Una proposta de treball: caminar col·lectivament l’esperança

Àlex Guillamón

En el Butlletí 69 Entrepobles llegir visions i vivències de la trajectòria de la nostra organització
en aquests trenta anys, des del seu naixement, fins i tot algunes de la dècada anterior,
dels seus precedents al moviment de solidaritat amb Amèrica Llatina. Només una petita
mostra de totes aquelles persones i col·lectius als qui tenim que agrair la seva aportació a
la trajectòria d’Entrepobles i que ens han fet arribar la seva salutació, i que completarem
en el proper butlletí. Però, quin pot ser el paper, la utilitat i, per tant, el futur d’una
organització com la nostra a les portes de la tercera dècada del segle xxi?

 

La resposta a aquesta pregunta serà forçosament el resultat de dos factors: les capacitats i limitacions que heretem de la nostra trajectòria, i el context en el qual haurem de seguir actuant amb aquestes capacitats i limitacions. Ambdues qüestions depassen amb escreix les dimensions d’aquest article, però intentarem fer algunes anotacions.

Un context de crisi global

El més rellevant que podem dir sobre el context en què ens trobem és que es tracta d’una crisi sistèmica global, una crisi civilitzatòria. Hi ha qui limita el seu abast qualificant-la com a crisi del sistema, o del capitalisme, però aquest és un plantejament parcial, ja que no són les classes més poderoses precisament les que estan patint les seves conseqüències. Com va dir a la seva cèlebre frase el potentat Warren Buffet, als seus 84 anys, «Hi ha una guerra de classes, i és la meva la que va guanyant». Certament… i encara que això suposi soscavar les mateixes bases ecològiques i socials de la societat humana.

A l’estiu de 2014, centenars d’activistes socials, entre elles líders recentment incorporades aleshores a la «nova política», van signar el manifest «Última llamada», avui, per desgràcia, bastant caigut en l’oblit. En ell es caracteritzava part del significat d’aquesta crisi: Estem atrapats en la dinàmica perversa d’una civilització que si no creix no funciona, i si creix destrueix les bases naturals que la fan possible. La nostra cultura, tecnòlatra i mercadòlatra, oblida que som, d’arrel, depenents dels ecosistemes i interdependents» (…) «Necessitem construir una nova civilització capaç d’assegurar una vida digna a una enorme població humana, encara creixent, que habita un món de recursos minvants» (…) «Però aquesta Gran Transformació es topa amb dos obstacles titànics: la inèrcia del mode de vida capitalista i els interessos dels grups privilegiats (…) necessitem una ruptura política profunda amb l’hegemonia vigent, i una economia que tingui com a fi la satisfacció de necessitats socials dins dels límits que imposa la biosfera, i no l’increment del benefici privat.

Un bon diagnòstic, si no fos perquè enlloc esmentava un concepte fonamental que confereix la seva veritable dimensió a la crisi de la qual estem parlant: aquest mode de vida capitalista al que al·ludeix és en realitat el mode de vida del patriarcat capitalista.

En paraules d’Amaia Orozco,1 es tracta d’una crisi que va molt més lluny de la crisi econòmica i financera, una profunda crisi multidimensional per referir-nos, almenys, a tres qüestions: a la crisi ecològica, a la crisi de reproducció social i a la crisi de les cures. La crisi ecològica abasta diverses dimensions interconnectades: el canvi climàtic, l’esgotament dels recursos naturals i el col·lapse de la biodiversitat. Per crisi de reproducció social ens referim al fet que el conjunt d’expectatives de reproducció material i emocional de les persones resulta inassolible, podent, sovint, derivar senzillament en la mort, com passa amb la crisi alimentària. La noció de crisi de les cures afecta a una dimensió concreta d’aquestes expectatives de reproducció: les cures, implicant que els arranjaments de les cures són insatisfactoris, insuficients, precaris i no lliurement triats.

