L’associació Entrepobles i Port de Tarragona inaugurenl’exposició “Activistes per la vida”, del fotoperiodista Gervasio Sánchez. La mostra, que documenta la situació de defensors i defensores de la naturalesa i dels drets socials i humans a Guatemala i Hondures, es podrà visitar de forma gratuïta al Tinglado 2 del Moll de Costa del Port de Tarragona del 16 de setembre al 9 de gener de 2022.
“Activistes per la vida” explica la història de 40 homes i dones que lluiten pel seu territori i la seva naturalesa —per la riquesa de les seves terres i els seus rius— i pels drets de les dones i les llibertats ciutadanes. Aquesta defensa dels drets humans entra en conflicte amb els interessos d’inversors, empreses o grups transnacionals que extreuen amb impunitat els recursos naturals i les matèries primeres d’Hondures i Guatemala per vendre’ls al mercat mundial.
Les lleis d’Hondures i Guatemala afavoreixen els drets d’aquestes empreses, mentre que eliminen els drets de la ciutadania. Aquesta situació, lligada a la persecució i a les amenaces de mort constants, a l’elevat índex de violència i a la corrupció policial, política i jurídica de les regions, fa que milers de famílies se n’hagin anat dels territoris. No obstant això, hi ha comunitats indígenes i camperoles que lluiten enfront d’aquests poderosos interessosi aconsegueixen protegir les seves terres.
A través de fotografies, text i videoentrevistes, “Activistes per la vida”, de Gervasio Sánchez, explica la vida d’homes i dones que tot i estar amenaçats de mort lluiten pels seus drets.
“La realitat que s’explica en aquest projecte fotogràfic té a veure amb la vida quotidiana de persones que poden ser assassinades en qualsevol moment, persones perseguides per la defensa de la integritat dels seus llogarets, persones que lluiten com a defensors de la terra, persones que lluiten contra les grans empreses extractivistes, persones que lluiten per la naturalesa i la riquesa dels rius, i periodistes que intenten denunciar el que passa a Guatemala i Hondures”, explica Gervasio Sánchez.
“Activistes per la vida” està organitzada per Entrepobles i el Port de Tarragona, i compta amb el suport de l’Agència Catalana de Cooperació al Desenvolupament. L’acte comptarà amb la presència de Gervasio Sánchez. Per assistir-hi és imprescindible confirmar a epoblest@tarragona.tinet.cat
Proposta pedagògica elaborada per Entrepobles i Edualter per abordar l’emergència climàtica des de la complexitat, a partir de diversos llenguatges i mirades, procurant transversalitzar la temàtica en els diferents àmbits i esferes de la vida.
La proposta didàctica està enfocada a l’alumnat de segon cicle de l’ESO i de Batxillerat. Es concreta en 8 propostes pedagògiques, que mitjançant activitats i recursos, es desplega com a procés integral que permet treballar competències curriculars de diverses àrees, i no exclusivament des de les àrees científiques.
Juntament amb les propostes educatives es desenvolupen consideracions metodològiques, amb l’objectiu que pugui oferir eines i itineraris diversos que impulsin estratègies des de la comunitat educativa ampliada com a part del procés local i global que permeti treballar competències curriculars orientades cap a una transformació ecosocial, justa, inclusiva i feminista.
Destaquem que per a l’elaboració de la guia hem comptat amb la revisió i aportacions de Carmen Sala i José Antonio Antón, activistes d’Entrepobles, així com docents del Grup de Treball EduGlobalStem a través d’Edualter. També volem destacar especialment la implicació des de l’inici del procés de joves de Fridays For Future Barcelona. Aquest treball col·lectiu ens ha permès afegir solidesa a la proposta pedagògica.
En aquest procés de construcció col·lectiva estem treballant actualment en un complement a aquesta unitat didàctica adreçada a professionals docents, que posem en pràctica del 5 al 9 de juliol a l’Escola d’Estiu Rosa Sensat. Material complementari fruit d’aquest procés i des dels aprenentatges de la seva posada en pràctica, que incorporarem, amb les adaptacions que corresponguin, a aquest material inicial.
La Unitat Didàctica Emergència Climàtica es pot descarregar en l’espai de publicacions del web d’Entrepobles i treballar-la en centres educatius de secundària, educació d’adults-es, cicles formatius, àmbits d’educació informal, col·lectius, etc. Aborda un seguit de temàtiques a través de propostes metodològiques, activitats i materials complementaris, en el cas que es vulgui aprofundir, que són adaptables a l’espai-temps així com al públic a què ens anem dirigint i acompanyant (alumnat, professorat, vinculats a moviments o grups climàtics i socials, que treballin per la justícia global: social, climàtica, ambiental, de cures,…).
Del 22 de març al 30 d’abril Entrepobles i Edualter vam realitzar una prova pilot, posant-la en pràctica amb alumnes de quart d’ESO de l’Institut Quatre Cantons de barri de Poble Nou a Barcelona, paral·lelament a la finalització de l’edició i maquetació de la unitat didàctica.
Aquesta guia pedagògica pretén col·laborar en aquesta transformació cultural que hem de realitzar com a societat, i ho fem amb el ferm convenciment que l’educació és de les eines amb més potencial. Amb la modesta pretensió que sigui d’utilitat per fer un abordatge integral de la temàtica a les aules.
