El comunicat de l’Exèrcit Zapatista d’Alliberament Nacional, intitulat “Una muntanya a alta mar”, es pot llegir en: http://enlacezapatista.ezln.org.mx/2020/10/05/sexta-parte-unamontana-en-altamar/

Donat a conèixer pel seu portaveu, el Subcomandant Moisès, el 5 d’octubre passat, conté reflexions de llarg alè sobre la realitat nacional i mundial. Així com l’anunci d’una propera sortida de delegacions zapatistes pels cinc continents, començant per Europa, i planejant arribar a Madrid, la capital espanyola, el 13 d’agost de al 2021, “500 anys després de la suposada conquesta del que avui és Mèxic.” 

En aquest món que els maies zapatistes observen “malalt i fragmentat en milions de persones, obstinades en la seva supervivència individual, però unides sota l’opressió d’un sistema que va en contra de l’existència del planeta Terra”, amb” la naturalesa ferida de mort, i que, en la seva agonia, adverteix a la humanitat que el pitjor està encara per venir”, les seves delegacions aniran a trobar, sostenen, “el que els fa iguals.”

Volen, específicament, parlar amb els pobles de l’estat espanyol: “No per amenaçar, retreure, insultar o exigir. No per demanar-que ens demani perdó. No per servir-los ni per servir-nos. Anirem a dir dues coses senzilles: Una: Que no ens van conquerir. Que seguim en resistència i rebel·lia. Dos: Que no tenen per què demanar que els perdonem res. Ja n’hi ha prou de jugar amb el passat llunyà per justificar, amb demagògia i hipocresia, els crims actuals i en curs, com el del germà Samir Flores Soberanes; els genocidis amagats darrere de megaprojectes, concebuts i realitzats per content del poderós -el mateix que flagel·la tots els racons del planeta; l’alè monetari i d’impunitat per als paramilitars; la compra de consciències i dignitats per 30 monedes.”

Davant les manipulacions de la història des del poder presidencial, s’externen les crítiques severes del zapatisme al que considera “nacionalisme passat de moda”, que “vol sembrar la rancúnia racial (…) amb el supòsit esplendor d’un imperi, l’asteca, que va créixer a costa de la sang dels seus semblants, i que ens vol convèncer que, amb la caiguda d’aquest imperi, els pobles originaris d’aquestes terres vam ser derrotats. Ni l’Estat Espanyol ni l’Església Catòlica han de demanar-nos perdó de res. No ens farem ressò dels farsants que es munten sobre la nostra sang i així amaguen que tenen les mans tacades d’ella.”

Assenyalen que els poderosos s’amaguen i repleguen en els anomenats Estats Nacionals i els seus murs. “I, en aquest impossible salt cap enrere, reviuen nacionalismes feixistes, xovinismes ridículs i un xerrameca ensordidora”, i, en aquest punt, adverteixen guerres per arribar, “les que s’alimenten d’històries falses, buides, mentideres i que tradueixen nacionalitats i races en supremacies que s’imposaran per la via de la mort i destrucció.”

I en aquesta foscor i confusió que precedeix a aquestes guerres, el zapatisme denuncia “l’atac, cèrcol i persecució de qualsevol indici de creativitat, intel·ligència i racionalitat. Davant el pensament crític, els poderosos demanen, exigeixen i imposen els seus fanatismes.”

Aquesta audaç iniciativa de viatge planetari es correspon amb la seva persistent voluntat política de trencar els cèrcols que l’Estat mexicà ha imposat a l’EZLN en els múltiples fronts de la guerra contrainsurgent –militar, paramilitar, mediàtic, xarxes socials, programes clientelars, campanyes difamatòries delirants -, ja sigui amb la històrica multiplicació de cinc a 12 Juntes de Bon Govern, que va tenir lloc al 2019; les reunions internacionals de milers de dones de més de 40 països en els seus territoris, el 2018 i 2019; el seminari sobre el pensament crític enfront de l’hidra capitalista, en el qual es va convocar a la formació de l’intel·lectual col·lectiu que requereix la lluita dels pobles, el 2015; els cursos de la “Escuelita”, el 2013, en què van compartir el seu procés autonòmic; les marxes multitudinàries per les capçaleres municipals el 2012, amb motiu de la “fi del món”; i els seus recorreguts, ja memorables, pel país, com les dels 1111, el 1997, o la Marxa del Color de la Terra de l’any 2001, la Trobada Intergalàctica de 1996, la primera reunió contra el neoliberalisme en l’àmbit mundial, després de la implosió de l’URSS i el suposat “fi de la història”.

Aquest falsedat d’un moviment aïllat, essencialista, corporatiu, propalat pels serveis d’intel·ligència de l’Estat mexicà i els seus portaveus en els mitjans de comunicació de pagament, i que ara reprenen els defensors a ultrança de la 4 T, no té cap aspecte de credibilitat o sosteniment.

