Joana M. Perelló (membre de l’OT EPMallorca i vocal de la Junta Directiva)

Sempre m’he considerat una persona activa, compromesa i vinculada d’una manera o altra amb el món del voluntariat amb la idea, molt personal és clar, de fer les coses pensant no només en mi mateixa, sinó en els altres i en el món en què vivim. I en aquest compromís sempre he tingut tendència a inclinar-me pels infants i pels més vulnerables, tant des del meu activisme com des de la meva professió.

En el meu cas, ser voluntària i activista ha esdevingut una opció de vida fins i tot abans que jo mateixa en fos realment conscient. Fent meves les paraules de J.Mújica, <abraçar-me a la vida, abraçar-me a una causa>, forma part del meu “mantra” personal que em reafirma dia a dia en les meves conviccions i amb la meva manera de fer i estar en aquest món. Perquè si no és així… què hi fem aquí?

Entenc que viure, més enllà de cobrir les meves necessitats bàsiques, implica qüestionar-me la meva manera d’estar aquí en perjudici d’altres persones i territoris, ser crítica amb el que passa al meu voltant, identificar i assenyalar les causes i els responsables que provoquen les injustícies arreu i denunciar-ho. És aprendre dels pobles originaris la seva extraordinària capacitat de viure en harmonia amb la Mare Terra respectant-la, cuidant-la i cercant el bé comú, és construir des de la col·lectivitat per generar xarxes de suport mutu… i és intentar cercar per damunt de tot la coherència personal per dur un estil de vida el més d’acord possible amb unes opcions de consum ètiques i responsables ensopegant de tant en tant amb contradiccions que cal acceptar i superar per seguir caminant.

I fou en aquest deambular quan ens trobàrem cap a l’any 2000 a Mallorca un grup de joves que veníem de camins distints però que compartíem les mateixes inquietuds de voler viure de manera compromesa per un món més just i que teníem un nexe en comú, una persona que ens va unir i que va ser un gran mestre per tots nosaltres, en Pep Manel. Ell, acabat d’arribar del Brasil després de molts anys convivint amb els més desfavorits i acompanyant moviments com el MST, amb el seu carisma i entusiasme i amb el seu gran esperit crític, ens confrontava amb la realitat fent-nos qüestionar sempre les coses per no quedar-nos merament com a observadors, i ens parlava d’aquelles persones que allà feien part de la “tribu d’homes i dones que des d’allò quotidià, treballen per humanitzar la vida i per cuidar-la, protegir-la, defensar-la i promoure-la on sigui més necessari…”, persones que fan part de la comunitat de Pere Casaldàliga.

Nosaltres volíem cercar la nostra pròpia tribu aquí i la trobàrem a Entrepobles. La carta de presentació fou na Mª Gabriela Serra, qui aleshores era la coordinadora de l’organització, i que ens va transmetre amb la seva empenta i energia el missatge de compromís que s’amagava darrera aquesta associació. Ens va convèncer aquesta manera d’entendre la solidaritat internacional des de la cooperació entesa com a estratègia de treball i el suport mutu entre persones, organitzacions i moviments socials, amb una responsabilitat social i de restitució, acompanyant i compartint les lluites, punts claus per a la vertadera transformació social. I a més, amb el valor afegit que des de cada un dels territoris cada OT tenia autonomia pròpia per canalitzar la participació i l’acció de la manera com trobés, partint de l’activisme voluntari de cada una de les persones membres que, al cap i a la fi, són les que donen coherència i independència a l’organització. Així doncs, ens semblà l’espai idoni per continuar caminant junts i al 2001 ens constituírem com a organització territorial d’EP a Mallorca.

En la nostra primera etapa prioritzàrem constituir-nos formalment, cohesionar-nos com a grup i sobretot formar-nos, sempre respectant el ritme i la implicació que cadascú podia aportar. Alhora, també teníem ganes de conèixer des de més endins les entranyes d’EP: com treballàvem a l’altre costat, amb qui, com ens veien…? I així, a l’estiu del 2003, tinguérem l’oportunitat de viatjar a Cuba a conèixer de prop alguns dels projectes que acompanyàvem en relació a educació, agricultura i sanitat. Fou una experiència molt enriquidora, tant com a grup com pel que va suposar comprovar de primera mà com EP entenia la solidaritat i la cooperació, promovent models de desenvolupament que partien de les necessitats i capacitats locals, sempre acompanyant des de l’horitzontalitat i amb el suport mutu. Progressivament ens endinsàrem més en l’organització, participant de les assemblees anuals, coneixent a companys i companyes d’altres territoris, demanant-los què feien, com s’organitzaven… començant a establir llaços d’amistat i complicitat.