De manera indirecta, també es pretén que un dels resultats de dur a l’aula el conjunt de les activitats que proposem, sigui enfortir el moviment juvenil i estudiantil compromès amb la justícia climàtica. Es tracta clarament de fomentar la mobilització cap a l’acció, l’assumpció de compromisos individuals i l’augment de la percepció de coresponsabilitat amb la temàtica, tenint present tant allò més micro, a partir de la pròpia quotidianitat, com el nivell macro, a partir de la comprensió de les dinàmiques globals, els acords internacionals i els compromisos polítics existents, per poder articular accions i incidències contextualitzades i coherents.
El posicionament pedagògic de la proposta didàctica s’emmarca en una educació per a la justícia global, entesa des d’enfocaments de l’emancipació, els feminismes i la decolonialitat, convocant altres coneixements i sabers, aquells que s’han negat dins dels processos acadèmics i des de la història occidental
Per això, al llarg del recorregut de la guia es prioritzen els “com” abans que els “què”, apostant per posar l’atenció en els processos. Es pretén abordar la temàtica des de la complexitat i no amb la idea de transmetre un coneixement en la seva totalitat, sinó des de les fissures, des dels dubtes i des de les contradiccions, assumint-nos com a éssers emocionals i vulnerables, i posant consciència en la nostra existència d’ecodependencia i interdependència.
En definitiva, abordem la temàtica des de la perspectiva de justícia climàtica; incorporant les mirades individual-sistèmica, de nord i sud global, qüestionant el model socioeconòmic, aportant alternatives.
Natàlia Riera, àrea d’Educació d’Entrepobles
Si vols contactar per a més informació, assessorament i/o perquè participem en algun procés ens pots escriure a:
Quan preguntem a les dones de nord de Lima i de l’interior de Cusco, quina era la principal barrera que trobaven en les seves vides per enfrontar les situacions de violència de gènere, tot i situar-se en dos territoris tan diferents, la “por” va aparèixer omnipresent en les respostes.
Por a perdre els fills, por de no tenir un sostre on viure, por a patir represàlies, por a la violència sexual, a ser jutjada per l’entorn, a ser revictimizada pel sistema.
Segles de repressió i dominació patriarcal havien aconseguit travessar els cossos de les dones amb por, una emoció reactiva que, encara que ens ajuda a protegir-nos davant situacions de perill, també paralitza, immobilitza, ens fa petites, perdent en aquest mar de sensacions paralitzants de la nostra capacitat d’agència per trencar cadenes, per donar pas a vides noves.
“Viure Sense Por, és el nostre dret”, ens va dir un dia de novembre de 2019 la comunicadora afroperuana Sofia Carrillo, reunida amb nosaltres a la sala de les conspiracions de Demus, allà on al costat de l’equip de Kallpa, buscàvem feia setmanes un lema per a una campanya gestada entre totes per prevenir les violències masclistes.
Recordo que una de les preguntes que més em van interpel·lar de molts dels diàlegs que vem entreteixir en aquesta habitació va ser: “però, com? Què els oferim a les dones perquè puguin viure sense por?” El feminisme institucional peruà havia gastat anys fent incidència política perquè l’Estat es fes càrrec, anys de mobilitzacions, projectes de llei, diàlegs polítics, per construir una arquitectura institucional que pogués posar fre a les violències i a les seves múltiples expressions.
Tanmateix, dècades després de l’inici d’aquesta travessa, 135 feminicidis, 97.926 casos de violència i 5521 dones desaparegudes tan sols en 2020, ens ajuden a dimensionar la gravetat d’aquesta xacra. Les denúncies són ínfimes en relació a la incidència de casos, només 289 de cada 1000 dones agredides físicament van acudir a alguna institució a la recerca d’ajuda (Endes, 2019). La dada no estranya: qui vol anar a un sistema que revicitimiza, descreu i fins i tot culpabilitza la mateixa víctima?
¿Viure sense por, teixint xarxes? Les respostes col·lectives enfront les violències no són estratègies noves, però les accions dels feminismes semblen no ser suficients per arribar a aquells districtes i comunitats on la violència passa. Lamentablement cada espai buit és ocupat a una velocitat vertiginosa per esglésies de tot tipus amb les que disputem el sentit de paraules tan importants com vida, família o comunitat.
Pot ser el feminisme/els feminismes una resposta real per al dia a dia de les dones peruanes? O deixarem que el suport comunitari arribi travessat de nous mandats de submissió, fonamentalismes, control dels nostres cossos? Centenars de feligresos fan augmentar dia a dia les files de les esglésies evangèliques. Al cap i a la fi, són comunitats on les dones troben suport i sustentació en llocs on el teixit social ha estat profundament malmès per les lògiques de el neoliberalisme, i la ceguesa de l’Estat cap als problemes que atempten contra la vida mateixa.