A això caldria afegir també la diferent forma en què impacten aquestes crisis als diferents pobles i classes socials, pel Nord global i el Sud global. Com assenyalava un dels informes del Worldwatch Institute, «més d’1.700 milions d’habitants del planeta conformen la categoria global de la “classe consumidora”. Al revers de la moneda figuren els 2.800 milions de persones que sobreviuen amb menys de dos dòlars al dia» […] En aquest segle, l’ànsia consumidora sense precedents destrueix els sistemes naturals dels quals tots depenem i fa encara més difícil que els pobres satisfacin les seves necessitats bàsiques».

Un dels objectius principals del manifest «Última llamada» era influir i comprometre la gent que en aquell moment s’estava incorporant a la política des de les noves plataformes ciutadanes sobre la necessitat que aquests temes estiguessin en primer pla de les seves agendes en cas que accedissin a càrrecs electes. Desgraciadament, sense entrar en els motius, és evident que aquesta segueix sent una assignatura pendent. Les urgències del curt termini segueixen passant per sobre d’allò més important.

És molt greu que a aquestes alçades del segle les institucions polítiques i els governs segueixin sense afrontar els compromisos polítics que demanda la crisi global en tants àmbits, però és encara molt més greu que des de la societat no els arribi una demanda eixordadora sobre aquest tema. I és que el principal obstacle perquè puguem fer front a reptes com el canvi climàtic, la crisi energètica, ecològica, o alimentària, l’extrema desigualtat, la crisi de les cures i la reproducció de la vida, física i social, no és tant la falta d’alternatives, com la falta d’apoderament social enfront dels qui dominen l’economia i la política global: enfront de les grans empreses transnacionals i les institucions cooptades per elles.

Com és possible, per posar només un exemple, que a aquestes alçades del segle xxi encara no s’hagi demandat cap govern o empresa energètica responsables de lucrarse mitjançant el més greu crim contra la humanitat que suposa i suposarà el canvi climàtic per a centenars de milions de persones…?

Més enllà de les nostres limitacions.

Alternatives des del treball en xarxa Avui, doncs, no se’ns acudeix cap tasca més important que fer front a aquest context. I, alhora, a ningú se li escapa que aquesta és una tasca immensament superior a les capacitats d’una modestíssima organització com la nostra, composada per un col·lectiu d’activistes socials, una mínima estructura tècnica, diversos centenars de sòcies i socis que la recolzen, i, això sí, una ampla xarxa de vincles de solidaritat amb moviments i organitzacions del nostre país i de Abya Yala/Amèrica Llatina.

Creiem que una de les claus és, sense deixar de construir i acaronar aquests actius, mirar més enllà. Prendre perspectiva i saber veure Entrepobles com un estel que forma part d’una gran constel·lació social de col·lectius amb diferents causes de transformació social, que es creen, es transformen, s’apropen (i de vegades s’allunyen), que il·luminen moviments socials, que s’interconnecten amb moviments internacionals, que resisteixen i aporten experiències i alternatives enfront de les diferents dimensions de la crisi global.

És aquesta constel·lació la que, en determinats moments i en determinades condicions, pot reunir i organitzar capacitats significatives de transformació social. Un exemple l’hem vist recentment, amb la vaga feminista, un moviment sorgit d’una iniciativa del moviment argentí «vives ens volem», en tan sols un any s’ha globalitzat i popularitzat a través de les xarxes de l’internacionalisme feminista.
Per tant, creiem important saber transcendir les nostres limitacions amb aquesta acció conscient en xarxa, sentir com a nostra també aquesta identitat més ampla, intentar cooperar en la seva construcció i articulació des dels nostres valors i les nostres modestes capacitats. Apostem per la cooperació, per la construcció i la cura dels espais comuns, per alimentar l’empatia, per la capacitat de gestionar les diferències, pels lideratges col·lectius, incloents i feministes. Sempre hem defensat que no es pot pretendre lluitar contra el poder de les multinacionals i obstinar-se a fer-ho utilitzant els seus mateixos valors: la competència o els protagonismes compulsius més o menys dissimulats, el cultiu dels micro-poders o el desenvolupament de les organitzacions socials com a marques.

En aquests 30 anys sempre hem defensat la necessitat d’incidència política alhora que l’autonomia dels moviments socials en els quals hem participat o amb els quals hem cooperat, tant davant les organitzacions polítiques com davant les inst itucions públiques, incloses les que en algun moment puguem sentir com més properes.

