El vessament de petroli de Repsol a Perú: ecocidi i justícia ambiental

/ /by

Entrepobles/Entrepueblos/Entrepobos/Herriarte
5 de febrer de 2021

 

Gairebé un mes després que el món es posés novament en escac pel tsunami del volcà submarí del pacífic sud, un líquid, negre, fètid, impregnava els mars i platges de les costes peruanes, atrapant en la seva viscositat tot allò que es trobava al seu pas.

El que està ocorrent ja és prou conegut: responsabilitats múltiples no assumides de la marina mercant, -una institució profundament corrupta- que no va donar cap mena d’alarma sobre els possibles perills que podia implicar l’erupció de Tonga; l’empresa petroliera Repsol comunicant ridículament un “abocament limitat” de 0,16 barrils (uns 25 litres) en un espai de 2,5 metres quadrats; i un govern peruà, que independentment del seu color polític, flexibilitza les seves normes ambientals fins a la seva mínima expressió per continuar atraient inversions de transnacionals estrangeres.

Les darreres estimacions de les autoritats peruanes assenyalen que en realitat van ser uns 11.900 barrils -gairebé 2 milions de litres-. En terreny ha suposat una afectació sobre 1,8 km de 24 platges, de 5 municipis i prop de 7 km d’aigües; sobre dues zones naturals protegides, sobre totes les espècies de plantes i animals d’aquests ecosistemes i sobre els llocs de treball d’unes 3.000 famílies pescadores i milers d’altres que vivien del comerç i els serveis a les platges i als balnearis d’Ancón.

El desastre ecològic més devastador de les últimes dècades és tan sols una expressió més d’una llarga llista de crims ambientals impunes en un dels 10 països més megadiversos del món, i que no deixa d’evidenciar els impactes catastròfics de continuar mantenint matrius energètiques de mirada a curt termini basades en combustibles fòssils. Desenes d’organitzacions ambientalistes, recorden en xarxes i mitjans alternatius que, el que avui la població de Lima viu amb esglai, és el pa de cada dia de milers de comunitats amazòniques, que en els darrers 25 anys han estat receptores de més del 50% d’abocaments d’hidrocarburs, lamentant la desigualtat, l’abandó i la bretxa de justícia social que viuen.

Assistim doncs, a un desastre més del llarg llistat d’ecocidis provocats pel cicle d’extracció, refinat i distribució de la indústria petroliera des de fa dècades i a tots els continents. Sense anar més lluny la setmana passada ses va produir un altre vessament a l’Amazònia equatoriana per una ruptura a l’Oleoducte de Crus Pesats que transporta el petroli de la selva fins a la costa del Pacífic, afectant 21.000 m2 del Parc Nacional Cayambe Coca i els rius Coca i Napo.

No existeix la indústria petroliera segura. És una indústria amb alts riscos i contaminants a tot el seu cicle. És una de les responsables principals de l’emergència climàtica. Per això el millor petroli és el que es queda al seu lloc, als seus jaciments.

Indignació i mobilització social

El fet també ha produït una onada d’indignació en l’opinió pública i de mobilització social: tant per la seva magnitud, com per la gestió indolent de Repsol, que s’ha viscut com un menyspreu, no només les víctimes directes, sinó tot el país. Tot i que el monopoli de mitjans d’El Comercio va tractar d’esborrar de la informació pública les sigles de l’empresa responsable, la indignació no cessa, i un logotip de Repsol tenyit de chapapote es multiplica en tota mena de canals d’informació no oficials, clamant per justícia i responsabilitat a la petroliera espanyola. Aquests dies s’han convocat desenes de mobilitzacions, incloses les d’Ancón denunciant que més de 1500 famílies dedicades a la pesca artesanal han perdut els seus mitjans de vida.

Més de 300 organitzacions de tota la geografia peruana demanen en un pronunciament lideratge per part del govern peruà i exigeixen “que Repsol assumeixi immediatament les accions de reparació, contenció i compensació”. La Plataforma de la Societat Civil peruana sobre empreses i drets humans assenyala que Repsol mai “ha presentat el seu procés de diligència deguda en matèria de drets humans per identificar, mitigar i rendir comptes dels seus impactes” i reclama “sancions administratives com a multes , exclusió de la contractació pública, denegació d’atorgament de mesures de suport públic, i accions civils o penals segons correspongui”. Demanen al Congrés que aprovi l’Acord de Escazú, el marc normatiu del qual “té com a objectiu garantir la implementació plena i efectiva dels drets d’accés a la informació ambiental, participació pública en els processos de presa de decisions ambientals i accés a la justícia en assumptes ambientals.”

“Repsol, hazte cargo!” la demanda de justícia ambiental

Però, per quines vies es podrà accedir a aquestes exigències de justícia ambiental?

D’una banda, tenim el nou i erràtic govern de Pedro Castillo, un president inesperat, provinent d’un llogaret rural al Perú andí, mestre militant d’esquerra, però amb posicionaments conservadors patriarcals i inclinacions gens crítiques cap al model extractivista del país. Tenim també la prematura dimissió de la seva primera ministra, Mirtha Vásquez -advocada de defensores comunitàries amb qui Entrepobles hem col·laborat molts anys quan va treballar a GRUFIDES, entitat ambientalista de Cajamarca- expressant la seva decepció per la manca de claredat en la lluita contra la corrupció de Castillo.

A partir d’aquest canvi, el govern s’ha mostrat més conciliador amb Repsol, i després d’una forta campanya de premsa alertant del perill de desabastiment del país si persistia en la paralització de les activitats de Repsol, finalment li ha permès reanudar-les, sense garanties de que l’empresa afronti les seves responsabilitats.

I és que no seria el primer cas de govern precoçment devorat per una maquinària estatal acostumada durant dècades a obrir les venes del territori i les comunitats que l’habiten a l’extractivisme, minimitzant els estàndards ambientals i socials, per tal de generar una riquesa que sempre vola lluny i alimenta la corrupció dels gestors públics i privats nacionals.

I de l’altra banda tenim un estat espanyol que, independentment del color polític del govern, funciona com una empresa de serveis diplomàtics, comercials, financers i de tota mena per a les multinacionals de l’IBEX35. Sense anar més lluny, la refineria de Ventanilla es va ampliar amb crèdits assegurats per la Companyia Espanyola d’Assegurances de Crèdit a l’Exportació (CESCE). És a dir, la ciutadania del Regne d’Espanya hem avalat la inversió en aquest desastre.

Segons l’últim informe de l’Observatori de la Sostenibilitat, Repsol és la principal empresa emissora de gasos d’efecte hivernacle de l’Estat espanyol. A més, en el context actual de gran concentració del poder econòmic global, Repsol és una empresa “espanyola” –amb seu a Madrid- però els seus principals accionistes són –per aquest ordre– JP Morgan, Black Rock, Amundi, Sacyr, Banc de Santander i Norges Bank.

Acabar amb el blindatge de la impunitat de l’ecocidi

Des del juny del 2014, el Consell de Drets Humans de l’ONU negocia l’elaboració d’un tractat vinculant per les empreses transnacionals. Aquest tractat hauria d’omplir un buit legal que avui permet a aquestes empreses eludir les seves obligacions en matèria de drets humans i ambientals i gaudir a la pràctica d’impunitat. Però les delegacions dels EUA i la UE han seguit una estratègia constant per eternitzar el debat i mirar de rebaixar-ne els continguts.

La Unió Europea va iniciar els tràmits per a l’aprovació d’una llei europea sobre “deguda diligència” atenent la pressió social creixent en aquest mateix sentit. Però, en una dinàmica sense precedents a les institucions europees, el tràmit de la llei s’ha suspès des del setembre de l’any passat.