Davant neoliberals i neoconservadors, l’EZLN representa la consciència crítica de país, invisibilitzada per uns i altres. Tanmateix, el seu missatge de resistència, rebel·lia i vida trobarà, sens dubte, oïdes receptius, en aquest món nou que es construirà des de baix.

Gilberto López y Rivas

Butllletí 74: Activistes per la vida

➕ #ViajeZapatistaPorLaVida

Centreamèrica és una de les regions més privilegiades, i dures al mateix temps, del planeta. La seva ubicació, connectant el Nord i el Sud de Abya Yala –terra en plena maduresa, com anomenava el poble kuna a Amèrica-, entre el Carib i el Pacífic, solcada per serralades i volcans, boscos i selves tropicals, sacsejada per huracans i terratrèmols, va convertir a aquesta estreta cintura en un paisatge original curull d’aigua i biodiversitat, a més de riqueses minerals.

En el que avui són Guatemala i Hondures, es van assentar els pobles que van donar origen a la civilització maia, una de les més complexes i avançades de l’antiguitat. Tanmateix aquests pobles van veure bruscament truncat el seu esdevenir fa uns 500 anys, amb l’arribada dels galions, la pólvora, el cavall, la verola i la creu de la colonització espanyola. A partir d’aleshores es va interrompre el desenvolupament endogen de la seva economia, societat i cultura, i es va imposar un altre tipus de desenvolupament orientat al servei de les successives potències colonials que els van parasitar.

Aquestes potències van utilitzar també del segrest de centenars de milers de persones a l’Àfrica per a esclavitzar-les en mines, plantacions i servituds domèstiques, la descendència de les quals trobem avui principalment en la costa atlàntica de la regió.

Sota formes i actors diferents, i fins als nostres dies, el colonialisme ha tingut com a finalitat principal l’apropiació d’aquestes matèries primeres que la regió oferia, i continua oferint, en abundància.

Precisament és a això al que l’economista equatorià Alberto Acosta denomina “la maledicció de l’abundància”. Actualment les regions més riques en béns naturals, semblen condemnades a viure en les societats més desiguals i violentes. I avui aquesta maledicció té un diagnòstic: extractivisme.

Vivim en un món en el qual l’1% de la població mundial posseeix tant diners líquids o invertits com el 99% restant. En el qual el valor nominal dels derivats financers supera en molt més de 10 vegades el valor del PIB mundial. I en el qual una gran part d’aquestes inversions financeres demanden l’extracció a gran escala de matèries primeres, per a exportar-les en cadenes transnacionals per a la seva transformació industrial en energia i “béns de consum”, i, per tant, en beneficis lucratius, una gran part dels quals acaba acollida en paradisos fiscals. Al mateix temps moltes d’aquestes matèries primeres són cada vegada més escasses, és a dir, tenen un horitzó d’esgotament més pròxim, la qual cosa accentua la seva avidesa, en lloc de la seva protecció.

Si en uns altres temps l’apropiació dels béns naturals es va fer mitjançant un règim colonial directe, ara aquest paper el compleixen els anomenats “tractats de comerç i inversió”, entramats jurídics que blinden els drets dels inversors, empreses o grups transnacionals, per sobre de la resta de drets implicats.

I és que el desenvolupament ple de l’extractivisme acaba requerint models polítics coercitius i autoritaris, sense mecanismes de control, diàleg o compensació. Requereix l’eliminació de traves al seu desenvolupament, com són les institucions i lleis que regulen la protecció de la naturalesa, les llibertats ciutadanes, la vida lliure de violències per a les dones o el control de la corrupció.

Centreamèrica és una d’aquestes regions del món en què la pressió dels interessos extractius sobre els ecosistemes, sobre les comunitats humanes i sobre la governabilitat democràtica és tan intensa que crea una atmosfera irrespirable.

Tan irrespirable que milers de famílies es veuen abocades a un èxode d’alt risc: més de 3 milions i mig han aconseguit sortejar els murs dels Estats Units i 800 mil han sol·licitat asil a Europa (a les quals se sumen altres centenars de milers de rebutjades o invisibilitzades). Irrespirable especialment per a les dones, blanc de totes les formes de violència patriarcal, amb els més alts índexs de feminicidis i impunitat en el món. Irrespirable per a qualsevol persona que s’obstini a defensar els seus drets, els de la seva comunitat o els de la naturalesa, com testifiquen les xifres de defensores criminalitzades, assetjades i assassinades en l’última dècada.

Però tindríem una visió molt parcial del que està succeint a Centreamèrica si solament dirigíssim la nostra mirada cap a aquestes tendències destructives. Com acostuma a dir l’ambientalista mexicà Gustavo Castro, si hi ha conflicte és perquè hi ha resistència.

