Cuba: Tornar al futur

Des de la jornada de diumenge 11 de juliol, on a diverses ciutats de l’illa es van reproduir mobilitzacions de protesta sense precedents en els últims temps, Cuba ha tornat a ocupar una part important de l’opinió publicada a l’agenda mediàtica, així com a agitar tempestes en les xarxes socials.

Val a dir que des del passat mes de març la FAO porta setmanes intentant alertar la comunitat internacional sobre el risc a què s’enfronta gran part de la població al Corredor Sec d’Amèrica Central (des de Chiapas a Costa Rica), que es troba “abocada a la fam”, que diversos organismes d’ajuda humanitària indiquen que “més del 80% dels seus habitants pateixen d’una severa crisi d’inseguretat alimentària i estan al límit de la pobresa extrema” (BBC-Món 17-03-21 ). No es tracta amb aquest assenyalament de relativitzar els greus problemes a què s’enfronta el poble cubà i la necessitat ètico-política de donar-los expressió i solució, es tracta de cridar l’atenció sobre la selectivitat política, més que humanitària, en allò que la opinió publicada global considera important i en allò que li sembla tolerable o intolerable.

Per a qui us interessi anar més enllà dels twits i per ajudar a posar una mica de llum entre tant de soroll, volem portar-vos aquí una petita mostra -que no intenta ser exhaustiva- dels interessants debats que s’estan donant ara mateix a l’illa, per gent que fa cues i afronta el seu compromís social a el mateix temps, que pateix i treballa en aquesta complexa situació, algunes veus que, des de dins de l’illa, fan les seves anàlisis i manifesten públicament les seves opinions. Són anàlisis que se situen des de la defensa i aprofundiment de les fites de la Revolució, en la defensa de la sobirania i la denúncia del bloqueig nord-americà -accentuat per Trump i intocat per Biden- i que tracten al mateix temps de mirar de cara a aquesta complexitat i contradiccions que està enfrontant el poble cubà, que debaten sobre el sentit i l’abast de les reformes necessàries, des d’una perspectiva d’apoderament social.

Esperem que siguin del vostre interès.



11-J en Cuba: sobre lo bueno y lo justo, Ailynn Torres Santana

Las crisis verifican quiebres, y los quiebres, pérdidas. Pero las pérdidas pueden tener también un efecto transformador y producir una reflexión sobre el sentido de la comunidad política, sobre los lazos y no solo sobre la fractura, sobre la conciencia de que Cuba es solo hasta cierto punto mía, nuestra, porque también es de otros, de otras.

El 11 de julio (11-J) del 2021 iniciaron en Cuba protestas sociales. Se desplegaron de forma encadenada desde San Antonio de los Baños (provincia de Artemisa) y Palma Soriano (provincia de Santiago de Cuba) hacia otros lugares del país. Trazas digitales muestran que las redes sociales tuvieron un papel principal, aunque no exclusivo en ese proceso; ejercieron una suerte de efecto de contagio de un territorio a otro o fueron directamente vía de convocatoria. Por lo mismo, lo sucedido se conoció rápidamente fuera de Cuba a través de “directas” en redes y la viralización de contenidos en perfiles personales y de medios de prensa extranjeros no oficiales.

En las redes circuló y circula una inmanejable cantidad de información que rápidamente se volvió una madeja difícil de procesar. Empezaron también a producirse fakenews con trozos de verdades y mentiras. La lógica espectacular y enfrentamiento a las fakenews fue el precio a pagar por acceder a la información vía el periodismo ciudadano. Mientras, los medios oficiales reportaban en exclusiva la línea de discurso gubernamental.

Seguir llegint…


Unas palabras sobre la Cuba de los humildes, Wilder Pérez Baraona

Como estudioso de la sociedad, el mayor compromiso es analizarla e intentar comprenderla. Uno espera que esa comprensión, ese compromiso con lo verdadero, pueda resultar en beneficio de esa sociedad de la que es parte. No se trata de neutralidad axiológica o política. La verdad de una situación supone una toma de partido. Consecuente.

Como comunista, ese compromiso se ancla en el proyecto de una sociedad regido por premisas de igualdad, justicia social y soberanía nacional. Como recuerda aquel discurso en bronce tallado de 23 y 12: los humildes hicieron su propia revolución para sí mismos.

La soberanía es, ante todo, soberanía de la nación, del pueblo como soberano. Por avatares ideológicos, el discurso político y el sentido común de cubanas y cubanos han delegado esa soberanía en el Estado. La soberanía es identificada al Estado soberano, a la independencia política del Estado nacional, a su autodeterminación respecto a la injerencia extranjera. Sobre todo, de los Estado Unidos.

Seguir llegint…


Crónica urgente desde Cuba, Joel Suárez Rodes

Cuba me preocupa y ocupa SIEMPRE. Izet, el resto de la Coordinación Colegiada y algunos de ustedes, que aún en el aislamiento requerido, les ha tocado estar cerca, son testigos del agotamiento de estos meses y ahora, en estos últimos días para responder a la situación que vivimos. No sólo en lo ya público. También cómo ayudar a canalizar solidaridad externa.

Muchos de los que inicialmente salieron a la calle en pueblos no son el enemigo. Pero la campaña brutal no deja lugar ni a un ápice de compasión por los esfuerzos del país, del gobierno, de los miles que llevamos en diferentes trincheras enfrentando la COVID, no sólo, pero sobre todo el personal de la salud.

Hay causas acumuladas y recientes, sus análisis nutren posicionamientos y reflexiones que nos hemos empeñado también en colocar y llamar la atención sobre ellos a las más altas autoridades.

Ahora pesa el colapso por el rebrote y cepas más agresivas del virus, negligencias o insensibilidades, desamor de indolentes, irresponsabilidad ciudadana, fatiga pandémica, escasez de alimentos y medicamentos, la asfixia del bloqueo, un país sin apenas ingresos frente a las altas erogaciones que la situación de la pandemia exige, y medidas y transformaciones económicas que se reconocieron necesarias, pero que se implementaron en circunstancias muy adversas.

Seguir llegint…


El discernimiento como política, Ariel Dacal Díaz

Cuba vive un pico en su crisis estructural. Asistimos a la crónica de un estallido anunciado. Se veía venir, era cosa de cualquier momento. La fatiga cotidiana por la pandemia, las carencias y la incertidumbre; los ajustes políticos postergados que no permiten canalizar demandas y soluciones; la criminalización al pensamiento divergente organizado; así como las malas intenciones programadas desde fuera, con más bloqueo e incitación a la violencia, hicieron detonar la caldera social.