Visquem sense por, teixint les nostres vides
Teixint xarxes sona bé, però les dones d’Acomayo, una regió a la província de Cusco on Kallpa treballa “no ho entenen”, em diu Eutropia Delgado, ni tan sols té una traducció literal en quítxua. Nosaltres diem “Mana Manchakuspa Kawsasunchiq Kawsayninckikta awaspa” “Visquem sense por, teixint les nostres vides”. Em quedo meravellada amb la potència d’aquesta frase que transcendeix el sentit de la proposta inicial, plantejada en un llenguatge allunyat de les cosmovisions andines, més proper a les nostres lògiques de projecte.
És març de l’any 2020 i davant la meva incredulitat inicial davant el pacient zero peruà, d’un dia per l’altre acabem confinades sense entendre molt bé el que està passant al país. La papallona aleteja a Wuhan a centenars de milers de quilòmetres, desencadenant una de les crisis sanitàries més letals que ha enfrontat l’espècie humana.
Des d’aquesta Lima tancada amb pany i clau, més enllà de la por al contagi, ens treu el son imaginar els milers de dones que han de conviure amb els seus agressors al llarg de quatre ininterromputs mesos que duraria aquesta primera fase d’immobilització social obligatòria. Davant la impossibilitat de desplaçar-nos als territoris i comunitats només ens queda difondre els canals de denúncia del Centre d’Emergència Dona sabent que és insuficient, sabent que estan col·lapsats, que moltes es trobaran amb telèfons comunicant, amb converses en xats sense resposta. La sensació d’impotència és tremenda. Viure sense por, entreteixint les nostres vides, sona al millor dels mons possibles, ara que ens sabem aïllades, confoses, confinades a la família nuclear radioactiva.
Però les dones no paren, i davant l’estupefacció i inoperància de l’Estat -que amb prou feines aconsegueix anunciar el lliurament de bons socials que trigaran encara mesos a arribar a les butxaques de les famílies- centenars de dones s’organitzen als barris per fer front a la fam que assola el poble. Fent col·lectes, desborden el confinament domèstic per cuinar en comú i alimentar famílies amuntegades en cases sobre les quals onegen banderes blanques. Les dones de la Xarxa de Carabayllo són el motor en aquest districte de Lima Nord, elles posen el cos i la força de treball per treure aquesta immensa tasca endavant que són les olles comunes. Mentre les classes mitjanes i altes es miren aterrides visualitzant en cada interacció una possibilitat de contagi, aquestes dones dels barris treuen d’on no n’hi ha per teixir solidaritat i suport mutu.
Al novembre de 2020, 6 mesos després de l’inici d’aquesta crisi, ens adonem que necessitem anar una mica més enllà, que tenim bones idees, però les nostres possibilitats de fer soroll, de generar impacte, són poques. Ens parlem entre nosaltres, predicant a les convençudes, però el feminisme és “ideologia de gènere”, és “odi cap als homes disfressat d’igualtat”, és “ressentiment i venjança” en boca de “Amb els meus Fills No T’hi Fiquis” i aquests perillosos moviments que emulen el “Fes-te sentir” espanyol i que amb les seves caravanes, megàfons i vídeos virals fan dels nostres somnis un cabàs que amenaça la tranquil·litat i pau de les famílies tradicionals.
Mujer Montaña
“Viure sense por” és una campanya que neix amb la urgent necessitat d’aturar la violència contra les dones al nostre país, diu a la pàgina web, un dels canals que busquen donar a conèixer aquesta iniciativa per trencar estereotips i creences que sostenen la violència de gènere. Mujer Montaña, una cançó que, de la mà d’artistes peruanes, fa referència a les muntanyes de Acomayo a Cusco i els turons de Carabayllo a Lima, al món andí, a la migració, a aquesta idea que somiem germinar: que les dones juntes podem fer front a tot, que allà on l’Estat no arriba les dones organitzades podem aixecar-nos i posar fre a la violència.
La veu de Susana Baca, cantant afroperuana, exministra de cultura i guanyadora d’un premi Gramy, ressona a la meva habitació i el meu cor s’estremeix quan escolto les veus d’aquestes dones corejant: “Si toquen a una ens toquen a totes perquè despertem, ja mai més soles.”
Al febrer de 2021, Mujer Montaña transcendeix la nostra comunicació oenegera, irromp en el ciberespai en grups de whatsapp, i es reprodueix a la velocitat de la llum en xarxes socials. Hem trencat totes les expectatives d’impacte a les que estem acostumades des de la nostra humil plataforma de difusió. Però més enllà d’això, commou llegir comentaris que assenyalen que Mujer Montaña és un himne, que ja era hora de veure dones reals i no les versions blanquejades que la publicitat ven, que se senten identificats amb aquests rostres, amb aquests cossos que ressonen i vibren amb els missatges de fer front a les violències masclistes.
No hi ha dubte que l’art és un gran vehicle per canviar imaginaris, i els rostres d’aquestes potentíssimes dones que des Carabayllo i Cusco que sostenen la vida cada dia, es mengen la pantalla. Renata Flores, cantant ayacuchana de 18 anys, que està revolucionant les bases de la música en quítxua, ens ajudarà posteriorment a fer una versió en aquesta llengua originària en un vídeo de construcció col·lectiva per al qual vam rebre desenes de col·laboracions de dones, des de diferents llocs del Perú i amigues de l’Estat espanyol, corejant “soc dona muntanya somnio el que vull, el que em dona la gana”.