Al mateix temps que tot l’anteriorment descrit, avui, tant a Hondures com a Guatemala, veiem a centenars de comunitats indígenes i camperoles plantant-se en els seus territoris enfront de poderosos interessos i aconseguir en molts casos protegir-los. Veiem també a les dones jugant un paper qualitativament decisiu en aquestes resistències i fent-se valer enfront de tota mena de d’agressions patriarcals. Veiem comunitats definint els seus projectes de vida, basats tant en les cosmovisions ancestrals hereves de les seves matrius culturals originàries, com en conceptes i pràctiques encunyades per moviments socials de les últimes dècades com la sobirania alimentària, l’agroecologia, l’economia social, l’autogestió territorial o els feminismes. O donant a peu a conceptes mixtos com el del feminisme comunitari.

La vida s’expressa a través d’aquestes persones i comunitats diverses que, contra pronòstic, ho arrisquen tot tractant de convertir en oxigen socialment respirable l’atmosfera tòxica de l’extractivisme. Tal com diuen, “som la naturalesa defensant-se”… I defensant-nos a tota la humanitat, caldria afegir-los.

En aquests temps en què als països industrialitzats desperta la consciència sobre l’emergència climàtica i ecològica, aquests rostres i veus que ens arriben des de Centreamèrica ens plantegen la necessitat de qüestionar el model de creixement il·limitat del consum material com a base del benestar. El seu missatge ens adverteix que, esgotant els béns naturals i la biodiversitat d’aquests territoris, estem soscavant les mateixes bases de la nostra pròpia supervivència.

Ens conviden a respondre a la cadena transnacional de l’extractivisme amb la cadena internacional de la solidaritat, és a dir, de la consciència que en aquest món social i ecològicament interconnectat, cada agressió a una persona defensora, cada extinció d’una nova espècie, cada hectàrea de bosc incendiat, cada riu segrestat, sigui on sigui, ens afecta cada vegada més directament.

Protegir les comunitats que defensen els seus territoris i les seves cultures és, doncs, protegir la cadena global de la vida. I podem fer-ho de diverses formes, entre elles:

– Cuidant els nostres hàbits personals i familiars, per a disminuir el consum, apostant pels circuits de proximitat i el reciclatge, evitant alimentar les cadenes transnacionals de l’extractivisme i les vulneracions de drets.

– Exigint als nostres governs que promoguin mecanismes internacionals vinculants de defensa dels drets humans i de la naturalesa, enfront de la impunitat amb què moltes inversions transnacionals evadeixen avui les seves responsabilitats.

– Obrint els nostres ulls als rostres i noms de les persones i comunitats que estan sent amenaçades per defensar els seus territoris. Acostant-les, per a fer-los present la nostra companyia. Amb accions de pressió perquè les institucions nacionals i internacionals no es desentenguin de l’obligació de protegir la vida per sobre de tot. Rebutjant l’assetjament, l’ús de la violència i l’assassinat com a recursos vàlids en la inversió empresarial.

– Donant suport al nostre país als drets de les persones immigrants-refugiades, que han hagut de fugir de la violència i la destrucció de condicions de vida digna, enfront de les lleis i prejudicis xenòfobs i racistes.

És per aquesta contribució que volem agrair en primer lloc al fotoperiodista i amic Gervasio Sánchez que hagi posat el seu ull i la seva càmera, la seva professionalitat solidària i el seu tan sol·licitat temps a la disposició d’aquest projecte d’“Activistes per la vida”, que, articulat entorn d’una exposició fotogràfica, desplega una sèrie de formats audiovisuals, comunicatius  i didàctics per a tendir un pont de solidaritat amb les persones defensores i les seves comunitats. I, per descomptat, a totes les persones protagonistes d’aquesta història, a les que apareixen i a les que han preferit no aparèixer, a les benvolgudes organitzacions i comunitats de Guatemala i Hondures que ens han brindat la seva confiança i la seva col·laboració perquè aquest projecte fos possible. A l’Institut de Drets Humans de Catalunya que ens acompanya en el projecte. I a l’Agència Catalana de Cooperació al Desenvolupament que va creure i va apostar des del primer moment per aquesta proposta.

Ara la continuïtat d’aquesta història està també a les teves mans.

Àlex Guillamón. Entrepobles

Els comptes impagats per lloguers i serveis de llum, aigua, gas i accés a connectivitat han crescut a ritme accelerat en aquests mesos d’aïllament social per protegir-se del coronavirus. El caràcter feminitzat de les economies precaritzades són avui objecte preferit d’endeutament.