Cuba mostró diversidad de demandas cotidianas y pluralidad política de una manera polarizada, confusa, con sentimientos encontrados. Mostró las tensiones que genera el diálogo estrecho entre la sociedad y el Estado. Mostró el extremo posible de una política imperial inhumana, asfixiante y persistente. Mostró la perversidad de la comunidad de odio enquistada entre cubanos y cubanas fuera de la Isla.

Ahora es necesario restablecer el orden público, pero no es suficiente. Debemos mirar más profundo, hacia el proyecto revolucionario de nación. Se requiere comprender la actual situación, hacerlo entre todas y todos, con las emociones en reposo; con comunicación, no con comunicados, con comprensión, más que con juicios, con más puentes que barricadas, con más entendimiento que represión. Hacerlo implica tomar decisiones colectivas, ajustar las perspectivas políticas, nombrar y articular las diferencias, más que sobrevalorar los antagonismos.


Seguir llegint…


Tendremos que volver al futuro, Editorial de La Tizza

Suenan otra vez las campanas por “el fin” del socialismo en Cuba. Salivaron seguro algunas bocas desde los balcones del imperio — y más allá o acá del mar que separa esta isla del resto del mundo — , y también desde algunas alcantarillas. Los que siguen leyendo a Cuba como si el Caribe fuera el Báltico comparten jubilosos en sus redes imágenes de Berlín o de Praga, en aquellos días de hundimiento. No saben que la Revolución cubana no se puede “desmerengar”, porque nunca ha sido de merengue. No porque no haya sido dulce, sino porque ha tenido también sus tragos amargos, que hasta ahora hemos sabido convertir en fuerza.

Los que salieron a protestar contra el Estado y el socialismo en Cuba eran pueblo. Podemos asegurar incluso que muchos pertenecen a esa parte del pueblo que más ha sufrido los efectos de la crisis que la pandemia, el bloqueo, las nuevas sanciones norteamericanas y la gestión desesperada e insuficiente de lo que podemos conseguir, en medio de tanta escasez y problemas acumulados, han provocado. Son también esa parte del pueblo que ha sido más desfavorecida con el inevitable aumento de la desigualdad social con que el avance de reformas de mercado ha lacerado y segmentado nuestra sociedad. Nos atrevemos a asegurar, incluso, que estas desigualdades múltiples, a veces invisibilizadas, pero siempre sentidas y tan lesivas a la justicia social, han producido una desconexión. Una desconexión entre aquellos que gritaban “Patria y Vida” en las calles, y el proyecto revolucionario. Y esa desconexión, que siempre deja como saldo cierto sentimiento de abandono, de orfandad política y económica, tarde o temprano se ha convertido en rencor y hasta en odio.

Seguir llegint


Días y marchas después, SEMlac Cuba

A una semana de ocurridas protestas inéditas en varias ciudades del país, muchas miradas en Cuba se concentran en las experiencias, aprendizajes y posibles rutas a partir de los sucesos. Con una amplia difusión por las redes sociales, la salida de la gente a la calle había comenzado poco antes del mediodía del domingo 11 de julio en el poblado de San Antonio de los Baños, provincia de Artemisa, al suroeste de La Habana. Luego se extendieron a otros poblados y ciudades del país.

La joven periodista Liz Oliva presenció algunas de las manifestaciones en Centro Habana, céntrico municipio de la capital. De regreso de casa de sus padres, en la barriada de Managua, se encontró con grupos en las calles. “Recuerdo que la primera sensación que tuve fue como cuando se te aprieta el pecho, que no sabes qué hacer y tienes ganas de llorar. …

Seguir lleguint… 

Venta Contreras, espacio de dinamización de la economía social y solidaria

Venta de Contreras, es un lugar de referencia para Entrepobles y para muchas asociaciones y movimientos que trabajan por un mundo más sostenible, más justo, más humano y más solidario

Se trata de un alojamiento rural histórico ubicado en Minglanilla (Cuenca) que durante las últimas décadas ha estado albergando y articulando multitud de luchas locales y estatales. El movimiento por un mundo rural vivo, contra las macrogranjas, por la memoria histórica, etc. se han dado cita allí, en un entorno natural privilegiado y de la economía social y solidaria.

Nosotras hemos participado en muchas de estas luchas, y allí nos hemos reunido en varias ocasiones, en la I Escuelacción, en el IX Foro por un Mundo Rural Vivo…

Venta Contreras siempre ha tenido sus puertas abiertas a las asociaciones y movimientos que trabajan por un mundo más sostenible, más justo, más humano y más solidario, y ahora nos necesita.

Participa en su futuro  → http://goteo.cc/laventadecontreras

 

 

¡Venta Contreras en peligro de extinción! ¡Apoya Venta Contreras!

Ayúdanos a difundir esta campaña #apoyaVentaContreras

 

[Fotografía realizada por Elena Fraile en julio de 2016 durante la primera Escuelacción de Entrepueblos]

La Xarxa de la Vida: Històries de resistència en defensa dels nostres cossos i territoris

“Ser defensores del territori cos-terra ens va comportar a una altra dimensió que canviaria les nostres vides de manera permanent”. Lorena Kab´nal

 

 

FITXA TÈCNICA:

ο DURADA: 68 minuts

ο PAÍS DE PRODUCCIÓ: Espanya, Perú, Guatemala

ο CATEGORIA: Documental

ο DATA DE PRODUCCIÓ: 2019-2020

Un documental de:

ο la Cosecha i

ο Entrepobles Entrepueblos Entrepobos Herriarte


Antònia, Lolita, Maria, Vivian, Paula, Delia, són els noms d’algunes de les dones que des de Perú, Guatemala i l’estat espanyol, protagonitzen experiències de lluita en defensa de la vida.

La Xarxa de la Vida és un documental que teixeix les seves històries i els seus testimonis. Dones que en diferents territoris del món, posen el seu cos en defensa de el dret a un habitatge digne, a l’aigua i als béns comuns, a la mobilitat humana, a la llibertat d’expressió.

Davant la despulla i la privatització dels béns comuns, l’extractivisme, la gentrificació i el patriarcat, que violenten les seves vides, els seus cossos i el seu entorn, les diferents experiències de resistència dialoguen entre si, construint un fil comú d’esperança. Al seu torn, ens deixen un potent missatge: hem de cuidar-nos i sanar-nos individual i col·lectivament, perquè “quan sanes tu, sano jo, quan sano jo, sanes tu”.