Aquesta cançó constitueix, sens dubte, una fita en aquest camí que vam emprendre al costat de Demus i Kallpa, la Xarxa de dones organitzades de Carabayllo i la Xarxa Kuskaya de dones d’Acomayo, però feminitzant la famosíssima frase del poeta Cèsar Vallejo, “encara queda molt per fer, germanes” i les caravanes i accions feministes ja arriben als territoris per seguir donant vida a aquests processos que es construeixen de poc, en diàleg i des de baix.
Cientos de pueblos originarios defienden en América Latina sus territorios, los cuales albergan un tercio de los bosques del continente. A pesar de su vital labor para la supervivencia del planeta las vidas de hombres y mujeres indígenas están amenazadas por el extractivismo depredador.
En 1492 Europa “descubrió” el nuevo mundo, y el mundo hasta entonces conocido se derrumbó para los pueblos originarios del Abya Yala. El relato sobre lo que ocurrió después difiere mucho según el lugar de enunciación, pero lo que parece indudable es que, desde entonces, los sesgos del sistema capitalista patriarcal y colonial siguen atravesando las vidas de hombres y mujeres indígenas a todos los niveles. Mientras desde las narrativas eurocentradas se habla de brechas, desigualdad e inclusión para poner parches a la deuda histórica generada por siglos de saqueo y expolio de vidas, territorios, bienes comunes, ecosistemas…el Ejército Zapatista de Liberación Nacional nos recuerda en un reciente comunicado que a los pueblos indígenas no les conquistaron y que, por el contrario, siguen “en resistencia y rebeldía”.
Pero permanecer en rebeldía sigue siendo muy caro para miles de personas defensoras ambientales, muchas de ellas pertenecientes a pueblos originarios, que cada día ponen el cuerpo para defender los bienes comunes de sus territorios, bases de los ecosistemas necesarios para la reproducción de la vida en este planeta tierra, nuestro único hogar. Según la CEPAL y Global Witness en 2019 fueron asesinados 212 defensores ambientales en el mundo. Dos tercios eran latinoamericanos y una de cada 10, mujeres; en el periodo 2015-2019 más de un tercio fueron indígenas.
Las terribles cifras nos recuerdan que, frente a la aplastante impunidad que asolan estos crímenes, es fundamental caracterizar a los sectores con más asesinatos a sus espaldas: la minería, la agroexportación, las represas hidroeléctricas y la tala de árboles, es decir, el extractivismo en sus diferentes formas de expresión.
Poniendo el foco en la crisis sanitaria, la pandemia del covid se ha cebado con los pueblos indígenas, sectores de la población con un deficitario acceso a servicios de salud y a la vacunación– menos aún con pertinencia cultural. Además de afectar a las formas de economía indígena y a su soberanía alimentaria, el debilitamiento generalizado de sus organizaciones ha influido considerablemente en su capacidad de control y defensa de sus territorios frente a los actores arriba mencionados. Algo muy preocupante, además, si tenemos en cuenta que hombres y mujeres indígenas están salvaguardando en sus territorios un tercio de los bosques del continente, lo cual supone el 14% del carbono almacenado en los bosques tropicales de todo el mundo.
Como sabemos, la pandemia no es más que la punta del iceberg de las múltiples crisis que estamos viviendo en simultaneo, entre ellas el colapso climático. Frente a esta situación, un reciente estudio de la FAO afirma que allí donde los gobiernos reconocen formalmente los derechos colectivos de los pueblos indígenas la deforestación se reduce y los ecosistemas se revitalizan, al mismo tiempo que los niveles de criminalización y asedio frente a sus formas autónomas de vida disminuyen radicalmente.
Al igual que las comunidades zapatistas, cientos de pueblos siguen hoy en resistencia y rebeldía, mostrándonos que sus sueños colectivos sigue vivos, defendiendo como señalaba Elisa Loncón, presidenta mapuche de la Convención constitucional chilena, un continente “plural, plurilingüe, con todas las culturas, con todos los pueblos, con las mujeres y con los territorios (…) que cuide la Madre Tierra, que cuide las aguas, libre de toda dominación”.
Ojalá este 9 de agosto, día internacional de los pueblos indígenas, sus palabras retumben en la Europa fortaleza. Desde la solidaridad internacional seguiremos denunciando los despojos e injusticias generadas por el capitalismo patriarcal y colonial, trabajando local y globalmente hacia la transición ecosocial que tanto necesitamos.
Agustina Daguerre García, es ecofeminista, cooperante de Entrepueblos en Perú.
El passat dissabte 7 d’agost ens va deixar als 95 anys en Josep Seguí Mercadal, soci i col·laborador d’Entrepobles, mentre la salut li ho va permetre.
En Josep seguí va ser des dels anys 60 membre del grup impulsor de Cristians pel Socialisme, va ser un referent a les Illes de la lluita anti-franquista i de la conjunció entre cristianisme i compromís social i polític. Un dels seus companys de Cristians pel Socialisme, Jaume Botey, va escriure en 2011 un petit assaig de la seva vida i compromís: “Josep Seguí Mercadal, un capellà compromès amb el món”.