La quarantena pot llegir-se des del punt de vista de quins són els moviments que generen deutes i quins els que generen rendes. Amb aquest mètode, no només s’evidencia qui pot quedar-se a casa i qui no. També com moure o fixar-se té efectes diferencials en termes d’ingressos i deutes.

Per això, no hi ha manera de pensar la crisi habitacional, sense el deute creixent de inquilines i llogateres, així com no s’ha aconseguit posar en relleu la manca d’accés a connectivitat als barris més precaritzats fins que el deute per mòbils s’ha evidenciat com un cost exorbitant en plena pandèmia. La renda immobiliària i la renda financera aprofiten la immobilitat.

Quin paper està jugant l’endeutament a nivell global i a nivell domèstic en aquest moment de crisi? En la nostra investigació Una lectura feminista del deute (2019) hem desenvolupat com l’endeutament públic, accelerat exponencialment en els últims quatre anys, es va traduir en polítiques d’ajust, que es van vessar a les llars com a deute domèstic.

Al costat de la inflació galopant i la conseqüent pèrdua de poder adquisitiu de subsidis i salaris, s’ha produït una realitat en la qual s’ha tornat obligatori l’endeutament per accedir a béns tan bàsics com aliments i medicaments. Aquí el deute domèstic apareix en la seva dimensió més política: com a manera de metabolitzar els efectes de l’ajust, la qual cosa obliga a completar els ingressos, sempre insuficients, per a un consum de productes al seu torn cada vegada més dolaritzats (aliments, medicaments, lloguers).

D’aquesta manera, el deute a les famílies opera també com a mecanisme que obliga a la precarització: a l’acceptació de treballs cada vegada pitjor pagats. Això fa que els deutes acabin organitzant i comandant les formes laborals, sent un motor intern a la flexibilitat sense límits i una manera d’explotació que aconsegueix intensificar-se i adaptar-se a realitats laborals cada vegada més heterogènies.

Les finances, desvelades del pur tecnicisme i pensades en el seu impacte quotidià, s’han de comprendre en termes d’una lògica extractiva del capital, organitzant el que anomenem “extractivisme financer”.

Habitatge i lloguer

En els mesos d’aïllament social, preventiu i obligatori es constata l’augment accelerat de la pobresa i situacions de precarietat generalitzada i, en conseqüència, l’increment molt fort de deutes a les llars. La disminució d’ingressos per a la gran part de la població que no té ocupació assalariada fixa, la retallada de sous, fins i tot per als que sí que en tenen, i els acomiadaments, formen part del paisatge de veloç pauperització i el suplement del deute a l’hora de “salvar” el moment.

Volem puntualitzar aquí les noves formes d’endeutament que s’estan produint en la crisi, a partir d’un treball d’enquestes i entrevistes que realitzem sumat a altres fonts que venim sistematitzant. Un dels centres del conflicte actual és l’habitatge.

A partir de l’imperatiu #QuedataCasa s’ha revelat la dificultat del que això significa en el context actual i, en particular, amb l’augment de violència de gènere que es registra en condicions de confinament. Amuntegament, barris sencers sense aigua i lloguers que es tornen impagables. Això és efecte de l’accelerat procés de financiarització de l’accés a l’habitatge (cada vegada més car i escàs) i que té en les preses de terres una de les seves baules evidents.

Segons una enquesta realitzada mensualment per la Federació de Llogaters, més del 60 per cent de les persones que lloguen es van endeutar d’alguna manera (amb préstecs bancaris i no bancaris o amb familiars o amistats) davant de la impossibilitat de pagar el lloguer des del maig.

El deute per raó de l’habitatge expressa el que denominem violència propietària, que es concreta en l’abús directe d’amos i immobiliàries, que aprofiten la situació crítica per amenaçar, atemorir, no renovar contractes o directament desallotjar. Sobretot, és brou de cultiu per forçar l’endeutament i, en la mesura que els mesos passen, a finançar deute amb més deute.

Sabem que per a moltes llars, el deute és l’avantsala del desallotjament i, alhora, la manera d’ajornar-, de postergar-. Però aquesta violència propietària també s’intensifica en el mercat immobiliari informal, quan les cases són habitacions d’hotel o cambres llogades en un suburbi o cases compartides en assentaments, on en general no hi ha contracte ni rebut de pagament pel mig, però els costos i l’ajust inflacionari de les sumes són iguals o majors als que implica el lloguer d’un apartament petit.

És una novetat de les preses de terres d’aquests mesos que la majoria de les persones que expliquen la seva situació ho refereixen a la impossibilitat de seguir pagant lloguers i a deutes acumulats per habitatge.