També ens fan una crida a abraçar totes les lluites de les dones en la seva diversitat. Reconeixent-nos diverses, si, però sabent que tenim agendes comunes que ens conformen, que donen sentit a les nostres vides. La Xarxa de la Vida ens interpel·la perquè estiguem alertes i en defensa dels nostres drets, articulades en les nostres diversitats i en les nostres diferències, però en un sol front, perquè aquests fonamentalismes religiosos, econòmics, aquest sistema colonial no segueixi sotmetent els nostres cossos, no segueixi controlant territoris. I per a això hem d’estar organitzades, unides, i amb ganes de defensar els nostres cossos i territoris amb afecte, amb alegria i amb esperança.

En un context en què la crisi sistèmica ens travessa, posant en evidència el que realment és essencial per a la vida, el paper de les dones en la història i les seves propostes de transformació, constitueixen una aportació imprescindible per construir alternatives que posin els drets i les necessitats de les persones com a objectiu central per aconseguir una vida digna de ser viscuda pels que habitem aquest planeta.


https://www.entrepobles.org/publicaciones/la-red-de-la-vida/

Participa en el Premi del públic del V Dona’m Cine!

DONA’M CINE dona per finalitzat el termini d’inscripció de curtmetratges en la seva V edició amb un balanç de 135 inscripcions finals. Et presentem les pel·lícules nominades i com votar per elles.

Les 135 obres produïdes entre 2018 i 2021, reflecteixen les diferents realitats de 17 països diferents, entre els quals es troben Espanya, Xile, l’Argentina, el Perú, França, Panamà, Bolívia, Nicaragua, Colòmbia, Hondures, Cuba, Andorra, Guatemala, Veneçuela, el Brasil, l’Equador i Suècia. L’organització del festival d’enguany ha seleccionat 52 pel·lícules entre les temàtiques i categories a concurs.

Finalitzat el termini d’inscripció s’inicia ara el període de votacions del Premi del públic a través del portal web del concurs, que romandrà obert des d’avui fins dimarts 14 de setembre a les 00.00.

Com participar en les votacions?

1. Els curts estan ordenats per títol, alfabèticament i en ordre decreixent.

2. Per a accedir a la informació completa sobre el curtmetratge i poder votar només cal clicar en el títol d’aquest.

3. Pots votar a diversos curts però només es permet un vot per curt.

4. En la informació ampliada de cada curtmetratge podràs deixar el teu comentari sobre cada pel·lícula i generar un espai d’intercanvis de sabers i experiències on podràs debatre amb les autores i altres usuàries.

Un jurat professional, format per dones destacades de l’àmbit audiovisual, social i feminista, triarà el curt guanyador del Premi del jurat i valorarà la creativitat, sensibilitat i originalitat de les obres. Aquest jurat inclou, entre altres, la participació directa de l’associació Dones Visuals, Ca la Dona, Femart o Asociadas por lo Justo (JASS) de Mesomèrica.

Les guanyadores d’aquesta V edició del DONA’M CINE seran seleccionades de la combinació de totes dues votacions, i es revelaran el 15 de setembre. La cerimònia de lliurament de premis tindrà lloc a Barcelona el 21 d’octubre.


DONA’M CINE compta amb el suport de de de Dones Visuals, La Bonne – Centro de Cultura de Mujeres Francesca Bonnemaison, Ca la Dona, FemArt, DEMUS Perú (Estudio para la Defensa de los Derechos de la Mujer), SICOM (Solidaridad y Comunicación), IDHC (Instituto de Derechos Humanos de Cataluña), el Observatori DESC, el Zumzeig (Cine-Cooperativa) i amb el recolzament de l’Agencia Catalana de Cooperación al Desarrollo, que any rere any aporten els seus sabers i suports per a aconseguir que DONA’M CINE creixi edició rere edició.

Una victoria popular de justicia para Berta; un paso al rompimiento del pacto de impunidad.

Celebramos la victoria del COPINH, del pueblo Lenca y de la familia de Berta Caceres ante el veredicto contra David Castillo como culpable del asesinato de Berta Cáceres en Honduras. Justicia para Berta en una VICTORIA POPULAR y una muestra de la solidaridad internacional. Aunque la justicia verdadera será completa cuando se enjuicie a la familia Atala Zablah como autores intelectuales del asesinato de Berta, quienes desde su privilegiado poder buscaron el método para frenar la digna lucha del pueblo Lenca por defender su río y la vida.


Nota de Entrepueblos para el COPINH

“La Justicia la construyen los pueblos”. (Berta)

Compañeros y compañeras queridas del COPINH, reciban un saludo solidario y cariñoso de parte de todas las gentes de Entrepueblos desde ambos lados del océano… Esta vez, por fin, para celebrar con ustedes la alegría de una victoria contundente! Si, 64 meses después de la siembra de nuestra Berta celebramos la Victoria Popular de hoy sobre el narco-estado hondureño! No ha sido fácil. Sabemos que el sistema de “injusticia” de Honduras no ha hecho justicia de buena fe. Ha sido gracias a la lucha inquebrantable del Copinh, y de Ofraneh, y de la Red de Defensoras… y de tantas mujeres y hombres de organizaciones populares y sociales que desde Honduras y desde todos los rincones del planeta le han arrebatado la Justicia a la dictadura de Juan Orlando Hernández y a su sistema judicial corrupto y viciado. Un saludo especial y sororal al campamento feminista Berta Vive que ha permanecido todos estos días en vigilia permanente frente a la Corte de Justicia exigiendo Justicia… Que vivan esas mujeres hondureñas!!! No obstante sabemos que la lucha por la Justicia, para Berta y para Honduras, sigue y será larga y complicada. El siguiente paso es procesar a la familia Atala Zablah, autores intelectuales del crimen contra Berta. Y porque estamos convencidos y convencidas que “la solidaridad es la ternura de los pueblos”, desde Entrepueblos queremos recordarles una vez mas, que pueden seguir contando con nosotros y nosotras en esta lucha inclaudicable en la que todas y todos estamos empeñados/as. Y porque estamos convencidos/as que Berta Vive… y que su palabra y su fuerza permanece en nuestros corazones… es que la lucha sigue!!! Y a ustedes, mama Bertha, Berthica, Laura y Salvador nuestra ternura, agradecimiento y cercanía en estos momentos agridulces. Sabemos que la Justicia nunca podrá reparar la profundidad de la perdida que sienten, pero nos fortalece sentir que Berta y su palabra se sigue replicando por doquier.

Que Viva la lucha del pueblo lenca, que viva la lucha del pueblo de Honduras! Que Viva Berta… que sabemos vive y se multiplica por todo el planeta!