Compromís social per rescatar l’esperança

Com deia Ramón Panikkar, no hi ha cap certesa que un altre món sigui possible, però sí que tenim una certesa completa que aquest és impossible. Per a la gran transformació que necessitem no n’hi ha prou amb la liquiditat dels «likes», ni amb seguir «tendències», ni amb el màrqueting social.

No es tracta d’adaptar-se a les pautes i modes de la cultura dominant, tampoc de desconèixer-les, sinó de transformar-les i de construir aquesta «contracultura» que es reivindicava a París ara fa 50 anys. Es tracta de l’acció «en viu», localitzada, als carrers, als centres de treball, als barris i també a les nostres cases. Si, per molt «antic» que soni, es tracta de la última tendència: l’acció encarnada en l’«aquí, en l’ara i en la col·lectivitat».

Ho hem escoltat al poble indígena nasa, de Colòmbia: «la paraula sense acció és buida. L’acció, sense la paraula, és cega. L’acció i la paraula sense l’esperit de la comunitat són la mort». O també ho podem dir en paraules de la filòsofa Marina Garcés: el compromís és la nostra condició fonamental, la nostra forma d’estar a la vida. Sempre estem compromesos en situacions comunes, a tots els nivells: biològic, social, polític […] Desvincular-nos d’aquests compromisos i trencar els llaços amb la condició comuna de la vida com a problema és cometre un acte de violència. Comprometre’s és una presa de consciència, sí, però no implica un posicionament mental, sinó un posicionament amb el cos, amb la vida, amb els afectes.2

Entrepobles seguirà practicant i promovent aquesta concepció del compromís social. Reteixint la desconnexió que ens imposa la cultura del poder patriarcal, capitalista i neocolonial. Un compromís «bifocal», és a dir, arrelat en allò local i, alhora, internacionalista, llegat del moviment de solidaritat del que va sorgir la nostra organització.

És possible i necessari un abordatge multidimensional que integri els mecanismes d’explotació, dominació i dependència, tant pel que fa als àmbits de satisfacció de les necessitats socials materials, com als àmbits de la socialització i la cura entre les persones. I que integri també la construcció de propostes alternatives trenant les forces d’emancipació. En tot això també es requereix un anàlisi intercultural i el rescat d’experiències sorgides d’altres pobles i latituds, no per copiar, sinó per enriquir el nostre propi camí cap al que els moviments socials a Amèrica Llatina/Abya Yala, des de diferents matrius culturals, denominen el «sumak kausay» (con-viure plenament) o el «post-desenvolupament.3

Enfront dels aclaparadors reptes que suposa aquest context de crisi global i, sobretot, davant els poders als quals ens enfrontem, evoquem les paraules de Gustavo Esteva, un dels fundadors de la Universitat de la Terra de Oaxaca: L’esperança és diferent a l’optimisme: no és un simple estat d’ànim. […] És això el que hem de recuperar: l’esperança que per la nostra pròpia acció, des de baix, en les nostres relacions directes, acabant amb les relacions cruels i autoritàries que ens envolten, podem, primer, detenir l’horror construint alguna cosa nova, i, segon, caminar aquests nous camins en una altra ‘direcció’.4

A caminar col·lectivament i a sentipensar aquesta esperança ens auto-convoquem i us convoquem als centenars de persones i als molts col·lectius que, tant des d’aquí com des de Abya Yala/Amèrica Llatina, ens heu acompanyat durant aquests anys i volem seguir acompanyant.

 

(i)De vidas vivibles y producción imposible, Amaia Orozco, en “No dejes el futuro en sus manos”, Entrepueblos, Barcelona 2012.
(ii)No dejes el futuro en sus manos. Cooperación solidaria ante la crisis del capitalismo global, Entrepueblos, Barcelona 2012.
(iii)La Ciudad siempre Ha sido refigio, entrevista a Marina Garcés, Barcelona Metrópolis, Barcelona 2015.
(iv)Es importante recuperar la esperanza como una fuerza social, entrevista a Gustavo Esteva en la revista Magis, Guadalajara (México) 2015.