Entrevista a Pablo Fajardo, activista i advocat equatorià
“La suposada moral de Chevron val per a tot el sistema molt més que tota l’Amazonía, que tota la vida de la gent, que els pobles indígenes”.
Fa cinc anys, la Cort Constitucional de l’Equador confirmava en última instància la històrica sentència que obligava a la petroliera Chevron (llavors Texaco) a indemnitzar amb 8.560 milions de dòlars a l’Amazònia equatoriana per abocar llots tòxics sense control durant dècades. És la multa més elevada a una transnacional per un delicte mediambiental i va suposar una gran fita per a la defensa dels drets humans dels pobles pagesos i indígenes equatorians.
No obstant això, aquest cas, liderat per l’advocat Pablo Fajardo, es veu aombrat pel fet que la petroliera no sols no ha pagat una multa que permetria reparar part del mal fet (parlem de 450.000 hectàrees de bosc tropical amazònic i 30.000 víctimes) sinó que continua pledejant contra l’Equador i amenaçant als qui van liderar la causa, utilitzant com a eina l’anomenada “arquitectura de la impunitat”, un entramat corporatiu i institucional, que Fajardo ens explica en aquesta entrevista.
Pregunta: Vist des de la perspectiva d’aquests trenta anys de causa judicial i 5 de la sentència definitiva, què va suposar per a la lluita de l’Amazònia equatoriana el ‘cas Chevron’?
És un dels precedents més importants del món, perquè fins a aquesta data no existia una sentència contra una transnacional d’aquesta naturalesa. Va retornar l’esperança als pobles d’accés a la justícia i per això volem continuar treballant per a aconseguir que paguin i es repari l’Amazònia. Però som conscients que el sistema que s’ha creat d’impunitat corporativa global és molt forta, molt poderós i dificulta el nostre accés a aquesta justícia.
P: Quines són aquestes dificultats?
El ‘cas Chevron’ és un dels reflexos més interessants de l'”arquitectura de la impunitat” i de com deixar en total indefensió als pobles. El nostre cas el plantegem als Estats Units, però Chevron va dir: “No m’agraden les corts nord-americanes, vull ser jutjada a l’Equador”. Posteriorment, a l’Equador, els seus representants legals van dir: “No m’agraden les corts equatorianes, són corruptes, són febles…”. I els preguntem: “On volen ser jutjats?” En el fons Chevron volia que el seu crim mai hagués estat jutjat i que mai hi hagués una sentència condemnatòria. Perquè no existeix una cort internacional que permeti jutjar a una transnacional.
“El mal és real, és evident…, a mi mai ningú podrà dir-me mai que aquí no va haver-hi un crim que, cinquanta anys més tard, es continua cobrant vides humanes”.
P: Malgrat això, els van jutjar i els van condemnar.
Sí, finalment va haver-hi quatre sentències condemnatòries de totes les institucions jurídiques de l’Equador, fins a la Cort Constitucional del país. Perquè el mal és real, és evident…, a mi mai ningú podrà dir-me mai que aquí no va haver-hi un crim que, cinquanta anys més tard, es continua cobrant vides humanes.
Però després de la sentència es va activar tota la maquinària de l'”arquitectura de la impunitat” de la qual parlàvem. D’una banda, tota una campanya mediàtica en contra nostra i de l’Equador. Chevron va contractar 2.000 advocats perquè la defensessin i per a atacar als qui formem part d’aquest procés. En segon lloc, es va activar la protecció dels Estats Units cap a la seva empresa transnacional, Chevron Corporation. I va començar un atac sistemàtic al govern equatorià a través dels arbitratges internacionals i un ús interessat del sistema financer internacional que es tradueix en el fet que el Fons Monetari Internacional li dona crèdits a l’Equador condicionats al fet que ajudi a Chevron a sortir d’aquesta situació.
P: Com s’articula l'”arquitectura de la impunitat”?
És el que han anat construint les transnacionals en els últims cinquanta anys, o fins i tot abans, amb molta astúcia, utilitzant tot l’entramat de les empreses hòlding o auxiliars i els denominats paradisos fiscals, que no sols usen per a evadir impostos sinó també per a evadir responsabilitats.
En paral·lel, s’han anat aprovant tractats bilaterals d’inversions o tractats de lliure comerç en els quals posen clàusules i regles al capital o al comerç que protegeixen les inversions, però deixen en indefensió als pobles víctimes de crims corporatius. I es crea tot un sistema d’arbitratges internacionals que garanteix aquesta “seguretat a la inversió” però desmantella els processos judicials de drets humans. Institucions com a Nacions Unides, a través dels grups regionals, també conformen aquesta arquitectura de la impunitat, així com els mitjans de comunicació servils i part del sistema acadèmic i les universitats, que acaben investigant el que convé a qui finança la recerca.
I finalment, una peça clau és tot el sistema financer internacional, amb el Fons Monetari i el Banc Mundial, que concedeixen crèdits condicionats. Tots aquests elements regeixen el planeta i l’entramat es tanca amb les portes giratòries, ja que membres de les empreses acaben formant part dels governs, suposadament en càrrecs de control.