El debat parlamentari sobre la llei espanyola de responsabilitat extraterritorial de les empreses pel que fa als drets humans i ambientals fa mesos que espera a les portes del Congrés, situant Espanya com un dels pocs estats d’Europa occidental on encara no s’ha iniciat.

Des de Entrepobles considerem que en aquest context d’arquitectura de la impunitat la lluita per la justícia ambiental en el cas de Ventanilla té com a principal camí la solidaritat poble a poble, que ja ha començat a activar-se, apuntant a convertir-lo en un cas emblemàtic, exemplificador de com no volem que segueixin funcionant aquest món i aquesta societat.

Davant l’emergència climàtica, ecològica i energètica en què ens trobem, cada cop més gent reclama que l’ecocidi ha de ser reconegut com un delicte universal i que la impunitat corporativa ha de ser considerada una pràctica tan odiosa i intolerable com veiem ara l’esclavitud. I en les properes setmanes i mesos ens proposem articular les aliances per fer-ho possible.

Ecocidio en Perú por vertido de petroleo de Repsol en costas de Lima

/ /by

Desde el Foro de ONGD Españolas en Perú pedimos acciones inmediatas a Repsol y al Estado español en cumplimiento de principios rectores de Empresas y DDHH

– Lima, a 20 de enero de 2022 –

Desde el Foro de ONGD Españolas en Perú, plataforma que agrupa a 17 organizaciones que desarrollamos proyectos de cooperación al desarrollo en el Perú, manifestamos nuestra profunda preocupación y alarma ante el reciente vertido de petróleo en las costas de Lima, responsabilidad de la empresa española Repsol, y su refinería en el distrito de Ventanilla: La Pampilla. Saludamos el comunicado de la Embajada de España en Perú solicitando acciones de reparación y las investigaciones correspondientes y, por todo ello, pedimos al Ministerio de Asuntos Exteriores, y dentro de él a la Embajada española y la Agencia Española de Cooperación Internacional al Desarrollo, además de a la Cámara de Comercio que hagan todas las acciones posibles para hacer cumplir los Principios Rectores sobre Empresas y Derechos Humanos (resolución 17/4 del Consejo de DD.HH. de NNUU) que el propio Estado español ha suscrito con la aprobación del Plan de Acción Nacional de Empresas y DD.HH. en 2017 y el cual establece, entre otros “el compromiso de España de proteger los derechos humanos, también frente a cualquier impacto negativo que la actividad empresarial pudiera tener sobre ellos, y de proporcionar a las eventuales víctimas de los mismos un remedio efectivo”.  La actuación de Repsol previa y posterior al desastre ecológico generado por el vertido de varios miles de barriles de petróleo, que ha derivado en la contaminación de litoral peruano, los cuales abarcan áreas naturales del país e importantes núcleos de población, podría constituir un delito ambiental que debe ser oportunamente investigado; y muestra la falta del cumplimiento por su parte del principio de debida diligencia que busca evitar la violación de los derechos de terceros y hacer frente a los impactos adversos de su actividad. Por todo ello, exigimos se tomen las medidas efectivas para cumplir los principios de “proteger, respetar y remediar”, que descansan, como es de su conocimiento, en tres pilares fundamentales:

  1. la obligación del Estado de proteger frente a las violaciones de los derechos humanos por parte de terceros, incluidas las empresas;
  2. la responsabilidad de las empresas de respetar los derechos humanos; y
  3. la necesidad de mejorar el acceso de las víctimas a vías de remedio efectivas, judiciales y no judiciales.

En base a ello, pedimos al Estado español, al Ministerio de Asuntos Exteriores, la Embajada de España en Perú y la Agencia Española de Cooperación que en cumplimiento del principio rector 1: “Los Estados deben proteger contra las violaciones de los derechos humanos cometidas en su territorio y/o jurisdicción por terceros, incluidas las empresas. A tal efecto deben adoptar las medidas apropiadas para prevenir, investigar, castigar y reparar esos abusos mediante políticas adecuadas, actividades de reglamentación y sometimiento a la justicia”, insten a tomar todas las medidas necesarias a Repsol para reparar el ecocidio generado en las costas peruanas, remediar a la población aledaña impactada y afectada en sus medios de subsistencia y los ecosistemas circundantes, así como la urgente adecuación de los procesos de la Refinería La Pampilla a estándares medioambientales internacionales que pongan fin a daños ambientales que durante décadas llevan generando en su zona de intervención. Asimismo, instamos a la Cámara de Comercio a pronunciarse de manera crítica sobre esta situación y a reforzar sus compromisos para que todos sus miembros trabajen para respetar, proteger y remediar cualquier posible impacto en materia ambiental, laboral y de DD.HH. de sus actuaciones en el país. Adicionalmente, hacemos un llamado a poner la atención y prevenir todo tipo de impactos en la selva del país – zona que ha sufrido 566 derrames desde 1997 y donde la citada empresa también tiene operaciones- debido a la corrosión de ductos y fallas operativas causadas por terceros, que no han sido remediados ni indemnizados a la población afectada.  Más allá de cualquier actividad de lucro, en un contexto de crisis climática como el actual, la protección de los ecosistemas en un país megadiverso como Perú debe ser una prioridad para los estados a nivel global. Es una responsabilidad fundamental con las generaciones actuales y futuras actuar de manera coherente y en cumplimiento de los compromisos suscritos en materia de desarrollo (ODS), empresas y DD.HH. y lucha contra el cambio climático, así como caminar hacia un modelo de transición social y energética que abandone el extractivismo y la dependencia de combustibles fósiles de alto impacto ecológico, y se base en el uso de las energías renovables, la reducción de las emisiones de gases de efecto invernadero y la creación de empleo verde de manera que respondan a los retos de salud poblacional, neutralidad climática y seguridad energética actuales. Por nuestra parte, desde la sociedad civil organizada seguiremos desarrollando nuestra labor de vigilancia sobre la situación acontecida, e instando a la aprobación de un Tratado  jurídicamente Vinculante en el marco de la ONU para regular, en el derecho internacional, las actividades de las empresas transnacionales (ETN), incluidas todas las entidades de sus cadenas de producción mundiales, así como la Ley de debida diligencia en la UE que obliguen a las empresas a respetar los DD.HH. y a reparar los daños de sus acciones. 

Foro de ONGDs Españolas

Fotografía de portada de Adan Calatayud del mar de Santa Rosa 21/01/2022

Desproveïment

/ /by

Finalitzem el 2021 amb la paraula: desproveïment, i seguim. Per exemple, falten xips (cosa que afecta indústries com la dels mòbils o l’automoció) i materials de construcció (fusta, pintures, acer).

Posats a faltar, comença a haver-hi carència fins i tot de begudes alcohòliques. De manera acoblada, augmenta el preu de diferents mercaderies, com ara l’electricitat. Aquesta situació té darrere un increment de la demanda fruit d’una certa reactivació econòmica, però la clau és analitzar per què aquesta demanda no es pot cobrir. Per escodrinyar respostes necessitem una mirada multidimensional, ja que el que estem vivint és el resultat de múltiples factors entrellaçats.

Un dels elements darrere del desproveïment és el logístic: després de l’aturada impulsada per la COVID-19, les cadenes de producció i distribució globals no són capaces de posar-se en marxa de manera automàtica. Necessiten temps per restablir el ritme de transport marítim o el funcionament dels ports.

Se suma el model econòmic. Una producció just in time, sense emmagatzematge, i on l’especialització productiva territorial és molt alta (per exemple, la majoria dels xips del món es fabriquen a Taiwan) fa que el sistema sigui molt vulnerable. Davant la decisió d’un node de producció mundial, com està passant amb el de xips a Taiwan, no hi ha estoc que pugui sostenir durant un temps la demanda fins que la producció es recuperi. També és part del model econòmic un control oligopòlic de molts sectors, com el del transport marítim global o el de la producció elèctrica a Espanya, que permet a aquests actors fer servir la seva posició de força. I una fixació de preus que depèn en bona part dels mercats financers, que solen ser amplificadors dels preus alts, per exemple, de primeres matèries, ja que fomenten processos especulatius.