Aquests deutes, a més, busquen confiscar des d’ara ingressos a futur: siguin sous o subsidis venidors; o, directament, obliguen a la presa de nous deutes amb circuits familiars i informals. Això també esdevé un botí per a les financeres que estan comprant propietats amb deutes. La qual cosa, al seu torn, planteja una analogia amb un circuit global de fons d’inversió que en diversos països del món avui estan fent grans negocis amb els desnonaments i desallotjaments.

Feminització de la pobresa

A més és necessari analitzar com intervé la situació d’endeutament domèstic sobre la realitat d’aquesta bretxa entre treball no remunerat i treball remunerat. La conjuntura d’emergència per la crisi accelerada per la covid-19 va intensificar l’endeutament de dones que ja es venia observant durant els últims anys. Segons dades de la Direcció d’Economia, Igualtat i Gènere del Ministeri d’Economia, 1.900.000 de les receptores de l’Assignació Universal per Fill (AUH) tenen deute amb l’Administració Nacional de la Seguretat Social (ANSES).

Aquest fenomen es va diversificar i va incrementar durant la pandèmia, on els deutes “no bancaris” per lloguers i serveis de llum, aigua, gas i accés a connectivitat han crescut a ritme accelerat, la qual cosa es fa encara més forta en les llars monomarentals, convertint a l’ endeutament en una altra de les formes d’intensificació de les desigualtats de gènere.

Segons una enquesta mensual de l’organització Llogaters Agrupats, l’endeutament per lloguers creix exponencialment a les llars on hi ha un únic ingrés o on viuen mares solteres amb fills i filles.

Als barris populars, on l’emergència sanitària i la restricció d’ingressos va impactar més fort, els deutes per connectivitat -és a dir, per comprar dades per sostenir l’educació pública a distància- es van incrementar notablement, absorbint fins i tot bona part de l’IFE.

La situació és paradoxal en el seu dramatisme: l’increment de les tasques de cura, a més d’intensificar el treball no remunerat que implica fer-se càrrec de l’escolaritat de les filles i fills a l’interior de les llars, genera més deute.

El treball no reconegut a les llars es tradueix en una desigualtat d’ingressos que, alhora, es transforma en engranatge d’endeutament. És aquesta situació d’endeutament compulsiu i reiterat, a més, la que produeix una relació directa amb el creixement de les economies il·legals com oferents d’ocupació en situacions d’alta vulnerabilitat.

Si alguns analistes parlen del treballador actual com un “recol·lector d’ingressos”, que ja no pot garantir la seva reproducció a través d’un salari únic i estable, podem parlar de la “recol·lectora de deutes” com una figura expressiva de l’aprofundiment de la despulla i la precarització que se sol anomenar com feminització de la pobresa.

En aquesta línia, és fonamental subratllar el caràcter feminitzat de les economies precaritzades que són avui objecte preferit d’endeutament. Una lectura feminista del problema financer, tal com ho desenvolupem, confronta la dinàmica abstracta de les finances en la seva relació amb la vida quotidiana, amb les formes de la violència a les llars i en els diversos territoris i amb les modalitats actuals d’explotació de l’ treball, remunerat i no remunerat.

Qui pagarà la crisi?

Aquesta situació no es va generar d’un dia per l’altre. Hi ha una genealogia que molt ràpidament es pot sintetitzar per a la nostra regió. Si en els anys 80 l’endeutament va disciplinar les transicions democràtiques a Amèrica Llatina, com a via de sortida de les dictadures; després, als 90, el Consens de Washington de les reformes neoliberals va imposar nous llindars de deute; i aquests últims anys s’assisteix a un fort rellançament de la penetració financera sobre els nostres països, combinada amb situacions de pobresa i despulla de recursos cada vegada més intensives.

Aquesta colonització financera vessada en termes de deute domèstic va prendre com a territori de conquesta les poblacions més empobrides i precaritzades. Això es vincula al seu torn, en termes retroactius, amb la manera en què s’han connectat els subsidis socials amb la bancarització massiva, en un procés que porta més d’una dècada a la regió.

Quan la relació de deute es vessa cap avall, es difonen els efectes del deute presa pels Estats a manera de cascada. És a dir, les despulles i privatitzacions a què obliga l’endeutament de l’Estat es tradueixen com a endeutament compulsiu cap als sectors subalterns, que passen a accedir a béns i serveis a través de la mediació del deute. Això té l’efecte, tant de modificar la relació entre ingrés i deute, com també entre deute i accés a drets.

I encara més: aquesta cartografia específica permet veure sobre quins cossos, economies i territoris es produeix aquest deute. Aquesta és la metodologia feminista que venim desplegant, que va de les finances als cossos. A qui s’endeuta? Com? Amb quines taxes d’interès? Quin tipus de treball, remunerat i no remunerat, caracteritza la població més endeutada? Aquestes van ser algunes preguntes que en els últims anys hem desenvolupat, tant en termes d’acció política com de producció de coneixement i informació.