 

Entrepueblos, 5 de julio de 2021



Comunicado: Una victoria popular de justicia para Berta; un paso al rompimiento del pacto de impunidad

El Consejo Cívico de Organizaciones Populares e Indígenas de Honduras, COPINH, el equipo legal del Movimiento Amplio por la Dignidad y la Justicia, junto a las hijas, hijo y madre de Berta Cáceres ante el fallo condenatorio contra el imputado David Castillo por el asesinato de nuestra compañera Berta Cáceres, proferido por la sala Primera del Tribunal de Sentencia con Jurisdicción Nacional, hacemos del conocimiento de la comunidad Nacional e Internacional lo siguiente:

  1. El fallo condenatorio emitido por este tribunal significa que las estructuras de poder no lograron, en este caso, corromper al sistema de justicia, y que la estructura criminal de la familia Atala Zablah, de la cual es instrumento el condenado David Castillo Mejía, no logró sus objetivos.
  2. Reafirmamos que la Causa Berta Cáceres de Justicia en Honduras no termina con esta resolución sino que se encamina firmemente a llevar ante la justicia a los autores intelectuales de este crimen, Daniel Atala Midence, José Eduardo Atala, Pedro Atala y Jacobo Atala y demás personas e instituciones involucradas.
  3. Reconocemos este paso de justicia como una victoria de los pueblos del mundo que han acompañado este proceso, de la comunidad solidaria y de los derechos humanos.
  4. Exigimos que se cancele de manera inmediata la concesión sobre el sagrado Río Gualcarque de la comunidad Lenca y se procese a todas las personas involucradas en su ilegal y corrupta concesión.
  5. Exigimos que sean desmontadas las redes criminales que actualmente persisten y que actuaron durante el juicio para promover la impunidad responsables de graves delitos expuestos durante el juicio de lo cual aportamos la prueba.
  6. Denunciamos el maltrato sistemático y constante hacia las víctimas por parte de los funcionarios públicos; es inadmisible que a una víctima en su proceso se le corte la palabra o se le niegue u obstaculice la entrada a un recinto judicial.
  7. Agradecemos profundamente todo el acompañamiento nacional e internacional, de las comunidades, organizaciones, instituciones y pueblos solidarios que han compartido y hecho posible abrir los caminos de justicia en esta causa.
  8. Insistimos a la comunidad internacional y nacional a seguir en los esfuerzos contra la impunidad en Honduras y a apoyar los esfuerzos dignos de las organizaciones sociales y populares.
  9. Recogiendo las palabras de nuestra Berta Cáceres, reiteramos que la justicia la construimos los pueblos desde nuestra labor cotidiana, con la defensa de nuestros territorios, la realización de nuestros proyectos de vida y la lucha constante contra las desigualdades e injusticias.

 

Dado en el campamento feminista Viva Berta en la ciudad de Tegucigalpa a los 5 días del mes de julio de 2021.

Un viatge … per la vida

El passat 5 d’octubre de 2020, els i les zapatistes van anunciar que havien decidit viatjar a Europa, com a primera etapa d’un trajecte que els portarà pels cinc continents, amb la idea de “fer trobades, diàlegs, intercanvis d’idees, experiències, anàlisis i col·laboracions entre els que ens trobem entestats en la lluita per la Vida”. La Delegació Zapatista, estarà composada per 160 persones, la majoria dones, i vindrà acompanyada d’una altra delegació de el Congrés Nacional Indígena (CNI) i del Front de Defensa de la Terra i l’Aigua de Morelos, Puebla i Tlaxcala (FPDTAMPT).

Tal com diuen els zapatistes en el comunicat de el comitè clandestí revolucionari indígena-comandància general de l’exèrcit zapatista d’alliberament nacional. “Sisena part: una muntanya a alta mar”, els pobles originaris d’arrel maia i zapatistes han vist, escoltat i sentit que el món està malalt; danyat en la seva vida social, fragmentat en milions de persones alienes entre si, obstinades en la seva supervivència individual, però unides sota l’opressió d’un sistema disposat a tot per saciar la seva set de guanys, encara que és clar que el seu camí va en contra de l’existència del planeta Terra.

Ens diuen que han vist i escoltat a la naturalesa ferida de mort, i que, en la seva agonia, adverteix a la humanitat que el pitjor està encara per venir. Cada catàstrofe “natural” anuncia la següent i oblida, convenientment, que és l’acció d’un sistema humà la que la provoca.

Han vist i escoltat als poderosos replegant i amagant-se en els anomenats estats nacionals i els seus murs. I, en aquest impossible salt cap enrere, reviuen nacionalismes feixistes, xovinismes ridículs i una xerrameca ensordidora. En això adverteixen les guerres per arribar, les que s’alimenten d’històries falses, buides, mentideres i que tradueixen nacionalitats i races en supremacies que s’imposaran per la via de la mort i la destrucció.

Ens diuen que la pandèmia de la COVID 19 no només va mostrar les vulnerabilitats de l’ésser humà, sinó també la cobdícia i estupidesa dels diferents governs nacionals i les seves suposades oposicions. Mesures del més elemental sentit comú van ser menyspreades, apostant sempre al fet que la pandèmia seria de curta durada. Quan el pas de la malaltia es va anar fent cada vegada més dilatat, van començar els números a substituir tragèdies. La mort es va convertir així en una xifra que es perd diàriament entre escàndols i declaracions. Un comparatiu tètric entre nacionalismes ridículs. El percentatge d’encerts i de carreres netes que determina quin equip, o nació, és millor o pitjor.

Però també han escoltat i vist les resistències i rebel·lies que, no per silenciades o oblidades, deixen de ser claus, pistes d’una humanitat que es nega a seguir el sistema en el seu apressat pas al col·lapse. Rebel·lies i resistències que ens mostren que, si els de dalt trenquen els ponts i tanquen les fronteres, queda navegar rius i mars per trobar-nos. Que la cura, si és que n’hi ha, és mundial, i té el color de la terra, del treball que viu i mor en carrers i barris, en mars i cels, a les muntanyes i en les seves entranyes. Que, com el blat de moro originari, molts són els seus colors, les seves tonalitats i sons.

Les i els zapatistes ja han viscut tot això en la seva pròpia pell quan, com a conseqüència de la signatura del Tractat de Lliure Comerç entre el govern de Mèxic, el Canadà i els Estats Units, van veure venir el seu propi extermini i la destrucció de la terra on han viscut des de fa milers d’anys.