Al model econòmic s’hi afegeix la crisi econòmica que s’arrossega des d’almenys 2007, que impulsa una desinversió en diferents sectors. Sense expectativa de benefici clara, els capitalistes no inverteixen en l’economia productiva i estan desviant les cerques de lucre a la financera. El sector petrolier il·lustra bé aquest fet. Tot i que cada cop costa més extreure petroli, ja que està situat en llocs més inaccessibles (en aigües ultraprofundes, en regions àrtiques o embegut en roques dures), les empreses, en lloc d’estar augmentant la seva inversió, l’estan reduint. La causa darrere d’això és senzilla: simplement no els surt rendible, com mostra la fallida en cadena de corporacions especialitzades en fracking des del 2020 o l’anunci de petrolieres de mida mitjana com Repsol que abandonaran el sector. Això redunda en una menor disponibilitat de béns fins i tot quan puja la demanda, ja que un camp petrolier requereix anys per ser posat en funcionament.

Les decisions polítiques també tenen un paper en el procés de desproveïment. D’aquesta manera, el brèxit, combinat amb les mesures de restricció migratòria, han impulsat la manca de camioners al Regne Unit, cosa que contribueix al desproveïment. Un altre exemple és com Rússia utilitza la seva posició de força amb Europa (és un dels nostres principals subministradors de gas) per guanyar posicions a la geopolítica global.

Hi ha polítiques de més llarg alè que també cal destacar, com les laborals. Tant empreses com governs han precaritzat fins a allò intolerable la vida de moltes persones que, simplement, abandonen els sectors on les condicions de treball són inadmissibles. Novament, el sector dels camioners n’és un bon exemple. I aquesta precarització no és conseqüència de l’avarícia de poques persones (o, almenys, no només), sinó que està relacionada amb els processos de desinversió i, en definitiva, amb la crisi estructural del capitalisme. Com que el nostre sistema socioeconòmic no aconsegueix recuperar altes taxes de reproducció del capital, pressiona les baules més febles per intentar-ho. En altres paraules, la precarietat laboral és una política fins a cert punt inevitable en una conjuntura de debilitat de les forces populars en un sistema altament competitiu i en crisi que és cec a qualsevol altre imperatiu que no sigui reproduir el capital.

Economia ecològica: l’arrel ambiental de la crisi

Però tot això és insuficient per comprendre què passa si no sumem la mirada ambiental. Vivim en un planeta de recursos finits amb límits de disponibilitat de diferents materials i hi estem arribant. Per exemple, l’extracció de plata, necessària juntament amb 40 elements més per a la producció de mòbils, ja que és un dels que integren els xips, està estancada des de fa anys com a conseqüència dels límits de disponibilitat geològica. El problema no es restringeix a la plata, sinó que arriba al cadmi, el cobalt, el crom, el coure, l’indi, el liti, el manganès, el níquel, el plom, el platí, el tel·lur o el zinc. Els impactes s’estenen pel conjunt de l’economia, ja que sense una creixent disponibilitat d’aquests elements no es poden fabricar cada cop més molins eòlics, ordinadors, acer o cotxes.

No només hi falten materials, sinó també energia. L’augment del preu del gas és el principal vector que fa créixer els preus de l’electricitat a Espanya i a altres llocs d’Europa. Els principals subministradors de gas a la Unió Europea són Rússia i Algèria i tots dos països estan travessant una situació similar: la capacitat extractiva d’aquest combustible fòssil està estancada des de fa anys. És més, el consum intern augmenta, cosa que fa que la seva possibilitat exportadora se’n ressenti més, cosa que tensiona els preus a l’alça. I, sense canviar de model, hi ha poques opcions, ja que el gas es transporta malament per mar (és car i podem moure’l en quantitats petites si les comparem amb el consum), cosa que exclou com a alternativa el gas nord-americà o qatarià.

La situació del gas no és única dins del panorama energètic. L’extracció de petroli sembla que va arribar al màxim el 2018 i això és fonamental en l’articulació de l’economia global, ja que al voltant del 95% del transport crema derivats del petroli. És més, aquest transport depèn sobretot del dièsel, que està en caiguda almenys des d’aquell 2018. I podem afegir el carbó, ja que darrere de les apagades a la xarxa elèctrica xinesa hi ha la seva dificultat per trobar aquest combustible en quantitats suficients en els seus pròpies mines i a les internacionals. Per exemple, ha aixecat el veto que tenia a la importació de carbó australià, però ni amb això aconsegueix garantir una producció elèctrica que eviti talls recurrents.

El canvi climàtic també contribueix a la situació. Tornant a Taiwan, principal productor mundial de xips, allà el canvi climàtic és un factor determinant en la sequera que pateix el país. Això afecta la producció de xips, ja que Taiwan Semiconductor Manufacturing Company (TSMC), líder mundial d’aquesta indústria, utilitza 156.000 tones d’aigua al dia en la producció dels seus xips. I si no hi ha aigua…

Fins i tot la crisi ecosistèmica ha empès al desproveïment. Els problemes logístics com a conseqüència de la pandèmia de COVID-19 es relacionen amb la pèrdua de biodiversitat, ja que hi ha una àmplia bibliografia científica que assenyala que la ruptura dels equilibris ecosistèmics és determinant en l’expansió de malalties zoonòtiques (que provenen d’altres animals) que estem vivint en els darrers anys. Una d’aquestes malalties, com sabem, és la COVID-19 que, combinada amb uns serveis sanitaris insuficients i una forta interconnexió global, ha provocat una pandèmia que ha obligat a alentir l’economia entre l’hivern del 2019 i l’estiu del 2021.

Decreixement i transició ecosocial

Diverses de les causes del desproveïment són conjunturals, però d’altres, com les ambientals, són estructurals i irresolubles. Per més diners que s’inverteixin, no aconseguirem crear plata o gas nou a la Terra. L’essència del desproveïment és el xoc d’un sistema que necessita expandir-se constantment amb la impossibilitat física i ecosistèmica de sostenir aquesta expansió.

Per això, al segle XXI tenim una gran disjuntiva: mantenir un sistema que ens aboca a un desproveïment, que serà cada cop més profund i generador de desigualtats, o transformar radicalment la nostra forma de relacionar-nos amb la resta de la vida i entre les persones . Aquesta segona opció passa per posar en marxa polítiques de decreixement, localització i integració del metabolisme humà en el funcionament del metabolisme de la vida (o, dit altrament, economies basades en l’agroecologia i no en la indústria o els serveis). També per transcendir el capitalisme a través d’una desmercantilització i dessalarització de les nostres vides. I tot això s’ha de fer amb fortes mesures de redistribució de la riquesa que ens permetin viure tota la població mundial dignament de manera austera. En definitiva, tenir vides plenes en harmonia amb el conjunt de la vida sense intentar malaltissa i contínuament traspassar els límits del nostre estimat planeta. A Escenaris de treball en la transició ecosocial 2020-2030 proposem idees més concretes de com fer aquesta gran transició pel nostre territori.

Luis González Reyes, membre d’Ecologistes en Acció

Un paso para la futura Ley de Cooperación. ¿Alcanzaremos el 0,7?

/ /by

Han pasado casi 30 años desde que una movilización de gente activa de base, entre las que estábamos Entrepueblos, saliera a las calles en las históricas acampadas por el 0,7 de los años 90, pidiendo al gobierno de turno, al grito ¡No es caridad, es justicia! que incluyese en los presupuestos generales, la cesión del 0,7% del Producto Interior Bruto (PIB) como ayuda al desarrollo de los países empobrecidos.

