Viure Sense Por. Comunicació feminista per transformar imaginaris a Perú

Quan preguntem a les dones de nord de Lima i de l’interior de Cusco, quina era la principal barrera que trobaven en les seves vides per enfrontar les situacions de violència de gènere, tot i situar-se en dos territoris tan diferents, la “por” va aparèixer omnipresent en les respostes.

Por a perdre els fills, por de no tenir un sostre on viure, por a patir represàlies, por a la violència sexual, a ser jutjada per l’entorn, a ser revictimizada pel sistema.

Segles de repressió i dominació patriarcal havien aconseguit travessar els cossos de les dones amb por, una emoció reactiva que, encara que ens ajuda a protegir-nos davant situacions de perill, també paralitza, immobilitza, ens fa petites, perdent en aquest mar de sensacions paralitzants de la nostra capacitat d’agència per trencar cadenes, per donar pas a vides noves.

“Viure Sense Por, és el nostre dret”, ens va dir un dia de novembre de 2019 la comunicadora afroperuana Sofia Carrillo, reunida amb nosaltres a la sala de les conspiracions de Demus, allà on al costat de l’equip de Kallpa, buscàvem feia setmanes un lema per a una campanya gestada entre totes per prevenir les violències masclistes.

Recordo que una de les preguntes que més em van interpel·lar de molts dels diàlegs que vem entreteixir en aquesta habitació va ser: “però, com? Què els oferim a les dones perquè puguin viure sense por?” El feminisme institucional peruà havia gastat anys fent incidència política perquè l’Estat es fes càrrec, anys de mobilitzacions, projectes de llei, diàlegs polítics, per construir una arquitectura institucional que pogués posar fre a les violències i a les seves múltiples expressions.

Tanmateix, dècades després de l’inici d’aquesta travessa, 135 feminicidis, 97.926 casos de violència i 5521 dones desaparegudes tan sols en 2020, ens ajuden a dimensionar la gravetat d’aquesta xacra. Les denúncies són ínfimes en relació a la incidència de casos, només 289 de cada 1000 dones agredides físicament van acudir a alguna institució a la recerca d’ajuda (Endes, 2019). La dada no estranya: qui vol anar a un sistema que revicitimiza, descreu i fins i tot culpabilitza la mateixa víctima?

¿Viure sense por, teixint xarxes? Les respostes col·lectives enfront les violències no són estratègies noves, però les accions dels feminismes semblen no ser suficients per arribar a aquells districtes i comunitats on la violència passa. Lamentablement cada espai buit és ocupat a una velocitat vertiginosa per esglésies de tot tipus amb les que disputem el sentit de paraules tan importants com vida, família o comunitat.

Pot ser el feminisme/els feminismes una resposta real per al dia a dia de les dones peruanes? O deixarem que el suport comunitari arribi travessat de nous mandats de submissió, fonamentalismes, control dels nostres cossos? Centenars de feligresos fan augmentar dia a dia les files de les esglésies evangèliques. Al cap i a la fi, són comunitats on les dones troben suport i sustentació en llocs on el teixit social ha estat profundament malmès per les lògiques de el neoliberalisme, i la ceguesa de l’Estat cap als problemes que atempten contra la vida mateixa.

Visquem sense por, teixint les nostres vides

Teixint xarxes sona bé, però les dones d’Acomayo, una regió a la província de Cusco on Kallpa treballa “no ho entenen”, em diu Eutropia Delgado, ni tan sols té una traducció literal en quítxua. Nosaltres diem “Mana Manchakuspa Kawsasunchiq Kawsayninckikta awaspa” “Visquem sense por, teixint les nostres vides”. Em quedo meravellada amb la potència d’aquesta frase que transcendeix el sentit de la proposta inicial, plantejada en un llenguatge allunyat de les cosmovisions andines, més proper a les nostres lògiques de projecte.

És març de l’any 2020 i davant la meva incredulitat inicial davant el pacient zero peruà, d’un dia per l’altre acabem confinades sense entendre molt bé el que està passant al país. La papallona aleteja a Wuhan a centenars de milers de quilòmetres, desencadenant una de les crisis sanitàries més letals que ha enfrontat l’espècie humana.

Des d’aquesta Lima tancada amb pany i clau, més enllà de la por al contagi, ens treu el son imaginar els milers de dones que han de conviure amb els seus agressors al llarg de quatre ininterromputs mesos que duraria aquesta primera fase d’immobilització social obligatòria. Davant la impossibilitat de desplaçar-nos als territoris i comunitats només ens queda difondre els canals de denúncia del Centre d’Emergència Dona sabent que és insuficient, sabent que estan col·lapsats, que moltes es trobaran amb telèfons comunicant, amb converses en xats sense resposta. La sensació d’impotència és tremenda. Viure sense por, entreteixint les nostres vides, sona al millor dels mons possibles, ara que ens sabem aïllades, confoses, confinades a la família nuclear radioactiva.