L’1 de gener de 1994, les comunitats zapatistes es van aixecar per dir Prou​​!, baixant de les valls per recuperar el Bon Govern a les ciutats i els pobles del seu país, aprenent a viure fora del Mal Govern que els havia tingut sotmesos fins aleshores. Fa 27 anys de l’inici de la Revolució Zapatista i han aconseguit, aprenent de cada experiència, mantenir lliure el seu país de la ingerència exterior depredadora, millorant la vida de les seves Comunitats. Han establert vincles amb els altres grups d’indígenes que pateixen la mateixa situació, connectant amb molta gent de tot el planeta a la lluita per la defensa de la Vida davant el capitalisme d’extermini.

Per tot això han decidit que és altra vegada temps perquè ballin els cors, i que no ho facin ni amb la seva música ni amb els seus passos, els del lament i la resignació, per això diverses delegacions zapatistes, homes, dones i altres del color de la terra, estan sortint a recórrer el món, navegant fins a terres, mars i cels remots, buscant no la diferència, no la superioritat, no l’ofensa, molt menys el perdó i la llàstima… i la primera destinació d’aquest viatge planetari serà el continent europeu.

Volen fer una “invasió consensuada”, és a dir que hi hagi un acord que serem envaïts, i per tant no aniran on no els hagin convidat. Aquesta invasió començarà per l’Estat Espanyol, on s’espera que l’”Esquadró 421″ arribi al port de Vigo a mitjans de juny al vaixell “La Muntanya”. Volen arribar a Madrid, el 13 d’agost del 2021, 500 anys després de la suposada conquesta del que avui és Mèxic. Per dir que no van ser conquerits i que segueixen en resistència i rebel·lia.

L’”Esquadró 421″ rep aquest nom perquè està conformat per quatre dones, dos homes i una persona que no s’identifica ni com a home ni com a dona, les set persones són mexicanes i descendents dels maies, que “comparteixen dolors i ràbies amb altres pobles originaris d’aquest costat de l’oceà” són Lupita, de 19 anys; Carolina, de 26; Ximena, de 25; Yuli, de 37; Bernal, de 57; Darío, de 47, i Marijose, de 39.

La gent que compartim aquestes mateixes preocupacions i lluites similars, totes les persones honestes i tota la gent d’abaix, que es rebel·len i resisteixen en els molts racons del món, hem enviat cartes d’invitació i estem preparant trobades, diàlegs, intercanvis d’idees, experiències, anàlisi i valoracions, des de diferents concepcions i en diferents terrenys.

Des d’Entrepobles hem participat en diferents coordinacions locals en diferents ciutats de l’estat espanyol, on els col·lectius s’estan organitzant per acollir la gira zapatista, la nostra participació és a través d’aquestes organitzacions territorials que s’estan coordinant per a la gira i ens sumarem a les activitats que s’organitzin en alguns dels territoris. De moment s’estan formant comissions d’agenda política, feminista, de comunicació, de finances, d’activitats prèvies, per donar a conèixer la gira i preparar les diferents activitats, també hi ha coordinacions a nivell europeu i dels diferents territoris per intentar coordinar-nos.

El vincle d’Entrepobles amb el zapatisme és antic i divers, i hem col·laborat amb la solidaritat amb Chiapas des de l’any 94, però en els últims anys s’ha centrat sobretot en l’acompanyament al Centre indígena de Capacitació Integral -CIDECI- Unitierra, amb qui venim executant projectes de cooperació des fa gairebé 20 anys. En aquest temps hem donat suport a la estratègia de treball del CIDECI-Unitierra en Educació i el Poder Local, de suport als/les joves indígenes, a les comunitats de les que procedeixen ia les organitzacions que lluiten pel reconeixement dels pobles indígenes com a subjectes del seu propi procés de desenvolupament.

El CIDECI-Unitierra va començar principalment com a centre alternatiu de capacitació per a joves indígenes (dones i homes) de comunitats i col·lectius organitzats. Tanmateix, a més d’aquest component d’educació tècnica, la missió marcada pel CIDECI de “contribuir a enfortir la capacitat de resistència i supervivència de les nostres comunitats i pobles, a prevenir i afrontar, interculturalment, els desastres que el sistema actual genera i construir una alternativa d’esperança des dels reclams i exigències de justícia i llibertat de Sud Profund”, ha estat portada a la pràctica de múltiples maneres al llarg d’aquestes dues dècades de treball. En els últims anys s’ha materialitzat, entre altres, en forma d’assessories de tot tipus a comunitats i organitzacions de la societat civil.

El CIDECI-Unitierra brinda suport a organitzacions i comunitats que necessitin un espai segur i de confiança per realitzar les seves activitats. En les seves instal·lacions es duen a terme activitats organitzatives i formatives, conferències, seminaris, presentacions de llibres, assemblees, reunions d’organitzacions. En els últims anys, el CIDECI-Unitierra ha acollit importants esdeveniments internacionals. A l’agost de 2013 es va donar inici a la Escuelita “La llibertat segons els i les Zapatistes”. Aquesta iniciativa, fruit de mesos de preparació interna, tenia com a objectiu compartir amb la societat civil nacional i internacional l’experiència zapatista, la seva manera d’autogovernar i el funcionament dels seus sistemes d’educació, salut i justícia. També s’hi ha realitzat el Festival mundial de les resistències i les rebel·lies, el Seminari “El Pensament Crític davant la Hidra Capitalista”, convocat pel CIDECI-Unitierra i la Comissió Sisena de l’EZLN, la Trobada “els i zapatistes i les consciències per la Humanitat”, el Festival de Cinema “Puy ta Jkuxlejaltik” o la Quarta Assemblea Nacional entre el CIG i els pobles que integren el Congrés Nacional Indígena (CNI). Tot això va portar al fet que en 2019 el CIDECI es converteix en el Centre de Resistència Autònoma i Rebel·lia Zapatista: Cargol VII “Jacinto Canek”.

Encara no sabem quantes delegacions zapatistes més arribaran després del desembarcament de “La Muntanya”, però des de les nostres geografies, territoris i espais, els estem esperant per trobar-nos en aquestes terres que no són només les del capital salvatge i transnacional, sinó que és el lloc des on lluitem, des de baix i a l’esquerra, per aconseguir que la vida, i per tant, el món, sigui un lloc digne on viure.

Des dels nostres territoris i petits espais de lluita, esperem amb impaciència l’arribada dels i les zapatistes, portadores del virus de la resistència i la rebel·lia, com elles mateixes diuen, en aquest viatge per la vida en el qual confiem es trenquin les fronteres, visibles i simbòliques.