La recerca durant la pandèmia comença rellevant la multiplicació dels deutes privats en la crisi i els treballs i territoris domèstics i comunitaris que explota i permet traçar, alhora, els dilemes polítics del moment.

D’una banda, es constata com gran part de l’IFE atorgat pel govern nacional i els ingressos per subsidis i salaris són absorbits pels bancs, supermercats, empreses de telecomunicació, empreses de plataformes i pagament de deutes. I, de l’altra, que les formes de la precarització laboral que veiem accelerar expressen les disputes a l’interior de la crisi.

El capital -i les ofensives patronals i financeres en què s’expressa- aprofitarà la situació de crisi per reconfigurar les formes de treball, les maneres de consum, els paràmetres d’ingrés i les relacions sexe-genèriques. Més concretament, podem pensar que estem davant d’una reestructuració de les relacions de classe que pren com a escena principal l’àmbit de la reproducció social. Això inclou les llars, però també els treballs reproductius que es fan més enllà dels murs de l’habitatge.

Sense dubtes, hi ha sectors per als quals el moment actual no només no significa una detenció de les seves activitats a causa de la quarantena, sinó que representa per contra una oportunitat per accelerar la seva pròpia lògica de guanys, que treu profit de la immobilitat endeutada, aquesta que pren cos en una domesticitat cada vegada més explotada i precària.

Luci Cavallero i Verónica Gago, Investigadores GIIF-UBA-Conicet (Argentina)

Butllletí 74: Activistes per la vida

25 Novembre. Dia Internacional Per l’Eliminació de les Violències vers les Dones

[Foto de portada: https://www.marcha.org.ar]

Aquest any 2020, la pandèmia de la Covid-19 ha assolat la nostra societat i les nostres vides. Aquesta crisi sanitària i social sense precedents ha colpejat especialment la vida de moltes dones, que a més de la precarietat i la desigualtat, han patit els maltractaments quotidians i les agressions sexuals que el terrorisme masclista ha multiplicat amb el confinament.

Entrepobles-Entrepueblos-Entrepobos-Herriarte ens sumem al clam feminista internacional de les concentracions, accions i manifestacions, per una vida lliure de violències masclistes arreu de món. La visibilització de la rebel·lia feminista als carrers, reivindicant un canvi social en les polítiques públiques, és a hores d’ara fonamental per erradicar les violències masclistes, juntament amb el compromís i coresponsabilitat de tota la societat.

✊🏽 EXIGIM canvis estructurals claus per a la prevenció, l’atenció, la recuperació i l’eliminació de tota mena de violències masclistes.

✊🏽 EXIGIM incorporar en el currículum de totes les etapes educatives l’educació afectiva i sexual com a forma d’abordatge de les violències masclistes.

✊🏽 EXIGIM polítiques públiques que posin la vida i les cures en el centre, lluitant contra la violència que suposen la pobresa i l’exclusió social, amb una assignació pressupostària que garanteixi una vida digna per a les dones.

✊🏽 EXIGIM la derogació de la Llei d’Estrangeria, que exerceix violència sobre les dones migrades i subordina les seves vides al patriarcat, així com el tancament definitiu dels CIES.

✊🏽 EXIGIM la regularització de les persones migrants, especialment de les dones migrades, com a única via per revertir els processos de violències masclistes.

#JuntesSomMesFortes

⭐ SI ENS TOQUEN A UNA, RESPONEM TOTES

⭐ VOLEM CAMINAR TRANQUILES DE NIT I DE DIA

⭐ NOSTRA COMPLICITAT, LA MILLOR ESTRATÈGIA: FEMINISME INTERNACIONALISTA

⭐ CAP AGRESSIÓ SENSE RESPOSTA

⭐ FORA LA VIOLÈNCIA MASCLISTA DELS NOSTRES COSSOS I LES NOSTRES VIDES

Manifestem el nostre suport a les convocatòries de mobilitzacions feministes a nivell internacional al voltant de el 25 de novembre de 2020 de qual es fan ressò en http://www.feministas.org/movilizaciones-2020-25noviembre.html i en altres mitjans

Subscrivim el manifest publicat per la Coordinadora d’ONGD de l’Estat Espanyol, sota el lema “ens volem diverses, lliures, rebels, segures i vives per assegurar els nostres drets i transformar la realitat”, i exigim mesures concretes que posin fi a aquesta greu violació de els drets humans: https://coordinadoraongd.org/2020/11/manifiesto-dia-internacional-de-eliminacion-de-las-violencias-contras-las-mujeres/

Donem difusió a el vídeo publicat per la Xarxa EU-LAT, on es posen en relleu les violències contra les dones, el feminicidi i la criminalització de les defensores com a problema global a Europa i Amèrica Llatina, i s’encoratja que la seva erradicació sigui inclosa com prioritat dins de la cooperació bilateral i regional, les relacions econòmiques i el diàleg polític. Així mateix, insta la Unió Europea i els seus Estats membres a reforçar el seu compromís amb els drets de les dones i amb la lluita contra la violència de gènere en el marc de la crisi sanitària, combatent l’impacte diferenciat de la crisi per la Covid- 19: https://www.youtube.com/watch?v=Pwnyq1Ai35E

Crida a la solidaritat poble a poble davant la catàstrofe climàtica a Amèrica Central
Justícia Climàtica!