Y ahí seguimos…

Ahora, el actual Gobierno da un paso con el anteproyecto de Ley de cooperación para el desarrollo sostenible y la solidaridad global, para que con suerte para el 2030 se destine por ley este ansiado 0,7% de su renta nacional bruta a la Ayuda Oficial al Desarrollo (AOD).

Como indica La Coordinadora en su análisis este anteproyecto puede ser “una buena oportunidad para concretar la propuesta y garantizar que la cooperación sea una política de Estado que esté a la altura de los desafíos globales”, pero exige compromisos más amplios para llegar a ser una ley “realmente transformadora”  que atienda a la diversidad de miradas feministas y ecologistas, y esté a la altura de los desafíos globales.

 

Criminalització, dolor i mort davant del dret a emigrar i defensar aquest dret

/ /by

Entrepobles, en la defensa dels drets humans es manifesta també, el 18 de Desembre, #DíaDelMigrant, sola i en aliança amb altres col·lectius, per la defensa de la Lliure circulació de persones davant del patiment causat en els processos migratoris. Processos en què cada vegada més persones són expulsades de les seves pròpies comunitats, ubicades a les grans zones de pobresa cap a les petites zones enriquides a costa seva.

Entrepobles denuncia els crims dels Estats dels països enriquits, que amb les seves polítiques migratòries i de fronteres, exerceixen violència i criminalitzen milions de persones sotmetent-les a la despulla i a la vulnerabilitat més absoluta.

Polítiques que provoquen milers de morts tràgiques cada dia a les rutes migratòries, de pràcticament totes les fronteres del món… en pasteres i cayucos creuant el Mediterrani o el Canal de la Manxa en destinació a Europa, a peu pel Riu Bravo o en camions creuant Mèxic en el seu trajecte cap als EUA,…

Igualment, denunciem la criminalització que es fa a les persones que defensen aquest dret a migrar. Per això, ens adherim a la NdP de Caravana Obrint Fronteres, que aquest any 2021 a Canàries ha estat fortament sancionada, de forma injustificada.

I també denunciem, la situació d’indefensió de les persones treballadores transfrontereres a Ceuta i Melilla, les condicions infrahumanes de les treballadores i els treballadors temporers del camp, l’explotació de treballadores del servei domèstic, les deportacions en calent, i en definitiva totes les dificultats administratives i socials que els impedeixen obtenir les condicions de ciutadania fonamentals, com és l’accés a l’habitatge, als serveis d’escolarització i sanitat, entre d’altres.

NdP Denúncia a la repressió: més de 7.500 euros en multes a la Caravana Obrint Fronteres 

Denunciar la violència i el racisme institucional té preu: més de 7.500 euros en multes a la Caravana Obrint Fronteres

El moviment antiracista i pels drets de les persones migrants denuncia una repressió desmesurada per les protestes organitzades a la 6a edició de la Caravana Obrint Fronteres aquest estiu.

La Caravana Obrint Fronteres, la Plataforma Defensar Qui Defensa i altres grups afins han exigit avui al Defensor del Poble que es prenguin mesures davant la repressió que s’ha exercit per part de l’administració i les forces i cossos de seguretat contra el moviment antiracista i les múltiples manifestacions organitzades al voltant de la Caravana Obrint Fronteres aquest passat estiu a les Illes Canàries. També s’han denunciat les vulneracions del dret a la protesta de les persones migrants que s’han donat de manera continuada a l’últim any a les Illes.

Entre els dies 17 i 25 de juliol de 2021 va tenir lloc la 6a edició de la Caravana Obrint Fronteres, un moviment de defensa dels drets de les persones migrants que des de l’any 2016 recorre diferents espais de frontera de la Unió Europea. Davant l’exercici organitzat del dret a la protesta de la Caravana Obrint Fronteres, s’han registrat múltiples vulneracions als drets fonamentals per part de les forces i cossos de seguretat, en un esforç clar de repressió al moviment.

És la primera vegada que la Caravana pateix sancions després de 6 anys de mobilització, després de viatjar a punts calents com Grècia, Itàlia, Melilla o Ceuta. S’han fet servir mecanismes de “burorrepressió” a través de sancions administratives, que arriben a un total de més de 7.500 euros. Entre elles, s’ha imposat la desmesurada sanció econòmica de 6.100 euros, per l’article 36.6 de la Llei Mordassa, desobediència o la resistència a l’autoritat, per una protesta a la seu de Frontex a Las Palmas el 20 de juliol. A més, aquesta sanció es va notificar a una persona que no va ser identificada en el transcurs de l’acció, i va denotar una clara perfilació i criminalització de l’activisme a Gran Canària.

El 21 de juliol a Santa Cruz de Tenerife, en el marc d’una acció pacífica davant de la Subdelegació del Govern, es van donar tres presumptes agressions físiques a dones per part de la policia. Una de les agressions va requerir atenció mèdica per la serietat de la contusió. El mateix dia es va donar també una retenció i tres identificacions, una a una persona racialitzada i dues més a premsa, contra qui es va dirigir una actitud de fustigació i pressió limitant el dret a la informació.

Finalment, cal destacar que el 22 de juliol va tenir lloc un episodi especialment greu, a Los Cristianos, Arona, a l’illa de Tenerife, en el qual una vegada desconvocada la manifestació que s’havia dut a terme, dues persones migrants que s’allotgen al Centre de las Raíces (i que havien participat a la manifestació) van ser detingudes. La detenció es va dur a terme de manera arbitrària, discriminatòria i sense prou indicis de la comissió d’un delicte, i va tenir per tant un efecte dissuasiu per a la resta del grup de persones allotjades a Las Raíces que fins aquell moment havien participat i reivindicat els seus drets a les manifestacions, limitant el dret a la llibertat d’expressió i de participació. Cal recordar que aquestes persones es troben en una situació de vulnerabilitat administrativa especial, i una detenció, o fins i tot una identificació, pot suposar l’obertura de procediments d’expulsió. Així, denunciem el racisme institucional que restringeix de forma sistemàtica el dret a la llibertat de manifestació de les persones que es troben en una situació administrativa irregular.

Més enllà dels incidents ocorreguts en el marc de la Caravana, cal destacar diverses actuacions repressives executades per part d’agents de seguretat públics i privats als espais on s’ha allotjat les persones migrants nouvingudes a les illes, tal com el Campament de les Arrels a Tenerife. A l’últim any, les persones afectades, col·lectius de suport i les organitzacions de drets humans han denunciat constants violacions al dret a la protesta mitjançant un ús excessiu de la força, agressions racistes, amenaces i càstigs cap a les persones allotjades als recursos d’acollida .

Fruit de la repressió esmentada, 13 persones segueixen preses pendents de judici o de sentència, en alguns casos amb peticions de 11 anys de presó per part de la fiscalia. Cal destacar que 4 han estat alliberades sense càrrecs després de romandre 7 mesos empresonades de forma preventiva.

En definitiva, la Plataforma Defensar Qui Defensa, conjuntament amb Caravana Obrint Fronteres i altres col·lectius afins, denunciem la creixent restricció del dret a la protesta mitjançant l’ús de la Llei Mordassa i la impunitat davant l’ús excessiu de la força, en aquest cas concretament contra el moviment antiracista i pels drets de les persones migrants.

I exigim, tal com s’ha expressat a la carta enviada al Defensor del Poble,

  1. La fiscalització de les actuacions de les Forces i cossos de Seguretat de l’Estat en què es fa un ús excessiu de la força contra persones que exerceixen el dret a la llibertat de manifestació, o en què no es respecta el principi de no-discriminació.
  2. La prohibició expressa de l’elaboració de perfils racials a les polítiques de seguretat, que incloguin l’eliminació dels controls d’identitat basats en perfils ètnics i racials.
  3. Mesures perquè garanteixin el dret a la llibertat de manifestació i reunió de totes les persones, independentment de la situació administrativa.
  4. La retirada de les sancions imposades.