César Apesteguía. Àrea Cooperació Entrepobles


[Imatge de portada: Isabel Mateo. Cuarto Oscuro]

L’exposició “Activistes per la vida” del fotoperiodista Gervasio Sánchez arriba a Vilafranca del Penedès

L’associació Entrepobles, i els serveis de cultura i cooperació de l’Ajuntament de Vilafranca del Penerdès, inaugurem l’exposició “Activistes per la vida”, del fotoperiodista Gervasio Sánchez. La mostra, que documenta la situació de defensors i defensores de la naturalesa i dels drets socials i humans a Guatemala i Hondures, es podrà visitar de forma gratuïta a la Capella de Sant Joan de Vilafranca del Penedès (Plaça de la Vila s/n) de l’1 de juliol al 15 d’agost de 2021.

“Activistes per la vida” explica la història de 40 homes i dones que lluiten pel seu territori i la seva naturalesa —per la riquesa de les seves terres i els seus rius— i pels drets de les dones i les llibertats ciutadanes. Aquesta defensa dels drets humans entra en conflicte amb els interessos d’inversors, empreses o grups transnacionals que extreuen amb impunitat els recursos naturals i les matèries primeres d’Hondures i Guatemala per vendre’ls al mercat mundial.

Les lleis d’Hondures i Guatemala afavoreixen els drets d’aquestes empreses, mentre que eliminen els drets de la ciutadania. Aquesta situació, lligada a la persecució i a les amenaces de mort constants, a l’elevat índex de violència i a la corrupció policial, política i jurídica de les regions, fa que milers de famílies se n’hagin anat dels territoris. No obstant això, hi ha comunitats indígenes i camperoles que lluiten enfront d’aquests poderosos interessos i aconsegueixen protegir les seves terres.

A través de fotografies, text i videoentrevistes, “Activistes per la vida”, de Gervasio Sánchez, explica la vida d’homes i dones que tot i estar amenaçats de mort lluiten pels seus drets.

La realitat que s’explica en aquest projecte fotogràfic té a veure amb la vida quotidiana de persones que poden ser assassinades en qualsevol moment, persones perseguides per la defensa de la integritat dels seus llogarets, persones que lluiten com a defensors de la terra, persones que lluiten contra les grans empreses extractivistes, persones que lluiten per la naturalesa i la riquesa dels rius, i periodistes que intenten denunciar el que passa a Guatemala i Hondures”, explica Gervasio Sánchez.

“Activistes per la vida” està organitzada per Entrepobles i per l’Ajuntament de Vilafranca, i compta amb el suport de l’Agència Catalana de Cooperació al Desenvolupament.

Si vols assistir a l’acte inaugural escriu a penedes@entrepobles.org

Río Gualcarque

Activisme per la vida, front l’extractivisme

Àlex Guillamón: “Cal posar en dubte la qualificació d’energia renovable quan els materials que cal utilitzar per captar-la i transformar-la estan disponibles en unes quantitats molt limitades en l’únic planeta de que disposem.”

Ja ha fet 5 anys de l’assassinat de Berta Cáceres i el judici per esclarir-lo continua entrampat en el laberint sense sortida de la justícia hondurenya. Es va aconseguir una condemna als autors materials, la qual cosa ja és un fet excepcional, donada la impunitat de tota mena de crims a aquest país, però el que està costant més és arribar als responsables de la decisió i l’organització de l’assassinat.

Mentrestant, però, la manca de mecanismes de justícia per depurar responsabilitats de les activitats transnacionals de les empreses, permet avui la impunitat dels fons d’inversió holandès FMO i finlandès FINNFUND -tots dos amb participació pública- o l’empresa alemanya encarregada de la fabricació de turbines (Voith Hydro, participada per la Siemens) per la seva implicació en el projecte de embassament al riu Gualcarque, origen del conflicte. I això malgrat haver estat plenament conscients durant anys de l’incompliment de l’obligada consulta a les comunitats afectades o els assetjaments i violències contra aquestes comunitats.

Per agafar un conflicte extractivista de rabiosa actualitat en podem traslladar al Congo, el país amb un contrast més gran entre la seva riquesa natural i la pobresa social. El cobalt és la seva darrera maledicció: és una matèria fonamental per a les bateries dels automòbils elèctrics. I les noves polítiques per promoure un “transport net” als països rics s’estan convertint en més negocis bruts amb l’explotació d’éssers humans i contaminació, tal com ha succeït abans amb els diamants, el coltan, l’or, l’urani, etc. El documental alemany “The cobalt syndicate”, recent emès al 30 minuts, és prou clar al respecte. I en aquest tenim altres noms propis com Wolkswagen o Glencore.

Les empreses automobilístiques europees, xineses o nordamericanes alegen no poder-ne controlar la cadena de subministraments i, per tant, també aquí refusen responsabilitats. Però el cert és que la lògica de la competència del negoci privat empeny a comprar matèries primeres al preu més baix possible, per obtenir-ne el major benefici possible.

L’extractivisme a la base del capitalisme global

Eduardo Gudynas [1] defineix l’extractivisme com “l’extracció de recursos naturals, en gran volum o alta intensitat, orientats essencialment a ser exportats com a matèries primeres sense processar”. “Generalment, l’extractivisme s’expressa sota les anomenades economies d’enclavament. S’assemblen a una illa. Bona part dels seus inputs i tecnologies són importats, una proporció significativa del seu personal tècnic també és estranger, i no nodreixen cadenes nacionals”.

Són “xarxes de producció i comercialització internacional, amb entramats de fluxos, nodes i interconnexions transnacionals on es processen els recursos naturals, es manufacturen béns intermedis i finals, i se’ls comercialitza, fins al seu consum final”.

Juntament amb el Japó, la Unió Europea és la potència econòmica amb una pitjor proporció entre demanda de matèries primeres i disponibilitat d’elles en el seu propi territori.

Per això, en els últims anys la Comissió Europea ha aprovat diferents informes i estratègies per a la protecció dels seus interessos al respecte a tot el món. Estima que per ser neutral en carboni necessitarà 18 vegades més liti i cinc vegades més cobalt fins 2030. Però fins al 2050 la xifra augmenta a 60 vegades més liti i 15 vegades més cobalt. Tot això, està clar, pensant en la quimera de mantenir els actuals models i ritmes de creixement econòmic.

Cal posar en dubte la qualificació d’energia renovable quan els materials que cal utilitzar per captar-la i transformar-la estan disponibles en unes quantitats molt limitades en l’únic planeta de que disposem. En tot cas, un dels mitjans més eficaços per defensar adquirir el “dret” de la Unió Europea a extreure matèries primeres, i desposseir les comunitats de diferents continents, han estat els sistemes de protecció de les inversions transnacionals, que garanteixen els acords comercials o Tractats de comerç i inversió. Per tant els TCI són eines essencials en la dinàmica de l’extractivisme global.