La biblioteca Josep Seguí, de l’IES Pasqual Calbó i Caldés de Maó, funciona des de 1988 amb una extensa donació de libres que en Josep en va fer mentre era professor d’aquest Institut. El mateix 1988 el Ple de l’Ajuntament de Maó, per unanimitat, li va concedir la Medalla d’Or de la Ciutat “com públic reconeixement a la seva persona i la seva obra de compromís amb el món durant més de cinquanta anys”.
Josep Seguí va practicar la solidaritat activa amb els col·lectius desposseïts, tant del nostre país, com dels països empobrits del món. Per això va col·laborar amb diferents iniciatives solidàries i amb vàries organitzacions, i en els anys 90 va ser clau per la presència d’Entrepobles a Ses Illes i particularment a Menorca.
En aquests temps que vivim de profunda crisi social, ecològica i de valors, cal rescatar la memòria i l’exemple vital de persones com Josep Seguí. A això ens comprometem junt a altres col·lectius de Menorca.
Como en otras ediciones, Entrepueblos forma parte del comité organizador del V Congreso de Educación para la Transformación Social que impulsa Hegoa. Además, hemos participado desde diferentes O.T. en los cuatro encuentros preparatorios del Congreso, que ha versado sobre las diferentes temáticas: “La experiencia de los movimientos feministas y del movimiento de cooperación transformadora”, “El enfoque ecosocial, los espacios rurales como territorios de vida”, “Asociaciones barriales y experiencias de autogestión, otra mirada de una vida vivible en la ciudad”, “La frontera sur, los derechos de las personas migradas y refugiadas”.
Los días 18, 19 y 20 de noviembre se celebra el V Congreso de Educación para la Transformación Social: educar en la incertidumbre liberadora de forma presencial en la ciudad de Vitoria-Gasteiz.
Aprovecha esta oportunidad para conocer sobre distintas teorías, prácticas y enfoques que enriquecen los procesos de educación transformadora de la mano de pensadoras como María Paula Meneses, Lia Pinheiro, Marta Pascual y Rosalba Icaza. A través del diálogo abordaremos los procesos de Educación para la Transformación Social desde enfoques críticos como la decolonialidad, las epistemologías otras y los feminismos, entre otros. Mira aquí el programa.
Además, el V Congreso pretende ser un espacio de creación colectiva. Para ello nos organizaremos en pequeños grupos en los que -con apoyo de una persona dinamizadora- trabajaremos sobre las Líneas Estratégicas planteadas con el objetivo de avanzar en propuestas que reorienten nuestra actividad educativa (desde cualquier ámbito: formal, no formal e informal) hacia un sentido más transformador y crítico.
El desplegament d’energies renovables a Espanya està sent determinant per a la mitigació del canvi climàtic. Només una d’aquestes tecnologies, l’eòlica, ha evitat en els últims 20 anys més de 400 milions de tones de CO₂, que suposa molt més de el total de les emissions anuals del nostre país.
El desplegament d’energies renovables a Espanya està sent determinant per a la mitigació del canvi climàtic. Només una d’aquestes tecnologies, l’eòlica, ha evitat en els últims 20 anys més de 400 milions de tones de CO₂, que suposa molt més de el total de les emissions anuals del nostre país. La penetració de les renovables en el període més recent ha fet que les emissions de CO₂ del sistema elèctric s’hagin reduït un 28,7% en 2019 respecte de 2018 i un 27,8% el 2020 respecte de l’any anterior.
Per avançar en la descarbonització del sector elèctric l’objectiu que es planteja el Plan Nacional Integrado de Energía y Clima -PNIEC- és arribar a un 74% de generació renovable en 2030, que significa afegir 29.000 MW de fotovoltaica i 20.000 MW d’eòlica, a més d’una potència menor d’altres tecnologies. Aquests objectius, emmarcats en un context d’augment d’ambició per part del conjunt de la Unió Europea, són només el primer pas de la necessària i progressiva acceleració de la transició ecològica que cal desenvolupar, ja que d’acord amb les recomanacions de el Programa de Nacions Unides per al Medi Ambient (PNUMA), segueixen sent necessàries més mesures perquè les emissions globals de gasos d’efecte hivernacle es redueixin en un 7,6% cada any, si no volem que la temperatura global s’elevi per sobre dels 1,5º. Així doncs, cal descarbonitzar les emissions del sector elèctric més dràsticament i més ràpid.
Tanmateix, l’Aliança pel Clima, que és una plataforma d’organitzacions amb moltes diferents sensibilitats de tipus ecologista, sindical, rural, agrària o social, està seriosament preocupada per la manera en què s’està produint a l’Estat espanyol aquest desenvolupament. Un nombre creixent de plantes fotovoltaiques i de parcs eòlics estan tenint un notable impacte sobre la biodiversitat i sobre l’ús del territori, que el procediment d’avaluació d’impacte ambiental no ha pogut evitar. De fet, la comunitat científica ja ha alertat el greu risc que corre la biodiversitat si el desplegament de renovables previst pel PNIEC es porta a terme com fins ara, sense una adequada planificació i avaluació del seu impacte.