 

La pandèmia: revela una crisi sistèmica a nivell global

/ /by

La pandèmia: revela una crisi sistèmica a nivell global. Alternatives des dels moviments socials a Amèrica Llatina

Estem davant de la primera pandèmia realment global, que deixa al descobert les enormes mancances, supremacies, desigualtats d’un món globalitzat amb hegemonia capitalista, patriarcal i colonial.

És gairebé un consens assumir que estem davant d’una crisi paradigmàtica, més exactament, crisi d’un marc de civilització, amb prioritat del paradigma de mercat, l’especulació, l’avanç invasiu sobre cossos, terres, territoris, sustentada en una cultura d’individualisme creixent, que marca els horitzons i alternatives d’una societat. La pandèmia ha accentuat la cruïlla civilitzatòria que tenim, deixant a la vista la tremenda disputa entre un model econòmic depredador i ni més ni menys que la sostenibilitat de la vida. Això ens col·loca en un moment de “interregne”, del què parlava Gramsci[1]: quan allò antic està en crisi, ja no convenç, ja no respon a les preguntes, necessitats i desitjos vitals … i allò nou encara no es posiciona, encara està en procés de trobar les seves lleres d’acció i les seves coordenades de reflexió. Pel mateix, és també una crisi epistèmica, de desorientació cognitiva, que posa la necessitat d’avançar cap a un nou horitzó de sentit històric que construeixi condicions per a vides que mereixin ser viscudes.

Aquesta crisi també arrossega la institucionalitat global, regional i nacional. Les Nacions Unides estan tremendament afeblides, el multilateralisme, tan important en experiències com la pandèmia, està profundament esquerdat, amb la pèrdua creixent d’hegemonia nord-americana. A Amèrica Llatina, el sistema interamericà, incloent l’OEA, ha perdut la seva rellevància. Instàncies més democràtiques com UNASUR han donat pas a nous arranjaments geopolítics, com ProSur, molt més conservadors i inefectius. Tot això acompanyat d’una creixent debilitat de la democràcia, cooptada pels poders econòmics (que han augmentat exponencialment els seus guanys en pandèmia, a costa de la vida de milions de persones). I el sorgiment de tendències no només conservadores sinó clarament feixistes. La desigualtat, l’autoritarisme, el menyspreu per la vida d’altres. Amés del fort racisme preexistent, veiem el sorgiment d’un racisme ambiental que defineix qui són els més infectats, que són els que més moren. Brasil és el cas més escandalós: l’extermini viral d’indígenes i negres. Aquesta experiència posa el feixisme i el racisme en el centre de la nostra reflexió.

Pel mateix motiu, és una era de redefinicions urgents. És un moment, com diu Maristella Svampa (2020)[2], d’alliberament cognitiu, que ens porta a superar el desconcert i la immobilitat, per pensar audaçment que allò que desitjàvem, però vèiem encara llunyà, o inviable, o simplement inimaginable, i avui comença a tenir aspectes de realitat… a l’obrir-se altres dimensions per a l’acció i altres horitzons de transformació. I les possibilitats no són moltes: o tornem a la “normalitat” que ha produït aquests desastres al món, o apostem per aprofundir un canvi de paradigma – des d’una nova matriu ecosocial, anticapitalista, antipatriarcal, de justícia ambiental, social, sexual, ètnic racial-. Aquesta és l’alternativa a la qual aspiren i aposten els moviments socials i les resistències del Sud global.

Expressions prefiguratives que auguren altres horitzons de justícia i democràcia

Les dues dècades transcorregudes en el nou mil·lenni, especialment la segona, han contingut una onada global de moviments i revoltes. Les dinàmiques actuals que han estat impulsant els moviments ecologistes, indígenes, urbans populars, afro-llatins, LGBTTI, joves, estudiants, així com els feminismes en la seva enorme diversitat, ens ofereixen altres aprenentatges, obrint un horitzó de possibilitats, sustentats en les resistències quotidianes i la incidència públiques.

Els moviments a Amèrica Llatina han portat, no només la novetat d’incidir en la transformació d’espais i dimensions abans no col·locades, com la vida quotidiana, el racisme, la diversitat sexual a totes complexitats. S’han desplegat també formes d’organització i articulació diverses i noves. Com afirma Jeffrey Pleyers[3], resistint les jerarquies, impulsant horitzontalitat, lideratges diluïts, no aferrats, estructures més aviat laxes, formes d’organització conjuntural, en xarxa, oferint nous fluxos d’informació, facilitant contacte directe entre activistes, al país, la regió i a nivell global. Han sorgit altres formes d’estar en moviment, facilitant i inaugurant intercanvis entre les xarxes, les organitzacions urbanes i rurals, les acadèmiques, els diàlegs interculturals, a nivell dels països, de les regions i a nivell global.

En alguns països hi ha hagut èxits importants, com al Perú on en plena pandèmia s’ha aconseguit la signatura del Conveni 189, sobre els drets de les treballadores de la llar, que van perdre massivament els seus llocs de treball. I s’ha aconseguit també l’aprovació de la llei de paritat i alternança en les llistes parlamentàries i en les instàncies electorals en general. Diverses d’aquestes dinàmiques tenen història de resistència de les dones en molts dels països de la regió, però eren impensades inicialment en pandèmia, en un moment de quasi immobilisme, han aprofundit i/o provocat la generació d’un teixit col·lectiu comunitari que articula formes de solidaritat i resistència en i des dels territoris, especialment en aquells espais on generalment l’Estat no arriba, o arriba malament.

En aquests processos, alguns autors[4] assenyalen la importància que adquireix la defensa de l’autonomia, tant en relació a la independència dels partits polítics i governs, preservant espais de decisió propis, com també per reproduir les seves pròpies condicions de vida i avançar lluites i resistències cap a la transformació més enllà de l’Estat. Hi ha una reivindicació plebea, de la cultura popular, de les identitats indígenes, dels feminismes plurals, d’Abya Yala, desplegant una crítica tenaç a la cultura dominant i recuperant i afirmant les pròpies cultures i cosmovisions. Són lluites múltiples, algunes d’elles, com les feministes, amb una massivitat no tinguda abans; amb experiències de comunicació horitzontal, de lideratges compartits i generalitzats, no únics. I, més i més, assumint la urgència de la interconnexió.

Tot això està tenint clars impactes en les subjectivitats, també en formes noves d’articulació. Fins abans de la pandèmia, el carrer era el lloc privilegiat de la protesta. Amb la tancada que ha portat la quarantena, moltes de les articulacions anteriors han perdut força, algunes organitzacions han reduït les seves accions, S’han tancat moltes de les dinàmiques de lluita i organització prèvies, però altres alimenten processos d’obertura i formes altres d’organització, des d’una infinitat d’iniciatives. S’han estès accions concretes en cada un dels barris a través d’olles comunes, menjadors populars o distribució d’aliments, atenció a la gent gran. Són activitats de cura solidària, generant un espai de contenció emocional, de creativitat, de resistència i de desobediència. Han sorgit també iniciatives àmplies de solidaritat entre moviments. Per exemple, a Brasil el Moviment Sense Terra, amb una forta organització feminista al seu interior, fa recull de tones d’aliments i els distribueix per les olles comunes. Es despleguen també fires itinerants amb aquells productes que no tenen sortida als mercats. Però també el carrer ha continuat sent escenari, de més i més experiències de lluita, per la democràcia, contra el racisme, pels drets sexuals i reproductius i l’avortament, per la violència cap a les dones, per la democràcia en els països, contra la criminalització de les protestes, per la democratització urgent dels sistemes de salut, educació, etc.