També el fet de presentar projectes de cooperació a les nostres administracions públiques, ha estat una manera d’anar coneixent les nostres contraparts a Guatemala, Nicaragua, Equador, Brasil, Perú… fent-ne el seguiment i assumint-ne un paper actiu. I en aquests darrers anys, formar part de les comissions de treball del nostre pla estratègic, participar de les trobades anuals amb les diferents OTs i de les escoles d’estiu… completen aquest camí. Camí però que fou sacsejat de manera sobtada al 2006 amb la pèrdua del nostre company i amic Pep Manel. El grup es ressentí molt però teníem clar que calia continuar amb el llegat que ell ens deixava i que fins el darrer dia ens va animar a seguir.

I així arribem on estem ara, on tenim un paper més actiu formant part de la junta directiva, espai on vertaderament te n’adones del què, com i per què de la nostra organització. Participar de les juntes és tota una escola d’aprenentatge on es mesclen les generacions, s’aporten experiències viscudes i noves idees, i tot barrejat esdevé un treball en equip col·lectivitzat i compartit amb els voluntaris més actius dels diferents territoris, els cooperants i l’equip de l’oficina tècnica.

Personalment, després d’haver viscut experiències com la de Cuba, la de Brasil coneixent la gent dels campaments i assentaments del MST a la zona de la perifèria de Sao Paulo, el voluntariat d’un any al Perú acompanyant a comunitats afectades per les activitats extractives defensant el seu dret a decidir sobre els seus territoris com a pobles originaris i l’empenta d’aquestes dones batallant a primera fila per lluitar pels seus drets, i més recentment la vivència d’haver participat a la Caravana Obrint Fronteres a Melilla per denunciar la vulneració dels DDHH de les persones en moviment a Europa… em reafirmen en el manteniment que la lluita i la defensa pels nostres drets humans i socials no la podem fer soles, sinó des de la mirada global i l’acció local.

Per això des d’EP entenem que per a la vertadera sensibilització i per fer incidència social i política per transformar les causes que generen les injustícies, ens cal treballar des de xarxes locals, nacionals i internacionals. I concretament a Mallorca, això ho hem fet sempre vinculades amb altres col·lectius del nostre territori amb els quals compartim objectius comuns, com ara al Fòrum Social de Mallorca i l’Assemblea de Moviments Socials, a la Plataforma contra els Tractats de Lliure Comerç, amb la Xarxa per la Sobirania Energètica, amb MBM per aturar les prospeccions al nostre mediterrani… Alhora també donem suport col·laborant en campanyes relacionades amb la defensa del territori enfront del turisme entès ja com una altra “activitat extractiva” d’aquest món occidental i que ens cal sostenir a les nostres Illes.

I arribats aquí, al 30è aniversari d’EP, gairebé disset anys després d’haver-nos constituïts a Mallorca, el grup s’ha mantingut i seguim, cuidant-nos uns als altres, i mantenint la fermesa del compromís de seguir treballant per transformar i denunciar aquest capitalisme depredador, resistint i impulsant un món en condicions de justícia per a tothom. Tenim clar que EP és el lloc, és l’espai des d’on podem alçar la veu i visibilitzar totes aquestes causes i lluites… És allà on volem ser i seguir sent per molts anys més…

Gabriela Serra a Guatemala, 1992

Tres dècades ja, des que un grapat de gent solidària, agrupades en la Coordinadora de Solidaritat amb Amèrica Central decidíssim incursionar oficialment en àmbit de «la cooperació al desenvolupament». I dic, amb premeditació, «incursionar oficialment» perquè molt abans que les ONGDs irrompessin en l’escenari de la societat civil organitzada, en tant que entitats especialitzades en la cooperació al desenvolupament, una infinitat de comitès de solidaritat, venien acompanyant gent i pobles de l’anomenat Sud: gent valenta alçada, amb iniciativa, que ja caminaven protestant i reclamant el seu dret a una vida digna, però sobretot gent i pobles entestats en la consecució d’altres drets més complexos, més transcendentals: el dret a la llibertat, a la justícia, a la sobirania….

I d’aquí que en el nostre breu però precís i  concís document fundacional diguéssim: La necessitat de la solidaritat i la cooperació internacional va més enllà de ser un gest generós i altruista per part nostra: ha
de ser i és una obligació. L’ètica solidària esdevé una forma de situar-nos davant del món amb estricta justícia, de reivindicar que tots els drets que pensem que són bons per a nosaltres també ho són pels altres, i la cooperació és una forma de retornar al Sud tot allò que prèviament se’ls ha robat o negat a més acompanyar-los en el seu camí cap a la independència i la millora de vida. I això depèn en bona part no només de la capacitat d’actuar a través de les nostres organitzacions, sinó també de la capacitat d’incidir que tinguem, de pressionar efectivament a les instàncies governamentals perquè estableixin relacions polítiques i acords econòmics en la línia de trencar l’injust sistema d’intercanvis desiguals. Eren els temps en què parlàvem de Sud i Nord. Poc temps després descobriríem que no hi ha nord sense sud i que cada sud té el seu nord…. que no hi ha pobles pobres sinó empobrits, que no hi ha pobles rics sinó enriquits.