“Crida l’atenció que l’estratègia preveu que tres actors treballin conjuntament per al desenvolupament d’aquests pilars: la Comissió, els” Estats Membres “(és a dir, els seus governs) i la indústria. No desitgen els incòmodes controls dels parlaments o -pitjor encara- de la societat civil i de les associacions no governamentals que des d’anys treballen per a unes relacions comercials justes entre països rics i països empobrits. El seu objectiu és garantir l’accés als mercats de països emergents a les empreses de la UE, a través de tractats comercials bilaterals orientats a la protecció dels seus interessos” [2].

La guerra silenciosa de l’extractivisme

I aquesta lògica empeny una veritable guerra silenciosa global -potser seria millor dir silenciada- en centenars de conflictes locals, amb un seguit de trets sistemàticament repetits i amb un degoteig constant de víctimes mortals i de moltíssimes altres violentades en la seva integritat física, psicològica, en els seus drets, criminalitzades, desposseïdes dels seus territoris i mitjans de vida.

L’organització britànica Global Witness ens ofereix cada any a principis de l’estiu un informe que podríem considerar en bona mesura com un part d’aquesta guerra silenciosa. Des de l’assassinat de Berta Càceres, que teòricament va sacsejar les consciències globals, fins al 2019 -ja que encara no es disposen dades de 2020-, s’han pogut enregistrar 784 assassinats de persones defensores del medi ambient al món, en nombre creixent any a any:

Aquests informes destaquen la mineria com el sector més relacionat amb aquests assassinats. Seguida de l’agroindústria, les preses hidroelèctriques i la tala d’arbres. Assenyalen “la immensa vulnerabilitat dels pobles indígenes” davant la violència extractiva, sovint emparada pels propis governs, com estem veient en el cas de l’Amazònia. I, en els casos ben documentats, apunten com a autors materials a grups paramilitars, a exèrcits i policies locals i guardes de seguretat privats, en una combinació sovint còmplice entre alguns estats i empreses extractives, fins al punt que moltes forces de seguretat públiques fan de seguretat privada.

Tanmateix, als informes de Global Witness els segueix faltant un enfocament feminista. No hi trobem dades segregades, ni lectures sobre l’impacte diferencial, ni els fenòmens concrets de les agressions masclistes afegides (i les seves implicacions) dels que són objecte les dones defensores de la vida i el territori. Per tant, ens deixen sense l’observació d’una important part d’aquesta realitat.

Referent a això altres organitzacions com Associació per als Drets de les Dones i el Desenvolupament –AWID– o la Iniciativa Mesoamericana de Defensores criden l’atenció sobre aspectes que no poden ser obviats:

“Les defensores de Drets Humans són atacades pel que són, la seva identitat de gènere, i pel que fan. S’enfronten el mateix tipus de riscos que la resta d’activistes. Però, com a dones, també estan exposades a la violència i els riscos específics relacionats amb el seu gènere, i són objecte de violència perquè desafien les normes i els estereotips existents.

La criminalització de les seves lluites, l’augment dels poders fàctics d’actors no estatals, els atacs virtuals derivats de l’ús de noves tecnologies i les violències i discriminació a l’interior dels seus propis moviments i famílies, les col·loquen en un situació de risc que afecta la seva seguretat i el seu dret a defensar”.

I defineixen com “component de gènere” aquests fenòmens característics i afegits en la violència cap a les dones en contextos de conflictes pel territori, fenòmens tan reals i necessàries de ser abordats, com els que descriu Global Witness als seus informes.

 

Justicia para Berta Cáceres

 

 

 

 

 

 

 

 


Solidaritat internacional i defensa de la sostenibilitat de la vida

El cas de la Berta Càceres, la dirigent del COPINH assassinada el passat 3 de març a Hondures, ha servit, almenys, per sacsejar consciències i per atreure l’atenció cap a la guerra silenciosa i cap a algunes d’aquestes característiques que la defineixen. Ha servit també per posar llum als entramats d’interessos que hi ha darrere d’aquests episodis de violència. Uns entramats amb ramificacions que ens són molt properes.

Un aspecte clau per a la solidaritat internacional i per a la defensa dels drets humans és la capacitat per establir la traçabilitat transnacional de les responsabilitats en les vulneracions de drets humans i en la despossessió de comunitats a qualsevol lloc del món.

Estendre la consciència que estem davant d’un fenomen global, no solament perquè succeeix en diferents continents alhora i amb unes pautes clarament comunes, sinó perquè els episodis de violència que demanden la nostra solidaritat, són el símptoma agut d’una malaltia sistèmica, l’extractivisme, amb uns entramats globals i unes ramificacions d’actors i interessos, que ens apel·len directament.

Per tant, la solidaritat internacional davant aquests fenòmens greus i creixents de vulneració de DD.HH. implica la denúncia d’actors transnacionals privats (en molts casos amb inversió pública directa o mitjançant la protecció jurídica dels TCI). Suposa obrir el focus públic cap a aquests entramats i la seva dinàmica que, per descomptat, prefereixen sempre romandre a la penombra.

Es tracta, doncs d’una estratègia solidària amb un doble horitzó:

En primer terme la protecció de les persones criminalitzades, perseguides, amenaçades per exercir els seus legítims drets a defensar els seus territoris i les seves comunitats, i la denúncia de tot l’entramat de l’extractivisme fins a arribar als seus orígens, amb mecanismes efectius de control i sanció de les violacions de drets humans i ambientals.

En segon terme, una aliança amplia amb l’ecologisme, els feminismes, els nous moviments climàtics, sindicals, socials, etc. per una transició ecosocial, fonamentada en la solidaritat i la justícia global.

Tal com plantejava el manifest “Última llamada” per la transició ecosocial, ja fa set anys:

“És fonamental que els projectes alternatius prenguin consciència de les implicacions que suposen els límits del creixement i dissenyin propostes de canvi molt més audaces. No n’hi ha prou amb polítiques que tornin a les receptes del capitalisme keynesià. Un nou cicle d’expansió és inviable: no hi ha base material, ni espai ecològic, ni recursos naturals per sustentar-ho. Hauríem de ser capaços de guanyar grans majories per a un canvi de model econòmic, energètic, social i cultural. A més de combatre les injustícies originades per l’exercici de la dominació i l’acumulació de riquesa, parlem d’un model que assumeixi la realitat, que faci les paus amb la natura i possibiliti la vida bona dins dels límits ecològics de la Terra”.