Tot això acompanyat i impulsant una altra subjectivitat: la indignació per la tremenda injustícia social, econòmica, política, física, virtual, que ha evidenciat la pandèmia, la qual ha deixat al descobert la manera escandalosa en què s’ha produït la gran desigualtat. Si bé totes aquestes dimensions han estat part de les agendes de lluita prèvies, en la pandèmia s’han vist atacades o debilitades o mostrant-se en tota la seva escandalosa desigualtat.

El territori, espai de resistència

Una característica important és la territorialitat de les lluites, que apareix avui com a element constitutiu de l’acció dels moviments socials. El territori es converteix en espai de resistència, en àmbit de creació de noves relacions socials i de reconeixement de noves presències i realitats pluriculturals i multi-ètniques. I si bé aquests girs expressen l’èmfasi en el local-nacional, és important considerar que el global i el local no són mútuament excloents. El territori és l’espai d’arrel quotidiana, on es despleguen pràctiques socials, d’amor, de resistències, on es recreen experiències innovadores o històriques d’organitzar la vida i la solidaritat.

És clar que apropar-nos a aquestes complexes realitats ens obliga a revisar les nostres mateixes categories d’anàlisi i estratègies d’acció, perquè justament el repte cap a un futur diferent requereix recuperar tots aquests espais concatenats, interseccionats, en un món cada vegada més divers, però també més amenaçant. Les característiques pluriculturals i multi-ètniques de les nostres societats, l’existència de formes altres de coneixement i d’interrelació, la recerca d’intercanvis interculturals democràtics, etc. ens obliga a des- hegemonitzar pensaments únics, recuperar altres sabers i cosmovisions, que sustentin i expandeixin les agendes de resistència i recerca d’alternatives.

Aquest paper preponderant que ha assumit l’Estat a la pandèmia, ha evidenciat la seva responsabilitat per intervenir, negociar i administrar les tasques i els recursos necessaris per aconseguir la superació de la crisi. Ha fet visible la perversitat de la privatització d’aquests serveis i drets ciutadans que han deixat en la despulla més absolut a la majoria de la població dels països. Ha qüestionat profundament l’aspiració neoliberal d’un Estat petit, que li dona el poder als grans capitals i descuida totalment la seva funció cap al benestar de la població. I ha mostrat l’enorme limitació dels estats-nació a Amèrica Llatina per fer-se càrrec de les poblacions més distants dels centres de poder i serveis, així com de la diversitat de nacionalitats, cultures, ètnies, llengües que existeixen al seu territori. I que també són els més vulnerables.

Tot això no vol dir que ja s’estigui donant el gran canvi, però si que obre pistes que enriqueixen noves subjectivitats, accentuades fins i tot més en pandèmia: la indignació per tremenda iniquitat en recursos, econòmics, emocionals, de salut, d’educació, de perspectives de vida .

La certesa de necessitar-nos, de solidaritzar-nos per sobreviure millor, és començar també a albirar un nou paradigma, recuperant dimensions d’interconnexió que havien quedat arraconades amb el discurs de l’individualisme com a central a la lògica de competitivitat i l’egoisme propis del capitalisme patriarcal, racista i colonial que pretén neutralitzar-nos. Aquest és el sentit de Pacte Social, Ecològic, Econòmic i Intercultural per a Amèrica Llatina, que convida a construir imaginaris col·lectius, articular formes múltiples de lluites dels més diversos àmbits de la societat.

Virginia (Gina) Vargas

[1] Gramsci, Antonio 1988, Notas sobre Macchiavello: El Estado y la Política. Análisis de Situación y Relaciones de Fuerza. Juan Pablos Ed. México.

[2] Svampa Maristella 2020.  Reflexiones para un mundo post-coronavirus. Revista Nueva Sociedad. Abril 2020

[3] Pleyers, Geoffrey Movimientos sociales en el siglo XXI: perspectivas y herramientas analíticas. (2018).  CLACSO.  – Ciutat Autònoma de Buenos Aires.

[4] Massimo Modonesi i Mónica Iglesias 2016. Perspectivas teóricas para el estudio de los movimientos sociopolíticos en América Latina: ¿cambio de época o década perdida? De Raíz Diversa vol. 3, núm. 5, gener-juny. UNAM, Mèxic

25N “Dia Internacional Per l’Eliminació de les Violències cap a les Dones i les Nenes”

/ /by

Rebel·lies feministes: Per una vida lliure de violències masclistes en qualsevol part del món. Construïm territoris lliures de violències masclistes!

Entrepueblos-Entrepobles-Entrepobos-Herriarte ens sumem aquest 25 de novembre, al crit feminista internacional que ens convoca a concentracions, accions, manifestacions… per una vida lliure de violències masclistes en qualsevol part del món.

Les rebel·lies feministes que s’expressaran als carrers seran una denúncia cap als governs i les seves polítiques públiques que no assumeixen les seves competències en l’àmbit de la prevenció, acompanyament, protecció i reparació. Però també serà una reivindicació i una alerta feminista per a un canvi social estructural que apel·la al compromís i a la corresponsabilitat de tota la societat per a erradicar les violències masclistes.

Denunciem  les violències masclistes que s’expressen de nombroses formes: els assassinats i violències a l’àmbit de la parella o ex-parella, la violència vicària, l’assetjament sexual o per raó de sexe a l’àmbit laboral, acadèmics i culturals i altres espais de relacions socials, la violència econòmica i institucional, les agressions sexuals, la violència digital, la violència obstètrica i un llarg etc.

Denunciem les violències masclistes de l’extractivisme, exercides en els conflictes ecoterritorials contra les defensores de drets humans als països Abya Yala i en la resta dels països.  Les dones defensores de drets humans són els qui activament s’enfronten a les empreses transnacionals que devasten els seus territoris amb megaprojectes, als governs que violenten els drets humans. La violència a la qual estan exposades les dones defensores de drets humans atenta en contra de la seva seguretat i de la seva vida i són una manera de condicionar la seva lluita. Amb les seves reivindicacions qüestionen els valors del capitalisme i del sistema patriarcal, racista, heteropatriarcal i colonial hegemònics, que també des del “Nord Global” hem de denunciar i combatre.

Denunciem les violències masclistes exercides contra organitzacions feministes que sofreixen persecució, fustigació i setge de governs autoritaris i fonamentalismes religiosos, que criminalitzen el seu treball de defensa dels drets de les dones i dissidències sexuals, així com la construcció de democràcies radicals des de baix i amb dones organitzades.

Ens solidaritzem i ens unim amb les companyes feministes en el continent americà, especialment a Centreamèrica.  Condemnem aquests intents de persecució que aboquen als moviments socials a la clandestinitat, sent aquesta una altra forma d’expressió del patriarcat violent, i fem un cridat a construir xarxes de solidaritat internacional feminista que permeti sostenir, visibilitzar i abraçar les lluites de les nostres companyes de l’Abya Yala.

Denunciem  les violències masclistes de la pobresa, l’exclusió social, la llei d’estrangeria, i la precarització del treball de les dones, especialment migrants, d’ajuda a domicili, i de les cures, que impedeix a milers de dones, portar una vida amb dignitat.

Denunciem les violències masclistes digitals i en línia.  L’auge de les noves tecnologies ha amplificat el camp d’on s’exerceixen les violències masclistes, més tòxiques, sent les TIC l’àmbit més utilitzat per la població jove. Aquesta violència té greus conseqüències per qui les sofreix: ansietat, depressió, por. Mal en la reputació, pèrdua de la feina i fins i tot abandó dels estudis.

Impulsem:  #DaleDLT  una campanya de sensibilització a joves d’entre 17 i 22 anys sobre les violències sexuals en l’àmbit digital. A partir dels aprenentatges de les organitzacions feministes i les organitzacions socials amb les quals hem impulsat aquest treball al Perú, que s’ha llançat en aquests dies.  Una campanya impulsada per Entrepueblos-Entrepobles-Entrepobos-Herriarte en coordinació amb AIETI, Enraiza Derechos, i a Perú coordinada amb Demus  i l’Asociación Kallpa .