Chevron usa moltíssim els elements d’aquesta arquitectura de la impunitat i aconsegueix exactament això: impunitat corporativa davant el crim comès a l’Equador.
P: Quant ha pagat Chevron fins avui?
No han pagat res. Han utilitzat tots els elements de l’arquitectura de la impunitat per a anar demorant el procés i, és més, avui són ells els que volen que l’Estat equatorià els pagui.
El juny de 2018, la Cort Constitucional de l’Equador, en ultimíssima instància, va emetre la condemna: una sentència executable, irrevocable i que conté tots els elements per a exigir a Chevron que pagui tot el que deu a l’Amazònia equatoriana. Però, dos mesos més tard, a l’agost, l’empresa va obtenir un laude arbitral d’un panell d’arbitratge internacional amb seu a La Haia, i en aquest laude es disposen algunes coses bastant aberrants, com ordenar a l’Estat equatorià que anul·li la sentència dels demandants del cas, és a dir nosaltres. Imagini’s, un panell d’arbitratge li ordena a un estat sobirà que anul·li una sentència de la Cort Constitucional d’un país! És un abús a la sobirania de l’Estat i trenca amb la divisió de poders.
A més, els àrbitres afegeixen que si no s’anul·la la sentència, l’Estat equatorià ha d’impedir-nos als demandants del cas que puguem executar la sentència a l’Equador o en qualsevol part del món.
I li diuen a l’Estat de l’Equador que ha de pagar a Chevron les costes judicials i el mal moral que li han causat en aquests 25 anys de procés judicial. És brutal. Un Estat sobirà, independent, amb un govern seriós mai acataria això. Aquí han mort milers de persones de càncer, leucèmia, hi ha pobles indígenes extingits, una naturalesa devastada… Però, la suposada moral de Chevron val per a ells molt més que tota l’Amazonía, que tota la vida de la gent, que els pobles indígenes.
“El que està en joc és que s’estableixi un precedent nefast que jugui en contra dels drets humans en tot el planet”.
P: Com ha respost el govern equatorià davant aquest cas?
La Procuradoria de l’Equador, en comptes de defensar les seves institucions, ha acabat per defensar els interessos de Chevron, l’Estat ha estat capturat per una transnacional, lloc al servei de gran una empresa i en contra de la seva pròpia població i institucions. És gravíssim, perquè el que està en joc no és solament l’Amazònia equatoriana, aquest no és un cas sol de la Unió d’Afectats i Afectades per les Operacions Petrolieres de Texaco (UDAPT) en contra de Chevron. El que està en joc és que s’estableixi un precedent nefast que jugui en contra dels drets humans en tot el planeta. Amb aquests antecedents, en el futur, quin jutge, en qualsevol part del món, s’atrevirà a condemnar a una transnacional?
P: Tenen previstes noves accions legals?
Tenim diverses accions legals previstes, en altres estats i no descartem interposar demandes davant el Sistema Interamericà de Drets Humans en contra de l’Estat equatorià, per interferir en un procés del qual no és part. Estem analitzant totes aquestes possibilitats, però un altre gran problema és l’econòmic perquè els pobles indígenes no tenen recursos.
P: La UDAPT participa en les converses per a un Tractat Vinculant de les Nacions Unides per a Empreses Transnacionals en matèria de drets humans. Com ha anat la vuitena conversa que va tenir lloc el mes d’octubre?
La informació que em van transmetre els meus companys és que va rumb a l’abisme. No volen un tractat vinculant per a les transnacionals.
P: Per què seria tan important avançar en la consecució d’aquest tractat?
Fins ara en el context global no existeixen regles ni institucions que permetin jutjar a les empreses transnacionals quan cometen una vulneració de drets humans. En les corts internacionals o regionals es jutja a les persones o estats, però aquestes empreses sempre gaudeixen d’impunitat.
I aquestes corporacions han anat crescuts tant que algunes són més grans econòmicament que molts estats junts. I són les que més incideixen en l’escalfament global, per exemple, i les que més vulneren els drets dels pobles indígenes, de la naturalesa, de la sobirania dels estats. S’espera que el tractat vinculant sigui aquest instrument que escurci la gegantesca asimetria que existeix entre transnacionals i drets humans.
P: En quin moment es va encallar el tractat?
Les empreses han anat capturant el sistema global de drets humans, dels grups regionals i del procés del tractat vinculant en compliment de la Resolució 26/09. Són molt forts en Nacions Unides i exerceixen una enorme pressió. No tinc la dada actual, però fins fa uns anys, quan anava a Europa i visitava la Unió Europea, em trobava a més lobbistes que eurodiputats. I en l’ONU ocorre igual, et trobes més lobbistes que delegacions dels estats oficials.
La Unió Europea en el seu discurs s’embeni com un grup regional en el qual es respecten els drets humans, la naturalesa i la vida, però, en la pràctica, les seves transnacionals són les que destrueixen gran part del Planeta i incideixen en la vulneració de drets. Per això, no volen un tractat vinculant, igual que els EUA, la Xina… Les grans potències, on més es vulneren els drets humans, són les que més s’oposen a la seva regulació.
Montse Barba, Comunicació Entrepobles