Per això i malgrat el que es podria creure, els nostres inicis van ser no només fàcils i encoratjadors, sinó a més plens de certeses que ens conduïen senzillament a acompanyar el camí cap a la llibertat que aquests pobles perseguien. El nostre origen, la Coordinadora dels Comitès de Solidaritat amb Amèrica Central, va marcar una opció i un estil de cooperar. Una opció basada en un fort compromís  internacionalista i en una clara opció antiimperialista. També marca la clara vocació centreamericana d’Entrepobles que va focalitzar els seus esforços a Nicaragua, El Salvador i Guatemala.

Ens vam proposar donar veu a qui tenint aportacions a fer tenia limitats els seus espais de divulgació. Intentàvem no caure en la ignorància de creure que només des del «Nord» s’elaborava pensament i s’aportaven alternatives. Perquè vam anar constatant que els que més pateixen l’exclusió integral
compten amb capacitat i aconsegueixen trobar el temps per a les seves pròpies reflexions. Per sort no caminen depenent de les explicacions, arguments, anàlisi i propostes polítiques elaborades per gent del cínicament anomenat món desenvolupat. I vam aprendre d’elles, vam aprendre amb elles i ens va tocar aprendre també per elles.

Vam aprendre que les revolucions populars ni sempre són victorioses ni quan ho són sempre aconsegueixen mantenir la victòria. Nicaragua i el sandinisme oficial ens va partir l’ànima… Com vam descobrir que hi ha acords de pau que perpetuen la guerra entre empobrits i enriquits. El Salvador i Guatemala van posar sobre la taula la tremenda impossibilitat de guanyar-li el pols a l’imperi, però també van evidenciar el cinisme que envolta el concepte pau i el concepte acords. No hi va haver Acords de Pau, només un desarmament unilateral –les forces armades populars– i la imposició d’una democradura afavorida pels poders econòmics locals i internacionals.

S’imposava la globalització neoliberal. En menys de cinc anys Centreamèrica va canviar: el sandinisme absolutament trencat, El Salvador i Guatemala dolorosament pacificats. Aquí van quedar anys de lluita, d’esperances, de veritats com punys destruïdes i d’il·lusions com cels desplomades…

Però també constatem, una cosa que havíem de saber només mirant el nostre propi passat: que la tossuderia del desig de llibertat i la tossuderia en pro de la justícia és superior a la por i a qualsevol bateria de terrors. Que els drets dels pobles ancestrals, els drets de la terra i a la terra, la preservació de la mare terra, la igualtat de drets entre home i dona, l’opció per altres models de desenvolupament, el dret al manteniment de la vida, a la dignitat i al futur…. segueixen convocant gents, segueixen mantenint l’alè per a la lluita, segueixen materialitzant la resistència.

Ampliem la nostra presència a Amèrica Central abraçant la lluita obstinada d’altres pobles indígenes contra l’imperi del poder extractivista, com a Perú, Equador, Guatemala… pobles alçats contra els macro projectes energètics en qualsevol de les seves versions, agrícola, mineral, elèctrica… destructors del futur de les seves comunitats, de la seva gent, del seu futur. Els «macro projectes» fills predilectes dels diversos i variats acords comercials de lliure comerç entre els poders neoliberals dels propis països i els
amos de l’economia mundial.

I aquí seguim cooperant, és a dir, operant conjuntament. Ja no només per desbancar opressions maquillades de democràcia, sinó també per desemmascarar als nous agents de l’anticooperació, als capdavanters del desenvolupament. Per exercir aquella companyia a la qual ens abocava la solidaritat fent-nos transitar l’indubtable valor de la «generositat de l’ajut» al rotund terme de l’«obligatorietat de la restitució». Però ni de bon tros en la mera obligatorietat de la restitució econòmica –que també– sinó en la nostra complicitat per operar conjuntament en l’abordatge de les causes que provoquen la pobresa, per cooperar en la lluita contra els instruments polítics i econòmics de què se serveix el sistema per imposar-la.

En 30 anys, certament, han canviat noms, s’han fusionat maldats, s’han perfeccionat instruments de dominació… Però també han sorgit nous i potents subjectes de transformació social aquí i sobretot allà: els pobles indígenes, la pagesia alçada, la gent disconforme i… Les dones! Aquestes defensores de tots els drets humans haguts i per haver. Dones protagonistes i protagòniques, dones, dones, dones.

Van 30 anys, tant de bo no calgués seguir amb la cooperació poble a poble. Les evidències ens assenyalen que no estem en aquesta tessitura. Així que seguirem col·laborant en aquest mentrestant que conformem tots els pobles que perseguim un món on igualtat, fraternitat, llibertat i… feminisme, imperin per igual per tot arreu. Naixem per ser feliços, diu Pepe Mugica, orientem-nos doncs a construir la felicitat mundial.