Amb aquest campanya volem arribar a un públic jove per trencar amb els mandats de gènere. Obrir l’opció que existeix la possibilitat de posar límits i eliminar la violència masclista de les seves vides.

Donem suport: Al Perú la campanya  “Vivir sin miedo”, impulsada per Demus i Asociación Kallpa, en l’àmbit de la Cooperació Internacional, dins del marc del Conveni “Pel dret de les dones, adolescents i nenes a una vida lliure de violències, a les regions de Cusco i Lima “per a sensibilitzar sobre la violència sexual en l’àmbit digital a dones i homes d’entre 17 i 22 anys.

A “Vivir sin miedo” s’entrellaça el continu de violències, la transgeneracionalitat de les violències de gènere i la situació actual en els territoris on treballem; sumant a això els desafiaments i reptes des dels feminismes peruans per a l’educació i la prevenció de violència en la infantesa i adolescència.

Des de Entrepueblos-Entrepobles-Entrepobos-Herriarte seguirem treballant per:

  • Construir xarxes de solidaritat internacional feminista que permeti sostenir, visibilitzar i abraçar les lluites de les nostres companyes de l’Abya Yala.
  • Visibilitzar les violències sexuals que viuen joves i adolescents en diferents espais: Xarxes Socials, Universitats, espais d’oci, etc.
  • Denunciar les violències de l’extractivisme sobre les Defensores del territori.
  • Compartir els desafiaments i reptes des dels feminismes internacionalistes per a l’educació i la prevenció de violència en la infantesa i adolescència.
  • Aprendre de les experiències de les joves i adolescents davant les violències sexuals des de diferents geografies (territoris).
  • Compartir estratègies des de diferents àmbits i espais per a donar resposta a les violències sexuals en joves i adolescents, en el terreny de la denúncia, prevenció i sensibilització.
  • Derogar la Llei d’estrangeria, que exerceix una gran violència sobre les dones migrades, subordinant les seves vides al patriarcat, així com el tancament definitiu dels CIES.
  • Exigir que polítiques públiques posin la vida en el centre, contra la pobresa i l’exclusió social, amb una assignació pressupostària que garanteixi una vida digna per a les dones.
  • Exigir la regularització de les persones migrants.

#VivirSinMiedo      #DaleDLT       #ActivistasPorLaVida

¡Territoris i cossos lliures de violències!

¡Feminisme Internacionalista!

¡Dones migrants amb tots els drets!

¡La llei d’estrangeria és violència!

¡Les cures en el centre de la vida!

¡El capitalisme, el racisme i el colonialisme són violència!

¡Defensores no estan soles!

La violència sexual contra les dones i adolescents augmenta en Internet

/ /by
  • Entrepueblos, AIETI, Enraiza Derechos, Demus Perú i la associació Kallpa impulsem una campanya per a sensibilitzar sobre la violència sexual en l’àmbit digital a dones i homes d’entre 17 i 22 anys.
  • Alertem de l’increment de problemes relacionats amb noves formes de violència sexual en l’entorn digital com la sextorsió i el sexpreading en Internet.
  • La campanya busca generar debat i sensibilitzar a la ciutadania dotant-la d’eines perquè identifiqui i desmunt la cultura patriarcal que sustenta la violència masclista a través d’una peça audiovisual i continguts en xarxes socials.

Amb motiu del Dia Internacional de l’Eliminació de la Violència contra les Dones, que se celebra el 25 de novembre, Entrepobles, AIETI, Enraiza Derechos, Demus Perú i la Fundació Kallpa hem posat en marxa una de sensibilització sobre violències masclistes digitals que es durà a terme en xarxes socials a través de Tiktok i Instagram.

L’auge de les noves tecnologies ha amplificat el camp on s’exerceixen les violències masclistes, sent les TIC l’àmbit més usat per la població jove. Segons un estudi realitzat per DonesTech en 2019, el 30% de les dones que sofreixen violències en les TIC, són violències sexuals. Violències que exerceixen principalment exparelles (45%), amics (21%) o parelles (15%).

Les violències masclistes en línia tenen la particularitat que poden exercir-se en qualsevol moment i lloc, sent fàcilment viralitzables el que provoca greus danys en les dones i nenes que les sofreixen. Segons el mateix estudi, el 76% de les persones que la sofreixen viuen amb por, depressió o ansietat.

La peça central de la campanya és un videoclip que ens narra la història d’una relació sexeafectiva heterosexual entre dos joves i que reflecteix violències masclistes que viuen les dones amb l’objectiu de conscienciar a la població juvenil d’evitar la creixent amenaça de violència sexual generada en l’entorn digital tant a adolescents com a dones adultes.

També, ens narra expressions de masculinitat tòxica llançant un missatge a nois i a noies que la violència masclista no és una cosa privada sinó que totes i tots podem contribuir a la seva reproducció o tot el contrari, a la seva erradicació.

Aquesta peça audiovisual pretén ser una mostra de la capacitat resilient i el poder col·lectiu de les dones i el necessari qüestionament per part dels homes en l’exercici de la seva masculinitat més tòxica.

La campanya es difondrà per xarxes socials a través dels influencers AnaIn i Mauro Cyan, especialment en Tik Tok i Instagram, les xarxes que principalment utilitzen la generació Z.

Influencers: Tik Tok: @maurocyan y @laanaintw   Instagram: @maurocyan y @laanain

Caravana feminista para apoyar a las trabajadoras transfronterizas de Ceuta

/ /by

Trabajadoras transfronterizas con derechos

ENTREPUEBLOS se suma al Manifiesto de apoyo a las mujeres transfronterizas en Ceuta y participaremos, el domingo 14 de noviembre, en la Caravana Feminista de solidaridad que se esta organizando. 📝 INSCRIPCIONES

La situación de trabajadores y trabajadores transfronterizos en Ceuta es absolutamente intolerable. Algunas llevan hasta 20 años trabajando a diario en Ceuta, sin que se les reconozca ningún derecho y tras el cierre de la frontera, llevan más de año y medio sin poder salir de la ciudad autónoma ni ver a sus familiares.

📄 Manifiesto

APOYO A LAS TRABAJADORAS TRANSFRONTERIZAS DE CEUTA

La Asociación Pro Derechos Humanos de Andalucía (APDHA) y las organizaciones abajo firmantes consideran insostenible la situación que sufren las trabajadoras transfronterizas en Ceuta desde el cierre de fronteras, y exigen a la Delegación de Gobierno de Ceuta que proceda a regularizar la situación de las mismas.

Recordamos que, a raíz de la crisis sanitaria que vivimos desde marzo de 2020, las trabajadoras y los trabajadores en régimen transfronterizo (más de 3.500) llevan año y medio sin poder cruzar la frontera y volver con sus familiares, con una angustia y ansiedad que se comprende. Estas han quedado bloqueadas a ambos lados tras el cierre de la frontera, y como consecuencia de ello, han perdido su trabajo, sus cotizaciones y derechos laborales básicos. Las personas del colectivo atraviesan una vulnerabilidad social, jurídica y emocional gravísima, de la que ninguno de los dos países se hace responsable.

Insistimos en que se encuentran totalmente desamparadas a causa de la imposibilidad de ir a Marruecos para renovar su documentación, lo que repercute, por ejemplo, en su derecho a la asistencia sanitaria en los centros de salud, precisamente en una situación de crisis sanitaria como la actual.

Denunciamos que esta situación está vulnerando su dignidad y libertad, pues no pueden plantearse el mínimo futuro cuando son políticas migratorias inhumanas las que predominan sobre el respeto de los derechos humanos.