A més, i durant anys, el marc normatiu de desenvolupament d’aquestes tecnologies, a diferència del que passa en altres països europeus, ha afavorit que el desplegament sigui capitalitzat per grans empreses energètiques i fons d’inversió, tot penalitzant projectes de menor envergadura i, sobretot, iniciatives promogudes per la pròpia ciutadania o els actors institucionals. El resultat és el desenvolupament d’un model molt centralitzat i de més impacte, que limita les possibilitats d’avançar cap a un sistema elèctric més distribuït, més curós amb el territori, el món rural i la biodiversitat i amb més implicació ciutadana.
Cooperativa de consum d’energia verda (Som Energia)
El Ministeri per a la Transició Ecològica i el Repte Demogràfic disposa de competències per desenvolupar diferents regulacions normatives i per a l’adopció de determinades mesures que evitin o minimitzin els problemes assenyalats. En aquest sentit l’Aliança pel Clima planteja al Ministeri que prengui les següents mesures de forma urgent:
Modificar l’ordre ministerial que regula el mecanisme de subhastes de nova potència d’energies renovables reservant a l’almenys un 50% en les noves subhastes per a projectes de menys de 10 MW. A més s’hi haurien d’establir criteris de condicionalitat, prioritzant projectes en zones de baixa sensibilitat, de repotenciació i d’hibridació.
Fixar un objectiu molt ambiciós d’autoconsum en l’Estratègia Nacional d’Autoconsum que s’està elaborant, corregir la recent normativa en relació amb els coeficients dinàmics per a l’autoconsum col·lectiu i assegurar el desplegament de les Comunitats d’Energia.
Aprovar, en col·laboració amb les comunitats autònomes, una guia per evitar que els promotors puguin fragmentar els projectes amb l’objectiu de sortejar la tramitació per part de l’Administració General de l’Estat i vigilar que no hi hagi projectes que s’estiguin tramitant de manera fraccionada i, si s’escau, reclamar la tramitació de la seva avaluació ambiental.
Que la zonificació de la sensibilitat ambiental del territori que ha creat en el seu geoportal constitueixi un factor discriminatori per als projectes de grans instal·lacions que tramiti el ministeri i no una simple recomanació per als promotors. Aquesta zonificació ha d’identificar les zones de sensibilitat i exclusió per la seva importància per a la biodiversitat, connectivitat i provisió de serveis ecosistèmics, així com sobre altres valors ambientals i territorials, i incloure també a les renovables marines.
Aprovar una norma ambiental per a la implantació dels projectes d’energies renovables, establint una graduació per a la seva implantació primer en zones de baixa sensibilitat segons la cartografia del Ministeri i de les comunitats autònomes i en funció de la tipologia de sòls.
Assegurar en la Planificació de la Xarxa d’Electricitat que s’està elaborant suficients punts de connexió per a l’evacuació d’instal·lacions renovables en zones de baixa sensibilitat.
Donar prioritat, en relació amb els sistemes de finançament públic d’energies renovables, al finançament dels projectes situats en zones de baixa sensibilitat i que impulsin la participació ciutadana a través de comunitats energètiques.
Elaborar unes directrius per orientar les comunitats autònomes en la planificació territorial que realitzin, en relació amb la delimitació de zones excloïbles i prioiritzables per a la implantació de les diferents energies renovables, des del punt de vista ambiental i dels sistemes agraris.
[1] Aliança pel Clima, de la qual forma part Entrepobles, és una plataforma d’organitzacions socials d’àmbit estatal que des de 2015 desenvolupen iniciatives i activitats enfocades a la mitigació i adaptació al canvi climàtic, integrada, entre moltes altres, per les grans organitzacions ecologistes (WWF, SEO/BirdLife, Ecologistes en Acció, Greenpeace i Amics de la Terra), els sindicats més representatius (CCOO, UGT, USO), les organitzacions agràries (UPA, COAG), la Coordinadora d’ONGD, Fundació Renovables, Plataforma per un Nou Model Energètic, Fridays For Future (FFF)/Joventut pel Clima, ECODES, ATTAC, CECU, ASGECO, OCU, Institut Internacional de Dret i Medi Ambient, Associació Espanyola d’Educació Ambiental, Xarxa Espanyola de Desenvolupament Rural, Societat Espanyola de Agricultura Ecològica…
Des de la jornada de diumenge 11 de juliol, on a diverses ciutats de l’illa es van reproduir mobilitzacions de protesta sense precedents en els últims temps, Cuba ha tornat a ocupar una part important de l’opinió publicada a l’agenda mediàtica, així com a agitar tempestes en les xarxes socials.
Val a dir que des del passat mes de març la FAO porta setmanes intentant alertar la comunitat internacional sobre el risc a què s’enfronta gran part de la població al Corredor Sec d’Amèrica Central (des de Chiapas a Costa Rica), que es troba “abocada a la fam”, que diversos organismes d’ajuda humanitària indiquen que “més del 80% dels seus habitants pateixen d’una severa crisi d’inseguretat alimentària i estan al límit de la pobresa extrema” (BBC-Món 17-03-21 ). No es tracta amb aquest assenyalament de relativitzar els greus problemes a què s’enfronta el poble cubà i la necessitat ètico-política de donar-los expressió i solució, es tracta de cridar l’atenció sobre la selectivitat política, més que humanitària, en allò que la opinió publicada global considera important i en allò que li sembla tolerable o intolerable.