 

Àlex Guillamón, Entrepobles


[1] Gudynas, E.: Extracciones, extractivismos y extrahecciones. Observatorio del Desarrollo (CLAES), Montevideo.
[2] Guainazzi. M.: La Unión Europea, ¡a por los pobres!. Observatorio de Servicios Públicos de ATTAC-Madrid.

Per saber-ne més:

Por el respeto a la voluntad democrática del pueblo peruano

Pedimos a la Unión Europea que se manifieste y actúe ante las campañas mediáticas de odio que tensionan el clima social interno y representan una amenaza para personalidades públicas y activistas sociales en el Perú.

[Foto: Oficina Nacional de Procesos Electorales]

.


COMUNICADO: EU-LAT NETWORK, LA PLATAFORMA EUROPA-PERÚ y COEECI
EXHORTAN A LA UNIÓN EUROPEA A APOYAR EL ESTADO DE DERECHO EN EL PERÚ

Bruselas, Lima, 16 de junio de 2021

 

El martes 15 de junio de 2021, la Oficina de Procesos Electorales (ONPE) emitió el resultado al 100% de la segunda vuelta electoral para la presidencia del Perú. Pedro Castillo, del partido político Perú Libre, fue el ganador con el 50.125% de los votos.

EU-LAT Network, red de 40 organizaciones europeas de derechos humanos y desarrollo, la Plataforma Europa-Perú (PEP), red de 15 organizaciones que trabajan por los derechos humanos en el Perú, y la Coordinadora de Entidades Extranjeras de Cooperación Internacional –COEECI, gremio que cuenta con 48 asociadas, observan con preocupación la actual situación post electoral en Perú, ante los mensajes que señalan la existencia de un supuesto fraude, a pesar de que las distintas misiones electorales señalan que la segunda vuelta fue llevada a cabo de acuerdo con los estándares nacionales e internacionales. De hecho, la misión de observación electoral de la OEA felicitó al Perú por una jornada electoral pacífica y democrática.

En estos momentos, es necesario respetar el Estado de Derecho, dar por finalizado el proceso electoral y tomar medidas para terminar con las campañas mediáticas de odio que tensionan el clima social interno y representan una amenaza para personalidades públicas y activistas sociales.

Es por ello que, ante los cuestionamientos sobre la legalidad del proceso electoral, exhortamos a la Unión Europea a:

  • Mostrar públicamente su respaldo a los resultados electorales ratificados por las autoridades electorales peruanas, contribuyendo así a estabilizar la situación en el país, fortalecer la institucionalidad democrática y generar un pacífico relevo del poder ejecutivo en Perú.
  • Mantener en el país la misión de observación electoral y seguir vigilantes a los procesos legales emprendidos ante las autoridades electorales hasta su efectiva resolución.
  • Denunciar cualquier intento malicioso de usar el mecanismo de la impugnación de actas sin que existan fundamentos suficientemente sólidos que lo justifiquen, lo que genera un clima de incertidumbre generalizada que aumenta la inestabilidad política del país y fragiliza la institucionalidad democrática.
  • Hacer un llamado público a cerrar el proceso electoral de manera que el gobierno electo pueda concentrarse en los desafíos urgentes de este momento, particularmente en la pandemia que ha provocado una crisis sanitaria, socioeconómica y alimentaria sin precedentes

Qui va matar a Berta Càceres?

En col·laboració amb l’editorial Icària, Entrepobles ha promogut l’edició en castellà del llibre “Who killed Berta Caceres?”, de la periodista de The Guardian Nina Lakhani. L’edició en anglès es va publicar al juny de 2020. Lakhani va acompanyar a Berta Càceres durant anys de lluites i amenaces, i va ser l’única periodista estrangera present en el judici de 2018. D’acord amb el moviment de solidaritat amb Hondures vam veure l’interès de donar a conèixer aquest llibre al públic de parla castellana. Us presentem un resum de la ressenya que en va fer Julia Zulver en Open Democracy.

“El 2015, l’activista hondurenya Berta Càceres va guanyar el Premi Goldman, el més alt honor internacional que es pot atorgar a una defensora del medi ambient. Quan un investigador del comitè del premi la va visitar a Tegucigalpa, Berta li va preguntar què passaria si ella morís abans de rebre els diners del premi, una pregunta que cap guardonat li havia fet abans.

Quién mató a Berta Càceres? segueix la vida i la mort d’una defensora el medi ambient que va contribuir a la reactivació dels moviments socials d’Hondures. La investigació documenta la participació de Càceres en el FMLN a El Salvador, la seva resistència contra les reformes neoliberals i la seva protesta pel cop d’Estat de 2009 contra l’expresident Zelaya.

El llibre de Lakhani deslliga meticulosament un nus gordià de corrupció. Detalla la participació de les elits econòmiques hondurenyes, institucions internacionals com el Grup de el Banc Mundial, polítics d’alt rang, violents traficants de drogues i sicaris, i l’exèrcit dels Estats Units, en tractes tèrbols que consoliden el poder i els diners en mans d’uns pocs.

La lluita de Càceres pel territori de la seva comunitat implicava necessàriament lluitar contra aquests poderosos actors. De fet, com un entrevistat li va dir a Lakhani: “Berta era inacceptable per a les elits el poder de les quals desafiava.”

El llibre està escrit amb cura; el reportatge de Lakhani inclou les veus d’un llarg elenc de personatges, des d’una camperola vídua fins al president enderrocat Manuel Zelaya, passant pels amics i col·legues activistes de la Berta, i els homes acusats del seu assassinat.

És important destacar que el llibre no se centra en la singular identitat de Cáceres com a defensora el medi ambient. Més aviat, Lakhani té clar que la seva posició com a dona i com a indígena va ser un factor important en el seu assassinat. Tot i les amenaces de mort i l’assetjament sexual, Càceres es va negar a guardar silenci. En un país governat per les regles del masclisme, aquesta no és una manera acceptable de comportar-se per a una dona. Per això una de les seves amigues més properes va categoritzar el seu assassinat com un “feminicidi polític”.

Al pujar a l’estrada després del judici, les filles de la Berta Càceres destaquen com segueix la lluita de la seva mare i com ens correspon a totes continuar la lluita de la Berta per un món més veritable, just i digne. Escribint aquest llibre, Lakhani ha contribuït significativament a aquest objectiu.



Presentació online del llibre

Qui va matar a Berta Càceres?        →

18 juny, 2021 a les 18:00

 

→ https://us02web.zoom.us/j/86329226019

#JusticiaParaBerta