(Veure carta 15 organitzacions adreçada al Ministre Borrell)

SET ANYS DE PRESÓ PER EL GUARDIÀ DELS RIUS

Text, foto i vídeo: Gervasio Sánchez

El dirigent comunitari maia q’eqchi de 46 anys Bernat Caal Xol va ser condemnat el divendres 9 de novembre de 2018 a 7 anys i quatre mesos de presó pel Tribunal Primer de Sentència Penal d’Alta Verapaz, pels delictes de detencions il•legals amb circumstàncies agreujants i robatori agreujat durant unes protestes ocorregudes fa tres anys.

“Amb aquesta sentència es demostra la corrupció que assenyala la Comissió Internacional contra la Impunitat a Guatemala (CICIG). El Ministeri Públic s’ha plegat als interessos de les empreses que estan manllevant l’aigua a Alta Verapaz. No vaig cometre cap dels delictes de què se m’acusa, però avui he estat sentenciat”, ha assenyalat Bernardo Caal minuts després de conèixer-se l’acte del jutge.

El 15 d’octubre del 2015 es va produir una protesta. Empleats de Netzone S.A., empresa subcontractada que treballava en la construcció de la segona planta de la hidroelèctrica Oxec, van assegurar haver estat retinguts i robats per un grup de persones oposades al projecte, liderats per Bernardo Caal.

El líder indígena és el cap visible dels comunitaris de Santa Maria Cahabón (Alta Verapaz) que s’oposen a la hidroelèctrica Oxec als rius Cahabón i Oxec des de 2015.

Bernando Caal va ser capturat el 30 de gener de 2018 a Cobán i acusat de robatori agreujat, instigació a delinquir, amenaces i detencions il•legals i, des d’aleshores, es troba reclòs a una presó Cobán, capital del departament d’Alta Verapaz.

Durant els últims anys les comunitats oposades a les hidroelèctriques han presentat diverses demandes en contra de l’empresa davant la Cort Suprema de Justícia, la Fiscalia de Medi Ambient, la Procuradoria General de la Nació i la CICIG. Caal ha exercit com a representant legal en les demandes.

El líder comunitari va néixer el 1972 a Sepos Semococh, l’última de les 196 llogarets del municipi de Santa Maria Cahabón en direcció al Estor, Izabal. Després de concloure els seus estudis, el 1995, va tornar al seu poble com a mestre.

Bernardo Caal va conèixer la seva parella Maria Isabel Matzir, de 36 anys fa quinze anys. Té dues filles: Ni’kte’ Ixch’umil Squijix, de 11 anys, i Chahim Yaretzi Ketzali’, de 9 anys. Els noms de les seves filles barregen els idiomes q’eqchí i kaqtxikels, les comunitats lingüístiques a què pertany la parella.

Resideixen a Chimaltenango, a 262 quilòmetres per carretera. La família ha de desplaçar fins a la capital i després continuar fins Cobán, unes vuit hores de trajecte.

Des de gener de 2018 Bernat Caal està detingut en un centre de reclusió de Cobán. Els vam visitar al penal on viuen amuntegats més de 350 presos. El règim carcerari és estricte. A les 5.30 “trona” el timbre, l’ordre de formar per fer el primer recompte. A les sis del matí s’obren les portes de les diferents naus i els presos surten al pati. “Dediquem el temps a anar al bany, a banyar-nos en una pila gran amb una cubeta o rentar roba. Jo també acostumo a encendre la ràdio i escoltar les notícies “, explica Bernardo Caal assegut al voltant d’una de dues dotzenes de taules que hi ha al pati central.

De 7.30 a 8 és l’hora de l’esmorzar. “Repetitiu”, el defineix el líder comunitari. Igual que el menjar i el sopar. “Mai he vist la carn excepte un dia que hi va haver pollastre amb brou perquè venia una comissió de drets humans”, assegura.

La rutina diària és molt similar. A partir de les nou llegeix els diaris. Després s’exercita durant una bona estona. Fins a la una que és l’hora de dinar. Les dues primeres hores de la tarda les dedica a donar classes a dos presos que no saben llegir ni escriure. “Em serveix per reduir la pena en cas de ser condemnat. Crec que m’ajuda molt “, diu temorós setmanes abans de conèixer la sentència.

A les quatre de la tarda es el sopar i a dos quarts tots els presos són tancats a les seves cel•les fins al dia següent. Al sector on resideix Bernardo Caal hi ha 140 presos amuntegats dormint en lliteres.

La resta de la jornada la dedica a llegir, escoltar música o simplement estar estirat al llit. Va haver de dormir quinze dies a terra al començament del seu captiveri fins que es va desocupar una de les lliteres. El toc de silenci és a la deu de la nit.

Li pregunto si se sent amenaçat. “Aquí hi ha assassins, delinqüents. No cal que hi hagi un motiu especial per sentir amenaces. Tot i que se’m tracta com un pres més. Tot el que ha passat fora del penal no és conegut per la resta o no es té en compte “, contesta baixant la veu.

La manca d’espai és el que pitjor porta tot i que admet “que acabes acostumant-te a viure ajustat”. El llit és l’únic lloc privat. Ha de negociar la resta de l’espai. “Vaig demanar permís perquè em deixessin tenir un fogó. Com és molt gran he hagut de negociar el lloc de col•locació amb un veí de llitera”, explica.

Les revisions es produeixen a qualsevol hora del dia i la nit. Troben telèfons, ganivets. “Tot pot ser il•lícit. Un tallaungles. Un perfum perquè porta alcohol. Mengem amb les mans o amb coberts de plàstic “, explica.

La captivitat es viu amb grans alts i baixos. “Hi ha dies que et sents una pura merda. No vols veure ningú. T’amagues fins de les parets. Tot et resulta detestable. Tots els presos et comentaran el mateix “, se sincera.

El més traumàtic és la separació de la família a la qual només veu una vegada al mes. La seva parella i les seves dues filles han de viatjar des Chimaltenango en un llarg trajecte durant tota la nit per aprofitar totes les hores de visita al penal.

“No els puc pressionar perquè vinguin més vegades perquè el viatge és molt car. Que siguin elles les que prenguin la decisió”, diu abatut. És potser l’únic moment en què se li veu moix. Com si es temés que aquesta situació pot durar anys.

La presó acull a aproximadament 370 reus, dividits en quatre sectors. Tots han de sortir d’aquestes sales en què dormen amuntegats, rebin o no visita. Al centre del pati hi ha 13 taules amb les seves cadires.

Foto: Alianza