Per a qui us interessi anar més enllà dels twits i per ajudar a posar una mica de llum entre tant de soroll, volem portar-vos aquí una petita mostra -que no intenta ser exhaustiva- dels interessants debats que s’estan donant ara mateix a l’illa, per gent que fa cues i afronta el seu compromís social a el mateix temps, que pateix i treballa en aquesta complexa situació, algunes veus que, des de dins de l’illa, fan les seves anàlisis i manifesten públicament les seves opinions. Són anàlisis que se situen des de la defensa i aprofundiment de les fites de la Revolució, en la defensa de la sobirania i la denúncia del bloqueig nord-americà -accentuat per Trump i intocat per Biden- i que tracten al mateix temps de mirar de cara a aquesta complexitat i contradiccions que està enfrontant el poble cubà, que debaten sobre el sentit i l’abast de les reformes necessàries, des d’una perspectiva d’apoderament social.
Las crisis verifican quiebres, y los quiebres, pérdidas. Pero las pérdidas pueden tener también un efecto transformador y producir una reflexión sobre el sentido de la comunidad política, sobre los lazos y no solo sobre la fractura, sobre la conciencia de que Cuba es solo hasta cierto punto mía, nuestra, porque también es de otros, de otras.
El 11 de julio (11-J) del 2021 iniciaron en Cuba protestas sociales. Se desplegaron de forma encadenada desde San Antonio de los Baños (provincia de Artemisa) y Palma Soriano (provincia de Santiago de Cuba) hacia otros lugares del país. Trazas digitales muestran que las redes sociales tuvieron un papel principal, aunque no exclusivo en ese proceso; ejercieron una suerte de efecto de contagio de un territorio a otro o fueron directamente vía de convocatoria. Por lo mismo, lo sucedido se conoció rápidamente fuera de Cuba a través de “directas” en redes y la viralización de contenidos en perfiles personales y de medios de prensa extranjeros no oficiales.
En las redes circuló y circula una inmanejable cantidad de información que rápidamente se volvió una madeja difícil de procesar. Empezaron también a producirse fakenews con trozos de verdades y mentiras. La lógica espectacular y enfrentamiento a las fakenews fue el precio a pagar por acceder a la información vía el periodismo ciudadano. Mientras, los medios oficiales reportaban en exclusiva la línea de discurso gubernamental.
Como estudioso de la sociedad, el mayor compromiso es analizarla e intentar comprenderla. Uno espera que esa comprensión, ese compromiso con lo verdadero, pueda resultar en beneficio de esa sociedad de la que es parte. No se trata de neutralidad axiológica o política. La verdad de una situación supone una toma de partido. Consecuente.
Como comunista, ese compromiso se ancla en el proyecto de una sociedad regido por premisas de igualdad, justicia social y soberanía nacional. Como recuerda aquel discurso en bronce tallado de 23 y 12: los humildes hicieron su propia revolución para sí mismos.
La soberanía es, ante todo, soberanía de la nación, del pueblo como soberano. Por avatares ideológicos, el discurso político y el sentido común de cubanas y cubanos han delegado esa soberanía en el Estado. La soberanía es identificada al Estado soberano, a la independencia política del Estado nacional, a su autodeterminación respecto a la injerencia extranjera. Sobre todo, de los Estado Unidos.
Cuba me preocupa y ocupa SIEMPRE. Izet, el resto de la Coordinación Colegiada y algunos de ustedes, que aún en el aislamiento requerido, les ha tocado estar cerca, son testigos del agotamiento de estos meses y ahora, en estos últimos días para responder a la situación que vivimos. No sólo en lo ya público. También cómo ayudar a canalizar solidaridad externa.
Muchos de los que inicialmente salieron a la calle en pueblos no son el enemigo. Pero la campaña brutal no deja lugar ni a un ápice de compasión por los esfuerzos del país, del gobierno, de los miles que llevamos en diferentes trincheras enfrentando la COVID, no sólo, pero sobre todo el personal de la salud.
Hay causas acumuladas y recientes, sus análisis nutren posicionamientos y reflexiones que nos hemos empeñado también en colocar y llamar la atención sobre ellos a las más altas autoridades.
Ahora pesa el colapso por el rebrote y cepas más agresivas del virus, negligencias o insensibilidades, desamor de indolentes, irresponsabilidad ciudadana, fatiga pandémica, escasez de alimentos y medicamentos, la asfixia del bloqueo, un país sin apenas ingresos frente a las altas erogaciones que la situación de la pandemia exige, y medidas y transformaciones económicas que se reconocieron necesarias, pero que se implementaron en circunstancias muy adversas.
Cuba vive un pico en su crisis estructural. Asistimos a la crónica de un estallido anunciado. Se veía venir, era cosa de cualquier momento. La fatiga cotidiana por la pandemia, las carencias y la incertidumbre; los ajustes políticos postergados que no permiten canalizar demandas y soluciones; la criminalización al pensamiento divergente organizado; así como las malas intenciones programadas desde fuera, con más bloqueo e incitación a la violencia, hicieron detonar la caldera social.