Apoyamos a este colectivo, que habita en un completo limbo socioeconómico sujeto a los movimientos e intereses geopolíticos de España y Marruecos, a causa de unas políticas migratorias que las excluyen del sistema y las dejan sin posibilidades de construir una vida digna, siempre dependiendo de los acuerdos entre ambos países.

Las trabajadoras y trabajadores denuncian que están absolutamente olvidados y que les es imposible lograr una estabilidad y una seguridad mínimas, que les permita desarrollarse libre y dignamente como seres humanos. Sienten frustración ante la inacción de las administraciones y esto tiene consecuencias para su salud emocional y su salud mental, cada vez más amenazada en esta situación.

Consideramos inadmisible que personas que, en muchos casos, llevan sosteniendo el Estado de Bienestar en Ceuta desde hace más de 20 años, contribuyendo y aportando al desarrollo del país, sigan sin tener un permiso de trabajo y residencia y una estabilidad.

Por todo ello, las organizaciones firmantes exigimos medidas urgentes por parte de la Delegación del Gobierno en Ceuta para regularizar la situación de estas personas y terminar con la injusticia y vulneración que sufren. Además de reivindicar la apertura de las fronteras de Ceuta para normalizar una situación a todas luces injusta que se eterniza sin mayor motivo.

Si quieres informarte y participar, puedes hacerlo escribiendo un correo a 📧 apdha.cadiz@gmail.com o llamando al 📞956 228511 o 690 019644.

Transició energètica i colonialisme: Punt de vista des del nord d’Àfrica

/ /by

Els preus del petroli han experimentat una caiguda sense precedents en l’any 2020, commocionant el sector dels combustibles fòssils.

L’impacte ha estat brutal en les companyies petrolieres, especialment en el sector del petroli d’esquist nord-americà, l’extracció del qual té un alt cost. També ha augmentat la pressió econòmica sobre els països petroliers africans, com Angola, Algèria, Líbia i Nigèria, que han vist créixer el seu dèficit pressupostari i han sentit l’hemorràgia en les seves reserves de moneda estrangera. En aquest context, alguns analistes s’han apressat a especular que la pandèmia podria acabar amb la indústria del petroli i contribuir a salvar el medi ambient. Tanmateix, cal ser previnguts davant aquestes afirmacions eufòriques i aquest optimisme.

En temps de crisi, si parlem seriosament sobre transcendir el petroli, és crucial examinar amb deteniment els vincles entre els combustibles fòssils i l’economia en general i abordar les relacions de poder i les jerarquies del sistema energètic internacional. Aquestes relacions tenen les seves arrels en els llegats colonials i neocolonials, així com en pràctiques de despossessió, saqueig de recursos i apropiació de terres, especialment al Sud Global.

En l’imaginari popular, quan parlem d’energia parlem de carbó, petroli i gas. La major part d’aquests recursos (especialment els dos últims) procedeixen del Sud. A la manera de controlar i saquejar aquests recursos se l’anomena “extractivisme”. Es va posar en marxa el 1942 amb la conquesta de les Amèriques, i ha estat estructurat mitjançant el colonialisme, l’esclavitud, l’explotació i la violència pura i dura. En l’actualitat continua amb la creació de “zones de sacrifici” i en forma de guerres imperialistes i govern militarista del món.

Les economies del Sud ocupen una posició subordinada dins de la divisió profundament injusta del treball global: d’una banda són proveïdores de recursos naturals barats i d’una reserva de mà d’obra barata i per altra proporcionen un mercat a les economies industrialitzades. Aquesta situació va ser imposada i configurada pel colonialisme, i els intents per superar-la han estat fins ara derrotats per les noves eines de dominació imperial: el deute paralitzant, la religió del “lliure comerç” i els programes d’ajust estructural entre d’altres. Bona part d’això ha comptat amb el suport de les elits nacionals parasitàries.

Aquestes eines de dominació no només condemnen els països de Sud global a un model econòmic orientat cap a l’exterior -dirigit per la necessitat de respondre a les demandes dels països rics- sinó que també limiten l’espai polític per a una presa de decisions sobirana, com l’abandonament dels combustibles fòssils. Un exemple contundent és el Tractat de la Carta de l’Energia, un perillós acord d’inversions que permet a la indústria dels combustibles fòssils mantenir el control dels recursos i seguir danyant el planeta.

L’agroindústria és una altra de les formes en què s’entrellacen la dominació imperialista i el canvi climàtic. És una de les principals causes d’aquest últim i més manté a molts països de Sud global presoners d’un model agrari insostenible i destructiu. Aquest model es basa en l’exportació de cultius comercials i l’esgotament de terra i dels escassos recursos hídrics de regions àrides i semiàrides com Egipte i el Marroc.

Encara que alguns governs occidentals presumeixin de protegir el medi ambient per prohibir el fracking dins les seves fronteres i plantejar objectius de reducció d’emissions de carboni, això no els impedeix donar suport decididament a les multinacionals que exploten jaciments de gas d’esquist en les seves antigues colònies, com va fer França amb Total a Algèria. Desplaçar els costos d’una indústria tan destructiva del Nord al Sud és una estratègia del capital imperialista en la qual el racisme mediambiental s’uneix al colonialisme energètic.

La transició a les energies renovables pot ser de caràcter extractivista. Dos exemples de el nord d’Àfrica mostren la manera en què el colonialisme energètic es reprodueix en forma de “acaparament verd”. La planta solar de Ouarzazate (Marroc) va començar a funcionar el 2016 i es va publicitar com la més gran del món. Però si furguem sota la superfície, obtindrem un panorama més ombrívol. En primer lloc, la planta es va instal·lar en terres de comunitats agropastorals berebers sense la seva aprovació ni consentiment. En segon lloc, aquest megaprojecte està sota control d’interessos privats i ha estat finançat mitjançant un deute que ascendeix a 9.000 milions de dòlars. En tercer lloc, el projecte no és tan “verd” com afirmen els seus promotors, ja que requereix un ús exhaustiu d’aigua per al refredament i neteja dels panells solars. En una regió semiàrida com Ouarzazate, desviar l’aigua del seu ús domèstic i agrícola pot ser fatal per a la població local.

El mateix passa amb el Projecte Solar Tunur, a Tunísia, que produeix energia barata per a Europa Occidental mentre en priva a la població local. Plans colonials del mateix estil s’estan desplegant davant dels nostres ulls mitjançant un flux sense restriccions de recursos naturals barats (incloent l’energia solar) de Sud a Nord, mentre Europa Occidental es fortifica per evitar que altres éssers humans assoleixin les seves costes.

Una transició verda i justa ha de transformar i descolonitzar de manera radical el nostre sistema econòmic global, inadequat des del punt de vista social, ecològic i fins i tot biològic. També requereix una revisió de les pautes de producció i consum intensives en energia i profundament malgastadores, especialment en el Nord global. Hem de superar la lògica imperial i racialitzada de l’externalització dels costos que, si no canvia, només generarà colonialisme verd i augmentar l’extractivisme i l’explotació (de la naturalesa i la mà d’obra), per tal d’assolir uns objectius suposadament verds .

La lluita per la justícia climàtica i una transició justa necessita reconèixer les diferents responsabilitats i vulnerabilitats del Nord i del Sud. S’han de pagar reparacions ecològiques i climatològiques als països de Sud que són els més castigats pel canvi climàtic i han estat condemnats a un extractivisme depredador pel capitalisme global.

En un context global de lluita imperial per la influència i els recursos energètics, el discurs sobre la sostenibilitat i una transició verda no ha de servir per embellir pràctiques neocolonials de saqueig i dominació.

Hamza Hamouchene, Transtational Institute.

Publicació original en Africa is a country.

[Imatge de portada: Capitalisme verd:megaplanta solar de Ouarzazate, al Marroc, la més gran del món que subministra energia a Europa]

TREBALL EN XARXES