Aquest any 2020 no solament passarà a la història per la pandèmia de la COVID-19. A més, a aquestes hores ja ha batut el rècord d’huracans en l’Oceà Atlàntic i el Carib. Un cop esgotat l’alfabet llatí seguim avançant en la vuitena lletra de l’alfabet grec, sumant un total de 29, i encara no hem acabat.

No ens cansarem de repetir que l’emergència climàtica no és un fenomen del futur, sinó que milions de persones pateixen ja les seves conseqüències de forma dramàtica, com està succeint ara a Amèrica Central, amb la devastació de l’huracà número 28: l’Eta.

Serà perquè l’opinió publicada ha quedat absorta amb les eleccions als EUA, serà perquè hi ha regions del globus mediàticament descartables i una d’elles és Amèrica Central, ens fa l’efecte que el món no s’ha assabentat de l’enorme magnitud de la catàstrofe humanitària que ha suposat en aquests dies el pas d’aquest huracà per la regió, només comparable a l’impacte del Mitch, que la va assolar el 1998.

L’emergència climàtica accentua la freqüència i la violència dels fenòmens com les llargues èpoques de sequera, que patia fins fa poc Amèrica Central, a la qual segueixen huracans com ara l’Eta. Els huracans, al seu torn troben territoris i poblacions extremadament vulnerables, a causa de la gran desforestació per la tala d’àrees boscoses i selvàtiques, l’avenç dels monocultius, l’erosió dels sòls i l’acaparament de rius per part de les grans empreses, que provoquen l’erosió i saturació dels sòls i en conseqüència ensorraments com els que en aquests dies es produeixen en diferents punts, enterrant gran quantitat d’habitatges, comunitats, infraestructures i conreus.

Però encara hi ha un altre factor greu de vulnerabilitat: els estats fallits, cooptats per la corrupció institucionalitzada, l’absència de polítiques i serveis públics.

Segons anàlisis molt preliminars, es parla de més de 3.000.000 de persones afectades en els seus habitatges i formes de vida. Pel que fa al nombre de persones mortes, ningú s’atreveix a aventurar encara una aproximació, ja que les fonts governamentals segueixen sumides en el silenci al respecte. Hi ha centenars de comunitats a les quals encara no s’ha pogut arribar.

Entrepobles no és una organització especialitzada en ajuda d’emergència i no acostumem a fer aquest tipus de convocatòries, però, davant les crides que ens arriben d’organitzacions socials i populars aliades, i davant la plena confiança que el nostre suport arribarà directament per als objectius i per a les comunitats que ho requereixen, us convoquem a un gest solidari en un doble sentit:

– A difondre la gravetat de la situació climàtica, causada per la suma de vulnerabilitats a Centreamèrica, per aconseguir que els mitjans de comunicació i les institucions es facin càrrec de la mateixa i responguin amb l’agilitat i els mitjans que es requereixen. El baix to de la informació mediàtica és un factor més que desincentiva aquesta necessària reacció. Especialment, ens adrecem a sumar forces en aquest sentit a les organitzacions de cooperació i a les coordinadores, a concertar accions i a fer la urgent incidència cap a les institucions públiques per una ajuda humanitària de qualitat, que no alimenti els circuits de la corrupció política i econòmica.

– A que les persones i entitats que tingueu capacitat de fer-ho, contribuiu amb donacions a alimentar la cadena de solidaritat “poble a poble”, amb les comunitats camperoles, indígenes, urbanes, grups de dones, etc., a través de les organitzacions populars i els moviments socials de Guatemala i Hondures. Perquè en aquest context és més certa que mai l’afirmació que “només el poble salva el poble”. Per a això posem a la vostra disposició el compte:

Triodos Bank ES05 1491 0001 21 3000079938

Guatemala és un país amb 17 milions d’habitants, dels quals més del 50% viuen en situació de pobresa, percentatge que supera el 80% en el cas de la població indígena. A una situació d’extrema exclusió i violència estructural contra les comunitats camperoles indígenes, sumides en una situació sense precedents a causa dels efectes de la pandèmia, se sumen ara els efectes de l’huracà Eta, que ha deixat inquantificables danys i pèrdues (humanes i materials) a tota la regió nord de país.