Però les dones no paren, i davant l’estupefacció i inoperància de l’Estat -que amb prou feines aconsegueix anunciar el lliurament de bons socials que trigaran encara mesos a arribar a les butxaques de les famílies- centenars de dones s’organitzen als barris per fer front a la fam que assola el poble. Fent col·lectes, desborden el confinament domèstic per cuinar en comú i alimentar famílies amuntegades en cases sobre les quals onegen banderes blanques. Les dones de la Xarxa de Carabayllo són el motor en aquest districte de Lima Nord, elles posen el cos i la força de treball per treure aquesta immensa tasca endavant que són les olles comunes. Mentre les classes mitjanes i altes es miren aterrides visualitzant en cada interacció una possibilitat de contagi, aquestes dones dels barris treuen d’on no n’hi ha per teixir solidaritat i suport mutu.

Al novembre de 2020, 6 mesos després de l’inici d’aquesta crisi, ens adonem que necessitem anar una mica més enllà, que tenim bones idees, però les nostres possibilitats de fer soroll, de generar impacte, són poques. Ens parlem entre nosaltres, predicant a les convençudes, però el feminisme és “ideologia de gènere”, és “odi cap als homes disfressat d’igualtat”, és “ressentiment i venjança” en boca de “Amb els meus Fills No T’hi Fiquis” i aquests perillosos moviments que emulen el “Fes-te sentir” espanyol i que amb les seves caravanes, megàfons i vídeos virals fan dels nostres somnis un cabàs que amenaça la tranquil·litat i pau de les famílies tradicionals.

Mujer Montaña

“Viure sense por” és una campanya que neix amb la urgent necessitat d’aturar la violència contra les dones al nostre país, diu a la pàgina web, un dels canals que busquen donar a conèixer aquesta iniciativa per trencar estereotips i creences que sostenen la violència de gènere. Mujer Montaña, una cançó que, de la mà d’artistes peruanes, fa referència a les muntanyes de Acomayo a Cusco i els turons de Carabayllo a Lima, al món andí, a la migració, a aquesta idea que somiem germinar: que les dones juntes podem fer front a tot, que allà on l’Estat no arriba les dones organitzades podem aixecar-nos i posar fre a la violència.

La veu de Susana Baca, cantant afroperuana, exministra de cultura i guanyadora d’un premi Gramy, ressona a la meva habitació i el meu cor s’estremeix quan escolto les veus d’aquestes dones corejant: “Si toquen a una ens toquen a totes perquè despertem, ja mai més soles.”

Al febrer de 2021, Mujer Montaña transcendeix la nostra comunicació oenegera, irromp en el ciberespai en grups de whatsapp, i es reprodueix a la velocitat de la llum en xarxes socials. Hem trencat totes les expectatives d’impacte a les que estem acostumades des de la nostra humil plataforma de difusió. Però més enllà d’això, commou llegir comentaris que assenyalen que Mujer Montaña és un himne, que ja era hora de veure dones reals i no les versions blanquejades que la publicitat ven, que se senten identificats amb aquests rostres, amb aquests cossos que ressonen i vibren amb els missatges de fer front a les violències masclistes.

No hi ha dubte que l’art és un gran vehicle per canviar imaginaris, i els rostres d’aquestes potentíssimes dones que des Carabayllo i Cusco que sostenen la vida cada dia, es mengen la pantalla. Renata Flores, cantant ayacuchana de 18 anys, que està revolucionant les bases de la música en quítxua, ens ajudarà posteriorment a fer una versió en aquesta llengua originària en un vídeo de construcció col·lectiva per al qual vam rebre desenes de col·laboracions de dones, des de diferents llocs del Perú i amigues de l’Estat espanyol, corejant “soc dona muntanya somnio el que vull, el que em dona la gana”.

Aquesta cançó constitueix, sens dubte, una fita en aquest camí que vam emprendre al costat de Demus i Kallpa, la Xarxa de dones organitzades de Carabayllo i la Xarxa Kuskaya de dones d’Acomayo, però feminitzant la famosíssima frase del poeta Cèsar Vallejo, “encara queda molt per fer, germanes” i les caravanes i accions feministes ja arriben als territoris per seguir donant vida a aquests processos que es construeixen de poc, en diàleg i des de baix.

Agustina Daguerre, Entrepobles Perú

 

Segueix les accions de Viure sense Por a https://linktr.ee/VivirSinMiedo