Cuba mostró diversidad de demandas cotidianas y pluralidad política de una manera polarizada, confusa, con sentimientos encontrados. Mostró las tensiones que genera el diálogo estrecho entre la sociedad y el Estado. Mostró el extremo posible de una política imperial inhumana, asfixiante y persistente. Mostró la perversidad de la comunidad de odio enquistada entre cubanos y cubanas fuera de la Isla.
Ahora es necesario restablecer el orden público, pero no es suficiente. Debemos mirar más profundo, hacia el proyecto revolucionario de nación. Se requiere comprender la actual situación, hacerlo entre todas y todos, con las emociones en reposo; con comunicación, no con comunicados, con comprensión, más que con juicios, con más puentes que barricadas, con más entendimiento que represión. Hacerlo implica tomar decisiones colectivas, ajustar las perspectivas políticas, nombrar y articular las diferencias, más que sobrevalorar los antagonismos.
Suenan otra vez las campanas por “el fin” del socialismo en Cuba. Salivaron seguro algunas bocas desde los balcones del imperio — y más allá o acá del mar que separa esta isla del resto del mundo — , y también desde algunas alcantarillas. Los que siguen leyendo a Cuba como si el Caribe fuera el Báltico comparten jubilosos en sus redes imágenes de Berlín o de Praga, en aquellos días de hundimiento. No saben que la Revolución cubana no se puede “desmerengar”, porque nunca ha sido de merengue. No porque no haya sido dulce, sino porque ha tenido también sus tragos amargos, que hasta ahora hemos sabido convertir en fuerza.
Los que salieron a protestar contra el Estado y el socialismo en Cuba eran pueblo. Podemos asegurar incluso que muchos pertenecen a esa parte del pueblo que más ha sufrido los efectos de la crisis que la pandemia, el bloqueo, las nuevas sanciones norteamericanas y la gestión desesperada e insuficiente de lo que podemos conseguir, en medio de tanta escasez y problemas acumulados, han provocado. Son también esa parte del pueblo que ha sido más desfavorecida con el inevitable aumento de la desigualdad social con que el avance de reformas de mercado ha lacerado y segmentado nuestra sociedad. Nos atrevemos a asegurar, incluso, que estas desigualdades múltiples, a veces invisibilizadas, pero siempre sentidas y tan lesivas a la justicia social, han producido una desconexión. Una desconexión entre aquellos que gritaban “Patria y Vida” en las calles, y el proyecto revolucionario. Y esa desconexión, que siempre deja como saldo cierto sentimiento de abandono, de orfandad política y económica, tarde o temprano se ha convertido en rencor y hasta en odio.
A una semana de ocurridas protestas inéditas en varias ciudades del país, muchas miradas en Cuba se concentran en las experiencias, aprendizajes y posibles rutas a partir de los sucesos. Con una amplia difusión por las redes sociales, la salida de la gente a la calle había comenzado poco antes del mediodía del domingo 11 de julio en el poblado de San Antonio de los Baños, provincia de Artemisa, al suroeste de La Habana. Luego se extendieron a otros poblados y ciudades del país.
La joven periodista Liz Oliva presenció algunas de las manifestaciones en Centro Habana, céntrico municipio de la capital. De regreso de casa de sus padres, en la barriada de Managua, se encontró con grupos en las calles. “Recuerdo que la primera sensación que tuve fue como cuando se te aprieta el pecho, que no sabes qué hacer y tienes ganas de llorar. …
Venta de Contreras, es un lugar de referencia para Entrepobles y para muchas asociaciones y movimientos que trabajan por un mundo más sostenible, más justo, más humano y más solidario
Se trata de un alojamiento rural histórico ubicado en Minglanilla (Cuenca) que durante las últimas décadas ha estado albergando y articulando multitud de luchas locales y estatales. El movimiento por un mundo rural vivo, contra las macrogranjas, por la memoria histórica, etc. se han dado cita allí, en un entorno natural privilegiado y de la economía social y solidaria.
Nosotras hemos participado en muchas de estas luchas, y allí nos hemos reunido en varias ocasiones, en la I Escuelacción, en el IX Foro por un Mundo Rural Vivo…
Venta Contreras siempre ha tenido sus puertas abiertas a las asociaciones y movimientos que trabajan por un mundo más sostenible, más justo, más humano y más solidario, y ahora nos necesita.
¡Venta Contreras en peligro de extinción! ¡Apoya Venta Contreras!
Ayúdanos a difundir esta campaña #apoyaVentaContreras
[Fotografía realizada por Elena Fraile en julio de 2016 durante la primera Escuelacción de Entrepueblos]
GESTIONAR EL CONSENTIMIENTO DE COOKIES
Para ofrecer las mejores experiencias, utilizamos tecnologías como las galletas para almacenar y/o acceder a la información del dispositivo. El consentimiento de estas tecnologías nos permitirá procesar datos como por ejemplo el comportamiento de navegación o las identificaciones únicas en este lugar. No consentir o retirar el consentimiento, puede afectar negativamente a ciertas características y funciones. POLÍTICA DE PRIVACIDAD / AVISO LEGAL / POLÍTICA DE COOKIESAceptarNoPolítica de privacidad