Les comunitats reporten que les pèrdues són totals (habitatges, roba, estris de primera necessitat, bestiar, la producció tant emmagatzemada com acabada de sembrar, etc.), el que deixa a la població en una situació d’extrema vulnerabilitat. Grans àrees es troben sense subministrament d’aigua potable i electricitat. Un gran nombre de famílies i comunitats han hagut d’abandonar les seves llars i estan temporalment reubicades en albergs provisionals totalment precaris i en altres casos sense possibilitat de refugi. Altres comunitats segueixen aïllades, sense possibilitat d’accés terrestre i sense subministrament de serveis bàsics, situació que ens preocupa greument.

Davant d’un estat totalment absent i un sistema de salut precari i desproveït, incapaç d’atendre a la població, la solidaritat dels pobles i l’organització comunitària és fonamental. Des d’Entrepobles fa anys que venim acompanyant el treball d’organitzacions amigues, com el Colectivo Madreselva o el Comité de Unidad Campesina. Ambdues tenen una àmplia trajectòria de treball comunitari, donant suport a les comunitats indígenes i camperoles en la defensa dels seus drets, del territori i la cura dels béns naturals. En conjunt, fa anys treballem amb les comunitats d’Alta Verapaz, avui les principals afectades pels efectes de l’huracà. Des d’ambdues organitzacions fan una crida a la solidaritat per poder acompanyar les comunitats i contribuir per a dotar a les famílies d’atenció d’emergència de primera necessitat prioritzant el suport per reubicar les famílies en albergs i/o espais segurs, adquisició d’aliments, medicines, kits d’higiene, alimentació i roba. Es sol·licita suport per atendre concretament les comunitats de la Vall del Polochic i de Cahabón al departament d’Alta Verapaz, en què centenars de companys, companyes, ja greument afectades pels desallotjaments il·legals, la criminalització i les agressions per part de les grans empreses, l’estat i els sectors militars, han perdut no només les seves llars sinó també els seus mitjans de vida.

Hondures un país amb aproximadament 11 milions d’habitants, on més del 60% de la seva població està sota la línia de pobresa. Durant l’any 1998 es calcula que van haver prop de 9 mil morts a causa de l’huracà Mitch, deixant el país en extrema vulnerabilitat. 22 anys després i amb conseqüències visibles pels efectes del canvi climàtic a Hondures, l’arribada de l’huracà Eta, posteriorment convertit en tempesta tropical, està provocant danys inquantificables, sent la zona nord de país la més afectada per aquest fenomen natural, que ja reporta centenars de persones desaparegudes, pèrdua de vides humanes i milers de famílies que han perdut les seves cases i béns personals i moltes comunitats i ciutats senceres estan incomunicades per la destrucció de ponts i carreteres. Sumat a tot aquest panorama desolador, hi ha la situació d’emergència per la COVID-19, el que agreuja encara més la situació del país, a causa dels múltiples contactes entre persones, les dificultats logístiques en els centres de recollida i refugis per a les víctimes, així com el col·lapse dels hospitals i centres de salut, la manca de recursos i béns de primera necessitat, així com béns de bioseguretat. A més, els efectes posteriors encara són inquantificables: pèrdua de sembres, negocis i mitjans de subsistència de comunitats senceres.

Davant tot aquest panorama, el Consejo Cívico de Organizaciones Populares e Indígenas de Honduras (COPINH) i la Organización Fraternal Negra Hondureña (OFRANEH) i el Movimiento Amplio por la Dignidad y la Justicia (MADJ) ens urgeixen a convocar la solidaritat i l’assistència internacional per al poble hondureny, per aportar recursos i que aquests arribin directament a les persones afectades per la tempesta.

El COPINH és una organització social i política, de caràcter indígena, pluralista, àmplia, solidària i unitària de la zona sud-occidental d’Hondures amb incidència nacional. És una instància que facilita la reivindicació i reconeixement dels drets polítics, socials, culturals i econòmics, impulsant la millora de les condicions de vida dels pobles i comunitats indígenes lencas i d’Hondures.

OFRANEH és una organització garífuna (població afrodescendent) de base comunitària amb més de 40 anys de treball i amb reconegut prestigi nacional i internacional i alts nivells de transparència en el maneig de fons.

El MADJ és un moviment social i polític compromès en la lluita per construir i desenvolupar, a Hondures, una proposta popular en contra de la corrupció i la mala gestió dels béns públics i a favor d’una societat que creixi des de la transparència, la dignitat i el respecte als drets humans i als l’ambient

Els fons seran utilitzats per tasques de rescat, compra i donació d’aliments, roba i productes de primera necessitat, així com medicaments i béns de bioseguretat.