludida, i això és el que converteix les víctimes del canvi climàtic a mereixedores de protecció internacional. Si renunciem a incloure les migracions climàtiques en el dret a la protecció internacional, estem deixant un marge molt ampli als governs perquè eludeixin aquesta responsabilitat, estem afavorint que les identifiquen com migracions econòmiques i que no se sentin interpel·lats per l’obligació d’atorgar-acollida i protecció.

En les últimes dècades hem considerat de facto com a refugiades a les persones que fugen dels conflictes bèl·lics, tot i que no van ser esmentades en la Convenció de Ginebra sobre Refugiats de 1951 (com tampoc ho van ser en el desenvolupament que se li va fer amb el Protocol de Nova York de 1967). Aquest ha estat un pas molt important d’ampliació del dret a la protecció internacional.

Hem d’avançar per aquest camí per donar resposta a les persones que fugen del canvi climàtic. S’ha d’obrir el debat polític sobre el marc jurídic de què hem de dotar-nos per fer efectiva la seva protecció. Reclamem aquest compromís als nostres responsables polítics i governamentals, i ens prestem a ser part activa d’aquest debat.

 

Subscriuen * aquest manifest:

Àlex Guillamón (Entrepobles), Ana María López Sala (Instituto de Economía, Geografía i Demografía del CSIC), Ángeles Solanes (catedràtica de Filosofia del Dret, Universitat de València), Aurelia Álvarez (Dret Internacional Privat, Universidad de León), Beatriz Felipe (CEDAT, Universitat Rovira i Virgili), Blanca Garcés (coordinadora d’investigació del CIDOB), Cecilia Carballo (directora de Programes de GREENPEACE), Cristina Blanco (presidenta del Foro para la Integración Social de los inmigrantes), Cristina Monge (Sociologia, Universidad de Zaragoza), Daniel Ibarz (president de Red Acoge), Estrella Galán (directora general de la Comisión Española de Ayuda al Refugiado, CEAR), Fernando Mudarra (director general d’Ayuda en Acción), Ferran Camas (director de la Càtedra d’Immigració, Drets i Ciutadania, Universitat de Girona), Francisco Checa (catedràtic d’Antropologia Social, Universidad de Almería), Javier de Lucas (catedràtic de Filosofia del Dret, Institut de Drets Humans, Universitat de València), Jesús Marcos Gamero (Grup d’Investigació en Canvi Climàtic, Universidad Carlos III), José Antonio Oleaga (Fundación Begirune. Analítica en torn a les migracions), José Larios (president de la Fundación Transición Verde), José Luis Rodríguez Candela (Dret, Universidad de Málaga), Julia Fernández Quintanilla (presidenta d’ACCEM), Julia Shershneva (directora de Ikuspegi, Observatorio Vasco de Inmigración), Liliana Suárez-Navaz (directora del Instituto Universitario de Migración, Etnicidad y Desarrollo Social, Universidad Autónoma de Madrid), Macarena Vallejo (Antropologia Social, Universidad de Málaga), Miguel Pajares (GRECS, Universitat de Barcelona, president de la CCAR), Nuria Blázquez (responsable d’Internacional d’Ecologistas en Acción), Olga Jubany (directora de la European Social Research Unit, Universitat de Barcelona), Ramón Almansa (director executiu de la Fundació Entreculturas), Ricard Zapata-Barrero (catedràtic GRITIM, Universitat Pompeu Fabra), Rosa Aparicio (investigadora del Instituto Universitario Ortega y Gasset – G. M.) Sergio de Otto (Projecte Migracions Climàtiques d’ECODES), Sònia Parella (coordinadora de CER-Migracions, Universitat Autònoma de Barcelona), Susana Borrás (CEDAT, coordinadora del Máster en Dret Ambiental, Universitat Rovira i Virgili), Victoria Columba (portaveu del Moviment #RegularizaciónYa), Verónica Barroso (responsable de Relacions Institucionals d’Amnistía Internacional), Xabier Aierdi (Fundació Begirune. Analítica en torn a les migracions).

(*) Encara que figura l’entitat a la qual pertany cadascú, les firmes són a títol individual.